3/2/25

Quan la memòria és l'única justícia

Títol: Presentes
Autor: Paco Cerdà
Alfaguara
Barcelona, 2024
321 pàgines


  En aquest 2025 en què commemorem el mig segle de la desaparició física de Francisco Franco, hi ha veus interessades –interessadíssimes- que asseguren que no queda res del caudillo en la nostra societat. Són veus que ressonen entremesclades amb les que proclamen, des del Congrés dels Diputats, que la dictadura va ser una època de pau i progrés o les que, des de la selva d’internet, alliçonen els joves actuals per sumar-los a l’onada reaccionària i ultra de mig món.
  I és que Franco, quin dubte hi pot cabre, està més present que mai al país que va emmordassar i violentar amb mà de ferro durant quaranta anys. I ho està per als seus partidaris –ara renovellats- i també per als seus enemics i els hereus de les seues víctimes, moltes de les quals encara esperen una digna sepultura. La demostració d’això és, precisament, l’èxit de públic que ha tingut un volum que rememora un episodi fonamental de l’òrbita espiritual del franquisme: Presentes, de l’escriptor valencià Paco Cerdà.
  Cerdà dedica el seu llibre a relatar-nos les vicissituds de la columna fúnebre que, durant onze dies, transporta a peu durant 467 quilòmetres el cadàver de José Antonio Primo de Rivera des del cementiri d'Alacant fins El Escorial. És una caravana llòbrega i fantasmagòrica que travessa, en 1939, tot just acabada la guerra, un país devastat.
  Per ser escrupolosos amb la veritat, caldrà dir que José Antonio, a les portes del que ja comprenia que era una mort segura, va tindre el coratge d’escriure unes línies de concòrdia: “Ojalá fuera la mía la última sangre española que se vertiera en discordias civiles”. Aquestes poques paraules del seu testament redimeixen una vida dedicada a preconitzar la “dialèctica del puny i de les pistoles”, amb els resultats per tots coneguts. Franco, pel contrari, va morir matant: agonitzant, com aquell qui diu, encara va firmar cinc sentències de mort.
  Cerdà té un estil precís i documentadíssim. A les seues pàgines contraposa la verborrea de les figures que acompanyen i glossen el periple del fèretre del fundador de Falange amb la vida i el sofriment dels oblidats de la història, la mitja Espanya que passava, ipso facto, a la clandestinitat. Perquè al costat dels capitostos franquistes i els seus còmplices hi ha les vides humils i sofrents dels presos republicans, dels exiliats, dels mestres depurats, de les dones i les filles dels afusellats. Tots estan presents al circ ibèric del 1939, els uns com a víctimes i els altres com a victimaris. Per les primeres, la memòria és l’únic luxe que no ens podem permetre estalviar-nos. 


Joan Garí

Publicat en Ara, 1-2-2025

20/1/25

La literatura de la felicitat

Títol: Moonfleet
Autor: John Meade Falkner
Viena edicions
Barcelona, 2024
280 pàgines


  L’anècdota és coneguda: R. L. Stevenson va afirmar que “Moonfleet és la novel·la que sempre hauria volgut escriure, però l’únic que vaig poder fer és L’illa del tresor”. En realitat, totes dues són obres mestres del relat d’aventures, i com a tals han fet somiar milions de joves des que s’han publicat. Havent llegit els dos títols, puc donar fe que contenen pàgines magnífiques i estan informades per una saviesa narrativa molt notable.
  Moonfleet ho té tot per ser una narració excitant i engrescadora: la llegenda d’un tresor amagat (un diamant tan gros com l’ou d’un colom), una maledicció, una colla de contrabandistes, un vell cementiri marí, una cripta misteriosa... Amb tot això (que ara hem vist reproduït tantes vegades, però cal parar atenció en l’original) Falkner basteix una història amb gran sentit novel·lesc. La peripècia està narrada en primera persona per un jovenet de 15 anys, John Trenchard. Aquest, com el Jim Hawkins de L’illa del tresor, inaugura potser l’adveniment d’un públic nou i també d’un subjecte literari: l’adolescent. Abans que s’inventara aquesta etapa tan especial de la vida, es passava directament de la infància a l’adultesa. A hores d’ara, tal com la vida adulta s’ha tornar més inassolible a efectes pràctics, molts viuen encaterinats en una adolescència inacabable...
  El que passa és que personatges com  Trenchard o Hawkins passen per l’adolescència –o en són expulsats- d’una manera brusca. Precisament el que es conta en Moonfleet o en L’illa del tresor, les intenses vivències dels protagonistes, és el que condueix a un final dramàtic del breu període adolescent. El que els passa a Jim i a John –la convivència amb els pirates o els contrabandistes i els secrets que comparteixen- els converteix en hòmens ipso facto.
  Fins i tot el romanç iniciàtic de John Trenchard amb Grace ha de superar la prova de foc dels deu anys de presó a què és condemnat el xicot per intentar recuperar el diamant que ja era seu. Al final, però, tot acabarà bé, i Grace i John poden viure junts i criar una família, en un happy end de manual. Així reflexiona Falkner a les últimes pàgines de la seua novel·la: “Quin home s’asseuria a escriure una història que acabés amb la seua pròpia derrota?”.
  Aquestes curioses paraules només revelen, però, que Moonfleet pertany a la classe de llibres que bivaquegen pel costat assolellat de la vida, allà on el bé i el mal estan separats per una línia gruixuda, on l’esperança acaba triomfant, on la valentia és recompensada i on un final condigne acaba coronant una vida de lluita constant i esforç tortuós. La literatura de la felicitat.

Joan Garí



Publicat en Ara, 18-1-25