Els valors del botiguer

Títol: La gran família
Autora: Antònia Carré-Pons
Club editor
Barcelona, 2025
175 pàgines

  Amabilitat, austeritat, confiança, constància, fidelitat, honradesa, solidaritat, realisme. La família –la gran família del títol- de la narradora (Montserrat Vidal) té una xarcuteria, i aquests són els valors –valors de botiguer- que ella n’aprèn.
  Montserrat tenia una germana, Concepció. Quan eren menudes, els pares les anomenaven Rateta i Sió. Amb els anys, la Sió es farà càrrec del negoci familiar, però la Rateta no va poder suportar mai l’espectacle d’aquells porcs enormes oberts en canal, dessagnats i convertits en tot d’embotits. Ella preferirà dedicar la vida  a fer de medievalista, però el que no espera és que pares i fills es vegen afectats per això que els metges anomenen “càncer polifamiliar”. Com totes les famílies, hauran d’aprendre en carn pròpia el llenguatge del dolor i de la pèrdua.
  Antònia Carré-Pons va passar molts anys (dècades) estudiant el volum Espill, el gran clàssic de Jaume Roig. Si no l’haguera escrita en versos tetrasíl·labs, aquesta història seria ara una novel·la tan llegidora, almenys, com el Tirant lo Blanc.  Però el format l’ha convertida en matèria quasi exclusiva d’especialistes.
  Carré-Pons podria haver-se concentrat exclusivament en la seua tasca acadèmica. Tanmateix, en 2018 va fer una primera incursió en la narrativa amb el volum de contes Com s’esbrava la mala llet. Amb les seues originals històries de geriàtric va demostrar destresa narrativa i la possessió d’un món personal (corroborat per l’èxit de crítica i públic), que després El càsting (2024) i ara La gran família han confirmat.
  La gran família té alguns punts en contacte amb els llibres anteriors, com ara la reflexió sobre la vellesa o l’autobiografisme. Però és una novel·la que va més enllà. El que hi batega és el sentit de la vida com un tot, la necessitat dels lligams familiars i una certa reconciliació de la protagonista amb els seus propis ancestres.
  El medievalisme, en tot cas, serveix la narradora per introduir algunes reflexions sobre els orígens de la condició de la dona en la nostra societat. Precisament l’Espill de Roig, tal com va imaginar Joan Fuster, podria haver trobat una rèplica feminista (avant la lettre) en el Vita Christi d’Isabel de Villena. Al capdavall, Roig era metge del convent de la Trinitat de València, on Villena era abadessa.
  Fet i fet, Carré-Pons sap perfectament que la misogínia de Roig era un recurs de comicitat per a atraure els possibles lectors de l’època. Però això, és clar, és una altra història.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-5-25

No hi ha res nou: antic és tot

Títol: És l’amor que mou el cel i les estrelles
Autora: Antònia Carré-Pons
Editorial Meteora
Barcelona, 2015
215 pàgines

  Degué ser fascinant, sense dubte, passejar per aquella València de la segona meitat del segle XV, la nostra centúria daurada. Aquella petita gran ciutat mediterrània on, a més d’una puixança política i comercial indubtable, s’havien aplegat tots els talents d’un grapat d’escriptors capaços de configurar un temps prodigiós. Al capdavall, en aquella urbs de mida humana es podia passar pel carrer Cordellats (al costat de la Llotja), on vivia Jaume Roig i acompanyar aquest metge cruelment sarcàstic en direcció nord, cap a l’altre costat del riu. Allí l’esperava Isabel de Villena, l’abadessa del convent de la Trinitat (encara dempeus), on Roig oferia els seus serveis professionals. En aquest trajecte imaginari, el vianant es podia acostar a la casa dels Berenguer Mercader, estiguera aquesta situada a l’actual carrer de Cavallers o al carrer Avellanes, llavors anomenat de Capllevats. A cals Mercader hi havia una famosa tertúlia on no era estrany trobar Roís de Corella, clergue primmirat i poeta exquisit i complex, si és que aquest no passava les hores a la Seu o a la capella del Sant Calze. No massa lluny, al carrer de la Mar, hi havia la morada (junt a la casa natal de Sant Vicent Ferrer) de Joanot Martorell, un altre dels gegants de l’època, a pocs minuts a peu de l’edifici del carrer de Cabillers on el seu cunyat Ausiàs Marc visqué els seus últims anys de vida.
  Aquella València populosa, multicultural, rica, esplendorosa i sensual era el cau d’una colla de genis de la ploma, que escrivien amb naturalitat proses i versos ignorants de l’especial pòdium que els depararia el futur. Ara Antònia Carré-Pons, filòloga i escriptora, ha volgut recrear aquell temps mític novel·lant amb eficàcia la peripècia imaginària d’una còpia del manuscrit únic de L’espill, el sardònic relat en versos tetrasíl·labs de Jaume Roig.
  L’aventura de Carré-Pons és ben lògica. Precisament en la seua faceta filològica aquesta autora ens ha proporcionat una edició modèlica de L’espill. Seua és la intuïció esclaridora que “els exabruptes antifeministes” del metge de la Trinitat no tenien més propòsit que “fer riure”.
  Aquesta novel·la, de títol dantesc, és en part una recreació de la ciutat de Roig i companyia, amb el manuscrit citat com a reclam narratiu, però també una intensa història d’amor que es congria al Regne de València i després es trasllada als Països Italians. La primera part de l’obra es localitza a la ciutat del Túria el 1480, la segona a Nàpols el 1505 i la tercera a Roma el 1507.
  Carré-Pons, destra en la lectura dels papers medievals, assaja ací el paper (més plaent?) de mestressa de les seues pròpies ficcions, traslladant-nos –com jo volia- a aquella població pletòrica de fa cinc-cents anys: “Al matí d’un dia feiner, els estrets carrers de València formen un conjunt bigarrat de sons, d’olors i de colors. L’aire translúcid i blau s’omple dels brams dels ases, del grinyol de les rodes dels carros, del cloqueig de les gallines, del gruny dels porcs o de l’esgüell dels conills, de la cridòria atordidora de disputes i baralles, de la música dels joglars que toquen la trompa o el llaüt a la plaça del Mercat”.
  En aquest ambient, Jaume Roig, “un home ja gran, no gaire alt, amb un lleuger excés de pes” i “de veu fina”, passeja la petita obra mestra que ha escrit, desconeixedor que tants anys després encara farà córrer rius de tinta, en aquest estrany nirvana de precaris consensos que anomenem posteritat.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.637