22/7/21

El gènere assaig

Títol: Dietaris
Autor: Stefan Zweig
Quaderns Crema
Barcelona, 2021
Trad. de Tiana Puig
542 pàgines


  Zweig enganxa, això és un fet. Qualsevol dels seus llibres deixa un solatge en la ment del lector difícil d'eludir. A pesar de l'intent d'esborrar-los de la memòria col·lectiva operat en temps del nazisme, han ressorgit amb ferotgia. Siga el volum Memòries d'ahir, siga el breviari històric Moments estel·lars de la humanitat, o qualsevol de les seues novel·les, al darrere s'endevina una consciència europea i europeista de gran calibre. Quaderns Crema ha recuperat bona cosa de la seua bibliografia en els darrers anys, operació que ara es culmina amb la publicació dels seues dietaris dispersos.
  Zweig no va dur un dietari sistemàtic al llarg de la vida. Escriu diaris parcials i és això el que es recull ara i es posa a la disposició dels lectors en llengua catalana.  Com escriu Mauricio Wiesenthal al seu proemi, 
 
"les pàgines autobiogràfiques de Zweig sempre ens sedueixen per la seva passió i energia narrativa, ja que ofereixen una visió original del seu temps, que avui ens sembla més actual que qualsevol versió escolàstica. No pretenen ser una tasca erudita d'un historiador oficial, i precisament això és el que salva i enalteix el seu valor literari, les allibera de les opinions políticament correctes que lliguen els buròcrates de la cultura, les enriqueix amb el seu páthos artístic i les integra, per dret propi, en el gènere assaig. Montaigne i Chateaubriand van il·lustrar brillantment aquest mateix estil escrivint unes memòries assajades".
 
  Paraules oportunes, en un moment en què "el gènere assaig" es troba en mans de tota mena de xamarilers, alguns benintencionats, que en realitat odien o es malfien de la literatura, i només busquen, per a les seues criatures acadèmiques o divulgatives, un motle inequívoc i prestigiós al qual acollir-se amb un esbufec de satisfacció.
  Un dietari, en efecte, és una manera d'avaluar-se i d'avaluar el món sense cotilles socials o científiques, un busseig en apnea pel gran oceà de la realitat a la recerca de l'expressió moralment oportuna i estèticament bella. Zweig no podia ser aliè al gènere. Res humà li resultava elusiu i per això, pel seu profund humanisme, el diari era el refugi més segur per atresorar totes les seues perplexitats.
  Les primeres pàgines que recull aquest volum, precisament, configuren una bitàcola de la primera maduresa (o la darrera joventut) escrit a París i a Viena entre 1912 i 1913. Hi emergeix un escriptor socialment bellugadís, que emulsiona les seues apetències eròtiques (amb una desfilada de senyoretes amb qui té diferents graus d'intimitat) amb el seu apetit global pel gènere humà. És encara un autor -i un home- que creu en el proïsme, que frueix amb els petits plaers i que, sobretot, fa uns retrats impagables d'alguns dels seues amics més cèlebres, com Romain Rolland o Rilke.
  Després vindrà el quadern de la Primera Guerra Mundial. Ací el to canvia greument. Zweig es mostra horroritzat per la frivolitat austríaca davant els esdeveniments bèl·lics, però encara conserva una fe innata que "els seus" puguen guanyar. Entre continus planys per la incompetència del burocratitzat imperi a què serveix, només el consolen les cartes de Rolland des de Ginebra, un altre despert entre adormits. Un oportú permís el porta a Suïssa, on el sorprèn el final de la guerra i l'anomenada grip espanyola (la mateixa que donava inici, el mateix any 1918, a El quadern gris de Pla). 
  Reprèn el dietari en 1931 i encara en 1935 enceta un nou quadern per parlar d'un viatge il·luminador a Nova York, ciutat que ja havia visitat en 1911. És, però, el diari de la Segona Guerra Mundial, començat a Bath en anglès en 1939 i escrit intermitentment fins al juny del 1940, el que dóna la mesura exacta de les seues més fondes desesperances. A pesar que en aquest temps es casa amb la seua segona esposa, el Zweig d'Anglaterra és un home vençut, desesperançat de veure triomfar Europa sobre Hitler, amargat per l'exili, que s'enfronta amb el mite de l'etern retorn tot rememorant les sensacions del 1914:
  
  "Quina diferència d'aquells dies a Àustria en què la gent, embriaga d'entusiasme i cervesa, bramava pels carrers (...) Potser l'absurditat d'aquest conflicte tindrà alguna conseqüència positiva: la fi del capitalisme com el coneixem. Abans no ens adonem arribarà un nou ordre mundial. Si serà millor o no, això ho veurem més endavant".

  A pesar de la seua lucidesa, la marxa de la guerra li encongeix el cor:

  "I, a sobre, l'esbalaïdora notícia de la creu gammada a la torre Eiffel! Els soldats de Hitler munten guàrdia davant l'Arc de Triomf. La vida ja no val la pena. Tinc gairebé cinquanta-nou anys i els que vindran seran terribles, ¿quin sentit té passar per totes aquestes humiliacions?"

  Els esdeveniments posteriors son ben coneguts. El matrimoni Zweig es refugia al Brasil, on acaba suïcidant-se. No va voler esperar el final -no creia en cap final. La seua estimada Europa semblava irreversiblement en mans d'un boig. Així acabava, tristament, una de les consciències humanistes més imprescindibles. I la resta és silenci.

Joan Garí
 
 

10/7/21

La veritat revelada

Títol: Albertine desapareguda, II
Autor: Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2021
Trad. de J.M. Pinto
174 pàgines


  La mort d’Albertine ha deixat el narrador immers en un estat estranyament expectant. No és un home, però, de fidelitats numantines. De seguida substitueix en el seu anhel l’antiga noia en flor per altres figures femenines que li semblen desitjables. Llavors penetra en un procés d’una certa febrilitat que, identificat, el mena a l’autoindulgència: “La persistència en mi d’una vel·leïtat antiga de treballar, de reparar el temps perdut, de canviar de vida, o més aviat de començar a viure, em donava la il·lusió que continuava essent tan jove”. Aquests balbucejos emocionals, però, es traslladen a la qualitat de la prosa: som davant, potser, dels passatges més reiteratius (tot i que en la Recerca això no es dir molt), més embarbussats de l’obra total. Fins i tot Proust sembla per un moment haver declinat de la seua llegendària capacitat aforística, en favor de frases banals que no aporten res: “Quan us passa alguna cosa a la vida que té una mica de ressò, arriben notícies de persones situades tan lluny de les nostres relacions, i el record de les quals ja és tan antic que aquestes persones semblen situades a una gran distància, sobretot en el sentit de la profunditat”.
  Per sort, aquesta debacle és passatgera. De seguida s’hi recupera el to. El narrador es refugia en braços de l’Andrée, que li confirma no només el lesbianisme d’Albertine, sinó també la seua promiscuïtat generalitzada. De “noia orgiàstica” (“la fille orgiaque surgie et devinée, le premier jour, sur la digue de Balbec”), la reputa el seu antic amant. I potser per esvair definitivament el seu record, se’n va amb sa mare a Venècia.
  La ciutat inundada, insospitadament, li porta el record del carrer de l’Oiseau, on vivia la seua tieta Léonie. Molt aviat el jove vidu hi fa noves coneixences que contribueixen a soterrar les imatges de Balbec, o almenys les disfressen: “Hi trobava més fàcilment aquelles dones del poble, les venedores de llumins, les que confegien collarets amb perles, les artesanes del vidre o de les puntes, les obreretes amb els seus grans xals negres amb serrells que res no m’impedia d’estimar, perquè en gran part havia oblidat Albertine, i que em semblaven més desitjables que d’altres perquè encara la recordava una mica”. I és que “per molt que s’oblidi un amor, pot determinar la forma de l’amor que seguirà”.
  De Venècia estant rep un estrany telegrama anunciant que Albertine és viva. En realitat era de Gilberte Swann, avisant que es casava amb Robert de Saint-Loup. En el tren que el retorna amb sa mare a París el narrador reflexiona sobre aquests i altres matrimonis aristocràtics, en l’exercici d’alta xafarderia burgesa que també és la Recerca.
  Aviat Saint-Loup serà indifel a Gilberte amb Morel, l’antic amant del Baró de Charlus. El narrador comprén el seu amic, però anota: “Els homosexuals serien els millors marits del món si no fessin la comèdia d’estimar les dones”. I afegeix: “Personalment jo trobava absolutament indiferent des del punt de vista de la moral que es trobés el plaer amb un home o amb una dona, i massa natural i humà que es busqués allà on es pogués trobar”.
  I és així, amb aquesta liberalitat per primera vegada explícita, com es clou Albertine desapareguda, i com d’alguna manera es desemmascaren els jocs sexuals de l’obra per revelar-nos potser els autèntics gustos de l’autor. Perquè, com ell mateix escriu: “Voldríem que la veritat ens fos revelada mitjançant signes nous, no amb una frase, una frase semblant a la que ens havíem dit tantes vegades”. 


Joan Garí

Publicat en Ara, 10-7-2021

27/6/21

Contra els gimnastes de la banalitat

Títol: No sé què mor
Autor: Ramon Ramon
Edicions 3i4
València 2021
236 pàgines
 

 

  Ramon Ramon es va estrenar com a dietarista amb Dins el camp d’herba (2014), un text punyent i amb una prosa treballada i dúctil. Després d’aquest títol vindria Llum a l’atzucac (2018), que continuava amb bona lletra l’anterior i abundava en el seu món de fílies anglosaxones i arrelament al seu paisatge bàsic de l’Horta de València. Vaig fer notar al seu moment un cert manierisme en aquest segon volum, sobretot pel que feia a l’ús dels adjectius. Ara, amb No sé què mor (premi Octubre), Ramon ha corregit això amb escreix i ens ofereix unes pàgines molt ben resoltes en un món ja perfectament definit per un estil de gran bellesa, que delata la seua formació poètica.

  L’univers de Ramon Ramon és atractiu perquè no hi fa concessions: sap que la cultura és la causa de la infelicitat humana i tot dietari no pot ser res més que un inventari de decepcions. Cita, en aquest sentit, Enzensberger: “Com més avanços fa la humanitat, les persones som més propenses a decebre’ns”. En un temps de lleugeresa i frivolitat, on tot el que es demana a un llibre (si és que encara s’hi demana alguna cosa) és que ens entretinga una poca estona, Ramon ens forneix un canemàs de lectures ben païdes, atent a la divisa de J.V. Foix (“M’encanta el nou i m’enamora el vell”): Plató, Sant Agustí, Josep Carner, Jorge Semprún...
  El diagnòstic sobre la literatura contemporània, però, és taxatiu: “Fa segles que l’escriptor té por d’avorrir, de ser feixuc, de mostrar-se solemne o profund”. I pitjor encara: “La idea de lector crític, exigent, s’ha esvaït de l’horitzó”. I, doncs, una conclusió inapel·lable: “En la premsa periòdica, en la novel·la, fins i tot en la poesia i en l’assaig, l’escriptor hegemònic és un gimnasta de la banalitat”.
    Davant aquest panorama, el dietarista ha de recloure’s en un món tancat: el paisatge més proper, el cercle humà veïnal, la presència obsessiva de la mort. Ramon és un home de terres baixes: prefereix l’espectacle de la mar al de la muntanya. La mera possibilitat de l’”alpinisme” el posa frenètic, oblidant potser que la muntuositat valenciana és d’una morigeració notòriament anticlimàtica.
  Algunes de les excursions reflexives que conté No sé què mor són realment antològiques. Les proses dedicades a la tristesa, la música, la tendresa, la frivolitat o l’amistat estan entre les més belles que haja llegit recentment en català. L’autor, però, no es fa cap il·lusió quant a l’abast potencial de la seua literatura. Sap que la nostra llengua està sotmesa a una “regionalització barcelonina” i tot el que s’escriu en la perifèria està poc menys que destinat al silenci.
  Llibres com aquest et reconcilien amb el que puga quedar d’intel·ligent en la humanitat. Ramon Ramon fa literatura, i la fa sense demanar perdó al món. Aquesta insolència és la seua principal vàlua.
  La lliçó d’aquest dietari és que un escriptor seriós només és un pobre home, però quan les coses vagen mal dades de debò només podrem comptar amb aquests insidiosos marginals. “La literatura –escriu- és el principi de tota civilització”. I, segons com, també el final...


Joan Garí

Publicat en Ara, 26-6-2021


5/6/21

Una insípida faula feminista

Títol: Pedres a la butxaca
Autora: Kaouter Adimi
Edicions del Periscopi
Barcelona, 2021
Trad. d’Anna Casassas
164 pàgines

 

Pedres a la butxaca es presenta com una petita faula feminista a l’entorn de l’obsessió, a les societats àrabs, perquè les dones no es queden solteres (o fadrines, com n’hem dit sempre a ma casa). La narradora, una jove algeriana que viu i treballa a París, experimenta en carn pròpia les pressions maternes en favor d’un marit. Tornar a Algèria, en aquest sentit, hi representa el retorn al patriarcat, a l’opressió civil i al tedi vital. La peripècia podria haver-se resolt en alguna mena de reflexió sobre la distància (no només física) entre les dues ribes del Mediterrani, sobretot en allò que afecta les dones. Però Adimi s’instal·la en un to que bascula entre la ingenuïtat i la insipidesa, i el relat acaba en un conjunt d’anècdotes agredolces.
  Kaouter Adimi venia precedida per una recepció crítica notòriament positiva per la seua obra anterior, Les nostres riqueses. No he llegit aquest llibre i la meua tasca consisteix a avaluar Pedres a la butxaca. Sincerament, no hi he vist rastre de la brillantor que es lloava al seu text anterior. Com jutjar, si no, un paràgraf com aquest:

  “El meu despatx és tot de vidre i està decorat amb molt de gust, el d’un decorador, no pas el meu, perquè jo no en tinc gaire. És lluminós els dies de sol, gris els dies de pluja, i està a prop dels lavabos per als dies de mal de ventre”.

  I, tanmateix, un esclat d’intel·ligència (és a dir, d’ironia) emergeix, de sobte, en unes altres pàgines, i el lector exigent hi alberga alguna esperança:  

  “Els exèrcits haurien d’estar formats únicament per dones. Les batalles, les revolucions, les guerres serien molt més èpiques, sagnants i violentes del que han estat fins ara”; “Els algerians estimen les seves mares fins a l’extrem de tenir por d’enganyar-la amb la dona”.

  El punt de vista naïf o fins i tot adolescent que adopta la veu narradora afavorirà potser una certa empatia amb la protagonista entre certs lectors (o lectores), però en un esperit una mica exigent acaba per impossibilitar un interès més seriós pel que s’hi està contant. I és una llàstima, perquè és obvi que la situació de la dona algeriana –i en general als països àrabs- és un tema suficientment complex com per merèixer una altra mena de tractament.
  I un últim detall: podria ser que el títol de l’obra fos també una metàfora feminista (en al·lusió al suïcidi de Virginia Woolf, ofegant-se en un riu amb les butxaques plenes de pedres), però la repetició constant d’aquest motiu al llarg del relat el desproveeix de la seua energia potencial. I ho sent molt.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-6-2021
 

31/5/21

Contra el mite de Pigmalió


Títol: La anguila/L’anguila       
Autora: Paula Bonet

Anagrama/Univers
236 pàgines
Trad. al català de Vicent Usó


  Heus ací un dels llibres més singulars de la temporada. La coneguda pintora de Vila-real Paula Bonet hi du a terme una dissecció quirúrgica dels seus avatars sentimentals i ho fa sota el rètol de “novel·la”. El detall no és menor: el terme “novel·la” (usat per l’autora profusament en la promoció del llibre) implementa un determinat pacte de lectura que difumina, per exemple, la dada autobiogràfica certa amb qualsevol afegit de ficció. Com agafar una fotografia i pintar al damunt amb moltes capes: això és exactament el que fa Bonet. No es tracta, doncs, d’un dietari o d’unes memòries, que pressuposen un altre pacte autor-lector. El que hi haja de real i d’inventat en La anguila/L’anguila ella ho sap, però no és descabellat inferir que es tracta d’un material preferentment biogràfic adornat o deformat ad libitum en ús d’una estricta llibertat creativa.
  Que és un text valent, això no crec que ningú ho pose en dubte. Són pàgines colpidores, intenses, literàriament molt ben resoltes, que comencen simbòlicament a la pàgina 72 de l’edició original en castellà. Allí podem llegir: “La primera vez que vi el Inocencio X de Francis Bacon pensé en el coño de mi madre”.  
  El cony, sí. Perquè d’això tracta aquest llibre, d’una autobiografia (amb la salvetat ja feta) de la vagina de Paula Bonet (i, per extensió, de la resta de les vagines familiars, i d’una certa vagina universal). Per entendre completament aquesta asseveració cal que el curiós passavolant llija aquest llibre. Hi ha volums que admeten pitjor que d’altres un resum o un comentari: aquest n’és ostensiblement un. La història que s’hi conta és la d’una dona abocada a la vida en tot el que aquesta té de conjur de desil·lusions per a una femella en un món d’hòmens. Tot el que la dona en qüestió comprén del seu propi relat ve inexorablement després. Després de les relacions de joventut (especialment un afer d’anys amb el seu madur professor de pintura), d’un episodi de violació, d’un exili a Xile que és una autèntica fugida, de diversos avortaments... i de la constatació final que, si aquesta dona vol encara ser mare, ja no s’imagina cap home al seu costat en el moment d’infantar.
  “¿Cómo se hace para hablar de la condición humana cuando se es mujer?”, es pregunta retòricament la narradora. La anguila/L’anguila és la resposta. El que hi haja d’humà en una dona es construeix amb les històries de les altres dones de la família (singularment les veus dels seus avis, a través de les cartes conservades, on ja batega el conjunt de malentesos i petites violències de què habitualment parlem quan parlem de l’amor), però especialment amb les insatisfaccions i l’aprenentatge dolorós de la pròpia rutina sentimental, que en una joveneta significa emmotlar-se a la mirada i el desig masculí, amb totes les conseqüències que això té.  
  Jo provinc –diré ara- d’una tradició on l’expressió de la intimitat sempre s’ha considerat sospitosa. De la intimitat més íntima, d’aquesta nebulosa ¿inexpressable? que s’amaga dins el volcà i, quan n’ix, ho fa en forma de lava candent, aquesta perillosa excrescència. És l’escola Josep Pla, per entendre’ns. També caldrà dir-hi, però, que ja Gabriel Ferrater va fer notar com Pla no va culminar la seua excel·lència literària precisament per estar en contra de l’esclat del volcà. La frase de Ferrater és aquesta: “la seva reticència [la de Pla] quant a la intimitat és el que li impedeix ser un gran autor europeu”.  Ara vivim, però, el temps de les dones. I no hi ha reticència possible, en aquest camp. Les dones han viscut sempre dins la intimitat: han estat adulades, festejades, recloses, intimidades i violades en aquest estret redós. Per això ara la intimitat –la seua expressió com el més irreductible dels materials literaris- és l’arma secreta de la nova fornada d’escriptores femelles. I és on Bonet ha vingut a plantar la seua bandera de manera irrevocable.  
  Si acceptem, com vol un ja clàssic lema feminista, que “el cos de la dona és el camp de batalla del patriarcat”, en aquest llibre se’ns faciliten les regles d’aquesta batalla. Hi ha experiències que, per a una dona, marquen un abans i un després. No és la violació, però, el punt àlgid del relat. És el festeig, la relació física, la història d’amor. “La parte del pastel que a mi me correspondió podría resumirse más o menos así: su apetito y sus ansias varoniles marcaron para siempre la manera que tendría de relacionarme con los hombres y con mi sexualidad”. El mite de Pigmalió, de sobte, esclata en milers de trossos. I n’emergeix una consciència estrictament supervivent.   
  Crec que aquest és un llibre agosarat i punyent, i la seua veritat ens colpeix. Una altra qüestió seria com és que, tractant-se del material que es tracta, Bonet no haja triat directament la seua llengua materna com a material primigeni, defecte que es pot explicar per la formació castellana de l’autora. Vicent Usó, en tot cas, com a responsable de la traducció del text al valencià/català, du a terme una faena meritòria de reproducció, per exemple, de l’oralitat epistolar en la llengua dels avis.
  La conclusió de tot plegat és que la narradora, una vegada conquistada la seua maduresa com a dona, està ja segura de quin és l’espai que han d’ocupar els hòmens a la seua vida. És un final una mica desesperançat i una mica amarg. Però és un final.


Joan Garí

 

6/5/21

Algú ho havia de dir

Títol: Consumits pel foc

Autor: Jaume Cabré

Edicions Proa

Barcelona, 2021

183 pàgines

 

   He llegit l'última novel·la de Jaume Cabré. Com molts ja sabreu, tracta d'un tal Ismael, un professor de llengua, que pateix un terrible accident que li fa perdre la memòria. El volum -volumet, més bé- s'anuncia com "la nova novel·la de Jaume Cabré, deu anys després de Jo, confesso". Precisament vaig dedicar una crítica molt elogiosa d'aquest darrer títol en aquestes mateixes pàgines. En general, l'obra de Cabré sempre m'ha semblat esforçada i valenta, el producte d'un escriptor amb una gran autoexigència a l'esquena. Per això no entenc la broma. Perquè Consumits pel foc és una parida colossal,  un desvarieg immens, un acudit sense la més mínima gràcia. He esperat que algun crític acreditat, en algun mitjà prestigiós, l'avaluara en els seus justos termes. Ha sigut en va. Tots han vorejat el temporal, el xàfec evidentíssim, estenent la mà com ho faria una viuda reposada, per a després mirar-ne el dors i proferir un "Sembla que plou" desmenjat i tímid.

  Consumits pel foc, diguem-ho clar, és un relat absurd, ple de diàlegs delirants i de situacions surrealistes.  No tindria més importància i no n'estaria parlant ací mateix de no ser perquè és obra del nostre més singular novel·lista, de l'home de les cent traduccions, dels centenars d'exemplars venuts a l'estranger (i a casa nostra). Als seus 74 anys, em pregunte quina necessitat tenia Cabré de publicar un engendre així. Si és un acte de senilitat literària -i em resistisc a creure-ho- podria disculpar-se. Però no, sembla que l'autor ens ha oferit el seu nou títol segur del que feia, com si res, totalment alié al resultat palmari de la seua tasca creativa.

  He de confessar (jo confesse, sí) que, quan apareix en el llibre el porc senglar, vaig estar temptat de tancar-lo i llançar-lo al poal de les escombreries. Vaig pensar que l'autor es reia de mi, es burlava a quatre mans dels seus lectors, però l'ofensa era tan gratuïta i desprestigiant que em resistia a acceptar-ho. Sincerament, no m'ho esperava. Tot creador té daltabaixos, i no es pot esperar que qualsevol pàgina infantada per un escriptor siga necessàriament genial. Però Consumits pel foc és una presa de pèl tan absoluta i completa, una marrada en una trajectòria brillant tan fora de context i de trellat, que encara me'n faig creus.

  Escric aquestes línies amb dolor i contrició. No esperava haver de fer aquest paper, i menys tractant-se d'un escriptor a qui tinc en alta estima. Però el silenci, en un cas com aquest -o la distracció discursiva, més o menys recreativa- era un crim de lesa Literatura. I jo no soc un criminal. El lector que encara no l'haja llegit, si no em creu, que ho comprove. Ho lamente, però això és tot. El llibre no val ni el paper que s'ha emprat per a editar-lo.  I algú ho havia de dir...

Joan Garí

1/5/21

La dona sense qualitats

Títol: L'agnese va a morir
Autora: Renata Viganò
Afers
Catarroja, 2021
Trad. de Iban L. Llop
270 pàgines

  Tercer volum de l'acuradíssima col·lecció de narrativa de l'editorial Afers, Agnese va a morir és un clàssic contemporani de la literatura italiana que valia la pena incorporar al nostre bagatge lingüístic. L'argument de l'obra ja és intemporal: la lluita dels partisans italians contra els invasors alemanys i contra els feixistes. Som a l'època de la República de Mussolini, en la recta final de la Segona Guerra Mundial. Una anciana viuda, Agnese, s'uneix a la resistència després que els alemanys hagen deportat el seu marit, Palita (que morirà lluny de casa). La protagonista absoluta de la narració és una "dona sense qualitats" (com diu Sebastiano Vasalli en el pròleg), una mare coratge que es fa imprescindible al cau de la guerrilla ocupant-se del menjar, curant els ferits, fent d'enllaç...És una ombra maternal, càlida, impertorbable. És la consciència de tot un país que lluita com pot contra l'opressor, amb les mans nues i amb un cor immens dins el pit.

  La narració abunda en la vida dels partisans, les rutines, els enfrontaments, el quefer quotidià assetjat permanentment per la mort, però també per l'heroisme. L'autora, Renata Viganò, coneixia bé la matèria primera de la seua literatura: ella mateixa va formar part de la resistència antialemanya. Allí, entre els partisans, va conèixer l'autèntica Agnese. La novel·la, doncs, està basada en fets perfectament reals, amb les salvetats creatives de rigor:

  "Tot existeix -escriurà Viganò a L'Unità-: accions i homes, horitzons i pobles, colors i temperatura. Tot va ser com s'ha dit, tot i que he volgut canviar el físic del comandant i l'he fet petit i gris mentre era robust i morè, tot i haver inventat noms de guerra i posposat fets i alterat les edats, va ser perquè pogués córrer millor l'aigua en el corrent de la meva història. Però vivim encara en la mateixa atmosfera, nosaltres que vam sortir vius de la lluita, ens hem quedat tancats dins d'aquell cercle i potser no en podrem sortir mai. Era el cercle, l'atmosfera per on caminava l'Agnese, ara morta, per on han caminat tants altres, també morts ara, però tancats vius en el meu llibre amb ella"

 Si s'ha dit que una novel·la és un to, el de L'Agnese va a morir està construït amb frases curtes, de gran eficàcia narrativa, descripcions precises (sovint amb potència lírica, però sempre amb una notable economia expressiva) i una pintura de personatges robusta i mínima:

  "La pluja i la boira es van tornar neu, la remor de l'aigua va morir en un gran silenci. La neu davallava d'un cel blanc, es parava damunt dels arbres, dels sostres, es desfeia en les canals, esborrava les bancades entre les vinyes, era una cosa feixuga, monòtona, mandrosa, una excusa oferta que no volia moure's. Els alemanys rondaven els focs de la cuina, feien broma amb les noies, s'emborratxaven i dormien. Una ordre i saltaven amunt, s'enfilaven els abrics, quan eren fora, en aquella resplendor blanca i gèlida s'enferotgien, tenien la necessitat de matar per escalfar-se. Però per fora no hi havia quasi ningú"

   L'autor de la traducció, Iban L. Llop, ha dut a terme una tasca extraordinària. No conec l'original italià, però el resultat en català és dúctil, harmoniós i precís a la vegada. Com explica ell mateix al principi de l'obra, ha optat per traduir el títol original L'Agnese va a morire com L'Agnese va a morir, a pesar que en català aquesta perífrasi no indica futur. Però l'Agnese va a la mort com qui va un a un lloc -addueix Iban. I, d'alguna manera, ho encerta: l'Agnese -la guerrillera intemporal- va a una mort que és la llegenda, l'eternitat, l'altar perpetu en els cors d'una nació agraïda.

Joan Garí



 


3/4/21

La gran novel·la sobre València

Títol: Noruega
Autor: Rafa Lahuerta
Editorial Drassana
València, 2020
387 pàgines


  Com en el cas de Barcelona, també als escriptors valencians els assalta intermitentment la imperiosa necessitat de conquistar “la gran novel·la” sobre València. La ciutat com a escenari definitiu, com a paradís irretornable, com a amant esquiva. Probablement la gràcia d’aquest projecte és l’estricta impossibilitat de materialitzar-se, per això ens fa somiar tant. És el fet, però, que després de culminar Noruega vénen ganes d’afirmar que, si hi ha cap “gran novel·la” urbana valenciana, podria ser aquesta.
  Partint d’un axioma ineludible (“Sempre s’escriu ficció en defensa pròpia”), Rafa Lahuerta ha traçat, en aquest llibre, les coordenades evanescents d’una ciutat d’on no es pot fugir, però on tampoc es pot viure. El títol –un gran títol- ja ho diu tot: la ciutat hi és, però desplaçada. Els pares del narrador tenen una tenda on venen “Salmón de Noruega”. L’amo, per al veïnat, és “El noruego”. Aquest nucli familiar –el pare reservat, la mare metòdica, la germana brillant- és l’origen de tot: aviat desapareixeran tots de l’escena i l’únic supervivent –el narrador- es troba amb vint-i-pocs anys amb un horitzó vital al davant de nihilisme rendista. El que segueix és la crònica d’aquells anys –dels 80 ençà-, de les borratxeres, de les dones, de les amistats impossibles, tot ubicat al moll de l’os de la València clàssica (el que ara anomenem “centre històric”). Fora d’aquests límits, hi ha fronteres físiques –les Grans Vies, el riu-, però, sobretot, morals.
  És així com Lahuerta construeix la seua Bildungsroman amb un text ple d’incorreccions lingüístiques, és a dir, perfectament adequat a la història que conta. Els pronoms adverbials només hi són pures fantasies acadèmiques, però, en canvi, la narració està farcida de metàfores insòlites: “En silenci, ma mare guardava els cupons de la desgràcia en una còmoda inexpugnable de la consciència”; “En el replà, a les fosques, deixí caure les paraules fins que es feren miques a l’estómac”. Un estil elèctric, espasmòdic, informa un relat amb síndrome d’abstinència antiretòric, una mena de Càntics dels càntics sense cap mena de mística, una novel·la de novel·les on la conclusió inapel·lable és que “Un home lúcid no pot escriure ficció”.
  El que hi haja d’autobiogràfic en aquesta novel·la, Lahuerta ho sap. Com en l’Estellés del Llibre de meravelles (la gran novel·la en vers de València), ací rau un intens homenatge a uns carrers i a uns antres de perdició on assajar la teoria de la vida.
  Conclusió: “Ser lúcid a tothora, això o la bondat”. Lahuerta ha triat la maldat. I amb això, la felicitat completa dels seus lectors.


Joan Garí

Publicat en Ara, 3-4-2021
 

25/3/21

Relat desautoritzat

Títol: Biografia autoritzada
Autora: Neus Canyelles
Empúries
Barcelona, 2021
137 pàgines
 

  Aquest llibre m'ha decebut. N'explicaré els motius. Comença amb un "Pròleg en revisió permanent" que ocupa gairebé una trentena de pàgines. És un proemi llarg però magnífic, on se'ns presenta una narradora neurastènica, desassossegada, desubicada, de tornada de tantes coses i de tants llocs on ni tan sols ha anat. No debades aquestes pàgines s'obrin amb una cita de Pessoa perfectament significativa: "Porque a inconsciência é o fundamento da vida. O coraçao, se pudesse pensar, pararia". El Livro do desassossego, així, es revela com l'autèntic Vell Testament de l'autora (i de tants de nosaltres), que se'ns presenta en un cafè de Barcelona, observant una dona major, clienta habitual, en qui ràpidament s'emmiralla. D'aquesta manera, descobrim una escriptora descontenta amb ella mateixa, ferida per la vida, desassossegada i en estat de revisió permanent. Se'ns confessa:
 
  "Jo he anat escrivint. No he fet cap altra cosa, en realitat. Escrivint en diferents publicacions per subsistir i i escrivint llibres per intentar ser feliç. Les dues coses han estat molt complicades. Les dues coses han estat inútils"
 
  Sí: aquesta dona que es veu a ella mateixa desdoblada en una pobra transeünta, desplaçada i marginada, comença una confessió que ens fa esperar una obra punxeguda i plena d'arestes de la realitat i d'estelles del llenguatge. Però, de sobte, s'acaba el pròleg i comença la Autobiografia autoritzada, dividida en dues parts, Estiu i Hivern (totes les estacions s'hi subsumeixen). Ací l'autora rememora la seua infantesa. Ha estat una infantesa feliç. I, precisament per això, el lector (aquest lector, si més no), s'hi queda fred. Els motius són els habituals (Tolstoi): "Totes les famílies felices s'assemblen, però, les dissortades, ho són cada una a la seua manera". 
  En la felicitat, en efecte, no hi ha relat. O n'hi ha només a través d'una escriptura excepcional, rara i difícil de trobar. No és el cas. Neus Canyelles escriu molt bé, i fins i tot podria reconèixer que, en la seua evocació del paradís perdut, hi ha cert encant. Però les pàgines excepcionals -les del Pròleg- amb què ens havia amanyagat no hi troben continuïtat. 
  No aconseguisc connectar amb la Neus infant que viu en una illa meravellosa, a pesar que aquest punt de vista es conjumine amb certs episodis de la Neus adulta, dels seus avatars amorosos. Potser sóc jo qui falle. Podria ser. Però no puc abdicar de la meua opinió: aquest llibre fa aigües, i és una llàstima. Quan l'acabe, no m'he pogut traure del cap aquella "dona estranya" del principi, la que "té adjudicada la seua pròpia tauleta" al Cafè de l'Òpera de Barcelona. Ella era el motor d'aquesta història, l'autèntica troballa literària. Però l'autora, potser inconscientment, ens hi dona gat per llebre. 
  Fa pena haver d'escriure aquests mots. Però, si no ho diu algú com jo (de tornada, al meu torn, de tants paradisos i països  i illes on no he estat mai), qui s'hi atreviria?

Joan Garí
   

20/2/21

Un bocí de memòria col·lectiva

Títol: Espurna
Autor: Xavier Serra
Editorial Afers
Catarroja, 2021 
173 pàgines

  

  Xavier Serra ocupa un lloc singular en el panorama de les nostres lletres. Tots els seus llibres configuren una colossal operació de recuperació i transmissió de la memòria col·lectiva, especialment les quatre sèries de Biografies amb què ha retratat diferents homenots del País Valencià. Escriu sempre prosa de no ficció i la seua editorial de base és Afers. Són dos petits miracles -l'autor i l'editorial- que juguen a la contra en un país on tot és fum de canyota i la desmemòria és un sistema de vida...

  Ara Afers ha inaugurat una nova col·lecció de narrativa amb Mal jueu, de Piotr Smolar i Espurna de Xavier Serra. Espurna és la crònica de les activitats polítiques d'un grapat de joves a les acaballes del franquisme. Per a molts d'aquells joves dels 60 i els 70 la disjuntiva era confirmar i corroborar el règim amb el seu silenci o comprometre's i conjurar-se per la seua dissolució. Eren temps mítics (Nota melancòlica: a hores d'ara, l'única disjuntiva que ens queda als seus descendents és comprar a Mercadona o a Consum...). Aquells anys irrepetibles es van solidificar simbòlicament en uns versos de Miquel Martí i Pol recitats per l'actor Josep Maria Flotats en un disc de Lluís Llach: "Tot està per fer i tot és possible".  

   Creient-hi de totes totes, els protagonistes de Espurna bivaquegen en la clandestinitat antifranquista mentre de Portugal els arriben noves que els fan albergar esperances infundades. "Espurna", per cert, és el nom del diari de Lenin, però la màxima activitat revolucionària que duen a terme els bolxevics de la Ribera és furtar una multicopista elèctrica de l'institut de Sueca. 

  En aquells anys, entre les organitzacions revoltades destaca Germania Socialista, de Josep Vicent Marqués, l'única que dedica atenció al fet nacional. Els partits de la República, per diverses raons, eren absents d'aquest debat: el PSOE per inexistent, el PCE per tradicionalista. Però serien aquests, amb el temps, els qui s'endurien el gat a l'aigua.

  El millor de Espurna és el plaer que causa la lectura de la prosa ordenada de Serra. La seua tènue ironia ( "Alguns d'aquells capellans postconciliars pensaven que l'Església s'havia de modernitzar i, en conseqüència, els feien cantar tothora cançons estúpides"), la seua capacitat de concisió, el seu estricte ordre mental han infantat un volum memorable que rescata uns anys llépolament irrepetibles. 

  El volum acaba un poc abruptament a finals del 1975, ja mort el caudillo. Potser Serra pense en una possible continuïtat amb els anys de la Transició. Aquella època en què tot seguia estant per fer però ja es veia que, algunes coses, serien decididament impossibles...

Joan Garí



16/2/21

L'amor del llop per l'anyell

Títol: El consentiment
Autora: Vanessa Springora
Empúries
Barcelona, 2021
210 pàgines
Trad. de Marta Marfany

 

   Llegit el llibre de Vanessa Springora sobre la seua seducció per part de l'escriptor Gabriel Matzneff quan ella era adolescent. És el llibre del moment a França i a mitja Europa. El testimoni és colpidor, però escrit amb una certa contenció -sense estalviar detalls, això sí. En absència de pare, vivint amb la mare separada, Springora va ser víctima fàcil d'un col·leccionista de jovenetes -i jovenets-, que no va dubtar a convertir moltes de les seues obres literàries en una apologia de la pederàstia.

  Fins ací els fets. El diccionari defineix la pederàstia com l'"abús sexual comés per una persona adulta contra un xiquet o un adolescent". El codi penal, òbviament, hi du a terme algunes conclusions pràctiques.  El cas de Springora està més que prescrit -hi han passat dècades-, però és la primera vegada que l'actual editora s'ha atrevit a verbalitzar per escrit el seu relat. Les recialles de l'"abús" han estat psicològicament denses. El consentiment, en aquest sentit, és també una teràpia íntima, i una denúncia social. Matzneff, als anys setanta, va viure les seues inclinacions sense por i sense culpa, però Springora assegura que no li consta que cap de les altres víctimes de l'escriptor hagen eixit més ben parades que ella mateixa. Totes hi van caure enamorades, però amb els anys n'han patit seqüeles. El rastre de la pedofília.

  A Matzneff se'l va tolerar -o se'l va celebrar- perquè França venia del maig del 68, i era considerat progressista qualsevol alternativa a l'amor canònic. Hi havia també la seua llegenda de gran assagista. Rebla Springora: "Els escriptors són persones que no sempre mereixen que se'ls reconegui. Ens equivocaríem si penséssim que són com tothom. Són pitjors. Són vampirs".

  Medite un moment sobre aquesta darrera frase. Sempre he pensat que cal separar la vida privada -o pública: la vida, en definitiva- d'un escriptor de la seua vàlua literària. El cas francés més obvi és Louis-Ferdinand Céline, l'antisemita autor de la genial Voyage au bout de la nuit. És Gabriel Matzneff culpable literàriament? Indagant-hi -no sóc jutge ni advocat-, busque un volum que Springora cita repetidament, Les moins de seize ans. Es dóna la paradoxa que Springora ha acabat treballant en l'editorial on es va publicar per primera vegada aquest llibre. No en va renovar els drets, i ara l'opuscle és introbable en paper, però de fàcil accés en internet. L'aborde. S'inicia amb una cita del Dante: "L'amor che move il sole e l'altre stelle". A la introducció, Matzneff vol deixar clares un parell de qüestions: "En amour -afirma- j'ai horreur de la brutalité, de la coertion". I, després: ""J'ai horreur du tourisme en général, et du tourisme sexuel en particulier". Queda explicat tot l'horror.

  Les moins de seize ans és un llibre breu, dedicat a una tal Francesca. Sembla que aquesta és l'autora d'una sèrie de cartes d'amor que l'autor intercala entre els seus propis textos. Són cartes apassionades, celebratives, que no es detenen davant la ultrança fisiològica: "Ton désir que se dresse -escriu la jove amant-, qui m'ouvre en deux, que m'épanouit comme une fleur". Matzneff vol deixar clar, d'entrada, que aquestes cartes són literals, no n'ha tocat ni una coma.

  L'autor fa també una confessió incial: "J'aurai confessé mon amour de l'extrême jeneuse en pleurnichant, en me frappant la poitrine, on me l'eût perdoné. Ce qu'à droite comme à gauche les bienpensants ne supportèrent pas, ce fut l'insolente atmosphère de bonheur et de liberté dans laquelle baigne mon livre".

  Aquesta "insolent atmosfera de felicitat i de llibertat" recorre les pàgines del volum, en efecte, i per això l'autor no  s'està de confessar que li agraden per igual les jovenetes i els jovenets, tot i no considerar-se homosexual. "Si homos signifie semblable en grec, il est clair que ce gosse et moi, nous ne somme pas semblables". Ell proposa, a la contra, anomenar "troisième sexe" l'"extrême jeunesse", els i les adolescents. És el seu calador de pesca.  

  L'ofici que practica té un nom, i  Matzneff no el defuig: pederasta. I més:  "Beaucoup de pédagogues (instits, moniteurs, chefs scouts) sont des pédérastes -parfois acives, les plus souvent refoulés. "Tou désir d'éduquer est désir pédérastique perverti", observe René Schérer". Els models són evidents: al món clàssic -Grècia, Roma- era natural gitar-se amb jovenets, alliçonar-los-hi per a la vida. Però l'autor encara troba un subterfugi més clar per a la seua activitat: la pulsió religiosa. "Coucher avec un/une enfant -escriu-, c'est une expérience hiérophanique, une éprouve baptismale, une aventure sacré". 

  Com a conclusió de tot això, "le pédéraste, l'amant de très jeunes, garçons et filles, est voué à une existence de rebelle, d'outsider, d'hérétique". Però el seu amor "ne doit pas être un amour vampirique, égoïste, qui subjugue, étouffe, l'amour du loup pour l'agneau; il doit, au contraire, cet amour, être un amour qui féconde, libère, "donne la vie", tel l'Esprit-Saint dans la prière byzantine".

  Heus ací, doncs, els dos relats: el llop i l'anyell, el botxí i la víctima, el monstre i el seu damnificat. No seria lícit no escollir la veu de la víctima, però també és cert que vivim una època on el victimisme ja és l'essència de les belles arts. "Els escriptors són vampirs", deia Springora. A ella li van xuplar la sang i té dret a reclamar venjança. Però els lectors, no tenen dret a escoltar totes les veus i traure les seues pròpies conclusions?

Joan Garí

 

 

 

30/1/21

Breviari del patiment

Títol: Albertine desapareguda, I
Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2020
Trad. de Josep M. Pinto
174  pàgines


  Com Albertine ha fugit sense acomiadar-se –molt pròpiament “a la francesa”-, el narrador viu submergit en un estat de perpètua sotsobra. “Ha demanat les seves maletes” i “se n’ha anat”: les frases tallants de Françoise, la múrria criada (“pagesa medieval”, segons el seu amo) que mai ha estimat l’antiga noia en flor, violenten el seu amant, en el que tenen de precisament i dolorosament taxatives. Traïció? El narrador no en té cap dubte i hi desembeina la seua llegendària capacitat aforística, sempre al servei de la metàfora somàtica: “Cadascun té la seva manera pròpia de ser traït, com té la seva manera de refredar-se”; “El dolor és un modificador tan potent de la realitat com ho és l’ebrietat”.
  La jove ha volat, això és un fet. El seu nom –el fetitxisme del seu nom- obsedeix l’amant abandonat, el cervell del qual acaba convertit en un mur qualsevol, on grafiters passavolants es diverteixen a fer gargots, i el deixen tot “enterament cobert pel nom mil vegades reescrit d’aquella a qui estimem”. Però el narrador no es resigna: envia el seu amic Saint-Loup a la Turena, on creu que hi ha Albertine, per mirar de convèncer-la perquè torne a París. Quan la noia s’assabenta de la jugada, li escriu: si em necessites, confessa a l’amant abandonat, només has de dir-m’ho. Però aquest, orgullós, li retruca que no li fa cap falta, a pesar que la seua absència el crema per dins. “Com més avança el desig –reflexiona- més s’allunya la possessió veritable”. Després s’ho repensarà i voldrà fer-la tornar, però llavors ja és massa tard: un telegrama de la senyora Bontemps informa que Albertine –neboda seua- ha mort com a conseqüència d’una inesperada caiguda del cavall durant una passejada. I em disculparé poc per revelar aquest punt neuràlgic de l’argument: qui s’haja disposat a llegir aquesta obra com una novel·la d’enjòlit hauria de buscar d’altres maneres de fer el ridícul...
  Entrem llavors en un dels moments més desconcertants de la Recerca. El narrador rep la notícia amb una fredor estranya. La seua prosa, habitualment convulsa, a penes s’altera. Es limita a constatar l’existència d’una última carta de la finada on li anunciava la voluntat de retornar al seu costat.
  La desaparició d’Albertine, doncs, és completament irreversible. I llavors el volum s’endinsa en una operació d’estimulació sensorial de la memòria i el temps congelat s’articula en una immensa i meravellosa redundància. La prosa es resol en un lirisme acendrat, una epifania cosmogònica. L’home, aquest “ésser amfibi” que es troba simultàniament submergit en el passat i en el present més vívid, sap com ordir la trama necessària perquè la memòria mantinga “la vida real”, que és purament mental. Tot és dins el nostre interior en flama, per això no té importància la mort: l’amant restant continua amb les velles obsessions referides al caràcter i els gustos d’Albertine. Tenia realment apetències sàfiques? Envia missatgeres a esbrinar-ho, indaga en les seues amistats. Aimée li diu que sí i li refereix alguns torbadors episodis d’Albertine als banys públics de Balbec, l’antic paradís perdut de la parella, allà on la jove tristament traspassada es va revelar al narrador amb tota la seua màgia de “noia en flor”. Andrée, al seu torn, ho nega tot. La vida és un gran mirall rotatori, que no pot deixar de reflectir una realitat ambigua.
  És llavors quan ens adonem que som davant d’un monument funerari però no a una dona sinó a la llengua francesa. Proust ha construït, amb l’excusa d’Albertine, un gran cadafal on dipositar les flors més belles per a aquest idioma que excel·leix per ell i en ell mateix, com una nau encesa brillant al lluny dins un oceà de vulgaritat.  Després d’això es podrà seguir usant aquest idioma per fer literatura, però res serà ja igual.

Joan Garí

Publicat en Ara, 30-1-2021


16/1/21

El llibre maleït de Josep Pla

Títol: Història de la Segona República Espanyola
Autor: Josep Pla
Destino
Barcelona, 2020
439 pàgines

 

  La Historia de la Segunda República Española, publicada en plena postguerra en quatre volums, és el títol maleït de Josep Pla. No es va reeditar mai, ni es va incloure en l'Obra Completa de l'escriptor (que sí que hi rescatava, convenientment traduïts al català, molts altres articles i llibres en castellà del de Palafrugell). Els motius no estan clars. Va abjurar Pla, finalment, d'aquella opus magnum del revengisme ideològic? Considerava que no estava a l'altura literària de la resta dels seus escrits? El descobriment de l'original català parcial d'aquest títol ens permetrà afinar-ne millor la interpretació.

  Es publica ara, en efecte, el manuscrit trobat entre els papers de Pla, amb un pròleg de Josepa Gallofré i amb edició de Xavier Pla. Els fragments fins ara inèdits abasten tot el primer volum de l'obra publicada en castellà als anys 40 i gran part del segon (des del 1929 fins abril del 1933). És el text que Pla va escriure a Roma durant la Guerra Civil amb una subvenció de Francesc Cambó, que n'és l'inductor. Pla hi aborda els antecedents, la proclamació de la República, (que ell va viure a Madrid i va cobrir periodísticament per al diari La veu de Catalunya) i els primers anys del nou règim, amb les iniciatives legislatives més transcendents: la nova Constitució, la Reforma Agrària, l'Estatut de Catalunya...

  Aquestes pàgines es llegeixen com una novel·la d'acció en què el narrador (omniscient) sap de sobres el destí de l'heroi (la República) i no hi estalvia pistes per al lector. Tècnicament,  el que hi du a terme Pla és un Quod erat demonstrandum. És a dir, que des de les primeres pàgines hi ha la voluntat explícita de demostrar que el nou règim no podia funcionar. El Pla més cínic, el que no s'està de recordar que "les revolucions no són més que un canvi de personal", contempla horroritzat (amb l'horror del kulak que -segons la "collonada marxista" de Fuster- no deixava de ser) com l'abandó de la monarquia propicia un devessall de desordres públics que culminaran en l'alçament de Franco. 

  No hi falten, però, els moments de clarividència, com quan escriu, a propòsit de la Carta Magna republicana:

  "Generalment una Constitució escrita si ha, sobretot, de durar, és un compromís entre les forces de conservació d'un país i les forces d'innovació i de progrés. Aquest compromís es troba a la base de la Constitució espanyola de 1876, que és la que ha durat més. La Constitució de 1931 conté elements de compromís escassíssims perquè és l'obra d'una majoria momentània que s'imposa sobre una minúscula, insignificant minoria"

  Personalment, m'ha sorprès sense dubte que aquest siga en general el to d'aquest llibre. No és un exabrupte antirepublicà, no és una pedra més en el lapidari franquista incipient: pretén més explicar que destruir. S'entén pitjor, així, que Pla renegara -sí és que ho va fer- d'aquest títol. S'hi troba a faltar, potser, el Pla més literari, més profund, més ple de matisos. Xavier Pla creu que l'autor no hi presenta "una clara voluntat estilística" però a mi em sembla que Josep Pla hi projectava, més bé, un clar esforç didàctic, potser un salconduit moral, i tot -fins i tot l'estil- s'hi supedita. En definitiva, hi exposava els motius pels quals ell i tota una classe social -la burgesia catalanista conservadora- es va passar amb armes i bagatges al bàndol insurrecte.

  L'error comés seria identificat de seguida. El propi manuscrit original de Pla -ara editat- es va haver de traduir al castellà i va ser rebaixat en el seu to "catalanista" per poder ser publicat a l'Espanya imperial (on no tenien lloc llengües regionales). Un altre tema és si Pla, en el fragor de la memòria urgent, realment creia que la República no havia fet cap aportació positiva. En un moment donat, per exemple, escriu:

  "Hom veu que la República, seguint el camí de la francesa, s'organitzà, electoralment, en els pobles, al voltant del mestre laic, considerat com a element d'oposició al rector, i això fa que els mestres es posin de moda i siguin objecte de l'admiració general".

  L'apunt, caçat al vol, no té més comentari ni continuïtat. Aquesta moda dels mestres laics, aquesta admiració que susciten, què li sembla a Pla?  Ell, que tanta incidència fa en els episodis de violència anticlerical d'aquells anys, és el mateix home que escriurà (en la reelaboració de El quadern gris):

  "He entrat a l’església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta –d’aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d’un aire com si n’haguessin separat l’oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa –d’una qualitat dolça, fada, llepissosa, desagradable–, una qualitat que fa posar pell de gallina".

  El kulak, però, no pot tolerar l'espectacle del desordre, ni la desvaloració constant de la pesseta respecte a la lliura esterlina...

    En el capítol de les anècdotes, em referiré al que anota Pla a propòsit del canvi de bandera dels republicans:

  "La bandera bicolor -escriu- fou instaurada a Espanya com a nacional per Carles III per Real Decret de 28 de maig de 1785 després d'haver fet, aquest rei, estudiar llargament la qüestió amb el criteri, diu el Real Decret, de que en la bandera que se li proposés "no entrase el color de su casa" [la casa de Borbó]. Carles III escollí, com a bandera, la que portà a Nàpols Alfons d'Aragó, el Magnànim, presa per la meitat. Era, doncs, la bandera catalanoaragonesa presa per la meitat la que a través de Nàpols havia tornat a Espanya i esdevingut bandera nacional".

  Havia sentit parlar d'aquesta teoria però desconec quina és la font que hi utilitza Josep Pla (el llibre no té bibliografia). Realment la bandera d'Espanya prové de la senyera? De ser cert això, m'imagine els desconsol íntim que embargaria alguns nacionalistes espanyols...

  Fet i fet, la lectura de La Segona República Espanyola ha sigut ben interessant. Supose que Pla, amb els anys -adonant-se progressivament que els vencedors de la Guerra Civil eren també vencedors contra la llengua i la cultura catalanes-, va anant redefinint les seues consideracions sobre l'etapa republicana. La dictadura acabaria fent bona tota etapa anterior...

Joan Garí

 

 


3/1/21

La redempció de la bellesa

Títol: La bèstia en què cavalquem
Autor: Ferran Garcia-Oliver
Aila Edicions
Altea, 2020
297 pàgines

 

  Per què s'escriu un diari? La pregunta és insidiosa, però perfectament pertinent. Algunes persones, de ben joves, ja senten necessitat de posar per escrit les seues vivències i els seus pensaments més íntims. La majoria d'aquests diaris acaben soterrats, perduts, esvaïts. Només una part dels papers privats que la gent escriu veuen la llum, això és un fet. En el cas dels escriptors professionals, però, el dietari es converteix en un gènere o subgènere literari i, convenientment esporgat si cal d'intimitats abrusadores, acaba negre sobre blanc amb lletres d'impremta. La major part d'aquestes pàgines té un interès relatiu. Vull dir que són importants per a l'autor o l'autora però no solen interessar el lector (i ho dic jo, que n'he publicat alguns volums i n'amenace amb algun més). A un lector hipotètic (i encara a un lector "literari", aquesta espècie en extinció) només el captivaria un dietari d'un personatge públic -ostentosament públic- amb una biografia fora mida, algú de qui faria goig assaltar-ne el cofre dels tresors ocults. I tanmateix és en aquesta mena de llibres on sura millor l'esperit d'un temps, allà on es deposita la veritat crua d'un home o d'una dona, d'una generació. Per això en les literatures madures i assentades (l'anglosaxona, la francesa), és un gènere constant i popular, mentre en la nostra literatura encara és una raresa amb tiratges ridículs.

  Ferran Garcia-Oliver no escriu amb La bèstia en què cavalquem el seu primer diari. És ja, diguem-ne, un dietarista professional. El títol, amprat a Sant Vicent Ferrer, fa referència al temps. És un tòpic presentar un diari literari com un àncora contra el pas del temps, però tots els tòpics contenen un àpex de veritat. El text de Garcia-Oliver recorre un espai comprés entre l'any 2018 i el 2019. L'autor té un hort, i sap que la cultura només és una derivació de l'agricultura. Totes les seues pàgines estan amerades de ruralitat i això forma part del seu encant. Precisament els millors moments de La bèstia en què cavalquem són els dedicats a l'evocació de la infància de l'autor a Beniopa, i després les ramificacions amicals de les relacions establides en aquesta infància. En realitat, aquest llibre és bàsicament un producte gregari i això pot generar algun dubte (un escriptor de raça és, en essència, un antigregari). Cadascú, però, dedica la seua literatura al que li dóna la gana, i Ferran Garcia-Oliver ha volgut celebrar en el seu diari l'amistat, la complicitat i la companyonia. Bé està.

  L'escriptura de Garcia-Oliver fa la sensació d'una gran contenció emocional. De vegades l'embarga una profunda intenció notarial, de voler atresorar moments, dites i sensacions que no mereixen desaparèixer com un grapat d'arena. És un quadern dels vius però també, certament, un quadern dels morts. Els vells però també alguns companys de generació van fent mutis. La sintaxi pulcra i eficient de Garcia-Oliver ("la sintaxi -deia Valéry- és una propietat de l'ànima") va consignant tot això. Cerca la beutat allà on es trobe -en un llibre, en una ciutat, en una dona, en una simple conversa- i, quan la troba -com en una jornada particular a Santiago de Compostel·la-, escriu: "La bellesa redimeix la malenconia". 

  De tant en tant emergeixen a les pàgines del seu llibre notícies de les seues investigacions professionals (és catedràtic d'Història Medieval). Les veus del passat l'intriguen tant com les del present, les voldria rescatar i explicar, les vol resguardar al seu quadern, deixar-ne constància definitiva. Però el temps -la bèstia-, que tot ho destrueix, el sotja amb un rellotge d'arena a la mà, impertèrrit, esdentegat i sorrut.

  Personalment, em fa la sensació, després d'acabar aquest llibre, que Ferran Garcia-Oliver és un home que estima profundament la literatura, que estima profundament la seua llengua i que estima profundament el seu país. I això, en els temps que corren, em sembla el petit luxe que només els millors -els happy few de què parlava aquell altre- es poden ja permetre.

Joan Garí