20/2/21

Un bocí de memòria col·lectiva

Títol: Espurna
Autor: Xavier Serra
Editorial Afers
Catarroja, 2021 
173 pàgines

  

  Xavier Serra ocupa un lloc singular en el panorama de les nostres lletres. Tots els seus llibres configuren una colossal operació de recuperació i transmissió de la memòria col·lectiva, especialment les quatre sèries de Biografies amb què ha retratat diferents homenots del País Valencià. Escriu sempre prosa de no ficció i la seua editorial de base és Afers. Són dos petits miracles -l'autor i l'editorial- que juguen a la contra en un país on tot és fum de canyota i la desmemòria és un sistema de vida...

  Ara Afers ha inaugurat una nova col·lecció de narrativa amb Mal jueu, de Piotr Smolar i Espurna de Xavier Serra. Espurna és la crònica de les activitats polítiques d'un grapat de joves a les acaballes del franquisme. Per a molts d'aquells joves dels 60 i els 70 la disjuntiva era confirmar i corroborar el règim amb el seu silenci o comprometre's i conjurar-se per la seua dissolució. Eren temps mítics (Nota melancòlica: a hores d'ara, l'única disjuntiva que ens queda als seus descendents és comprar a Mercadona o a Consum...). Aquells anys irrepetibles es van solidificar simbòlicament en uns versos de Miquel Martí i Pol recitats per l'actor Josep Maria Flotats en un disc de Lluís Llach: "Tot està per fer i tot és possible".  

   Creient-hi de totes totes, els protagonistes de Espurna bivaquegen en la clandestinitat antifranquista mentre de Portugal els arriben noves que els fan albergar esperances infundades. "Espurna", per cert, és el nom del diari de Lenin, però la màxima activitat revolucionària que duen a terme els bolxevics de la Ribera és furtar una multicopista elèctrica de l'institut de Sueca. 

  En aquells anys, entre les organitzacions revoltades destaca Germania Socialista, de Josep Vicent Marqués, l'única que dedica atenció al fet nacional. Els partits de la República, per diverses raons, eren absents d'aquest debat: el PSOE per inexistent, el PCE per tradicionalista. Però serien aquests, amb el temps, els qui s'endurien el gat a l'aigua.

  El millor de Espurna és el plaer que causa la lectura de la prosa ordenada de Serra. La seua tènue ironia ( "Alguns d'aquells capellans postconciliars pensaven que l'Església s'havia de modernitzar i, en conseqüència, els feien cantar tothora cançons estúpides"), la seua capacitat de concisió, el seu estricte ordre mental han infantat un volum memorable que rescata uns anys llépolament irrepetibles. 

  El volum acaba un poc abruptament a finals del 1975, ja mort el caudillo. Potser Serra pense en una possible continuïtat amb els anys de la Transició. Aquella època en què tot seguia estant per fer però ja es veia que, algunes coses, serien decididament impossibles...

Joan Garí



Cap comentari:

Publica un comentari