28/2/06

El fràgil recipient de la memòria

el VicentTítol: Verás el cielo abierto.
Madrid, 2005
Autor: Manuel Vicent
Editorial: Alfaguara, 200 pàgines

L’episodi inicial d’aquest llibre és una metàfora perfectament indicativa de l’actitud literària de l’autor. Com és ben sabut, Manuel Vicent va nàixer a La Vilavella, un poble petit de la Plana de Castelló arrapat als contraforts orientals de la serra d’Espadà. En aquest punt es va aturar el front l’any 1938 en plena guerra. En juliol, la IV Divisió de Navarra baixà de la muntanya i ocupà el poble. El dia 7, quan els feixistes hi disparaven els darrers trets, un resquill de metralla va penetrar en casa dels avis de Vicent, encara amb tanta capacitat de destrucció que va partir en dos un fruiter que hi havia sobre la taula i va foradar l’olla on es coïa el precari potatge del dinar. Aquell dia La Vilavella va passar a mans dels franquistes i la iaia Roseta, amb els braços fent nanses al davant del refugi, va anunciar solemnement “Hui no dinem”.
Més de seixanta anys després –tota una vida-, quan Manuel Vicent rememora aquell record induït de la seua més tendra infància, té al damunt de la taula de la cuina a la seua casa de Dénia aquell fruiter vulnerat, on reposen uns codonys dignes de Zurbarán. És així de fràgil, en efecte, el recipient de la memòria i és aquesta l’actitud amb què l’escriptor acara la delicada operació de pouar-hi vivències, restaurar-ne sensacions, buscar sentit a l’home que ha esdevingut finalment, amb la immisericorde cadència del temps.
Verás el cielo abierto és el llibre més personal de Vicent, perquè fins i tot un professional de la memòria ha d’enfrontar-se algun dia a la seua part més dolorosa, aquella que s’ha anat postergant en els altres llibres coberta amb un vel pudorós. Per això ací emergeix, com una estàtua de marbre retrobada d’una peça, la terrible figura del pare, l’origen primer de l’agusat sentiment de culpa, el personatge enigmàtic, de contorns veterotestamentaris, que encara persegueix l’imaginari de l’autor. Quan va morir aquest pare, agonitzant en el mateix llit on va engendrar el fill que el va decebre en el més íntim preferint l’ofici d’escriptor al de sacerdot, unes paraules terribles van segellar la seua tomba: “Havia mort el jutge”. Però aquest jutge seguirà jutjant més enllà de la mort, i per això Vicent no s’està d’ocultar el caràcter prospectiu d’aquest llibre, com d’informe per al seu psicoanalista.
Potser qui ha patit pares terribles (i qui no) necessita trobar figures de recanvi, i per això Manuel Vicent va trobar en Joan Fuster, “el papa de les lletres valencianes” (de nou la metàfora religiosa) la imatge paterna positiva que necessitava. En el llibre es narra una visita al carrer de Sant Josep de Sueca, seguida de la paella reglamentària, on Fuster exonerà Vicent del seu sentiment de culpa per haver-se’n anat a Madrid i escriure la seua obra en castellà. “Tu ets un escriptor que pensa en valencià”, li va etzibar Fuster entre glopada de fum i got de whisky, i després li va ungir el front amb un oli especial que des de llavors el manté a estalvi de la crítica lingüística aliena, però no de la mala consciència.
L’assagista suecà també li va confessar que no podia concebre la mort més que com un definitiu “deixar d’escriure”. I aquesta jaculatòria, que després seria també un aforisme, es va convertir per a Manuel Vicent en un horitzó propi, l’últim tema per a meditar vora el mar al capvespre després d’una tempesta.

El Temps, núm. 1.133