31/5/21

Contra el mite de Pigmalió


Títol: La anguila/L’anguila       
Autora: Paula Bonet

Anagrama/Univers
236 pàgines
Trad. al català de Vicent Usó


  Heus ací un dels llibres més singulars de la temporada. La coneguda pintora de Vila-real Paula Bonet hi du a terme una dissecció quirúrgica dels seus avatars sentimentals i ho fa sota el rètol de “novel·la”. El detall no és menor: el terme “novel·la” (usat per l’autora profusament en la promoció del llibre) implementa un determinat pacte de lectura que difumina, per exemple, la dada autobiogràfica certa amb qualsevol afegit de ficció. Com agafar una fotografia i pintar al damunt amb moltes capes: això és exactament el que fa Bonet. No es tracta, doncs, d’un dietari o d’unes memòries, que pressuposen un altre pacte autor-lector. El que hi haja de real i d’inventat en La anguila/L’anguila ella ho sap, però no és descabellat inferir que es tracta d’un material preferentment biogràfic adornat o deformat ad libitum en ús d’una estricta llibertat creativa.
  Que és un text valent, això no crec que ningú ho pose en dubte. Són pàgines colpidores, intenses, literàriament molt ben resoltes, que comencen simbòlicament a la pàgina 72 de l’edició original en castellà. Allí podem llegir: “La primera vez que vi el Inocencio X de Francis Bacon pensé en el coño de mi madre”.  
  El cony, sí. Perquè d’això tracta aquest llibre, d’una autobiografia (amb la salvetat ja feta) de la vagina de Paula Bonet (i, per extensió, de la resta de les vagines familiars, i d’una certa vagina universal). Per entendre completament aquesta asseveració cal que el curiós passavolant llija aquest llibre. Hi ha volums que admeten pitjor que d’altres un resum o un comentari: aquest n’és ostensiblement un. La història que s’hi conta és la d’una dona abocada a la vida en tot el que aquesta té de conjur de desil·lusions per a una femella en un món d’hòmens. Tot el que la dona en qüestió comprén del seu propi relat ve inexorablement després. Després de les relacions de joventut (especialment un afer d’anys amb el seu madur professor de pintura), d’un episodi de violació, d’un exili a Xile que és una autèntica fugida, de diversos avortaments... i de la constatació final que, si aquesta dona vol encara ser mare, ja no s’imagina cap home al seu costat en el moment d’infantar.
  “¿Cómo se hace para hablar de la condición humana cuando se es mujer?”, es pregunta retòricament la narradora. La anguila/L’anguila és la resposta. El que hi haja d’humà en una dona es construeix amb les històries de les altres dones de la família (singularment les veus dels seus avis, a través de les cartes conservades, on ja batega el conjunt de malentesos i petites violències de què habitualment parlem quan parlem de l’amor), però especialment amb les insatisfaccions i l’aprenentatge dolorós de la pròpia rutina sentimental, que en una joveneta significa emmotlar-se a la mirada i el desig masculí, amb totes les conseqüències que això té.  
  Jo provinc –diré ara- d’una tradició on l’expressió de la intimitat sempre s’ha considerat sospitosa. De la intimitat més íntima, d’aquesta nebulosa ¿inexpressable? que s’amaga dins el volcà i, quan n’ix, ho fa en forma de lava candent, aquesta perillosa excrescència. És l’escola Josep Pla, per entendre’ns. També caldrà dir-hi, però, que ja Gabriel Ferrater va fer notar com Pla no va culminar la seua excel·lència literària precisament per estar en contra de l’esclat del volcà. La frase de Ferrater és aquesta: “la seva reticència [la de Pla] quant a la intimitat és el que li impedeix ser un gran autor europeu”.  Ara vivim, però, el temps de les dones. I no hi ha reticència possible, en aquest camp. Les dones han viscut sempre dins la intimitat: han estat adulades, festejades, recloses, intimidades i violades en aquest estret redós. Per això ara la intimitat –la seua expressió com el més irreductible dels materials literaris- és l’arma secreta de la nova fornada d’escriptores femelles. I és on Bonet ha vingut a plantar la seua bandera de manera irrevocable.  
  Si acceptem, com vol un ja clàssic lema feminista, que “el cos de la dona és el camp de batalla del patriarcat”, en aquest llibre se’ns faciliten les regles d’aquesta batalla. Hi ha experiències que, per a una dona, marquen un abans i un després. No és la violació, però, el punt àlgid del relat. És el festeig, la relació física, la història d’amor. “La parte del pastel que a mi me correspondió podría resumirse más o menos así: su apetito y sus ansias varoniles marcaron para siempre la manera que tendría de relacionarme con los hombres y con mi sexualidad”. El mite de Pigmalió, de sobte, esclata en milers de trossos. I n’emergeix una consciència estrictament supervivent.   
  Crec que aquest és un llibre agosarat i punyent, i la seua veritat ens colpeix. Una altra qüestió seria com és que, tractant-se del material que es tracta, Bonet no haja triat directament la seua llengua materna com a material primigeni, defecte que es pot explicar per la formació castellana de l’autora. Vicent Usó, en tot cas, com a responsable de la traducció del text al valencià/català, du a terme una faena meritòria de reproducció, per exemple, de l’oralitat epistolar en la llengua dels avis.
  La conclusió de tot plegat és que la narradora, una vegada conquistada la seua maduresa com a dona, està ja segura de quin és l’espai que han d’ocupar els hòmens a la seua vida. És un final una mica desesperançat i una mica amarg. Però és un final.


Joan Garí

 

6/5/21

Algú ho havia de dir

Títol: Consumits pel foc

Autor: Jaume Cabré

Edicions Proa

Barcelona, 2021

183 pàgines

 

   He llegit l'última novel·la de Jaume Cabré. Com molts ja sabreu, tracta d'un tal Ismael, un professor de llengua, que pateix un terrible accident que li fa perdre la memòria. El volum -volumet, més bé- s'anuncia com "la nova novel·la de Jaume Cabré, deu anys després de Jo, confesso". Precisament vaig dedicar una crítica molt elogiosa d'aquest darrer títol en aquestes mateixes pàgines. En general, l'obra de Cabré sempre m'ha semblat esforçada i valenta, el producte d'un escriptor amb una gran autoexigència a l'esquena. Per això no entenc la broma. Perquè Consumits pel foc és una parida colossal,  un desvarieg immens, un acudit sense la més mínima gràcia. He esperat que algun crític acreditat, en algun mitjà prestigiós, l'avaluara en els seus justos termes. Ha sigut en va. Tots han vorejat el temporal, el xàfec evidentíssim, estenent la mà com ho faria una viuda reposada, per a després mirar-ne el dors i proferir un "Sembla que plou" desmenjat i tímid.

  Consumits pel foc, diguem-ho clar, és un relat absurd, ple de diàlegs delirants i de situacions surrealistes.  No tindria més importància i no n'estaria parlant ací mateix de no ser perquè és obra del nostre més singular novel·lista, de l'home de les cent traduccions, dels centenars d'exemplars venuts a l'estranger (i a casa nostra). Als seus 74 anys, em pregunte quina necessitat tenia Cabré de publicar un engendre així. Si és un acte de senilitat literària -i em resistisc a creure-ho- podria disculpar-se. Però no, sembla que l'autor ens ha oferit el seu nou títol segur del que feia, com si res, totalment alié al resultat palmari de la seua tasca creativa.

  He de confessar (jo confesse, sí) que, quan apareix en el llibre el porc senglar, vaig estar temptat de tancar-lo i llançar-lo al poal de les escombreries. Vaig pensar que l'autor es reia de mi, es burlava a quatre mans dels seus lectors, però l'ofensa era tan gratuïta i desprestigiant que em resistia a acceptar-ho. Sincerament, no m'ho esperava. Tot creador té daltabaixos, i no es pot esperar que qualsevol pàgina infantada per un escriptor siga necessàriament genial. Però Consumits pel foc és una presa de pèl tan absoluta i completa, una marrada en una trajectòria brillant tan fora de context i de trellat, que encara me'n faig creus.

  Escric aquestes línies amb dolor i contrició. No esperava haver de fer aquest paper, i menys tractant-se d'un escriptor a qui tinc en alta estima. Però el silenci, en un cas com aquest -o la distracció discursiva, més o menys recreativa- era un crim de lesa Literatura. I jo no soc un criminal. El lector que encara no l'haja llegit, si no em creu, que ho comprove. Ho lamente, però això és tot. El llibre no val ni el paper que s'ha emprat per a editar-lo.  I algú ho havia de dir...

Joan Garí

1/5/21

La dona sense qualitats

Títol: L'agnese va a morir
Autora: Renata Viganò
Afers
Catarroja, 2021
Trad. de Iban L. Llop
270 pàgines

  Tercer volum de l'acuradíssima col·lecció de narrativa de l'editorial Afers, Agnese va a morir és un clàssic contemporani de la literatura italiana que valia la pena incorporar al nostre bagatge lingüístic. L'argument de l'obra ja és intemporal: la lluita dels partisans italians contra els invasors alemanys i contra els feixistes. Som a l'època de la República de Mussolini, en la recta final de la Segona Guerra Mundial. Una anciana viuda, Agnese, s'uneix a la resistència després que els alemanys hagen deportat el seu marit, Palita (que morirà lluny de casa). La protagonista absoluta de la narració és una "dona sense qualitats" (com diu Sebastiano Vasalli en el pròleg), una mare coratge que es fa imprescindible al cau de la guerrilla ocupant-se del menjar, curant els ferits, fent d'enllaç...És una ombra maternal, càlida, impertorbable. És la consciència de tot un país que lluita com pot contra l'opressor, amb les mans nues i amb un cor immens dins el pit.

  La narració abunda en la vida dels partisans, les rutines, els enfrontaments, el quefer quotidià assetjat permanentment per la mort, però també per l'heroisme. L'autora, Renata Viganò, coneixia bé la matèria primera de la seua literatura: ella mateixa va formar part de la resistència antialemanya. Allí, entre els partisans, va conèixer l'autèntica Agnese. La novel·la, doncs, està basada en fets perfectament reals, amb les salvetats creatives de rigor:

  "Tot existeix -escriurà Viganò a L'Unità-: accions i homes, horitzons i pobles, colors i temperatura. Tot va ser com s'ha dit, tot i que he volgut canviar el físic del comandant i l'he fet petit i gris mentre era robust i morè, tot i haver inventat noms de guerra i posposat fets i alterat les edats, va ser perquè pogués córrer millor l'aigua en el corrent de la meva història. Però vivim encara en la mateixa atmosfera, nosaltres que vam sortir vius de la lluita, ens hem quedat tancats dins d'aquell cercle i potser no en podrem sortir mai. Era el cercle, l'atmosfera per on caminava l'Agnese, ara morta, per on han caminat tants altres, també morts ara, però tancats vius en el meu llibre amb ella"

 Si s'ha dit que una novel·la és un to, el de L'Agnese va a morir està construït amb frases curtes, de gran eficàcia narrativa, descripcions precises (sovint amb potència lírica, però sempre amb una notable economia expressiva) i una pintura de personatges robusta i mínima:

  "La pluja i la boira es van tornar neu, la remor de l'aigua va morir en un gran silenci. La neu davallava d'un cel blanc, es parava damunt dels arbres, dels sostres, es desfeia en les canals, esborrava les bancades entre les vinyes, era una cosa feixuga, monòtona, mandrosa, una excusa oferta que no volia moure's. Els alemanys rondaven els focs de la cuina, feien broma amb les noies, s'emborratxaven i dormien. Una ordre i saltaven amunt, s'enfilaven els abrics, quan eren fora, en aquella resplendor blanca i gèlida s'enferotgien, tenien la necessitat de matar per escalfar-se. Però per fora no hi havia quasi ningú"

   L'autor de la traducció, Iban L. Llop, ha dut a terme una tasca extraordinària. No conec l'original italià, però el resultat en català és dúctil, harmoniós i precís a la vegada. Com explica ell mateix al principi de l'obra, ha optat per traduir el títol original L'Agnese va a morire com L'Agnese va a morir, a pesar que en català aquesta perífrasi no indica futur. Però l'Agnese va a la mort com qui va un a un lloc -addueix Iban. I, d'alguna manera, ho encerta: l'Agnese -la guerrillera intemporal- va a una mort que és la llegenda, l'eternitat, l'altar perpetu en els cors d'una nació agraïda.

Joan Garí