Vida i miracles d'una "bèstia sexual"

Títol: Confessions d’una sugar baby
Autora: M.V.
Edicions de la Ela Geminada
Girona, 2025

237 pàgines

 

 

Aquest llibre s’inscriu en una ja nombrosa tradició d’autobiografies per part d’això que ara s’anomena “treballadores sexuals”. I es publica ara, precisament quan fa poc de l’edició de Historia de mis ocho pecados, de Lea Ferrer (pseudònim). Tots dos volums són d’aquells que s’oferten a Amazon sota l’epígraf Hechos reales. 

  És obvi que les confessions d’una escort sempre generen un cert morbo. Si aquesta, a més, es dedica al sugar dating (la recerca d’un padrí que li pague els capricis), el llibre en qüestió pot generar una curiositat infinita.
  La protagonista de Confessions d’una sugar baby és una jove valenciana que, des que va tindre 18 anys, va decidir dedicar-se al món de la prostitució. Quan comença a redactar el seu text en té vint, és estudiant universitària a València i ja compta amb una clientela selecta de sugar daddies, la majoria pescats en una famosa pàgina web de cites.
  Valèria (nom fictici), la protagonista, va fer 18 anys precisament en el moment de l’esclat de la pandèmia del coronavirus. El bitxo la va pillar cursant segon de Batxillerat. Allí li feren llegir La plaça del diamant i el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. I va gaudir-los, però el títol que més la va marcar va ser Onze minuts, de Paulo Coelho, que narra l’aventura sexual transatlàntica – també real- d’una brasilera.
  Aquesta figura de la puta lectora i, diguem-ne, intel·lectual ja l’havíem trobada, per exemple, en el diari Llum a l’atzucac, de Ramon Ramon. Em aquest volum el poeta i dietarista valencià explica la sorpresa de trobar-se, en un bordell urbà, una prostituta que havia llegit Estellés i Joan Fuster, i amb qui el diàleg no va ser simplement genital...
  I tanmateix, el que més sorprén de Valèria, de Lea Ferrer o de la bagassa anònima de Ramon Ramon és l’absència total de la sensació de ser víctima de res. En el món actual, on qui no és víctima d’alguna cosa (o se’n sent) és un zero a l’esquerra, Valèria ens transmet l’orgull i l’immens plaer que extrau del seu ofici, sense cap recança, sense cap remordiment. Confessa ser “una bèstia sexual” (abans en deien nimfòmanes), i està especialment contenta d’haver convertit la seua afició (per a ella follar és com anar al gimnàs) en un mitjà més que solvent de vida.
  Potser els partidaris d’abolir la prostitució haurien de llegir un llibre com aquest. L’abolicionisme es fonamenta en molt respectables regles morals, però també, probablement, en una confusió de partida: creure que les “treballadores sexuals” que es citen ací tenen cap relació amb les víctimes –aquestes sí- de la tracta de blanques i les màfies mundials. No tots els qui beuen una copa de xampany francès a les postres són candidats a membres d’Alcohòlics Anònims...
  En el fons, Confessions d’una sugar baby és un llibre optimista i vital, que transmet les ganes de viure de la protagonista, ni que siga contra el món (contra el món de les bones costums i la superioritat moral). I també és, en gran manera, un homenatge a la ciutat de València. Eixa ciutat oberta, permissiva i liberal que ella descobreix amb 18 anys quan hi va a cursar una carrera universitària. L’urbs prèviament interioritzada emocionalment en la crònica apassionada del Llibre de meravelles i on Valèria experimentarà una intensa sensació de llibertat després d’una adolescència problemàtica (mossegada per l’anorèxia) i d’un desig profund d’escapar del seu poble petit.
  Precisament la voracitat lectora de Valèria la porta a descobrir un títol que ja només es troba en biblioteques: La regina de la pobla de les fembres pecadrius. Aquesta obra de Ferran Cremades i Arlandis, publicada en 1980, recrea en català medieval la vida al bordell més extens i famós de l’Europa del segle XV, que ocupava un barri privatiu a la València de l’època.
  Ara, com llavors, l’amor venal encara hi circula. I Confessions d’una sugar baby és el seu últim hit. 

 

Joan Garí

Publicat en Ara, 29-3-25

Una vivència sexual traumàtica i divertida

Títol: Dick o la tristeza del sexo
Autor: Kiko Amat
Anagrama
Barcelona, 2025
375 pp.

S’ha fet molta literatura –o metaliteratura- sobre el procés de l’escriptura d’un llibre. Aquests escriptors patint per cada frase, alcoholitzats o drogats, segregant un dolor infinit per haver d’infantar un text amb les dosis d’originalitat o almenys gravetat formal i dramatisme que justifiquen el seu herculi esforç. Davant Dick o la tristeza del sexo, en canvi, jo m’imagine el seu autor, Kiko Amat, passant-s’ho refotudament bé amb la seua redacció. Perquè encara que el que s’hi aborda és una vivència sexual desaforadament traumàtica, la intenció de l’autor i els recursos que hi posa al seu servei no deixen de ser plenament jocosos.
  Dick o la tristeza del sexo explica el despertar sexual d’un adolescent de tretze anys, Franki Prats. Ocorre, però, que el tal Franki desperta a les emocions tumescents (fa el que l’autor anomena “el cambio”) per viaranys no precisament ortodoxos. Per a començar, sent una atracció edípica deformada envers la seua pròpia mare, una antiga model malcasada que conserva, tanmateix, gran part del seu atractiu juvenil. El pare de Franki, per a qui l’esposa ja no mereix atenció, és un professor universitari amb ínfules de novel·lista. La resta de la família no és més interessant que la gossa familiar, Perla, exceptuant un oncle homosexual de qui Franki sembla haver heretat, si no l’atracció sexual pels membres del seu mateix gènere, si les rareses congènites. Aquestes les sublima inventant-se un personatge, Dick Loveman, que travessa l’espai i el temps fent tot allò de què Franki és incapaç, una mena de conjunció entre el Capità Amèrica i Rocco Siffredi.
  La passió incestuosa del protagonista es concreta en un interès desmesurat per les axil·les maternes, però com en aquest aspecte hi ha poca cosa a fer, s’acontentarà a intercanviar fotos de l’exmodel amb un amic, el Sexperto, que li proporciona pel·lícules pornogràfiques.
  Aquestes pel·lícules, per cert, són en vídeo, perquè la novel·la està ambientada a finals dels 80. Ara que els xavals ja s’inicien en el porno a través dels mòbils des dels 8 anys (sic) sembla pura arqueologia recordar les èpoques en què s’hi accedia a través de revistes rebregades i fotogrames salvífics. Per als de la meua generació, però, que ens vam socialitzar sexualment amb el Nuevo Vale i les captures en cartró anunciadores dels films classificats “S” als vestíbuls de tots els cinemes de barri que ja han desaparegut (quins records!), aquesta novel·la és una visió volgudament grotesca d’una realitat vívida i descarnada.
  La qüestió és que Franki té la seua primera experiència sexual satisfactòria amb la gossa. Això sense comptar les no satisfactòries, entre les quals caldria esmentar cert episodi lúbric amb el seu oncle i les maniobres maldestres amb una companya de classe amb qui no acaba d’harmonitzar. La gràcia de tot plegat, naturalment, no són els episodis en si, sinó aquesta manera de relatar-los de Kiko Amat, amb un llenguatge desproporcionat, farcit de tecnicismes per a al·ludir a la terminologia sexual i sempre prest per a fer somriure el lector, quan no provocar-li una franca riallada. Una erecció del protagonista (o del seu alter ego), per exemple, no és tal, sinó, una “conmoción hidráulica”, un “alzamiento de su virilidad” o el “perentorio auge de su hombría”. La indubtable habilitat narrativa d’Amat es fon en el gresol d’un llenguatge perfectament adaptat a les necessitats dramàtico-morboses del relat.
  Un llibre, en definitiva, que explica el despertar sexual com el que és: un gran malentès. I el miracle és que els adolescents n’isquen vius.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-3-25