26/10/14

Retorn al carreró dels miracles

Títol: L'edifici Iaqubian
Autor: Alaa Al Aswani
Edicions del 1984
Barcelona, 2014
Trad. de Pius Alibek
315 pàg.

Es reedita en format de butxaca L'edifici Iaqubian, d'Al Aswani. Els lectors que no coneguen encara aquesta obra tenen ara una oportunitat magnífica per a abordar-la. És una novel·la amena i ben feta, i una bona introducció a la complexa societat egípcia. Quan vaig recalar a les seues pàgines, em va recordar de seguida El carreró dels miracles, de Naguib Mahfuz. En vaig parlar en aquest mateix Ofici. Al Aswani, com Mahfuz, opta per fer un fresc coral, entrellaçant la vida d'una munió de personatges. Són totes les classes i condicions egípcies les que hi compareixen: els policies i els polítics corruptes, la gent humil (tenallada pels dogmes religiosos però irreprimiblement impulsada cap a la crida carnal), els acomodats, els pàries... fins i tot els islamistes.
  L'autor ha explicat moltes vegades les seues idees polítiques. No és precisament un partidari de la jihad, almenys tal com l'entenen (abusant interpretativament de la literalitat de l'Alcorà) aquests imams de barbes llargues i cervells minúsculs. Però els fanàtics que apareixen en L'edifici Iaqubian són tipus amb els quals potser no simpatitzes, però els entens. Taha Aix-Xadhili és un estudiant abandonat per la seua nòvia (Butheina, grapejada per vells amos). Ell se sent atret pels missatges islamistes, enardits per la guerra d'Irak (la novel·la està situada, si no vaig errat, en la primera guerra del Golf). La policia el deté i el viola a comissaria. Això el radicalitza: vol ser màrtir. Els esdeveniments ens el mostraran seguint la ruta del seu ideal cruel.
  Al Aswani no és partidari dels fanatismes religiosos, però tampoc té millor opinió dels corrents laics que han dominat la política egípcia. Això és el que opina un dels seus personatges sobre Nasser:
  "Nasser ha estat el pitjor governant de la història d'Egipte, va arruïnar el país, hi va portar la crisi i la pobresa. L'efecte destructor que va exercir sobre la societat egípcia necessitarà molts anys per ser reparat. Nasser va ensenyar als egipcis la covardia, l'oportunisme i la mentida".
  Al Aswani, com Mahfuz, estima els seus personatges, acompanya les seues peripècies amb tendresa i respecte, no importa la seua condició política, sexual o social. Vaig escriure això sobre El carreró dels miracles:
"Sí, més enllà del carreró Midaq hi ha cases amb electricitat i aigua corrent, però també hi ha un mode de vida que desarrela la gent, la desorienta i l’embogeix. No entenc com els integristes podien considerar “pecaminosa” (o el que corresponga) la literatura de Mahfuz. En realitat, està plena d’un amor infinit pels humils, per la vida tradicional, pels sectors encara no mossegats per la modernitat.
   Potser el delata el fet que els seus personatges tenen Déu a tothora a la boca, però en realitat es mouen –com tothom- pel sexe o pels diners. La lliçó del carreró Midaq és que la vida tradicional està amenaçada per molts fronts, però que l’home –i la dona- porta a dins el virus que la fa perillar més fermament".
  El diagnòstic, en aquesta nova obra, segueix sent molt semblant. Potser Egipte ha entrat en bucle -ara hi ha un nou Nasser, Al Sisi, amb les seues pròpies obres faraòniques- i la història es repeteix. Però els anhels humans -els cors de la gent- són invariablement immutables.


Joan Garí

19/10/14

Zezé a la terra promesa

Títol: La meva planta de taronja llima
Autor: José Mauro de Vasconcelos
Libros del Asteroide
Barcelona, 2014
Trad. de Carles Sans
191 pàgines


  José Mauro de Vasconcelos (Rio de Janeiro, 1920- São Paulo, 1984) és un dels escriptors brasilers més populars del segle XX. El seu interès pels actors més fràgils de la realitat brasilera -els indis, els garimpeiros, els treballadors de les hisendes- el va moure a dur a terme un projecte literari de reivindicació de les classes subalternes i també de la terra d'on volien ser expulsats. En aquest sentit, és lògic que, en un moment donat, la seua mirada es desplaçara cap al món dels infants. Un xiquet no és un oprimit, però un xiquet pobre pateix doblement la incomprensió dels adults. D'aquí que Vasconcelos es decidís per retratar, en La meva planta de taronja llima (1968), la vida quotidiana d'un marrec que viu al Brasil profund en comunió amb el seu medi natural. És probable que l'autor hi bussejara en els seus propis records. De fet, ell mateix va nàixer en una família ben pobra, al barri carioca de Bangu, i la indigència el va obligar a anar a viure amb uns oncles a Natal. Ben aviat la vida el sacsejaria, fent-lo subsistir en els més diversos oficis: entrenador de boxa, carregador de bananes a una fazenda, model d'escultors, cambrer nocturn...
  El protagonista d'aquest llibre és José, a qui tots coneixen per Zezé. El seu oncle Edmundo li diu que quan siga gran li explicarà la història de Josep a Egipte, aquesta peripècia dramàtica que prefigura la del propi Jesucrist. Però Zezé té altres preocupacions. A casa, cada germà cuida del germà més petit. D'ell va tindre cura Lalá i ell, al seu torn, ha d'ocupar-se de Luis. La família vol mudar-se a una casa nova i, al pati d'aquest nou habitatge, creix un humil arbret de taronja llima. Zezé hi parla, i hi comparteix confidències.
  La narració privilegia els moments dialogats. L'autor es preocupa per imitar acuradament la parla dels infants, però probablement en la traducció s'ha perdut bona cosa de la vivacitat de la llengua original. La pobresa de la família només és relativa als béns materials: les vivències interiors dels personatges -la seua loquacitat evangèlica- no es veu en absolut afectada pel tamany de les seues possessions.
  La vida menarà Zezé a convertir-se en adult precoçment. Però la seua llarga conversa amb Minguinho, l'arbret de taronja llima, s'instal·larà en el més profund del seu subconscient, l'autèntic territori de la més fèrtil de les riqueses.

Joan Garí
Publicat en Ara, el 18-10-2014

4/10/14

El paradís perdut

Títol: Matar De Gaulle
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Empúries
Barcelona, 2014
171 pàgines


  A hores d’ara, Joan Daniel Bezsonoff és un escriptor que no necessita presentació. Fa anys que el seu estil irònic i fuetejant, la seua tirada francòfila però catalaníssima ens proveeix d’un seguit de llibres ben interessants, bé de la branca memorialística o bé de la ficcional. En Matar De Gaulle ha seguit aquesta segona senda, retornant de passada a un escenari que li resulta especialment atractiu: l’Algèria francesa.
  El tema alegerià, en efecte, era el motiu central de dues novel·les anteriors: La presonera d’Alger i La melancolia dels oficials. Fill d’un militar del gloriós exèrcit francès, ningú millor que Bezsonoff per a assumir la veu d’una casta que –com l’armada italiana- no ha excel·lit històricament per guanyar guerres, però en canvi no ha tingut parangó a l’hora d’organitzar aperitius. Aquesta rècua de soldats cultes però poc eficaços van estar a punt de guanyar la partida a Algèria contra els insurrectes locals, però De Gaulle els va trair. Algèria, francesa durant segle i mig, no deixava de ser terra africana. I la indepèndencia va caure com una fruita madura.
  A Matar De Gaulle, Bezsonoff imagina una família nordcatalana resident a Alger, els Vidal. Els pares no parlen als fills en català, però aquest idioma és ben habitual a la ciutat, claferta de valencians, menorquins i rossellonesos. És aquest món el que serà esborrat radicalment del mapa el 1962. Aquell any, al març, Alain Vidal i la seua nòvia Sylviane passegen el seu amor mentre un país sencer es convulsiona pel desesperat ménage-à-trois entre l’exèrcit francès, els insurrectes i l’OAS (l’organització clandestina que lluita per mantindre el poder francès a Algèria). Alain i Sylviane participen en una manifestació pacífica en solidaritat amb la població algeriana, però l’exèrcit dispara a matar. Sylviane mor. Quatre mesos després, França se’n va d’Algèria. L’oncle d’Alain, Anatole, decideix involucrar-se amb una cèl·lula terrorista que vol assassinar De Gaulle per la suprema traïció d’abandonar a la seua sort milers de francesos algerians (els famosos pieds-noirs).
  La peripècia d’aquest atemptat contra el general és el motor de la novel·la. En realitat, la població metropolitana vivia amb una notòria indiferència l’afer algerià. Però els militars tenien el seu honor i es poden cometre els majors crims en el seu nom. Si l’atemptat haguera reeixit, l’OAS podria haver-se convertit en un símbol patri. En fracassar, tot se’n va en orris: “”Potser un traïdor és un heroi que no ha tingut sort”, reflexiona l’autor d’Una educació francesa.
    Algèria, fet i fet, és el paradís perdut de més d’una generació de francesos i els qui l’abandonaren el 1962 han retornat sovint com Adam i Eva podrien haver revisitat l’Edèn després de l’afer del fruit prohibit. L’autor, en tot cas, no s’oblida de recordar-nos les seues obsessions més càlides, de vegades de forma irònica (“Com tants personatges d’en Bezsonoff, l’Anatole Vidal havia nascut filòleg”). El seu rossellonès és un instrument d’una vivesa sorprenent i evocar-hi el do de pit de Luis Mariano en Mexico converteix tot plegat en una exòtica evocació demodée. L’Algèria preindependent era un frenopàtic temptadorament resumible: “Els policies col·laboraven amb els assassins, els millors oficials de França vivien en cel·les podrides, els ateus pregaven, els místics dubtaven, les putes meditaven, els monjos fornicaven, els cuiners anglesos preparaven plats exquisits, els gats es reconciliaven amb les ratolines, els borratxos bevien aigua i Alger, la segona ciutat de França, aviat seria una ciutat estrangera”. I així va ser.
Joan Garí
Publicat en Ara, 4-10-2014