Nietzsche i Luis Mariano a la Indoxina

Títol: L'amor, la guerra i altres ocupacions

Autor: Joan Daniel Bezsonoff

Edicions Sidillà

La Bisbal d'Empordà, 2020

179 pàgines

 

 Joan Daniel Bezsonoff, "el nostre escriptor més nietzscheà" (segons Adrià Pujol), torna a un dels seus escenari més estimats (l'antiga colònia francesa d'Indoxina) per ambientar una de les seues novel·les més ambicioses, L'amor, la guerra i altres ocupacions.

  Com ja és habitual en l'autor nordcatalà, un estil poderós vehicula un argument situat en els anys anteriors a l'alliberament del Vietnam del Nord del jou francès, en 1954. Com diu un personatge del país, els indígenes només hi volien "que el Vietnam fos vietnamita", però encara haurien de passar molts anys (faltava la intervenció ianqui) perquè aquest propòsit s'acomplira. 

  Bezsonoff escriu les seues novel·les com qui dirigeix una comèdia lleugera. Tot hi té un aire exòtic, sensual, irònic i melangiós. Invariablement, els seus personatges senten alguna mena de nostàlgia per una pàtria perduda. En algun cas, una descripció passavolant ens fa pensar en el propi autor, com ara la del Serguei professor d'institut:

 

  "Gràcies a la seva còrpora, infonia respecte sense esforç. Els alumnes anotaven tots els seus comentaris sobre els poemes de Clément Marot, el seu humor amarat de melangia, però s'envisava que els deixebles s'avorrien com la reina de les ostres"

  La prosa plàstica de Bezonoff és atapeïda, precisa i sempre llesta per a la ironia. El seu estil és afuat, tallant com un diamant, vehiculat en frases curtes i violentes:

" Quan el general Henri Navarre va arribar a l'aeroport de Tan on Nhat el dissabte 23 de maig del 1953, va semblar al habitants de Saigon que veien una guilla. En tenia la bellesa i l'astúcia"

  En les seues contalles sempre hi ha l'element rus i occità, i no hi falta Luis Mariano i els altres estimats cantants francesos. Tampoc enyorarem mai una bona història d'amor, que en aquest cas és la que protagonitzen Henry i Armance. No esperem, però, cap transsumpte de Love Story i altres merengues hollywoodenques:

  "Gomorritzar-la s'havia convertit en droga per a ell. Hi pensava tothora. Cada dia l'estimava més i li feia nosa abusar de la seua hospitalitat glútia"

 

  És impossible llegir Bezsonoff i no tindre el llapis preparat per subratllar a tort i a dret.  És un estilista fi i també hilarant, però al final de tot sempre queda aquesta sensació d'haver assistit en directe a un episodi d'algun paradís perdut. Si el conec bé, diria que podria afirmar d'ell mateix allò que aquell famós jugador de futbol va certificar: "He gastat els meus diners en alcohol, dones i cotxes. La resta ho he balafiat". I així passa la glòria del món...

Joan Garí

 

  

La vida és una caserna

Títol: El fill del coronel
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
L’Avenç
Barcelona, 2017
133 pàgines

  Joan Daniel Bezsonoff ve publicant, des de Una educació francesa (L’Avenç, 2009), unes memòries fragmentàries, en còmodes fascicles. Si en aquest títol –o potser ja en Els taxistes del tsar (Empúries, 2007), on al·ludia a la seua ascendència familiar d’origen rus- ens explicava les seues vivències en el sistema escolar francès, successius títols han anat construint una mena d’autobiografia calidoscòpica, sempre personalíssima. En Un país de butxaca (Empúris, 2010), Bezsonoff fa una evocació sentimental i preciosista dels records lligats a la figura del seu padrí Jean. Com he explicat en un altre lloc, anomena "padrí", òbviament, al seu avi, con en tants altres llocs del nostre domini lingüístic. Per als nordcatalans de la seua generació, el català és la llengua dels avis. Amb el seu pare parlava francès. La relació paternofilial, a més, no sembla especialment boiant, i això resalta la complicitat amb l'avi Jean, i també amb l'àvia Lucienne, per a qui els autèntics catalans són els de França (els de més avall dels Pirineus són simplement "espanyols").
  Posteriorment, en Les meues universitats (L’Avenç, 2012), l’autor evocava la Khâgne i l'Hypokhâgne (els cursos preparatoris per als estudis d'Humanitats), cursats al Liceu Masséna de Niça, a l’època en què ell era un jovenàs atent a conèixer les dones, les llengües i les ciutats.
  Ara, finalment, El fill del coronel ens proporciona un mos de la vida que duia Bezsonoff mentre feia el servei militar al país més jacobí del món (allà on el jacobinisme té el prestigi inviolat de la cultura i la política republicanes). Qualsevol maó serveix per a construir aquest edifici: les anècdotes hilarants, les coneixences personals, els llibres llegits a l’època... Els trajectes en metro o en tren podien fer-se més o menys llargs segons la lectura triada: Gaziel (Tots els camins duen a Roma) els feia curts; Pous i Pagès (La vida i la mort d’en Jordi Fraginals), llargs. París, llavors –i, mes concretament, Montparnasse-, podia ser una excusa per trobar postals interessants de Samantha Fox. I a cals militars, al final, s’està prou bé, perquè l’exèrcit francès és un exèrcit com cal, sense tradició colpista, i alguns dels seus membres tenien una cultura molt remarcable.
  Bezsonoff té la gràcia de fer creure, a través del seu estil assaonat, que la vida és com una caserna: una successió de bells gestos d’amistat viril, grans coneixences femenines, anècdotes simpàtiques i merdes com un piano. I ja pot ben bé ser així.

Joan Garí

Publicat en Ara, 23-9-2017

El misteri de la passió

Títol: La ballarina de Berlín
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2017
134 pàgines

  Joan Daniel Bezsonoff sempre ha anat un poc a la contra. Escrivint en català al nord de les Alberes, alguns potser esperaven d’ell que es dedicara a cantar les excel·lències folclòriques de la patria chica (com es diu o es deia al sud). Bezsonoff, però, s’ha entossudit a bastir un corpus novel·lístic localitzat, si cal, a Indo-xina o a Algèria, i ara també a l’Alemanya de Hitler. D’alguna manera, sembla voler convertir-se en una mena de Stephan Zweig adaptat a les necessitats moderadament exòtiques del lector català. La ballarina de Berlín, en aquest sentit, és un altre pas de rosca en aquesta plèiade seua de lectures de l’anecdotari propiciat per les convulsions del segle XX. No està sotmès, però, a la dèria historicista, i per això el que conta en aquesta nova novel·la és en realitat un altre relat de passió i mort ambientat en vespres de la segona gran hecatombe bèl·lica.
  Bezsonoff ha focalitzat la seua atenció en el capità de l’exèrcit polonés Jercy Sosnowski i en la ballarina jueva Lea Niako. Són vides de pel·lícula, les seues: Sosnowski espia per als polonesos i Niako per a l’Abwehr. El primer, en realitat, és un diletant només interessat en les dones, el joc i la cavalleria, així que va trobar en Lea Niako una partenaire ideal. El sensualisme fora mida de la ballarina, que havia endandilat els jerarques nazis (amb una impagable escena cropofílica protagonitzada pel propi Führer), l’arrossega a dies i nits de passió contínua que no acaba fins que la Gestapo fa bé la seua faena.
  Com a gènere, la novel·la esdevé en mans de Bezsonoff un material dúctil i deliciosament frívol, un estri mal·leable que no dóna maldecaps al lector sinó que li ofereix amenes contalles informades pel ja característic estil de l’autor. Aquest comunica als seus relats la seua joie de vivre, una voluptuositat innata i una concepció estrictament plaentera de la vida.
  Com sol fer sovint als seus llibres, Bezsonoff aprofita també aquest per reflexionar sobre el misteri de la seducció i de la passió, allò que mou tothom a tothora. La ironia és marca de la casa: “Seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar per què les dones s’enamoren de tants imbècils i per què els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents”.
  Però aquesta és una història real. Sosnowski va morir a Katyn, assassinat pels russos. Lea, a Berlín, en un misteriós atemptat. Ni ell era un imbècil ni ella una dona sense interès. Degueren fer molt bona parella.

Joan Garí

Publicat en Ara, 15-4-2017

La ciutat de la bellesa discreta

Títol: Guia sentimental de Perpinyà
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2015

141 pàgines

  Si França és bàsicament una llengua, Perpinyà és sobretot l’absència d’una llengua. Joan Daniel Bezsonoff, català de França, francès a pesar seu, amb ascendents russos, sense descendents coneguts que no siguen de paper, escriu una guia de Perpinyà, la seua ciutat, i ho fa involucrant-hi un adjectiu desarmant, una càrrega de profunditat en les procel·loses aigües de la subjectivitat. Sentimental (és el mot) és un horitzó d’expectatives útil per a un escriptor, sobretot quan ha d’escriure de llocs inserits cruament en la seua memòria. A partir d’ací, ja es pot fer, per exemple, una definició cinematogràfico-musical de la ciutat, en termes antològics:
  “La bellesa de Perpinyà no us saltarà a la cara com les primeres notes d’una melodia de Mozart. Perpinyà no és pas una noia guapa que desitges tot seguit com Jane Russell. No té la classe de Deborah Kerr, els misteris asiàtics i melangiosos d’una Gene Tierney, els pits de Serena Grandi, els ulls de Liz Taylor, el cul de Brigitte Bardot, la gràcia d’Audrey Hepburn, la vulgaritat intel·ligent de Jane Mansfield. No! Perpinyà té la bellesa discreta d’Olivia de Havilland, la Melanie d’Allò que el vent s’endugué. No t’enamores de Perpinyà a primera vista com a les cançons de Frank Sinatra, sinó de mica en mica com els personatges de Joan Manuel Serrat”.
  Sí, és clar, Perpinyà és una starlette d’una bellesa no evident, però que potser t’encise irreversiblement. De la mà de Bezsonoff, resseguim el cos imperfecte però estranyament atractiu d’aquesta xicota. Anem a uns carrers, a uns hotels i restaurants, a botigues que l’autor recomana no amb cap pruïja objectiva, sinó precisament excedit per la seua implicació personal amb els seus pobladors o propietaris.
  És una guia sentimental, ja ho sabem, així que Bezsonoff no s’està de recordar-nos que el que el lliga a la ciutat són llocs, persones, menges, fites de la memòria. Comprèn que el lector voldrà saber on s’hi parla català. Als soterrars –explica, entre irònic i melancòlic- i al Barri de Sant Jaume, entre els gitanos, allà on s’aprèn que “el pintoresc és la cortesia de la misèria”.
   Potser un escriptor no estima realment una ciutat o un país, sinó els records que hi projecta, com el de Maryse, bona amiga de Joan Daniel, vençuda pel càncer, però passejant en aquest llibre –viva!- pels carrers de Virà.
  Una ciutat també és, abans que res, literatura. I la de Bezsonoff és intensa, desbordant, engrescadora.

Joan Garí

Publicat en Ara, 26-9-2015

El paradís perdut

Títol: Matar De Gaulle
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Empúries
Barcelona, 2014
171 pàgines

  A hores d’ara, Joan Daniel Bezsonoff és un escriptor que no necessita presentació. Fa anys que el seu estil irònic i fuetejant, la seua tirada francòfila però catalaníssima ens proveeix d’un seguit de llibres ben interessants, bé de la branca memorialística o bé de la ficcional. En Matar De Gaulle ha seguit aquesta segona senda, retornant de passada a un escenari que li resulta especialment atractiu: l’Algèria francesa.
  El tema alegerià, en efecte, era el motiu central de dues novel·les anteriors: La presonera d’Alger i La melancolia dels oficials. Fill d’un militar del gloriós exèrcit francès, ningú millor que Bezsonoff per a assumir la veu d’una casta que –com l’armada italiana- no ha excel·lit històricament per guanyar guerres, però en canvi no ha tingut parangó a l’hora d’organitzar aperitius. Aquesta rècua de soldats cultes però poc eficaços van estar a punt de guanyar la partida a Algèria contra els insurrectes locals, però De Gaulle els va trair. Algèria, francesa durant segle i mig, no deixava de ser terra africana. I la indepèndencia va caure com una fruita madura.
  A Matar De Gaulle, Bezsonoff imagina una família nordcatalana resident a Alger, els Vidal. Els pares no parlen als fills en català, però aquest idioma és ben habitual a la ciutat, claferta de valencians, menorquins i rossellonesos. És aquest món el que serà esborrat radicalment del mapa el 1962. Aquell any, al març, Alain Vidal i la seua nòvia Sylviane passegen el seu amor mentre un país sencer es convulsiona pel desesperat ménage-à-trois entre l’exèrcit francès, els insurrectes i l’OAS (l’organització clandestina que lluita per mantindre el poder francès a Algèria). Alain i Sylviane participen en una manifestació pacífica en solidaritat amb la població algeriana, però l’exèrcit dispara a matar. Sylviane mor. Quatre mesos després, França se’n va d’Algèria. L’oncle d’Alain, Anatole, decideix involucrar-se amb una cèl·lula terrorista que vol assassinar De Gaulle per la suprema traïció d’abandonar a la seua sort milers de francesos algerians (els famosos pieds-noirs).
  La peripècia d’aquest atemptat contra el general és el motor de la novel·la. En realitat, la població metropolitana vivia amb una notòria indiferència l’afer algerià. Però els militars tenien el seu honor i es poden cometre els majors crims en el seu nom. Si l’atemptat haguera reeixit, l’OAS podria haver-se convertit en un símbol patri. En fracassar, tot se’n va en orris: “”Potser un traïdor és un heroi que no ha tingut sort”, reflexiona l’autor d’Una educació francesa.
    Algèria, fet i fet, és el paradís perdut de més d’una generació de francesos i els qui l’abandonaren el 1962 han retornat sovint com Adam i Eva podrien haver revisitat l’Edèn després de l’afer del fruit prohibit. L’autor, en tot cas, no s’oblida de recordar-nos les seues obsessions més càlides, de vegades de forma irònica (“Com tants personatges d’en Bezsonoff, l’Anatole Vidal havia nascut filòleg”). El seu rossellonès és un instrument d’una vivesa sorprenent i evocar-hi el do de pit de Luis Mariano en Mexico converteix tot plegat en una exòtica evocació demodée. L’Algèria preindependent era un frenopàtic temptadorament resumible: “Els policies col·laboraven amb els assassins, els millors oficials de França vivien en cel·les podrides, els ateus pregaven, els místics dubtaven, les putes meditaven, els monjos fornicaven, els cuiners anglesos preparaven plats exquisits, els gats es reconciliaven amb les ratolines, els borratxos bevien aigua i Alger, la segona ciutat de França, aviat seria una ciutat estrangera”. I així va ser.

Joan Garí

Publicat en Ara, 4-10-2014

Retrat de l'escriptor com a estudiant

Títol: Les meues universitats
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial L'Avenç
Barcelona, 2012
175 pàgines

 Després d'Una educació francesa i Un país de butxaca, Joan Daniel Bezsonoff -un dels escriptors més interessants i personals de l'actual panorama de la literatura catalana- continua la seua rememoració autobiogràfica amb aquest nou títol, Les meues universitats. L'escriptor nordcatalà ja ens havia explicat, en Una educació francesa, que l'única cosa que li havia d'agrair a la República Francesa era el seu sistema educatiu, on va entrar en contacte amb magnífics professors de literatura. Ara ha arribat el moment de saldar comptes amb aquests professors. Entra en dansa, així, l'evocació de la Khâgne i l'Hypokhâgne (els cursos preparatoris per als estudis d'Humanitats), cursats al Liceu Masséna de Niça.
  A principis dels 80, Bezsonoff és un jove estudiant que es deleix per conéixer a fons les dones i les ciutats. El sistema escolar vol convertir-lo en un bon francès, però ell vol aprendre occità i millorar el seu català. Al qüestionari Proust, a la pregunta "Què voldria ser?", contenta sense dubtar "Un gran escriptor". En aquesta època François Mitterrand és el seu heroi, però prefereix assistir als mítings de Le Pen, on la concentració de dones boniques és molt més estimable. A 15 anys ja havia començat a esciure, en concret un relat autobiogràfic on contava la seua infantesa a Massy. A la Khâgne, emprén la seua primera novel·la, que comença en francès i acaba en català. Encara necessitava l'instrument decisiu, però: l'estil. D'ensenyar-li'l s'encarregaria Juli Cèsar en persona. En passar el Rubicó, Cèsar es limita a constatar: "L'endemà érem a Ravenna", mentre Ciceró hi va necessitar una desena de pàgines. "C'est ça le style...", li xiuxiueja un company, i en el jove Bezsonoff s'esdevé una revelació instantània...
  El pas decisiu per a convertir-se en catalanoescrivent el fa gràcies a la lectura del Diccionari bàsic francès-català de Lluís Creixell, adquirit el 5 de maig del 1986 a Cotlliure, al bulevard Voramar. No cal menysprear la influència dels diccionaris en la trajectòria dels escriptors. Jo mateix dec el mateix pas -la descoberta de la meua pròpia llengua- a la troballa del Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà de Francesc Ferrer Pastor, a l'estiu del 1983. Això ho explique a la secció El temps retrobat que duc a Serra d'Or (a l'article "Evocació del Ferrer Pastor", que es publicarà en el número de novembre). Em sorprén, en tot cas, el paral·lelisme entre la meua educació espanyola i la francesa de Bezsonoff (assumim, Joan Daniel, que som ànimes bessones).
  Explicar Les meues universitats es fa difícil, però, si es pretén descabdellar un fil argumental. Allò propi de la memòria és l'enumeració caòtica, el frontó on venen a estavellar-se títols de llibres, noms de companys, perfums de dona, escenes de films, anècdotes de professors... En tot aquest caos, emergeix l'estima de Bezsonoff per la cultura espanyola, que tant ateny García Lorca com Luis Mariano, i que té ocasió de substanciar en una estada inoblidable a Salamanca. Gràcies a això aprén que, com va dir Menéndez Pidal, "En España, todo lo bueno es anónimo".
  No sé què més dir. Estic massa d'acord amb moltes de les afirmacions que es fan en aquest llibre, començant per l'avaluació de Marcel Proust: "Quan hàgiu acabat tots els volums de la Recerca, ja no podreu llegir els llibres mediocres que pul·lulen actualment i sentireu una gran buidor, una nostàlgia de l'època en què encara no havíeu llegit Marcel Proust".
  De la mateixa manera, quan haureu acabat de llegir Les meues universitats  us adonareu perfectament que Bezsonoff és un dels escriptors imprescindibles d'ara mateix. I si no el llegiu estareu perdent miserablement el vostre temps.

Joan Garí

 
 

L'Algèria amb els ulls d'un lector de L'Avenç

Títol: La melancolia dels oficials
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2011
141 pàgines

És prou evident que l’escriptor nordcatalà Joan Daniel Bezsonoff s’ha afiançat en els darrers anys dins la nostra literatura amb la ferma combinació d’un estil personal i un univers argumental que n’ha eixamplat l’escenografia i l’imaginari. Si li dieu que això és per la seua ciutadania francesa –i la seua irreprimible admiració per la literatura en aquest idioma-, ell us retrucarà que és obvi que és francès, però “se n’està curant”. En realitat, Bezsonoff és un escriptor que llegeix en francès, escriu en català i viu enmig del fotut engolidor de l’univers. El secret del seu èxit rau en la barreja estimulant de tradicions simultànies, allà on Proust fa una encaixada amb Fernandel, Josep Maria de Sagarra no té un nivell inferior a Luis Mariano i tota la tradició russa –les maleïdes i fascinadores novel·les de mil pàgines- es concentra en un cognom que podria ser el d’un poeta contrarevolucionari, però es queda molt dignament en llinatge de taxista.
La melancolia dels oficials, el seu nou llibre, és un retorn a l’escenari colonial que ja havia tractat en La presonera d’Alger. Els protagonistes són militars gavatxos, aquesta casta que l’autor jutja cultíssima i que, en tot cas, si no saben guanyar guerres excel·leixen a l’hora “d’organitzar aperitius”. El narrador és el comandant Daniel Valls, que forma part de les tropes ocupants enmig del desert del Sersou. Entre setmana combat els insurrectes i els diumenges llegeix els “llibres catalans” de L’Avenç que li envia sa mare.
Sincerament, m’interessa i m’entusiasma molt més el Bezsonoff memorialista que el narrador de ficció. Els meus lectors ja sabran de què parle. Tanmateix, La melancolia dels oficials és un Bezsonoff en estat pur i això és un regal que no podem rebutjar. El seu estil sec i auster, de frases simples (subjecte, verb i predicat, com en l’escola periodística, però de la rama etílica i gastronòmicament desaforada), la guerra declarada a les subordinades, el vocabulari especiat i aromàtic (esbramegar, secallí, apregonar-se, guimbar, repetell, ximar, traïnya, olendra, estregina…): el català de Bezsonoff serva l’equilibri entre la llengua del nord i la llengua del sud, els registres col·loquials i els pròpiament literaris. Els seus paisans, quan el llegeixen, diuen que “espanyoleja”. En canvi, al sud dels Pirineus engatussa els lectors amb el seu exotisme i la seua francofília irònica.
Els seus personatges són espies que admiren Luis Mariano i noietes que experimenten el mateix sentiment envers Napoleó. A De Gaulle el jutja benignament, tal com feia ma mare, la qual, en veure el seu rostre de corredor d’assegurances (assegurances heroiques, òbviament) en algun vell documental televisiu, hi experimentava una difusa simpatia.
De Gaulle, d’alguna manera, era un autoritari soft moralment exonerat per la glòria bèl·lica. Per a això es guanyen les guerres. El pare de Bezsonoff –militar francès- feia burla de la condició d’escriptor en català del fill. Els pares –tots- tenen els seus mites i és als fills que ens toca redimir-ne el llegat i introduir una ironia terapèutica. Algèria no és el nom d’un país: és el nom d’un territori de la memòria subordinat a les necessitats d’un narrador que necessita ordenar els seus fantasmes. I riure-se’n un poquet, amablement i orgullosament.

Joan Garí

El Temps, núm. 1429

La més bella laudatio de la llengua catalana

Títol: Un país de butxaca
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2010
139 pàgines

M'estime molt el Joan Daniel Bezsonoff. Crec que des que el vaig conéixer -ara fa un parell d'anys- es va establir entre nosaltres un corrent de simpatia mútua. Admire sincerament, a més de la seua humanitat desbordant, el seu treball literari: les seues històries esbojarrades i impossibles, el seu estil precís i sorprenent, la seua nostàlgia armada pel Rosselló català que ja no tornarà.
Un país de butxaca és tot això i més. En la línia dels seus darrers llibres -en especial Una educació francesa, de què també es parla en aquest Ofici-, hi aprofundeix en la vena autobiogràfica, tot i que es veu en la necessitat (pura captatio benevolentiae) de reconéixer que la seua vida "no té cap interés", llevat que assisteix en directe a "la mort d'una llengua" (la seua i nostra, ai las!). El llibre és tot ell una evocació sentimental i preciosista dels records lligats a la figura del seu padrí Jean. Anomena "padrí", òbviament, al seu avi, con en tants altres llocs del nostre domini lingüístic. Per als nordcatalans de la seua generació, el català és la llengua dels avis. Amb el seu pare parlava francés. La relació paternofilial, a més, no sembla especialment boiant, i això resalta la complicitat amb l'avi Jean, i també amb l'àvia Lucienne, per a qui els autèntics catalans són els de França (els de més avall dels Pirineus són simplement "espanyols").
Bezsonoff, entre els seus conciutadans, és una rara avis. Ha bandejat el francés per a escollir el català, quan tot estava programat per a què aquesta eleció no arribara a produir-se. S'hi a ha dedicat, a més, literàriament. El preu que ha hagut de pagar, però, és molt alt, perquè a casa seua el consideren un escriptor que lingüísticament "espanyoleja", mentre que en aquest costat dels Pirineus fascina els crítics més snobs per l'aire irreversiblement francés que impregna el seu estil (el seu stilettu) i les seues històries. Encamallat al bell mig de la frontera, Bezsonoff ja es prepara per a ser un clàssic, doncs. L'ambigüitat necessària ja la té.
D'altra banda, trobarem en aquest llibre noves dosis dels temes recorrents de l'autor, com ara el seu occitanisme i l'estima còmplice envers el País Valencià. Et recorde a Borriana, Bezsonoff, al vestíbul de l'hotel Aloha, admirant-te perquè la recepcionista era jove i bonica i -vejats miracle!- parlava en català. "Això al Rosselló ja no es veu", vas mastegar. No patisques, home: aviat no es veurà tampoc al País Valencià. Viurem llavors entre els nostres conciutadans -morts vivents a efectes autòctons- com el Comte Arnau i no t'oblides que, per al cas, jo ja em dic Joan Garí (amb permís de Joan Maragall).
Precisament els meus llinatges tenen una relació gens secreta amb la Catalunya Nord. "Garí" és un nom propi d'origen germànic ben documentat a ambdós costats del Pirineu ja abans de les Homilies d'Organyà. I "Clofent" (el meu segon cognom) guarda una òbvia relació amb la comarca del Conflent. Per això m'ha fet gràcia quan Bezsonoff assegura que es va convertir en un patriota a la Universitat Catalana d'Estiu, que se celebra tots els anys a Prada del Conflent (l'únic lloc, afegeix, on es poden sentir simultàniament tots els accents de la nostra llengua). En el temps que ell hi va recalar per primera vegada -cap al 1986- jo també hi era, tot i que el meu "patriotisme" es va generar d'ofici d'una mena més escèptica. Llavors no ens vam conéixer, però. Van haver de passar més de vint anys perquè aquest escriptor valencià que sóc jo i aquest escriptor nordcatalà que és Bezsonoff coincidírem un dia davant un arròs melós amb llamàntol al restaurant Morro del Port de Borriana i ens adonàrem que la mar al voltant nostre era, ni més ni menys, la nostra mar.
Cal continuar llegint Bezsonoff. Ni que ell crega estar fent l'autòpsia d'una llengua. En realitat -i a la pràctica- en fa la més bella laudatio.

L'educació de l'escriptor

Títol: Una educació francesa
Autor: Joan-Daniel Bezsonoff
L’Avenç, 2009
159 pàgines

Entre les noves veus que han emergit en aquests darrers anys dins la literatura catalana, no m’equivocaré si assenyale Joan-Daniel Bezsonoff com l’autor d’un dels registres sonors més ric i atractiu. Al capdavall, té les dues condicions necessàries per a l’èxit: una història personal a contar i un estil dúctil i plàstic per a fer-ho. És per això, supose, que tots els seus llibres s’assemblen tant. No importa que es tracte de les primeres novel•les publicades gairebé clandestinament per l’editorial Trabucaire (quan només Toni Royo li feia cas) o dels títols més recents, que l’han convertit en un autor de fama. Escriga del que escriga, Bezsonoff sempre escriu d’ell mateix. El seu és un to vitalista i farcit de joie de vivre, però rere aquesta façana batega també –de manera creixent-, com el solatge d’un café turc, un pòsit acusadament melangiós.
Una educació francesa sorgeix com un encàrrec de L’Avenç. El relat s’ha anat construint a la revista mes a mes, i ara s’ha publicat de manera conjunta en forma de llibre. Bezsonoff ens hi adverteix que no ha volgut fer una “autobiografia”. En el seu lloc emergeix un continent rescatat a pedaços on els records d’infància de l’autor s’empelten amb la matèria a què pròpiament fa referència el títol. Així, la infància a Briançon s’ajunta amb l’ubèrrim anecdotari de les diferents fites que han marcat l’educació del personatge, les anècdotes escolars, els retrats dels mestres que l’han impactat i també els d’aquells que li van resultar odiosos o indiferents.
Ser educat a França és dur quan u ha d’arribar a la mateixa conclusió que Antoine Argoud: “J’ai honte désormais d’être français. Je ne suis plus qu’un Français administratif”. Per a un català, França és ben bé el mateix que l’oceà immens representa per a un nàufrag agafat a una biga de fusta. Contra aquesta evidència, Bezsonoff reacciona en part amb dolor i en part amb ironia: diu que li agrada molt l’espanyol (gairebé tant com als catalanoparlants d’aquesta banda dels Pirineus ens fascina el francés) i que prefereix, a Raimon, Luis Mariano.
En el fons, l’únic que agraeix al sistema republicà és haver-lo posat en contacte amb magnífics professors de literatura. Així, ara que se sent estranger a tot arreu, “l’home que sobra”, i que ha arribat a conéixer totes les llengües de França (incloent-hi també el rus del seu avi Mitrofan), podria autoexiliar-se dins els límits d’una biblioteca borgeana. Amb desgana, però, ens confessa també que “tots els llibres recents em deceben”. D’aquesta melangia, tanmateix, naix precisament l’impuls per a fer memòria en una doble direcció: per un costat, renovellar el compromís amb la vida: “la lectura d’una bona novel•la; el descobriment d’una nova cançó, la cara d’una nova dona; un nou sí; una posta de sol a la tardor”. Per un altre costat, la constatació de la ferida íntima, aquella que motiva l’escriptor i, alhora, l’aclapara absolutament: “Què se n’ha fet de l’entusiasme adolescent a l’època quan passava una nit en blanc per culpa dels Tres mosqueters o d’una novel•la de Pierre Benoit?”.
És justament perquè aquest temps no tornarà que l’escriptor ha d’escriure els seus llibres. Perquè l’educació és això: tot allò amb què ens han empapussat meticulosament per a ocultar-nos el caràcter irreversiblement verinós de la vida.

El Temps, núm. 1.297

A la recerca dels avantpassats perduts

Títol: Els taxistes del tsar
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Empúries
Barcelona, 2007
121 pàgines


Tot llegint Bezsonoff, és difícil desempallagar-se de la sensació d’un exotisme difús, perfectament atractiu i amb uns valors literaris fora de tot dubte. Es podria dir que l’encreuament d’identitats que ha fet possible la seua obra ha sepultat l’autor en un mar d’interrogants (“Com es pot ser català amb un nom rus i un passaport francès?”), però això mateix ha propiciat la fórmula magistral d’una prosa a la vegada exòtica, sorpresiva i llegible. Bezsonoff escriu com ho faria un francès que hagués interioritzat el català i l’haguera filtrat amb un seguit de referents que podrien anar de Rabelais a Tolstoi. El resultat són uns llibres sargits amb frases curtes, sucoses, enriquides quan cal amb sorpresives giragonses metafòriques, i sempre tocades per un alè poètic.
Mai com en el seu darrer llibre, Els taxistes del tsar, el joc d’espills identitaris que constitueix el seu arbre genealògic s’havia exacerbat tant fins constituir-se en el més semblant a una autobiografía –una autobiografia on, concordant amb l’esperit del temps, la vida real està plenament empeltada de ficcions.
Resulta que Bezsonoff tingué un avi rus (Mitrofan, “un nom de criat en les novel•les del comte Tolstoi”), en la vida del qual hi ha més llacunes que fets coneguts. Mort set anys abans del naixement del seu nét i biògraf, Mitrofan és un rus blanc que, com tants d’altres compatriotes, va acabar fent de taxista a la França acollidora –i hi va morir. En homenatge a aquest ancestre que el comunica amb un país i una literatura immensos, Joan Daniel Bezsonoff provarà durant tota la seua vida adulta d’aprendre rus, ni que aquest idioma se li escape d’entre les mans com un peix esmunyedís. Hi ha un propòsit íntim però també literari en aquest projecte: al capdavall, l’autor vol sentir-se rus perquè ha llegit Guerra i pau o ha volgut llegir Guerra i pau perquè se sentia rus. Això ens ha passat a tots amb els gran autors canònics, però a més Bezsonoff pot esgrimir una genealogia i un llinatge incontrovertibles.
Potser sentir-se continuador d’un país inexistent –la Rússia imperial- té plena relació amb el fet d’habitar un altre país esborrat –la Catalunya Nord. Potser ser escriptor català a França és una cosa tan evanescent i estrambòtica com ser-hi taxista rus. Per això el nét entén l’avi, i és possible una comunicació secreta entre tots dos. És el fil que lliga els morts i els vius a través de la literatura.
Mitrofan, a diferència del seu germà Leonid, va acabar integrant-se en la societat francesa. Leonid el va sobreviure vint-i-quatre anys, però mai no va deixar de sentir-se un rus blanc, estranger i apàtrida. Al nét de Mitrofan potser l’embargue una barreja de sentiments, alguns més semblants als de Mitrofan i d’altres més en concomitància amb Leonid. Es pot escriure en una llengua que els teus conciutadans han decidit sebollir en els llimbs més impalpables? Es pot ben bé, és clar, però sempre et consideraràs un exiliat interior, un estranger de tu mateix.
Els taxistes del tsar demostra que tenim un deute amb els nostres ancestres i que d’això se’n beneficiaran els nostres lectors. Ells han de veure dessagnar-se la memòria de l’escriptor oberta en canal i llavors certificaran que la màgia de la literatura existeix. Però la sang hi era verdadera.

El Temps, núm. 1.227