Títol: Crònica d’una ciutat
Autor: Pandelís Prevelakis
Editorial Univers
Barcelona, 2021
Trad. d’Eusebi Ayensa
158 pàgines
L’edició de Crònica d’una ciutat, de l’autor cretenc Pandelís Prevelakis, ve embolcallada amb tota mena de paratextos (com diuen els qui en saben). Potser la brevetat del relat en qüestió ha fet aconsellable acompanyar-lo d’altres escrits, o potser simplement l’editorial volia remarcar la vàlua especial d’aquesta bella història.
Siga com siga, l’obra s’enceta amb una presentació de Rafel Nadal, inclou després un pròleg de Khrissa Damianaki (professora d’Història de l’Art a Salento), una completa introducció del traductor Eusebi Ayensa i un epíleg de Maria Àngels Anglada. L’autora de També a tu, Cleanòrides (novel·la que reconeix deutora de Prevelakis) explicita amb paraules ardents l’enamorament que va experimentar per la ciutat cretenca de Réthimno després de llegir la traducció al castellà de Crònica d’una ciutat. Podem estar orgullosos, en aquest sentit, de comptar amb la versió catalana de l’obra, gràcies a Eusebi Ayensa. No tinc ni idea de grec modern, però les frases girades per Ayensa tenen una bellesa que convenç.
Ja va observar Josep Pla, un dels primers admiradors de Prevelakis (a qui degué llegir en anglès o en francès al seu moment), que aquest “descriu simplement una ciutat d’ara, però en realitat arcaica, plena de vincles comunitaris i platònics, amb una humanitat que dialoga, que es coneix pels seus noms, pels seus costums i per un esperit integrat per una mitologia de les coses intercanviables”. I afegeix: “Aquest petit món és l’única cosa que es pot oposar avui radicalment als immensos, tentaculars formiguers deshumanitzats de les metròpolis actuals”.
Aquesta és la clau del llibre. Prevelakis traça un panorama diacrònic i sincrònic d’una petita població de Creta atent no a les grans meravelles arquitectòniques o paisatgístiques (que, segurament, hi són), sinó al dia a dia dels seus pobladors, els d’ara i els d’abans, retratats amb estima i amb parsimònia, sense deixar d’usar mai una llengua rica i formosa. Així descriu una simple somera: “Ensellada, resplendia com una núvia sota la corona nupcial. La sella havia estat encarregada al millor baster de la contrada i explicar com era seria com narrar un conte. Els seus arçons eren de fusta d’olivera, la coberta d’un cuir finíssim, les corretges i els estreps de pell daurada recoberta de lluentons. I no parlaré del feltre de la sella, del fre i de l’alabarda -qui no es moriria d’enveja de tenir un dot així?-, perquè ningú no em creuria”.
Sentor d’espècies, fum de narguil, ecos de Les mil i una nits: Réthimno, narrada per Prevelakis, enamora i perdura.
Joan Garí
Publicat en Ara, 17-12-22
