22/7/21

El gènere assaig

Títol: Dietaris
Autor: Stefan Zweig
Quaderns Crema
Barcelona, 2021
Trad. de Tiana Puig
542 pàgines


  Zweig enganxa, això és un fet. Qualsevol dels seus llibres deixa un solatge en la ment del lector difícil d'eludir. A pesar de l'intent d'esborrar-los de la memòria col·lectiva operat en temps del nazisme, han ressorgit amb ferotgia. Siga el volum Memòries d'ahir, siga el breviari històric Moments estel·lars de la humanitat, o qualsevol de les seues novel·les, al darrere s'endevina una consciència europea i europeista de gran calibre. Quaderns Crema ha recuperat bona cosa de la seua bibliografia en els darrers anys, operació que ara es culmina amb la publicació dels seues dietaris dispersos.
  Zweig no va dur un dietari sistemàtic al llarg de la vida. Escriu diaris parcials i és això el que es recull ara i es posa a la disposició dels lectors en llengua catalana.  Com escriu Mauricio Wiesenthal al seu proemi, 
 
"les pàgines autobiogràfiques de Zweig sempre ens sedueixen per la seva passió i energia narrativa, ja que ofereixen una visió original del seu temps, que avui ens sembla més actual que qualsevol versió escolàstica. No pretenen ser una tasca erudita d'un historiador oficial, i precisament això és el que salva i enalteix el seu valor literari, les allibera de les opinions políticament correctes que lliguen els buròcrates de la cultura, les enriqueix amb el seu páthos artístic i les integra, per dret propi, en el gènere assaig. Montaigne i Chateaubriand van il·lustrar brillantment aquest mateix estil escrivint unes memòries assajades".
 
  Paraules oportunes, en un moment en què "el gènere assaig" es troba en mans de tota mena de xamarilers, alguns benintencionats, que en realitat odien o es malfien de la literatura, i només busquen, per a les seues criatures acadèmiques o divulgatives, un motle inequívoc i prestigiós al qual acollir-se amb un esbufec de satisfacció.
  Un dietari, en efecte, és una manera d'avaluar-se i d'avaluar el món sense cotilles socials o científiques, un busseig en apnea pel gran oceà de la realitat a la recerca de l'expressió moralment oportuna i estèticament bella. Zweig no podia ser aliè al gènere. Res humà li resultava elusiu i per això, pel seu profund humanisme, el diari era el refugi més segur per atresorar totes les seues perplexitats.
  Les primeres pàgines que recull aquest volum, precisament, configuren una bitàcola de la primera maduresa (o la darrera joventut) escrit a París i a Viena entre 1912 i 1913. Hi emergeix un escriptor socialment bellugadís, que emulsiona les seues apetències eròtiques (amb una desfilada de senyoretes amb qui té diferents graus d'intimitat) amb el seu apetit global pel gènere humà. És encara un autor -i un home- que creu en el proïsme, que frueix amb els petits plaers i que, sobretot, fa uns retrats impagables d'alguns dels seues amics més cèlebres, com Romain Rolland o Rilke.
  Després vindrà el quadern de la Primera Guerra Mundial. Ací el to canvia greument. Zweig es mostra horroritzat per la frivolitat austríaca davant els esdeveniments bèl·lics, però encara conserva una fe innata que "els seus" puguen guanyar. Entre continus planys per la incompetència del burocratitzat imperi a què serveix, només el consolen les cartes de Rolland des de Ginebra, un altre despert entre adormits. Un oportú permís el porta a Suïssa, on el sorprèn el final de la guerra i l'anomenada grip espanyola (la mateixa que donava inici, el mateix any 1918, a El quadern gris de Pla). 
  Reprèn el dietari en 1931 i encara en 1935 enceta un nou quadern per parlar d'un viatge il·luminador a Nova York, ciutat que ja havia visitat en 1911. És, però, el diari de la Segona Guerra Mundial, començat a Bath en anglès en 1939 i escrit intermitentment fins al juny del 1940, el que dóna la mesura exacta de les seues més fondes desesperances. A pesar que en aquest temps es casa amb la seua segona esposa, el Zweig d'Anglaterra és un home vençut, desesperançat de veure triomfar Europa sobre Hitler, amargat per l'exili, que s'enfronta amb el mite de l'etern retorn tot rememorant les sensacions del 1914:
  
  "Quina diferència d'aquells dies a Àustria en què la gent, embriaga d'entusiasme i cervesa, bramava pels carrers (...) Potser l'absurditat d'aquest conflicte tindrà alguna conseqüència positiva: la fi del capitalisme com el coneixem. Abans no ens adonem arribarà un nou ordre mundial. Si serà millor o no, això ho veurem més endavant".

  A pesar de la seua lucidesa, la marxa de la guerra li encongeix el cor:

  "I, a sobre, l'esbalaïdora notícia de la creu gammada a la torre Eiffel! Els soldats de Hitler munten guàrdia davant l'Arc de Triomf. La vida ja no val la pena. Tinc gairebé cinquanta-nou anys i els que vindran seran terribles, ¿quin sentit té passar per totes aquestes humiliacions?"

  Els esdeveniments posteriors son ben coneguts. El matrimoni Zweig es refugia al Brasil, on acaba suïcidant-se. No va voler esperar el final -no creia en cap final. La seua estimada Europa semblava irreversiblement en mans d'un boig. Així acabava, tristament, una de les consciències humanistes més imprescindibles. I la resta és silenci.

Joan Garí
 
 

10/7/21

La veritat revelada

Títol: Albertine desapareguda, II
Autor: Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2021
Trad. de J.M. Pinto
174 pàgines


  La mort d’Albertine ha deixat el narrador immers en un estat estranyament expectant. No és un home, però, de fidelitats numantines. De seguida substitueix en el seu anhel l’antiga noia en flor per altres figures femenines que li semblen desitjables. Llavors penetra en un procés d’una certa febrilitat que, identificat, el mena a l’autoindulgència: “La persistència en mi d’una vel·leïtat antiga de treballar, de reparar el temps perdut, de canviar de vida, o més aviat de començar a viure, em donava la il·lusió que continuava essent tan jove”. Aquests balbucejos emocionals, però, es traslladen a la qualitat de la prosa: som davant, potser, dels passatges més reiteratius (tot i que en la Recerca això no es dir molt), més embarbussats de l’obra total. Fins i tot Proust sembla per un moment haver declinat de la seua llegendària capacitat aforística, en favor de frases banals que no aporten res: “Quan us passa alguna cosa a la vida que té una mica de ressò, arriben notícies de persones situades tan lluny de les nostres relacions, i el record de les quals ja és tan antic que aquestes persones semblen situades a una gran distància, sobretot en el sentit de la profunditat”.
  Per sort, aquesta debacle és passatgera. De seguida s’hi recupera el to. El narrador es refugia en braços de l’Andrée, que li confirma no només el lesbianisme d’Albertine, sinó també la seua promiscuïtat generalitzada. De “noia orgiàstica” (“la fille orgiaque surgie et devinée, le premier jour, sur la digue de Balbec”), la reputa el seu antic amant. I potser per esvair definitivament el seu record, se’n va amb sa mare a Venècia.
  La ciutat inundada, insospitadament, li porta el record del carrer de l’Oiseau, on vivia la seua tieta Léonie. Molt aviat el jove vidu hi fa noves coneixences que contribueixen a soterrar les imatges de Balbec, o almenys les disfressen: “Hi trobava més fàcilment aquelles dones del poble, les venedores de llumins, les que confegien collarets amb perles, les artesanes del vidre o de les puntes, les obreretes amb els seus grans xals negres amb serrells que res no m’impedia d’estimar, perquè en gran part havia oblidat Albertine, i que em semblaven més desitjables que d’altres perquè encara la recordava una mica”. I és que “per molt que s’oblidi un amor, pot determinar la forma de l’amor que seguirà”.
  De Venècia estant rep un estrany telegrama anunciant que Albertine és viva. En realitat era de Gilberte Swann, avisant que es casava amb Robert de Saint-Loup. En el tren que el retorna amb sa mare a París el narrador reflexiona sobre aquests i altres matrimonis aristocràtics, en l’exercici d’alta xafarderia burgesa que també és la Recerca.
  Aviat Saint-Loup serà indifel a Gilberte amb Morel, l’antic amant del Baró de Charlus. El narrador comprén el seu amic, però anota: “Els homosexuals serien els millors marits del món si no fessin la comèdia d’estimar les dones”. I afegeix: “Personalment jo trobava absolutament indiferent des del punt de vista de la moral que es trobés el plaer amb un home o amb una dona, i massa natural i humà que es busqués allà on es pogués trobar”.
  I és així, amb aquesta liberalitat per primera vegada explícita, com es clou Albertine desapareguda, i com d’alguna manera es desemmascaren els jocs sexuals de l’obra per revelar-nos potser els autèntics gustos de l’autor. Perquè, com ell mateix escriu: “Voldríem que la veritat ens fos revelada mitjançant signes nous, no amb una frase, una frase semblant a la que ens havíem dit tantes vegades”. 


Joan Garí

Publicat en Ara, 10-7-2021