El final del principi

Títol: El temps retrobat, II
Autor: Marcel Proust
El cercle de Viena
Barcelona, 2022
Trad. de Josep M. Pinto
233 pàgines

 

La Recerca arriba al seu final. Amb el segon volum de El temps retrobat l’editorial Viena clou un projecte editorial inèdit que, durant dotze anys, ens ha proporcionat aquest text inacabable traduït amb mestria per Josep Maria Pinto. Inacabable? Tot el que comença ha de cloure’s, això és llei de vida. Proust, conscient del final, s’hi va apressar a bastir unes pàgines que havien de servir de colofó al relat però alhora, no sé si inadvertidament, en constataven la seua prolongació eterna.
  Convidat pel príncep de Guermantes, el narrador fa via cap al seu saló. En aquest saló, en realitat, passa ben poca cosa. Mentre s’hi adreça, porta al límit el recurs característic de la Recerca: l’amplificació es dilata fins arribar a un cert paroxisme. A penes hi ha història, tot és relat. Els motius essencials i primigenis del que constitueix tota la sèrie retornen a la memòria de Marcel, començant per la magdalena desfeta en la tassa de te, a Combray. Conscient que “els veritables paradisos són els paradisos que hem perdut”, en la seua ment el sabor d’aquell bescuit es barreja amb l’estranya sensació provocada per una llamborda mal col·locada al pati dels Guermantes, que el transporta instantàniament a una situació semblant viscuda al baptisteri de Sant Marc, a Venècia. A aquestes dues sensacions desiguals se suma el soroll inadvertit que fa un servent entrexocant una cullera contra un plat.
  La magdalena, la llamborda, la cullereta. La ment del narrador s’evadeix. Ja no importa el saló, ni els severs prínceps i les princeses primmirades que el poblen. Convençut que tot gran escriptor és un traductor del seu llibre interior i, alhora, de la impossibilitat d’una literatura “realista”, Marcel Proust congela l’escena davant els nostres ulls estupefactes. La societat que l’ha convocat es desintegra. El Faubourg Saint-Germaine ja no és el que era. Ell mateix se sent vell. Res més oportú, doncs, que una llarga divagació sobre la vellesa.
  La presència de la mort el sorprén mentre evoca les dones de la seua vida, “les dones boniques que em podien fer patir”, tal com les triava sempre. Pels conductes de la memòria retornen Swann, Odette, Albertine. Per alguna escletxa, en aquest temps glaçat, s’escola el senyor de Guermantes, que ha abandonat la duquessa en favor de l’amor de la senyora de Forcheville. Aquesta rauxa tardoral serveix el narrador d’espill del seu propi amor per Albertine, com antany havia fet la mateixa funció la passió de Swann per Odette.
  L’escriptor s’endinsa en la redacció d’aquestes pàgines amb la consciència d’haver-s’hi estat preparant tota la vida. Tanmateix, l’assalta el temor a la malaltia, a no tindre temps d’acabar el seu herculi projecte. “Quantes grans catedrals queden inacabades!”, s’exclama. Però després es consola: el seu text, en definitiva, serviria, complet o no, perquè els lectors es llegiren ells mateixos. El seu text seria, en definitiva, el mirall pefecte.
  Ell aspira a una obra tan llarga “com la de Les mil i una nits, però ben diferent”. El protagonista, això ho té clar, hi serà el Temps. Però aquest Temps no té res de cronològic i sí d’emocional. Forma part inextricable de la nostra consciència: aquesta és la lliçó suprema de la Recerca.
  L’últim pensament del protagonista és per al petó de bona nit que li va fer sa mare al principi del relat. I per a Albertine. El complex mare-amant en el llindar de la desaparició.
  “Al cap de cent anys els nostres llibres ja no hi seran”, vaticina. I s’equivoca, clar. Cent anys després de la seua mort, ara seguim llegint Marcel Proust. Perquè el final d’aquesta obra formidable convida a un principi interminable. Un bucle prodigiós que ha canviat la història de la literatura i ens ha fet llegir d’una altra manera. Aquest és el triomf d’una mirada singular dins el Temps.

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-5-2023

Sodomites, pompeians i parisencs

Títol: El temps retrobat, I
Autor: Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2022
Trad. de Josep Maria Pinto
193 pàgines

  La Recerca s’encamina cap a la seua fi. La novetat d’aquesta primera part del seu últim volum és la Primera Guerra Mundial. El narrador ens informa que els primers anys de conflagració els ha passat en una casa de salut. Mentre Alemanya penetra dins França, París -els salons de París- continua amb la seua rutina desmenjada. Les notícies del front es converteixen en pura xafarderia. Els notables estan només atents a les oscil·lacions de la Borsa, excitada pels rumors de la mort del kàiser i altres pífies igualment desficaciades. La capital és plena de dones i d’homosexuals desesperats, perquè tots els homes són al front (sic). Com a única novetat moral digna de menció, el narrador ens recorda que el dreyfusisme, llavors, ja es considera una opció respectable.
  Les obsessions del narrador no han canviat: l’ambigüitat sexual d’Albertine, tot i la seua mort, continua turmentant-lo. El gran protagonista del volum, però, és el baró de Charlus. Hi retrobem Charlus i hi retrobem també Robert de Saint-Loup, el jove aristòcrata a través del qual el narrador va fer amistat amb el baró, en el volum A l’ombra de les noies en flor.
  Tot caminant per París, més enllà del Pont dels Invàlids, Marcel troba Charlus. Aquest ja no freqüenta el gran món. De fet, el “petit clan” sospita de la seua germanofília. La paraula “espia” emergeix en algunes converses privades. D’altres –el que és pitjor- consideren el baró un home passat de moda, “d’abans de la guerra”.
  Al narrador de la Recerca, en realitat, no li interessa gaire la guerra. Davant l’espectacle de la Història, ell s’estima més resseguir les petites peripècies, les històries concretes del seu laboratori humà preferit. La contesa només el preocupa perquè s’ha acostat massa perillosament a Combray. Els canons alemanys bombardegen el paisatge de la seua infància, i això sí que és intolerable.
  La passejada amb el baró es resol en un diàleg profús. El baró voldria tornar amb Morel, el seu gran amor, però no pateix gens: si, per culpa de les hostilitats bèl·liques no troba a París homes drets i fets, s’acontenta amb “noiets”...
   L’edifici atapeït de paraules que és la Recerca es densifica. Charlus compara el París assetjat pels alemanys amb les ciutats afectades per l’erupció del Vesuvi i, aquestes, amb Sodoma i Gomorra. Déu, el volcà, el Kàiser: les catàstrofes “naturals”, sembla voler dir el baró, sempre responen a una fosca conculcació de la Llei. Però això no evita que aquesta vulneració siga tremendament divertida.
  Marcel abandona el baró momentàniament, però el torna a topetar després en un estrany hotel, protagonitzant una escena sadomasoquista: “Encadenat en un llit com Prometeu sobre el seu penyal, rebent els cops d’un fuet en efecte eriçat de claus que li infligia en Maurice, vaig veure, ple de sang ja, i cobert d’equimosis que demostraven que el suplici no havia tingut lloc per primera vegada, vaig veure davant meu el senyor de Charlus”.
  Sota l’atac de l’aviació alemanya, mentre cauen les bombes a prop de l’hotel, torna el paral·lelisme amb Pompeia i amb Sodoma i la inevitable pregunta de si la Història no es repeteix: “Per a qui en llegeixi la història d’aquí dos mil anys, la nostra època sense dubte semblarà que hagi deixat certes consciències tendres i pures submergides en un medi vital que apareixerà aleshores com monstruosament perniciós i al qual s’adaptaven”.
  En aquest context arriba la notícia de la mort de Robert de Saint-Loup a la guerra. Mentre els sodomites i els pompeians fan la viu viu a la rereguarda, alguns herois, impertèrrits, encara se sacrifiquen per França.
  ...I una cita final, del principi del volum, que es podria entendre com el leit-motiv de tota la Recerca: “La lectura ens ensenya a descobrir el valor de la vida, valor que no hem sabut apreciar i del qual, només mitjançant el llibre, ens adonem fins a quin punt era gran”.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-3-2022

La veritat revelada

Títol: Albertine desapareguda, II
Autor: Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2021
Trad. de J.M. Pinto
174 pàgines

  La mort d’Albertine ha deixat el narrador immers en un estat estranyament expectant. No és un home, però, de fidelitats numantines. De seguida substitueix en el seu anhel l’antiga noia en flor per altres figures femenines que li semblen desitjables. Llavors penetra en un procés d’una certa febrilitat que, identificat, el mena a l’autoindulgència: “La persistència en mi d’una vel·leïtat antiga de treballar, de reparar el temps perdut, de canviar de vida, o més aviat de començar a viure, em donava la il·lusió que continuava essent tan jove”. Aquests balbucejos emocionals, però, es traslladen a la qualitat de la prosa: som davant, potser, dels passatges més reiteratius (tot i que en la Recerca això no es dir molt), més embarbussats de l’obra total. Fins i tot Proust sembla per un moment haver declinat de la seua llegendària capacitat aforística, en favor de frases banals que no aporten res: “Quan us passa alguna cosa a la vida que té una mica de ressò, arriben notícies de persones situades tan lluny de les nostres relacions, i el record de les quals ja és tan antic que aquestes persones semblen situades a una gran distància, sobretot en el sentit de la profunditat”.
  Per sort, aquesta debacle és passatgera. De seguida s’hi recupera el to. El narrador es refugia en braços de l’Andrée, que li confirma no només el lesbianisme d’Albertine, sinó també la seua promiscuïtat generalitzada. De “noia orgiàstica” (“la fille orgiaque surgie et devinée, le premier jour, sur la digue de Balbec”), la reputa el seu antic amant. I potser per esvair definitivament el seu record, se’n va amb sa mare a Venècia.
  La ciutat inundada, insospitadament, li porta el record del carrer de l’Oiseau, on vivia la seua tieta Léonie. Molt aviat el jove vidu hi fa noves coneixences que contribueixen a soterrar les imatges de Balbec, o almenys les disfressen: “Hi trobava més fàcilment aquelles dones del poble, les venedores de llumins, les que confegien collarets amb perles, les artesanes del vidre o de les puntes, les obreretes amb els seus grans xals negres amb serrells que res no m’impedia d’estimar, perquè en gran part havia oblidat Albertine, i que em semblaven més desitjables que d’altres perquè encara la recordava una mica”. I és que “per molt que s’oblidi un amor, pot determinar la forma de l’amor que seguirà”.
  De Venècia estant rep un estrany telegrama anunciant que Albertine és viva. En realitat era de Gilberte Swann, avisant que es casava amb Robert de Saint-Loup. En el tren que el retorna amb sa mare a París el narrador reflexiona sobre aquests i altres matrimonis aristocràtics, en l’exercici d’alta xafarderia burgesa que també és la Recerca.
  Aviat Saint-Loup serà indifel a Gilberte amb Morel, l’antic amant del Baró de Charlus. El narrador comprén el seu amic, però anota: “Els homosexuals serien els millors marits del món si no fessin la comèdia d’estimar les dones”. I afegeix: “Personalment jo trobava absolutament indiferent des del punt de vista de la moral que es trobés el plaer amb un home o amb una dona, i massa natural i humà que es busqués allà on es pogués trobar”.
  I és així, amb aquesta liberalitat per primera vegada explícita, com es clou Albertine desapareguda, i com d’alguna manera es desemmascaren els jocs sexuals de l’obra per revelar-nos potser els autèntics gustos de l’autor. Perquè, com ell mateix escriu: “Voldríem que la veritat ens fos revelada mitjançant signes nous, no amb una frase, una frase semblant a la que ens havíem dit tantes vegades”. 

Joan Garí

Publicat en Ara, 10-7-2021

Breviari del patiment

Títol: Albertine desapareguda, I
Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2020
Trad. de Josep M. Pinto
174  pàgines

  Com Albertine ha fugit sense acomiadar-se –molt pròpiament “a la francesa”-, el narrador viu submergit en un estat de perpètua sotsobra. “Ha demanat les seves maletes” i “se n’ha anat”: les frases tallants de Françoise, la múrria criada (“pagesa medieval”, segons el seu amo) que mai ha estimat l’antiga noia en flor, violenten el seu amant, en el que tenen de precisament i dolorosament taxatives. Traïció? El narrador no en té cap dubte i hi desembeina la seua llegendària capacitat aforística, sempre al servei de la metàfora somàtica: “Cadascun té la seva manera pròpia de ser traït, com té la seva manera de refredar-se”; “El dolor és un modificador tan potent de la realitat com ho és l’ebrietat”.
  La jove ha volat, això és un fet. El seu nom –el fetitxisme del seu nom- obsedeix l’amant abandonat, el cervell del qual acaba convertit en un mur qualsevol, on grafiters passavolants es diverteixen a fer gargots, i el deixen tot “enterament cobert pel nom mil vegades reescrit d’aquella a qui estimem”. Però el narrador no es resigna: envia el seu amic Saint-Loup a la Turena, on creu que hi ha Albertine, per mirar de convèncer-la perquè torne a París. Quan la noia s’assabenta de la jugada, li escriu: si em necessites, confessa a l’amant abandonat, només has de dir-m’ho. Però aquest, orgullós, li retruca que no li fa cap falta, a pesar que la seua absència el crema per dins. “Com més avança el desig –reflexiona- més s’allunya la possessió veritable”. Després s’ho repensarà i voldrà fer-la tornar, però llavors ja és massa tard: un telegrama de la senyora Bontemps informa que Albertine –neboda seua- ha mort com a conseqüència d’una inesperada caiguda del cavall durant una passejada. I em disculparé poc per revelar aquest punt neuràlgic de l’argument: qui s’haja disposat a llegir aquesta obra com una novel·la d’enjòlit hauria de buscar d’altres maneres de fer el ridícul...
  Entrem llavors en un dels moments més desconcertants de la Recerca. El narrador rep la notícia amb una fredor estranya. La seua prosa, habitualment convulsa, a penes s’altera. Es limita a constatar l’existència d’una última carta de la finada on li anunciava la voluntat de retornar al seu costat.
  La desaparició d’Albertine, doncs, és completament irreversible. I llavors el volum s’endinsa en una operació d’estimulació sensorial de la memòria i el temps congelat s’articula en una immensa i meravellosa redundància. La prosa es resol en un lirisme acendrat, una epifania cosmogònica. L’home, aquest “ésser amfibi” que es troba simultàniament submergit en el passat i en el present més vívid, sap com ordir la trama necessària perquè la memòria mantinga “la vida real”, que és purament mental. Tot és dins el nostre interior en flama, per això no té importància la mort: l’amant restant continua amb les velles obsessions referides al caràcter i els gustos d’Albertine. Tenia realment apetències sàfiques? Envia missatgeres a esbrinar-ho, indaga en les seues amistats. Aimée li diu que sí i li refereix alguns torbadors episodis d’Albertine als banys públics de Balbec, l’antic paradís perdut de la parella, allà on la jove tristament traspassada es va revelar al narrador amb tota la seua màgia de “noia en flor”. Andrée, al seu torn, ho nega tot. La vida és un gran mirall rotatori, que no pot deixar de reflectir una realitat ambigua.
  És llavors quan ens adonem que som davant d’un monument funerari però no a una dona sinó a la llengua francesa. Proust ha construït, amb l’excusa d’Albertine, un gran cadafal on dipositar les flors més belles per a aquest idioma que excel·leix per ell i en ell mateix, com una nau encesa brillant al lluny dins un oceà de vulgaritat.  Després d’això es podrà seguir usant aquest idioma per fer literatura, però res serà ja igual.

Joan Garí

Publicat en Ara, 30-1-2021

Proust

Tots tenim els nostres fetitxes literaris. El meu és Marcel Proust. He llegit i rellegit À la recherche du temps perdu en l’original francés i en diverses traduccions: és un oceà on no vull deixar de naufragar. No només l’he llegit, però. Des de l’any 2010 vinc avaluant críticament des de diferents periòdics l’aparició dels volums en què l’editorial Viena ha dividit els set toms originals. Viena n’ha publicat ja deu títols, i en falten quatre. Aquests darrers està previst que isquen abans del desembre del 2022, és a dir, la data en què s’escaurà el centenari de la mort de Proust. I jo hi seré, com sempre, per a celebrar-ho.
El traductor d’aquesta versió de la Recerca és Josep Maria Pinto. La seua tasca és d’un mèrit superlatiu i impecable. No m’hi estendré en tot el que ja hi he dit: el lector interessat podrà trobar totes les meues crítiques d’aquesta magna obra al blog Ofici de lector usant-hi el pertinent cercador.
Si ara escric aquest article és perquè l’editorial Proa ha tingut la feliç pensada de posar en circulació una altra versió de la Recerca en traducció de Valèria Gaillard. Voldria fer notar l’extrem luxe que suposa per a la nostra cultura comptar amb dues traduccions in fieri de la màxima qualitat de l’obra proustiana. Proa ha optat per editar els volums sencers tal com els va idear el seu autor i ha començat pels tres primers: Pel cantó de Swann, A l’ombra de les noies en flor i El costat de Guermantes.
La versió de Valèria Gaillard no és en absolut inferior a la de Pinto. Tots dos s’han aplicat a una faena gens fàcil (vessar en català l’inimitable període proustià). Gaillard, segons ens diu, “en un intent per conservar el ritme de la narració i l’eufonia de la prosa de Proust”, s’ha aplicat a escoltar la gravació del text (19 cedés) enregistrada per Éditions Thélème…
El resultat el podrà comprovar el lector ara mateix. Copiaré primer un passatge molt conegut del primer volum de la Recerca, la referència a la famosa magdalena desfeta en una tassa de te, que evoca al narrador els diumenges de la seua infància, quan pujava a l’habitació de la seua tia Léonie abans d’anar a missa, i aquesta li oferia aquell dolç mullat en te o til·la.
El passatge original fa així:
“Il y avait déjà bien des années que, de Combray, tout ce qui n'était pas le théâtre et le drame de mon coucher, n'existait plus pour moi, quand un jour d'hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé. Je refusai d'abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés Petites Madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d'une coquille de Saint- Jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d'un triste lendemain, je portai à mes lèvres une cuillerée du thé où j'avais laissé s'amollir un morceau de madeleine. Mais à l'instant même où la gorgée mêlée des miettes du gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif à ce qui se passait d'extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m'avait envahi, isolé, sans la notion de sa cause. Il m'avait aussitôt rendu les vicissitudes de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa brièveté illusoire, de la même façon qu'opère l'amour, en me remplissant d'une essence précieuse: ou plutôt cette essence n'était pas en moi, elle était moi. J'avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel”.
Josep Maria Pinto el tradueix així:
“Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el drama d’anar-me’n a dormir ja no existia per a mi quan, un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D’entrada vaig refusar-lo però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d’aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d’una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d’un endemà trist, vaig dur-me als llavis una cullerada de te on havia deixat que s’estovés un tros de magdalena. I en el mateix instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M’havia envaït un plaer deliciós, aïllat, sense la noció de la seva causa. De cop i volta m’eren indiferents les vicissituds de la vida, inofensius els seus desastres, il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, tot omplint-me d’una essència preciosa: o més ben dit, aquesta essència no era a dins meu, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal”.
I Valèria Gaillard, al seu torn, proposa aquesta versió:
“Fa una pila d’anys que, de Combray, tot el que no fos el teatre i el drama de ficar-me al llit ja no existia per a mi, quan un dia d’hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que tenia fred, em va oferir, contra els meus costums, una mica de te. Primer vaig refusar i, no sé per què, m’ho vaig repensar. Va manar que anessin a buscar un d’aquells pastissets curts i rodanxons anomenats petites magdalenes que semblen emmotllats en la valva ranurada d’una petxina de pelegrí i, aclaparat per aquell dia ensopit i la perspectiva d’un trist demà, no vaig trigar a portar maquinalment als llavis una cullerada del te on havia sucat un bocí de magdalena. Però, en el mateix instant que la glopada barrejada amb molles del pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent davant el fenomen extraordinari que experimentava dins meu. Un plaer deliciós m’havia envaït, aïllat, sense cap motiu aparent. D’un sol cop havia convertit en indiferents les vicissituds de la vida, en inofensius els seus desastres, en il·lusòria la seva brevetat, de la mateixa manera que opera l’amor, omplint-me d’una essència preciosa: més ben dit, aquella essència no estava en mi, era jo mateix. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal”
El lector escollirà, doncs, la versió que més li agrade. En un terreny més anecdòtic, diré que Josep Maria Pinto resol la famosa primera frase de l’obra (“Longtemps je me suis couché de bonne heure”) de la següent manera: “Durant molt de temps, me’n vaig anar a dormir d’hora”. I Valèria Gaillard, al seu torn, ho fa així: “Durant anys he anat a dormir d’hora”.
La cosa té el seu morbo perquè, dins la tradició de traduccions al català de la Recerca, les solucions que s’hi han adoptat han estat molt diverses. Miquel Llor, per exemple (el primer a fer-ne una versió catalana), va optar per la següent solució: «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn». Anys després, el mallorquí Jaume Vidal Alcover ens va oferir una fórmula molt semblant: “Durant molt de temps em vaig colgar dejorn” [en castellà, mentrestant, també s’hi oferien solucions vàries: “Mucho tiempo he estado acostándome temprano” (Pedro Salinas); “Me he acostado temprano, hace mucho” (Mauro Armiño); “Durante mucho tiempo, me acosté temprano” (Carlos Manzano)].
No insistiré en la dificultat de traduir una frase tan col·loquial i tan endimoniadament vulgar com aquesta. A Llor i –sobretot– a Alcover se’ls va criticar que usaren un lèxic tan “específic”: colgar, dejorn. Aquesta crítica solia vindre de gent que no ha eixit mai de Barcelona, per a entendre’ns, perquè a ma casa sempre hem usat el verb colgar per a indicar l’acte d’entrar al llit i enjorn en el sentit de prompte o aviat.
Els amants de l’estàndard barceloní, però, ja tenen les seues versions en voga. Ja no queden excuses per no llegir Proust, en tot cas. I si, una vegada endinsats en la seua aigua, tot us pareix d’una complexitat excessiva, no passeu ànsia. Proust pot ser ben bé la vostra Ítaca...

Joan Garí

Publicat en La Veu, 16-11-2019

Voyeurisme i emulació

Títol: La presonera, II
Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2019
Trad. de Josep M. Pinto
271 pàgines

  Arribats en aquest punt, és lícit preguntar-se per què ens fascina Proust, per què els addictes de A la recerca del temps perdut som ja una immensa minoria. La resposta la trobem en dues paraules: voyeurisme i emulació.
  El festival de totes les patologies d’això que anomenem amor (la gelosia, l’arravatament, l’ambigüitat, la ironia dolorosa, les relacions sisífiques...) ens ve servit en aquesta inacabable novel·la de la mateixa manera que se’ns oferiria, pel forat d’un pany, un acte sexual de què no podríem, de cap de les maneres, apartar la mirada. A sobre, els protagonistes d’aquest acte configuren un petit cercle aristocràtic en un temps en què l’aristocràcia ja és un estat impossible (la França postrevolucionària!) i el seu lloc ha estat substituït per una alta burgesia que la teatralitza en una deliciosa sobreactuació i ens fa pensar que nosaltres també podríem formar part del drama, que en tenim el dret i el deure.
  Tot això servit en una prosa literària enlluernadora: el període proustià, un estil de narrar absolutament inimitable, un model selecte entre els selectes, més destacat si cap en una època –la imperfectament meritocràtica, la suposadament democràtica, la devorada per les necessitats de l’economia massiva:  la nostra- en què els estils dels escriptors s’indistingeixen en un vol gallinaci, en una melassa excessivament grisa i paupèrrima.
  Aquests elements es tornen a posar a la graella en aquesta segona part en què els designis editorials de Viena han fragmentat La presonera, el cinqué volum (i primer dels pòstums) dels set que va projectar Marcel Proust per a la seua obra magna. El narrador retroba el baró de Charlus a punt d’entrar a una vetlada a cals Verdurin. Tot en aquest home el fascina, l’obsedeix (fins i tot n’inventa un concepte exclusiu: el charlisme), a pesar de reputar-lo maniàtic, frívol, desconsiderat, marieta! “La bona societat –escriu- és com el gust sexual: que no se sap fins a quines perversions pot arribar un cop que les raons estètiques dictin les seves eleccions”.
  A la festa, tot gira al voltant del baró i del seu jove amant, el violinista Charles Morel, a qui el seu protector vol exhibir davant el “petit cercle”. Però els Verdurin convencen Morel perquè rebutge públicament Charlus, calumniant-lo en secret.
  De retorn a casa, el narrador retroba Albertine, la presonera. Allí, una frase inacabada de la noia el colpeix amb la seua vulgaritat horrorosa: abans d’anar a sopar amb els Verdurin ella prefereix “anar a fer-me petar... el cul” (“me faire casser le pot”). En realitat, el que l’home no suporta són les amistats ambigües d’Albertine, en aquest cas amb la filla del compositor Vinteuil (la música del qual convoca en el narrador les sensacions de la celebèrrima magdalena sucada en te) i l’amant d’aquesta.
  Corroït per la gelosia –carnívora i anorreadora-, el jove proposa a Albertine una separació immediata. En realitat, però, es tracta d’una argúcia perquè ella revele els seus autèntics sentiments. Alguna cosa, tanmateix, s’ha trencat entre ells irreversiblement: un matí, en despertar-se, Françoise informa l’amo de la casa que Albertine ha fet les maletes i se n’ha anat a primera hora. I així és clou aquest volum.
  Com sempre –inevitablement- Proust hi ha donat una lliçó de construcció de frases, amb una dicció tortuosa però implacable, salpebrada ací i allà d’inoblidables aforismes. Un text de què de segur va treure lliçons profitoses Josep Pla, sobretot en matèria d’adjectivació: “Al darrere vaig veure, minúscula, pàl·lida, convulsiva, expirant, una mirada llunyana”, ens diu el protagonista en trobar Brichot a cals Verdurin.; i encara “una imatge encantada, acaronadora, inaferrable, misteriosa i confusa”, tot pensant en el viatge que encara no ha fet –però farà- a una ciutat que sura en el seu somni: Venècia.

Joan Garí

Publicat en Ara, 26-10-2019

L'atrocitat del desig aliè

Títol: La presonera, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2018
Traducció de Josep M. Pinto
222 pàgines

  El narrador reté Albertine a sa casa de París. La hi manté captiva –presonera- i així dóna nom al nou volum de la Recherche, el que fa cinc. Ha enxampat la noia en flor, com qui agafa una papallona, i la vol només seva, perquè voletege dins un delicat parany exclusivament per al seu plaer. Però l’amor –això ja ho saben els bons lectors d’aquesta narració inacabable- és una complexa patologia. Segons Proust, “l’amor només té per objecte un cos si s’hi fonen una emoció, la por de perdre’l, la incertesa de retrobar-lo”. I per això “només vivim amb allò que no estimem, que hem fet viure amb nosaltres solament per matar l’insuportable amor, ja es tracti d’una dona, d’un país, o encara d’una dona que enclogui un país”. És a dir: “Només estimem allò que no posseïm tot sencer”.
  Amb aquests pressupòsits, és lògic que el narrador visca amb un neguit suprem la seua relació amb Albertine. La té al seu costat, al llit, o a poques passes, a l’habitació de la noia, però la sospita lluny, massa lluny. Ja no sap ni si li resulta bonica: ho és per als altres i això cimenta el seu propi desig però, a la vegada, dispara una verinosa gelosia. No pot suportar, en realitat, que la vida d’Albertine no es realitze completament dins la seua trampa. Cada ocasió en què aquesta manifesta el menor indici de vida social ocasiona en el seu amant una tempesta ferotge de zels punxeguts.
  Al capdavall, va salvar Albertine de Balbec, és a dir, de Gomorra. I per a què? Per a descobrir que la seua jove enamorada sembla mantenir algunes relacions equívoques amb persones del seu mateix sexe. Llavors es solidifica una dolorosa constatació: que Gomorra està “dispersa pels quatre cantons del món”...
  Té Albertine apetències lèsbiques? No ho sabem. El narrador tampoc ho sap, però la mera sospita l’esquinça per dins. La seua capacitat aforística –tan extraordinària en aquest volum- ho codensa tot amb la contundència de la lapidació: “Trobem innocent desitjar i atroç que l’altre desitgi”. Convertint l’amor en una malaltia de pronòstic més que reservat, el narrador voldria que els seus zels serviren perquè Albertine es mantinguera al seu costat “per una atracció compensada tan potent com la llei de la gravitació”. Per això només creu que la posseeix completament quan dorm.
  Les pàgines més torbadores d’aquest llibre vénen referides, precisament, a la descripció de les sensacions que provoca en el narrador el son d’Albertine. Adormida, la noia li sembla una llarga tija en flor; la indolència vegetal d’aquesta pèrdua de consciència provoca el sentit de poder absolut en l’amant gelós. “Mantenint-la sota la meva mirada –escriu-, en les meves mans, tenia aquesta impressió de posseir-la tota sencera que no tenia quan ella estava desperta”. I afegeix: “El que experimentava aleshores era un amor davant d’alguna cosa tan pura , tan immaterial, tan misteriosa com si davant meu tingués les criatures inanimades que són les belleses de la natura”. Abans, però, com si això no fos prou per convocar el doctor Freud, no s’havia estat d’afirmar que la sensació de rebre Albertine cada nit al seu costat li recordava imperturbablement sa mare inclinant-se sobre el seu llit d’infant per donar-li el bes de bona nit....
  El text es clou amb la mort de l’escriptor Bergotte. Aquest fet ocasiona un nou terrabastall de gelosia en el narrador, ja que Albertine assegurava haver-se’l trobar quan ja havia de ser inevitablement difunt. Amb cada petita anècdota d’aquest estil la roda de l’amor es posava una altra vegada en marxa i, com la de la fortuna, propiciava destins diferents als actors del drama: en l’una, una frívola inconsciència dissipada; en l’altre, una ferida sangonosa que era d’amor, és a dir –ai!-, d’amor propi.

Joan Garí

Publicat en Ara, 20-10-2018

L'aventura de l'amor desigual

Títol: Sodoma i Gomorra, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2017
Trad. de J.M. Pinto
336 pàgines

  És lògic que Proust desperte amor o odi entre els seus possibles lectors, sense terme mitjà. Els qui l’estimem sabem que, per trobar una frase immortal o unes poques pàgines meravelloses haurem de travessar digressions sense fi o escenes fatigosament repetitives. Els qui l’odien no estan disposats a picar tanta pedra per trobar un petit diamant. I és així com es va passant la vida –i la Recerca.
  Els qui havien començat la lectura de Sodoma i Gomorra imaginant-se tot de promeses d’una sensualitat més o menys exasperada van a parar, en les pàgines d’aquesta segona part, en una nova apoteosi de la literatura de saló. En aquesta ocasió, els personatges es deleixen en disquisicions inacabables sobre el significat dels topònims normands i els cognoms il·lustres. El narrador, al seu torn, continua amb les seues obsessions més delicades. Viu a Balbec (la ciutat imaginària inspirada en Cabourg) i es desplaça en cotxe per anar, el mateix dia, a La Raspelière per sopar a cals Verdurin (que reben dimecres) i a l’església de Saint-Jean-de-la-Haise, on Albertine fa de pintora.
  De nou les millors pàgines del volum, les més líriques i emotives, són les dedicades a la seua relació amb aquesta “noia en flor”, inspirada, com sabem, en el jove de qui Proust estava enamorat en la vida real. Etimologies? És molt lògic que el narrador pare atenció de manera tan exhaustiva als significants. Potser això puga explicar que Albertine siga, en veritat, un Albert… (I Lacan, de segur, en va treure molt més suc).
  El Baró de Charlus –sempre observat meticulosament per l’ull entomològic del protagonista- es presenta ara en societat acompanyat per un bell violinista, Morel. Tots presumeixen quina mena de relació mantenen els dos hòmens, però això no és una cosa que preocupe el baró. En la seua obsessió per seduir Morel, s’inventa un duel imaginari contra algú que hauria ofès el violinista, per estimular els seus sentiments. El narrador, que se les dóna d’heterosexual, assisteix a aquests esdeveniments com en la llotja de l’òpera. Tanmateix, quan li retorna la vella gelosia per les amistats femenines d’Albertine (que freqüenta el cercle de la senyoreta de Vinteuil, d’apetències sàfiques), tot el seu món s’ensorra.
  L’home que condueix la Recerca com un majestuós cotxe de cavalls és feliç al costat de la seua promesa, però aquesta felicitat oculta un intens patiment. Li regala un mirallet per no veure’s privat de la seua presència quan se n’anava al bany a arreglar-se. N’està tan profundament enamorat que pensa a deixar-la, tot seguint la seua lògica paradoxal: “Les amants que he estimat més no han coincidit mai amb el meu amor per elles. Aquest amor era veritable, ja que jo ho subordinava tot a veure-les, a servar-les per a mi sol, ja que sanglotava si, un vespre, les havia esperat. Però més que ser la imatge d’aquest amor, tenien la propietat de desvetllar-lo, de portar-lo al seu paroxisme. Quan les veia, quan les sentia, no trobava en elles res que s’assemblés al meu amor i el pogués explicar”.
  La sospita lèsbica fa esclatar el narrador en una direcció sorprenent. Es refugia en sa mare i li confessa, alterat: “Cal absolutament que em casi amb l’Albertine”.
  Mentrestant, el temps transcorre lent però implacable a Normandia, com un tren regional (la metàfora exacta de la prosa proustiana: cadenciosa i inacabable, capriciosa i rectilínia). A cals Verdurin la senyora de Cambremer volia ser presentada al baró de Charlus, però aquest, que la reputa de Cambremerda (els significants, sempre), no s’hi rebaixarà. Tot es manté immutable al petit nucli (le petit noyau), allà on acudeix la flor i nata (la fleur de chic), en una gradació que inclou la gent molt bé (gens très bien) i la gent del bo i millor (tout ce qu’il y a de mieux). El narrador hi és sempre benvingut, però el seu cap està massa ocupat amb Albertine (“cella perquè amor és desigual”, com diria Ausiàs Marc). La seua felicitat en depèn fins límits inexplicables. En serà ella conscient alguna vegada?

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-12-2017

Inventari d'un àpat sensacional

Títol: Proust a Catalunya
DDAA (Edició de Xavier Pla)
Arcàdia
Barcelona, 2016
382 pàgines

  Ara mateix hi ha dues traduccions en marxa de À la recherche du temps perdu en català: la de Josep Maria Pinto a l’editorial Viena i la de Valèria Gaillard en Edicions 62. Aprofitant aquesta inèdita conjuntura, era potser el moment propici per fer un balanç dels “lectors, crítics, traductors i detractors de la Recherche” en els últims cent anys.
  Sota els auspicis de la Societat d’Amics de Marcel Proust, presidida per Amadeu Cuito, i amb el sempre solvent paper editorial del professor Xavier Pla, es fa un inventari d’opinions sobre la qüestió. Al capdavall, com diu Pla en la introducció del recull, “Proust també forma part de la cultura catalana”, i això es demostra per la quantitat d’autors de primera fila que, a casa nostra, li han dedicat una atenció preferent. D’una manera o altra, ningú amb una mínima eixgència intel·lectual ha restat indiferent davant el monument proustià, però no pensem que sempre ha sigut des del penyasegat de la lloança i l’admiració incondicional. Mentre Josep Pla, en El quadern gris, el jutjava “Un dels cims més alts de la literatura d’avui”, Joan Pérez-Jorba, per la mateixa època, escrivia: “El lector que logri llegir d’un tret una novel·la d’en Proust serà digne d’admiració”.
  És lògic, d’altra banda, que el peculiar estil de la Recherche despertara punts de vista dissímils. Joan Fuster, gens sospitós de pusil·lanimitat literària, el jutjava un “chicle verbal que a la larga pierde cualquier sabor que tuviese al principio”, mentre Gaziel (que publica els millors articles sobre l’autor francés a Catalunya) se sincerava reconeixent que “este escritor ha realizado en el orden literario una revolución parecida a la de Einstein en el terreno de la interpretación del universo”.
  El dilema continua en vigor, per si cal dir-ho. No fa poc un escriptor valencià m’assegurava –el xiclet…- que no havia pogut passar de la tercera pàgina de Combray. Personalment, estic amb Gaziel: no em canse mai de la frase proustiana en allò que té de prodigi inimitable, de llarga efusió sintàctica i moral. Els participants en Proust a Catalunya, siga com siga, són més del meu parer: Pere Gimferrer resulta especialment pertinent quan assegura que tota la Recherche és “una història de l’autoconeixement”; Antoni Marí rebla el clau en afirmar que el jo del protagonista de l’obra, “interior, íntim i particular”, no arriba a establir una relació estable amb “el jo històric, mundà i contingent”; Valèria Gaillard, finalment, és oportuna en recordar la col·loquialitat de la Recerca, i per això “alguns crítics li van recriminar utilitzar un francès poc literari, un llenguatge més proper al de les mainaderes i les cambreres” (sic).
  Producte d’aquesta col·loquialitat irredempta és el malentés al voltant de la primera frase de l’obra: “Longtemps je me suis couché de bonne heure”. Una sentència perfectament banal traduïda al nostre idioma alternativament com «Durant molt temps, vaig anar-me'n al llit dejorn» (Jaume Vidal Alcover), “Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora” (J. M. Pinto) o “Durant anys he anat a dormir d’hora” (V. Gaillard).
  Els qui ens n’hem anat a dormir tard (i no enjorn, com he sentit dir a ma casa...) durant massa temps hem sigut nosaltres, els proustians irredempts, i per culpa precisament de la seua lectura ceguerosa i indeturable. Proust no és com un xiclet (Fuster no va estar, per una vegada, a l’altura), sinó com un àpat sensacional ple d’insondables i inacabables matisos. Arribaran les postres, però no ens sentirem mai sadollats.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.718
 

Teoria i pràctica d'una orquídia

Títol: Sodoma i Gomorra, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2016
Trad. de J.M. Pinto
314 pàgines

Amb el primer volum de Sodome et Gomorrhe arribem a l'equador de la Recherche proustiana. Conec algun lector que va començar la gran obra directament per aquest títol, atret per la concupiscent sonoritat -promesa de qui sap quanta frenètica sensualitat- de les dues ciutats bíbliques. A la meitat del seu herculi projecte, Marcel Proust fa entrar en bucle el relat: ja no hi ha personatges nous i els escenaris són també els que ja coneixíem (el saló dels Guermantes, Balbec). Però Sodoma i Gomorra és, abans que res, una vasta reflexió sobre l'amor i les vicissituds morals d'aquesta estranya malaltia. Un títol així, òbviament, no és casualitat. L'amor homosexual és el centre de l'atenció del narrador. Tot comença quan aquest sorprén el baró de Charlus en una cerimònia inequívocament sexual amb un altre home. L'aristòcrata havia estat introduït en A l'ombra de les noies en flor d'una manera un tant equívoca: el personatge usava una fraseologia més bé homòfoba, però la seua àvia, perspicaç, no s'estava d'observar que "tenia unes delicadeses i una sensibilitat femenines". L'escena sodomita ho aclareix tot (les àvies sempre tenen raó...). El narrador, llavors, tira mà de la seua dèria naturalista: compara Charlus i el seu amant amb una orquídia i un abellot. El subterfugi floral no ens ha de passar inadvertit. Ja Swann i Odette anomenaven "fer catleia" (faire catleya) al sexe. L'orquídia, a l'antiga Grècia, era un símbol de virilitat; a més, però, té els òrgans sexuals fosos en una sola estructura, que integra estams i pistils...
  El narrador, després de l'exemple de Charlus, es llança a una densa reflexió sobre l'amor entre persones del mateix sexe. Accepta que siga una "malaltia", però conclou, agudament, que "no hi havia anormals quan l'homosexualitat era la norma [a la Grècia de Sòcrates]", ni "anticristians abans de Crist". Tot seria una simple ocasió per a l'especulació gratuïta de no ser perquè aquest mateix narrador, tan aparentment flegmàtic i objectiu, té un ensurt quan descobreix Albertine en una actitud ambigua amb una altra dona.
  Durant tot el relat Albertine és una dolorosa absència. Si, segons Alfred de Vigny, "La dona tindrà Gomorra i l'home tindrà Sodoma", Albertine hi sembla irreversiblement empadronada. El narrador pateix, es desespera. El que sent per la primigènia "noia en flor" és profund, torbador i radical: "Una part de mi a la qual es volia unir l'altra era en l'Albertine"("Une partie de moi à laquelle l'autre voulait se rejoindre était en Albertine"). Però Proust no pot deixar de ser Proust: totes les emocions suscitades per l'amor i per la contrarietat es resolen en el llenguatge, en la pura especulació: "Estaríem guarits per sempre més del romanticisme si, per pensar en la persona que estiméssim, volguéssim mirar de ser aquell que serem quan ja no l'estimarem".
  Però, són veritat o mentida els rumors -i les aparences- lèsbics a l'entorn d'Albertine? El narrador li ho pregunta directament. Ella, indolent, ho nega tot. Ell es queda tranquil i tanmateix intoxicat finalment pel dubte.
  És bonic dur una orquídia al trau de la jaqueta (com el propi Proust en una coneguda imatge). Però el llenguatge de les flors és imprecís i enigmàtic... I mentrimentres "Gomorrhe, dispersée, tend, dans chaque ville, dans chaque village, à rejoindre ses membres séparés, à reformer la cité biblique tandis que partout, les mêmes efforts sont poursuivis, fût-ce en vue d'une reconstruction intermittente par les nostalgiques, par les hypocrites, quelquefois par les courageux exilés de Sodome..."

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.671

De la mort i del plaer

Títol: El cantó de Guermantes, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2015
Trad. de Josep Maria Pinto
347 pàgines

  Tot aquest llibre, Le côté de Guermantes (el tercer de À la recherche du temps perdu), és una llarguíssima digressió al voltant dels usos i costums del gran saló parisenc. La totalitat d’aquest univers és un conjunt de paraules i de gestos d’uns personatges presoners de la seua pròpia prosopopeia; i el narrador és l’espectador privilegiat –però també una mica outsider- d’aquesta superba escenificació. Fins i tot la mort de la seua àvia, que obri aquesta segona part, es converteix en un fet social.
  El narrador, això sí, resta afectat per aquest decés. La mort, tan pròxima, el colpeix. I després, quan rep la visita d’Albertine, i es permet amb ella certs jocs eròtics, no s’està de reconèixer que, en “el moment que precedeix el plaer” hi ha alguna cosa semblant “al que segueix la mort”. En l’abellidora noia en flor el narrador descobreix progressos lingüístics que no s’esperava, i que li la fan més encisadora encara. La jove “tenia una pronunciació tan carnal i tan dolça que, només parlant-te, semblava que et besés”. La naturalesa literària de la seua relació s’aferma. El narrador, com sempre, n’extrau les seues teories apodíctiques: “Les dones una mica difícils, que no posseïm de seguida, de qui no sabem ni tan sols de seguida si podrem arribar a posseir-les, són les úniques interessants”. I rebla: “Les dones que coneixem ja d’entrada a ca l’alcavota no interessen, perquè romanen invariables”.
  Albertine se’n va i el narrador s’assabenta de la separació imminent entre el duc i la duquessa de Guermantes. Llavors li entra un desfici infinit per ser convidat de nou al seu saló, on, abans de la mort de l’àvia, ha passat estones tan intenses. Aviat, però, un nou desig es creua en la seua imaginació: posseir la senyora de Stermaria (sic). Per algun motiu Saint-Loup li ha fet creure que aquesta dama se li lliuraria, però tot resulta un malentès. Es queda amb els Guermantes, doncs. Davant l’esplendor interminable del seu saló, davant un món de puresa de sang immemorial i gestos desmesurats d’alcúrnia magnificada, el narrador ens detalla la seua admiració inacabable. Tota la casuística dels salons parisencs s’implementa amb la morositat ja característica de la Recherche. Per primera vegada, però, algunes d’aquestes pàgines se’m fan tedioses, però això no té res a veure amb la traducció pulcra, exacta, perfectament adaptada a l’original de Josep Maria Pinto.
  En un moment d’aquesta vasta amplificació, després d’haver reflexionat sobre si en el futur noms com el de Guermantes romandran en la memòria de la gent o es convertiran en pura arqueologia, el narrador rep una estranya confidència de l’ambaixadora de Turquia. Aquesta bona senyora posa en dubte, davant la indignació del seu interlocutor, l’heterosexualitat del duc de Guermantes. El comentari, en tot cas, ve a afegir-se a la densa atmosfera d’ambigüitats sexuals que suren en la Recherche, i que avui sabem que es correspon amb les pròpies característiques de Marcel Proust.
  Quan se’n va de cals Guermantes, el narrador va a veure Charlus, que tant el fascina. El baró el rep fora de si, i l’acusa d’haver-lo calumniat. L’al·ludit entra en còlera, ho nega tot i té l’impuls d’anar-se’n, però al remat tot s’arregla. Finalment retorna al saló dels Guermantes, on hi retroba Swann, que li anuncia que està molt malalt. El volum, que s’havia iniciat amb la mort, la hi torna a fer surar, com un eco invers del plaer que bascula a tothora en l’altre plat de la balança.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.610

"Dieu, qui veut qu'il y ait quelques livres bien écrits..."

Títol: El cantó de Guermantes, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2014
Trad. de Josep Maria Pinto
371 pàgines

  Le côté de Guermantes és el tercer llibre dels set volums en què es divideix À la recherche du temps perdu. En el primer volum (Pel cantó d'en Swann) es presentava el narrador i ens explicava la seua teoria amorosa a propòsit dels personatges de Charles Swann i la seua dona Odette. En el segon (A l'ombra de les nois en flor), el narrador prova de posar en pràctica la seua elaboració teòrica amb Gilberte, la filla de Swann, i després amb Albertine, una de les "noies en flor" que descobreix durant un període de vacances a Balbec. Els resultats, però, són poc encoratjadors.
  Així les coses, el jove narrador torna a la seua dèria habitual -la fascinació pel gran món-, que en aquest cas es concreta en l'admiració que li desperta la marquesa de Guermantes. Amb la seua neurastènia característicament vehement, fins i tot afirma que, els dies que no la veu, "em costava respirar". Ocorre que "Il est indifférent que le visage d'une grande dame, s'il est distingué, soit beau", però la marquesa és molt bella. Ell n'està ullprés. En el fons, s'assembla un poc a aquells obrers i petitburgesos que, a l'hotel de Balbec, contemplaven els aristòcrates com estranys i fascinants peixos a dins d'un aquari. "Pertanyent a la petita burgesia" és com el defineix, ací, el baró de Charlus. Al capdavall, "petit-bourgeois" designava, a la França del segle XIX, als membres del que ara anomenaríem "classe mitjana". El marxisme afinarà la definició, i hi inclourà els botiguers i professionals autònoms, sovint més a prop del proletariat que de la burgesia pròpiament dita. No sabem si la definició del baró de Charlus és contemplada pel narrador de la Recherche com un insult o un menyspreu. Ell, fet i fet, es considera un diletant peremtòriament addicte al gran món, on se'l tolera i fins i tot se'l celebra per les seues ínfules literàries ("...même si tu dois écrire. Car je vois que tu ne feras pas autre chose", com li diu son pare). 
  Aquesta primera part d'El cantó de Guermantes, en tot cas, està monopolitzada per una llarga visita al saló de la senyora de Villeparisis, on acaben coincidint tots els personatges: el narrador, la marquesa de Guermantes, Robert de Saint-Loup (que és el seu nebot), Swann i Odette i el baró de Charlus (que és, al seu torn, nebot de la senyora de Villeparisis). Els moments que s'hi escolen s'assemblen un poc a l'"instant éternel" a què es fa referència quan l'acció se situa a l'òpera on representen la Fedra de Racine. Aquest temps detingut -el que en teoria narrativa s'anomena "amplificació"-, característic de la Recherche, es dilata i es dilata en un saló on els esdeveniments estan reduïts a la mínima expressió, alentits i governats per mil elucubracions, digressions i marrades discursives: Words, Words, Words. El debat intel·lectual d'aquells anys estava dividit entre dreyfusistes i antidreyfusistes. Alfred Dreyfus (Mülhausen, 1859- París, 1935), oficial francès jueu d'origen alsacià, estava destinat a l'Estat Major del Ministeri de la Guerra quan, l'any 1894, va ser acusat d'espionatge i deportat a l'Illa del Diable. Aquest afer va motivar la famosa carta pública "J'accuse", de l'escriptor Émile Zola, tot defensant Dreyfus. La polèmica va fer el seu efecte: l'any 1906 el Tribunal de Cassació va anul·lar el judici i Dreyfus va poder reingressar en l'exèrcit.
  En ser Dreyfus jueu, les opinions als salons parisencs posen l'accent en aquesta circumstància, més enllà de les acusacions formals. El pare del narrador considera Dreyfus culpable, però Saint-Loup el defensa aferrissadament. No pensem, però, que el debat s'hi allargasse: mil i una frivolitats el superen i el transcendeixen. Els actors s'hi dediquen, més bé, al seu ofici predilecte: malparlar els uns dels altres. El narrador ho contempla tot amb el seu aire d'etern franctirador, en una referència que sembla eco de la vie ondoyante de Montaigne: 

"L'opinion que nous avons les uns des autres, les rapports d'amitié, de famille, n'ont rien de fixe qu'en apparence, mais sont aussi éternellement mobiles que la mer"

(que Josep Maria Pinto, amb l'extrema eficàcia que ja ha esdevingut meravellosament habitual, tradueix així: "L'opinió que tenim els uns dels altres, les relacions d'amistat, de família, no tenen res de fix sinó en aparença, i són tan eternament mòbils com el mar").
  Només Proust, per cert, aconseguiria que una frase com "Va deixar que em plogués al damunt la llum de la seua mirada blava" ("Elle laissa pleuvoir sur moi la lumière de son regard bleu"), després de dedicar tantes pàgines a explicar l'efecte que causava en ell la senyora de Guermantes, no semble cursi. En eixir del saló, el baró de Charlus l'agafa del bracet i li ofereix la seua amistat. Li aconsella que no freqüente el gran món i que esculla amb atenció les seues amistats masculines, evitant els efeminats "que semblen xaperos" (sic). El narrador, content pel tracte amb Charlus, se'n torna cap a casa, on descobreix que la seua àvia se sent malalta i no vol eixir. El metge li diagnosticarà certa excitabilitat nerviosa, i després afegirà que la família dels nerviosos "és la sal de la terra": "Són ells i no pas els altres -reblarà- els que han fundat les religions i compost les obres mestres". D'una manera o altra, Proust s'hi veu retratat. Però l'àvia està seriosament malalta. I no és Proust també un home profundament malalt? La seua malaltia és, precisament, la Literatura. 

Joan Garí

Albertine entra en escena

Títol: A l'ombra de les noies en flor, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2013
Traducció de Josep M. Pinto
382 pp.

  En aquesta segona part de A l'ombra de les noies en flor (titulada "Noms de lloc: el lloc", o com ha preferit versionar més literalment Valèria Gaillard, "Noms de país: el país") retrobem el narrador, que ja coneixem tan bé, viatjant amb la seua àvia a Balbec a passar l'estiu. En aquestes alçades, ja ens podem ben bé convéncer, si encara no hi havíem caigut, que al projecte global de À la recherche se li pot aplicar la mateixa definició que Proust dóna del que és un "bon llibre":

"D'aquesta manera, un home de lletres a qui parlem d'un "bon llibre" nou, ja badalla d'antuvi d'avorriment perquè s'imagina una mena de combinat de tots els bons llibres que ha llegit, mentre que un bon llibre és particular, imprevisible, i no està fet de la suma de totes les obres mestres anteriors, sinó d'alguna cosa que, el fet d'haver assimilat perfectament aquesta suma, no és suficient per fer trobar, ja que justament és fora d'ella".

  A Balbec (poble imaginari de la costa de Normandia), el narrador i la seua àvia s'hostatgen al Gran Hotel. El director de l'establiment és "una mena de tap de bassa amb la cara i la veu plenes de cicatrius" exclusivament interessat en la situació social dels seus clients. Allí es reuneic una excelsa crema social contemplada de lluny pel poble baix, en una imatge que Proust resol amb la seua formidable capacitat metafòrica:

"I al vespre no sopaven a l'hotel on, com que l'electricitat feia brollar onades de llum en el gran menjador, aquest es convertia en una mena d'immens i meravellós aquari davant la paret de vidre del qual la població obrera de Balbec, els pescadors i també les famílies de petitburgesos, invisibles en l'ombra, s'apinyaven en els vitralls per percebre, lentament balancejada en remolins d'or, la vida luxosa d'aquella gent, tan extraordinària per als pobres com la de peixos i mol·luscs estranys (quina gran qüestió social, la de saber si la paret de vidre protegirà sempre el festí d'aquestes bèsties meravelloses i si la gent obscura que mira àvidament en la nit no vindrà a collir-les en l'aquari i a menjar-se-les)".

  Però al narrador no li interessa el luxe més que a un peix l'aigua on viu i nada, ni tampoc tem cap sobtada i sanguinària revolució. Durant el viatge en tren cap a Balbec i només arribar a l'hotel, ell ha anat fixant-se contínuament en figures i rostres femenins on ha projectat els seus somnis. Al capdavall, no és més que un adolescent (i "l'adolescència és l'únic temps en què hem après alguna cosa") que se sent sol en un medi hostil i només desitja un amor correspost o, en el seu defecte, una aventura apassionada. Mentre això s'esdevé, fa amistat amb Robert de Saint-Loup, un jove aristòcrata d'idees socialistes, a través del qual coneix el seu oncle, el baró de Charlus. Aquest odia violentament els homes efeminats però, com constata perspicaçment l'àvia, "tenia unes delicadeses i una sensibilitat femenines". Proust hi segueix construint el seu memorable monument androgin.
  El punt culminant del volum, però, no tardarà a arribar. Per fi hi compareixeran les "noies en flor". El moment és màgic, sensual, decisiu. En l'original:

"Ce jour-là, comme les précédents, Saint-Loup avait été obligé d'aller à Doncières où, en attendant qu'il y rentrât d'une manière définitive, on aurait toujours besoin de lui maintenant jusqu'à la fin de l'après-midi. Je regrettais qu'il ne fût pas à Balbec. J'avais vu descendre de voiture et entrer, les unes dans la salle de danse du Casino, les autres chez le glacier, des jeunes femmes qui, de loin, m'avaient paru ravissantes. J'étais dans une de ces périodes de la jeunesse, dépourvues d'un amour particulier, vacantes, où partout – comme un amoureux la femme dont il est épris – on désire, on cherche, on voit la beauté. Qu'un seul trait réel – le peu qu'on distingue d'une femme vue de loin, ou de dos – nous permette de projeter la Beauté devant nous, nous nous figurons l'avoir reconnue, notre coeur bat, nous pressons le pas, et nous resterons toujours à demi persuadés que c'était elle, pourvu que la femme ait disparu : ce n'est que si nous pouvons la rattraper que nous comprenons notre erreur."

  Que, en la clara i precisa traducció de Josep Maria Pinto, fa així:

"Aquell dia, com els anteriors, en Saint-Loup havia hagut d'anar a Doncières on, mentre esperava haver-hi de tornar de manera definitiva, sempre el necessitarien, ara fins al vespre. Em sabia greu que no fos a Balbec. Havia vist baixar del cotxe i entrar, les unes a la sala de ball del Casino, les altres a la gelateria, unes noies que, de lluny, m'havien semblat encantadores. Jo em trobava en un d'aquells períodes de la joventut, desproveïts d'un amor particular, vacants, on pertot arreu -com un amant, la dona de qui està enamorat- es desitja, es busca, es veu la Bellesa. Només que un sol tret real -el poc que es distingeix d'una dona vista de lluny, o d'esquena- ens permeti projectar la Bellesa davant nostre, ens afigurem haver-la reconeguda, el nostre cor batega, apressem el pas, i restarem sempre mig convençuts que era ella, a condició que la dona hagi desaparegut: solament si la podem atrapar comprendrem el nostre error".

   Són cinc o sis noies diferents de les que havia vist fins llavors a Balbec. Cadascuna era diferent, però totes li semblen belles ("Quoique chacune fût un type absolument différent des autres, elles avaient toutes de la beauté"). Vistes després davant la mar, li recorden, invariablement, "estàtues exposades al sol en una riba de Grècia". Ara el narrador ja pot deixar de sentir-s'hi sol. L'estiu ha passat a tindre un objectiu. Però ell, com una abella davant les flors, hi voletejarà sense decidir-se a quina xuplar. Aviat es fixa especialment, això sí, en una de les noies: Albertine Simonet. La coneixerà en persona, però, no directament, sinó a través d'Elstir, un pintor amic. En Albertine troba atractius que oscil·len del vulgar al sublim, efectes que sovint també provoquen en el narrador la resta de les noies de la colla. A pesar del que ha cregut sentir per la jove Simonet, el protagonista no s'està de picossejar en altres flors. Ara creu estar enamorat de Gisèle, ara d'Andrée, ara de Rosemonde. Al final, però, sempre torna a Albertine. I, tanmateix, una nit que hi intenta un acostament físic decisiu la noia el rebutja. Per a rescabalar-lo d'aquesta frustració, ella li regala un petit llapis d'or.
  Al final, l'estiu s'acaba, Albertine i les noies se'n van de Balbec, i així ho fan també el protagonista i la seua àvia. Les espases han quedat en alt. I encara suren, d'alguna manera, les paraules que hem llegit al principi del volum, a través de les quals Proust reflexiona sobre un dels seus temes predilectes:

"C'est pourquoi la meilleure part de notre mémoire est hors de nous, dans un souffle pluvieux, dans l'odeur de renfermé d'une chambre ou dans l'odeur d'une première flambée, partout où nous retrouvons de nous-même ce que notre intelligence, n'en ayant pas l'emploi, avait dédaigné, la dernière réserve du passé, la meilleure, celle qui quand toutes nos larmes semblent taries, sait nous faire pleurer encore".

("La millor part de la nostra memòria és a fora de nosaltres, en una ràfega de pluja, en l'olor de resclosit d'una habitació o en l'olor d'una primera flamarada, pertot on retrobem de nosaltres mateixos allò que la nostra intel·ligència, com que no ho utilitza, havia desdenyat, la darrera reserva del passat, la millor, aquella que, quan totes les llàgrimes semblen exhaurides, encara ens sap fer plorar".)

I així és.

Joan Garí

La moral de la infelicitat

Títol: A l'ombra de les noies en flor, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2012
Trad. de Josep M. Pinto
262 pàgines

  Continua la sempiterna saga proustiana. Josep Maria Pinto, amb el bon ofici habitual, ens serveix ara la traducció de la primera part de A l'ombra de les noies en flor. Per als lectors que vinguen seguint la lectura de la Recherche tal com la publica Viena serà com retrobar-se amb els sabors i els aromes que ja coneixien, que ja s'han fet irrevocablement familiars. Ací retrobem els personatges d'Un amor d'en Swann. De nou coincidim amb un narrador enamorat de Gilberte, la filla de Swann i d'Odette, l'antiga cocotte. En realitat, el narrador es cita amb Gilberte, però sembla que amb qui es trobe més a gust siga amb Odette. De fet, es diria que s'hi sent tan gelós com el propi Swann.
  Als salons parisencs el narrador coneix el famós escriptor Bergotte, la literatura del qual li sembla, alternativament, una genialitat o "un mediocre divertiment d'un home amb barbeta". Al final, però, el salva de la pobra impressió que li havia causat la seua apariència. D'alguna manera, s'hi veu com en un mirall: "Sobretot era un home a qui, en el fons, només agradaven veritablement certes imatges i (com una miniatura en el fons d'un cofre) compondre-les i pintar-les sota les paraules". De nou l'argumentació entorn de Bergotte és ocasió per a què Proust duga a terme les seues característiques giragonses discursives: està parlant de l'escriptor i, de sobte, es posa a descriure Gilberte i a divagar sobre si s'assembla o no a sa mare. Com el corrent d'un riu, que dibuixa formes capricioses, desviant-se del curs establert que semblava tan ferm, la prosa de Proust no deixa de fluir, però no segueix mai cap itinerari previst d'avantmà.
  "Com el corrent d'un riu"? En realitat, la Recherche és un autèntic oceà, quan en tants llibres que llegim no passem de xipollejar en un toll. Conec bons lectors que no poden amb Proust, és superior a les seues forces. Hi ha el pànic a Proust com hi ha el pànic a enlairar-se amb un avió o a veure's sol, nàufrag d'un mateix, enmig de la mar.
  Al final, Gilberte se'n va amb un altre i el narrador, ferit, se'n va de putes (sic) i refusa seguir freqüentant els salons. Si haguera anat a casa dels Bontemps, però, hauria coincidit amb la seua neboda Albertine, que després jugarà un paper important en el seu futur sentimental. Tot plegat ho resol Proust amb aquesta màxima: "Esdevenim morals quan som infeliços".
  No és l'únic aforisme que es pot rastrejar al llarg del llibre. Tot ell està farcit de cites immortals i felices, com ara aquestes:
  -"Tot allò que és d'una mateixa època s'assembla; els artistes que il·lustren els poemes d'una època són els mateixos a qui donen feina les societats financeres. I no hi ha res que faci pensar més en alguns fulletons de Notre-Dame de Paris i d'obres de Gérard de Nerval, tal com apareixien penjades a l'aparador de la botiga de queviures de Combray que, en la seva orla rectangular i florida, suportada per divinitats fluvials, una acció nominativa de la Companyia d'Aigües".
  -"Per uns quants focs d'artifici que llança agradablement un escriptor de seguida proclamem l'obra mestra. Les obres mestres no són pas tan freqüents!".
  -"Cadascú anomena idees clares a aquelles que estan en el mateix grau de confusió que les seves pròpies".
-"Davant els pensaments i les accions d'una dona que estimem, estem tan desorientats com ho podien estar els primers físics davant els fenòmens de la naturalesa (abans que la ciència s'anés constituint i posés una mica de llum en el desconegut)".
  Et caetera... I després alguns diuen que Proust és avorrit!

Joan Garí

Totes les coses de la vida

Títol: Un amor d'en Swann
Autor: Marcel Proust
Viena edicions
Barcelona, 2010
Traducció de Josep Maria Pinto
302 pàgines

Ara que tot és ràpid, fugisser, instantani, és bonic pensar en el projecte que s'ha traçat Josep Maria Pinto de traduir completa la proustiana À la recherche du temps perdu. La complicitat de l'editorial Viena ens fornirà aquest regal preciós en successius lliuraments. Ambdós -traductor i editorial- van poder comprovar que el projecte interessava el públic quan van posar a la seua disposició el primer fragment d'aquesta obra monumental, Combray. Amb Un amor d'en Swann ja tenim complet el primer volum de la sèrie, Du côté de chez Swann. No cal dir que esperaré amb candeletes les noves entregues. Al capdavall, ningú que haja aprés a nadar en el cabalós riu proustià podrà romandre mai més indiferent a la seua vora. Marcel Proust és el més "literari" dels escriptors contemporanis, la demostració palpable que la literatura pot ser alguna cosa més que una mera imitació de la vida. La Recherche és la crònica superba, desmesurada de l'alta societat francesa, però també l'odissea introspectiva de les emocions i les vivències d'un ésser humà tallat a mida d'una personalitat culta, sensible, oberta a les novetats i irreversiblement sentimental.
Un amor d'en Swann és un compendi dels registres i les estratègies proustians, però també una peça autònoma que permet una lectura fora de la seqüència completa. El protagonista és Charles Swann, un jueu convers, bon amic de l'avi del narrador, que s'enamora d'Odette de Crécy. El contrast entre els dos membres de la parella proporciona molt de joc narratiu: Swann és un "príncep de l'elegància", un "diletant de sensacions immaterials" amb una gran cultura i una gran fortuna. Odette és una dona de costums irregulars, una cocotte (el terme que en l'època es reservava per a les femelles de moral lleugera) que no destaca per la intel·ligència però sí per un encant i un atractiu fora mida. Swann se n'encapritxa gràcies a una frase musical (l'andante de la Sonata per a piano i violí de Vinteuil) sentida en les vetlades que comparteix amb Odette a casa dels Verdurin. Però l'enamorament de veritat no vindrà -en el súmmum de l'estetecisme i el tour de force cultural- fins que observarà com la cocotte s'assembla a Sèfora, la filla de Jetró, tal com és retratada als frescos de la Capella Sixtina.
Swann, naturalment, s'enamora d'una imatge ideal, però també d'un cos extraordinàriament dotat per a totes les promeses de la sensualitat. Els amants anomenen, en el primer furor de l'amor, "fer catleia" (faire catleya) a cada ultrança física, en referència a les orquídies que tant agraden a Odette (i al propi Proust). Al principi, doncs, tot són flors i violes, però aviat niuarà en ell una gelosia profunda i malaltissa, producte de les equívoques lleugereses d'ella. Proust converteix la descripció d'aquest procés en l'ocasió formidable per a exposar les seues idees sobre la malaltia de l'amor. Les seues característiques comparacions (que tenen la virtut de dotar d'un vessant figuratiu un aparell sintàctic dens i envitricollat) adquireixen llavors matisos ausiasmarquians: Swann, "com un morfinòman o un tuberculós", "com li passa a un malalt allitat des de fa mesos", "com una malaltia que de sobte es descobreix que és més greu", "com les cèl·lules d'un òrgan ferit", "com un malalt que no pot evitar de provar cada minut de fer el moviment que li és dolorós". El gelós, òbviament, sempre du les de perdre i Swann arriba al seu súmmum de desesperació quan constata fefaentment que Odette ha tingut tracte carnal no només amb altres homes, sinó també amb dones. Una carta anònima acusant la cocotte d'aquestes pràctiques li permetrà estirar del fil, però també serà l'ocasió per al narrador de posar en pràctica la seua més cara divisa: "Totes les coses de la vida que han existit una vegada tendeixen a recrear-se" (Toutes les choses de la vie qui ont existé une fois tendent à se recréer). I hem d'entendre aquesta sentència com un al·lusió biogràfica però també com l'estratègia de funcionament dels mecanismes de la memòria, que tant de joc donen chez Proust (la magdalena sucada en te).
Al final, podríem pensar que Swann i Odette estaven destinats a construir un odi etern i immutable. En realitat, però, acabaran casant-se, com descobrim en el curt relat que tanca el volum, "Noms de lloc: el nom". I el narrador, de retruc, s'enamora perdudament -amb la constància i la desesperada violència exsudades per un amor infantil- de la filla d'ambdós, Gilberte. I tot, fet i fet, continuarà. Que siga aviat.

Joan Garí

Endinsar-se en el riu proustià

Títol: Combray
Autor: Marcel Proust
Traducció de Josep Maria Pinto
El Cercle de Viena
Barcelona, 2009
243 pàgines

Recorde bé quan vaig començar a llegir À la recherche du temps perdu. Era estiu i jo m’estava al meu refugi muntanyenc, a mil metres en vertical allunyat de la civilització. M’agradava matinar i veure com el sol s’elevava per damunt de la barrancada clapejada de carrasques. A la galeria de casa, assegut en un sofà còmode, obria l’edició de Flammarion i penetrava en un univers lingüístic incommensurable. La inimitable frase de Proust, farcida de digressions i de meandres, és tot un repte per al lector, que ha de disposar-se a navegar-hi com un aventurer s’endinsaria en l’Amaçones. Jo consumia aquest tresor literari pur en dosis morigerades, consultant ocasionalment el diccionari. Em deixava impregnar pel microcosmos de Combray i la magnífica verbositat de Proust m’acaronava els sentits. Unes poques pàgines de la Recherche eren el meu desdejuni: un banquet que només esglaiaria els partidaris del menjar macrobiòtic, o vegetarians desorientats sense una mica d’imaginació.
Llegint ara aquest Combray (l’inici del primer volum de la Recherche), que Josep Maria Pinto ha traduït per a El Cercle de Viena, he reviscut aquelles matinades intenses viscudes en un poble dels Ports. És difícil recomanar Proust: molts lectors hi trobaran a penes una verborrea incomprensible, una melopea allargassada resseguint la tortuosa consciència d’un tipus obsessiu. En la vida d’un lector, però, hi ha un moment per a Proust i no cal afanyar-se a conquistar-lo. I si no arriba, doncs cal acceptar-ho amb resignació i –potser- una mica de contrarietat compungida.
Combray, en tot cas, és el lloc on ens trobarem amb la famosa escena de la magdalena, tan citada arreu i tan poc llegida al seu text original. El protagonista del relat, en efecte, recupera el passat a través d’una magdalena desfeta en una tassa de te. El sabor de tot plegat el retrotrau als diumenges de la seua infància, quan pujava a l’habitació de la seua tieta Léonie abans d’anar a missa, i aquesta li oferia la mateixa magdalena mullada en te o til·la. El narrador, davant aquest bucle dels sentits, se sent traspassat per un rampell d’encoratjadora melangia. De sobte se sap indiferent a les vicissituds i els desastres de la vida: “J’avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel”. Heus ací, en efecte, la condensació metafòrica més extrema del projecte literari proustià.
Es poden fer moltes lectures d’aquest infant de la narració que no desitja altra cosa que puge sa mare a fer-li el bes de bona nit i hi reste amb ell, cerimònia que el pare considera un rite “absurd”. Si tenim temptacions d’interpretar tot això amb ulls extraliteraris, però, hauríem de fer cas al propi autor, que ens adverteix molt clarament: “nous ne connaissons jamais que les passions des autres, et que ce que nous arrivons à savoir des nôtres, ce n’est que d’eux que nous avons pu l’apprendre” (o, tal com es tradueix ací: “mai no coneixem sinó les passions alienes, i el que arribem a saber de les nostres només ho podem aprendre a través dels altres”).
Hauríem d’evitar, supose, que ens passe amb Proust el que experimentava Monsieur Legrandin, ignorant del seu esnobisme, en confessar: “Au fond, je n’aime plus au monde que quelques églises, deux ou trois livres, à peine davantage de tableaux, et le clair de lune…” (“En el fons, només m’agraden en aquest món unes quantes esglésies, dos o tres llibres, no gaires més quadres i el clar de lluna…”). A les meues matinades de joventut, però, jo hi vaig creure a ulls clucs.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.341