21/3/20

Una cultura sense Déu

Títol: Tots els camins
Autor: Joan F. Mira
Proa
Barcelona, 2020
381 pàgines


La progressiva laïcització de la societat occidental ha provocat epifenòmens clarament indesitjats. Ara qualsevol alumne de setze anys que cursa 4t d’ESO ignora àmpliament què és la Quaresma o l’Esperit Sant i molts estudiants novençans d’Història de l’Art  no entenen res al davant de quadres que exigeixen no un adoctrinament previ sinó un conjunt de referents que simplement s’han esborrat. Aquells agnòstics que estimem la cultura considerem aquesta situació un simple desastre. És així com ho viu quotidianament l’escriptor i antropòleg Joan F. Mira. Com tants col·legues de la seua generació, Mira va ingressar en un seminari però va acabar abandonat els estudis, a Roma, abans de completar la seua formació per a convertir-se en capellà. Molts anys després, quan és ja un ancià savi i escèptic, ha volgut evocar aquells anys de formació en el volum de memòries Tots els camins.
  Tots els camins arriba set anys després de la publicació d’un primer tom de caràcter memorialístic, El tramvia groc. En aquella ocasió Mira dedicava pàgines notables a les seues vivències dins la granja familiar –als afores de la ciutat de València-, en contacte directe amb una horta ubèrrima i vitalment magistral. Només la desaparició prematura del seu progenitor precipitaria la seua decisió de seguir una educació religiosa, un canvi radical de vida que el xiquet de 14 anys que l’acceptava no podia saber quines conseqüències acabaria tenint. Com vaig escriure a propòsit de El tramvia groc:  “Al capdavall, el pubis rosat d’una veïneta podia –i era!- tan sagrat com el calze que el sacerdot sostenia entre les mans suoroses. I aquesta vivència gojosa resultava tan punyent com les maçades de la vida –la ferida involuntària causada per la mare, la mort dramàtica del pare”.
  Tots els camins és, en gran part, la crònica sumària de la peripècia de l’autor pels diferents centres on els atzars celestials el van portar: primer Iecla, a Múrcia, després el monestir d’Iratxe, a Navarra i finalment la Universitat Gregoriana de Roma.
  El xaval que, als catorze anys, descobreix gràcies als seus mestres la llengua grega i un projecte personal de santedat és observat, tants anys després, amb la indulgència de la provecta persona en què s’ha convertit, “si és que un vell agnòstic, sentimental i alhora fastigosament i penosament racionalista pot comprendre aquell pobre adolescent embadalit”.
  L’adolescent embadalit, però, va atresorant vivències. A Iratxe un dels seus professors l’envisca en una confusa maniobra de seducció. És el mateix que li regala, insospitadament, la Gramàtica valenciana de Sanchis Guarner, i li obre així els ulls a la seua pròpia llengua. Entre els murs ferrenyament benedictins el jove Mira aprén el costum del treball pautat i metòdic i, dècades després, el vell Mira es pregunta si la clausura de tot aquell món “realment significa un avanç cultural, una forma de progrés social, més llibertat civil, i una vida millor, més humana i feliç”.
  A Roma, el dimoni, el món i la carn guanyen la partida. Abandona la Gregoriana per la Lateranense i acaba els estudis de Filosofia ja fora de l’orde escolàpia. Després vindrà la immersió en la realitat del seu propi país, l‘entrada en la política clandestina de l’antifranquisme i algunes experiències laborals extremes (més un primer amor deliciosament frustrat). D’entre tot això, l’autor destaca el seu interés per l’antropologia, que li ha permès una mirada vasta sobre la realitat i una altra dimensió al seu treball com a escriptor professional.
  El conjunt i l’estil de Tots els camins és un poc més desmanegat i desigual que el de El tramvia groc. La causa probablement és la nombrosa inserció d’altres textos (com ara extensos passatges reescrits de la novel·la El desig dels dies). Ça i llà, però, emergeix la poderosa prosa de Mira, que no deixa de ser un bagatge final perfectament incitant.
Joan Garí
Publicant en Ara, 21-3-2020

16/3/20

El fil de la memòria

Títol: Quadern de Ca Perla
Autor: Manel Alonso
Editorial Neopàtria
Alzira, 2020
202 pàgines

  Vaig estar en el jurat que va donar el premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor llibre d'Assaig a Manel Alonso, l'any 2018, pel dietari "Les petjades de l'home invisible". Per això ara, en llegir una nova peça memorialística de l'autor -el recull d'articles Quadern de Ca Perla- m'he reafirmat en el que vaig dir i fer en aquell conciliàbul profitós: les proses d'Alonso tenen encant. L'escriptor de Puçol du a terme una recuperació de l'espai i el temps de la seua infantesa, de la vida veïnal, dels personatges singulars que poblen els seus records i els de la seua tribu.
  Dins aquesta vasta operació de recobrament d'allò esvaït Quadern de Ca Perla torna a ser una fita remarcable. El record dels seus pocs anys a la dècada dels 60, quan el món està fent ja un canvi irreversible a societats agràries com ho era la valenciana comença per la casa familiar. Enmig del pati, un pou compartit amb la casa del costat -com era costum a les cases llauradores- m'ha recordat un famós passatge de El quadern gris, de Josep Pla. La fascinació per aquesta mena de cisternes en un infant -atret pel perill, per l'insondable, per la profunditat sempre enigmàtica- només la pot entendre el qui ha viscut amb un pou a prop: és el meu cas (en una alqueria veïna a la dels meus pares) i és també el cas d'Alonso.
  Per aquesta casa i pels carrers del poble passen tota mena de personatges fascinadors i la faena del memorialista és consignar-ho. Paco l'Asqueral, Amparo la Cotorra, Filomena la Matona, Paco el Basturro... Els malnoms fan -feien?- una funció popular i l'escriptor es deleix reproduint-los. Les vivències amb aquests i altres personatges permeten convocar morigerats oasis de gaudi. En les seues paraules: "Les diferents etapes de la vida les recordem pigallades, potser en excés, de petits instants de felicitat. Les penes les guardem en un bagul polsós, situat en un racó ocult del nostre inconscient, i algunes les transformem amb els anys en anècdotes risibles. Estem programats per a sobreviure i no ho podríem aconseguir amb els mals moments nítids i frescos en la nostra memòria".
  Un escriptor que es confessa "animal solitari i enyoradís" ha de confiar en la seua memòria, però. I els records poden ser positius o nefastos. D'aquest darrer signe són alguns dels episodis que recorda de la relació amb son pare, però en la part noble situa la dignitat de la seua àvia, "monolingüe i analfabeta", que el duia amb seguretat per tota València.
  La generació del pare de Manel Alonso va viure com una tragèdia en carn pròpia la mort de John Wayne, l'any 1979. "Informe semanal -rememora l'autor-, en la primera cadena de RTVE, va emetre un programa recordant la seua trajectòria. A punt d'acabar el documental amb la darrera seqüència de la pel·lícula Centaures del desert (1965), vaig sorprendre mon pare plorant. No fou mai un home de llàgrima fàcil, com ho soc jo. Fràgil, vulnerable, es quedà mirant-me durant una estona amb els ulls plens de vidres líquids i tot seguit, amb l'emoció continguda, em va dir: "S'ha mort mon pare". Vaig restar en silenci totalment desconcertat. De vegades mire de reüll els meus fills i em pregunte si els nostres desencontres en el futur ens allunyaran tant".
  Pares, fills, néts...: la cadena familiar és la cadena vital i tot ix encadenat quan s'estira el fil de la memòria. És la lliçó de l'assagista.
Joan Garí