Tercer volum de l'acuradíssima col·lecció de narrativa de l'editorial Afers, Agnese va a morir és un clàssic contemporani de la literatura italiana que valia la pena incorporar al nostre bagatge lingüístic. L'argument de l'obra ja és intemporal: la lluita dels partisans italians contra els invasors alemanys i contra els feixistes. Som a l'època de la República de Mussolini, en la recta final de la Segona Guerra Mundial. Una anciana viuda, Agnese, s'uneix a la resistència després que els alemanys hagen deportat el seu marit, Palita (que morirà lluny de casa). La protagonista absoluta de la narració és una "dona sense qualitats" (com diu Sebastiano Vasalli en el pròleg), una mare coratge que es fa imprescindible al cau de la guerrilla ocupant-se del menjar, curant els ferits, fent d'enllaç...És una ombra maternal, càlida, impertorbable. És la consciència de tot un país que lluita com pot contra l'opressor, amb les mans nues i amb un cor immens dins el pit.
La narració abunda en la vida dels partisans, les rutines, els enfrontaments, el quefer quotidià assetjat permanentment per la mort, però també per l'heroisme. L'autora, Renata Viganò, coneixia bé la matèria primera de la seua literatura: ella mateixa va formar part de la resistència antialemanya. Allí, entre els partisans, va conèixer l'autèntica Agnese. La novel·la, doncs, està basada en fets perfectament reals, amb les salvetats creatives de rigor:
"Tot existeix -escriurà Viganò a L'Unità-: accions i homes, horitzons i pobles, colors i temperatura. Tot va ser com s'ha dit, tot i que he volgut canviar el físic del comandant i l'he fet petit i gris mentre era robust i morè, tot i haver inventat noms de guerra i posposat fets i alterat les edats, va ser perquè pogués córrer millor l'aigua en el corrent de la meva història. Però vivim encara en la mateixa atmosfera, nosaltres que vam sortir vius de la lluita, ens hem quedat tancats dins d'aquell cercle i potser no en podrem sortir mai. Era el cercle, l'atmosfera per on caminava l'Agnese, ara morta, per on han caminat tants altres, també morts ara, però tancats vius en el meu llibre amb ella"
Si s'ha dit que una novel·la és un to, el de L'Agnese va a morir està construït amb frases curtes, de gran eficàcia narrativa, descripcions precises (sovint amb potència lírica, però sempre amb una notable economia expressiva) i una pintura de personatges robusta i mínima:
"La pluja i la boira es van tornar neu, la remor de l'aigua va morir en un gran silenci. La neu davallava d'un cel blanc, es parava damunt dels arbres, dels sostres, es desfeia en les canals, esborrava les bancades entre les vinyes, era una cosa feixuga, monòtona, mandrosa, una excusa oferta que no volia moure's. Els alemanys rondaven els focs de la cuina, feien broma amb les noies, s'emborratxaven i dormien. Una ordre i saltaven amunt, s'enfilaven els abrics, quan eren fora, en aquella resplendor blanca i gèlida s'enferotgien, tenien la necessitat de matar per escalfar-se. Però per fora no hi havia quasi ningú"
L'autor de la traducció, Iban L. Llop, ha dut a terme una tasca extraordinària. No conec l'original italià, però el resultat en català és dúctil, harmoniós i precís a la vegada. Com explica ell mateix al principi de l'obra, ha optat per traduir el títol original L'Agnese va a morire com L'Agnese va a morir, a pesar que en català aquesta perífrasi no indica futur. Però l'Agnese va a la mort com qui va un a un lloc -addueix Iban. I, d'alguna manera, ho encerta: l'Agnese -la guerrillera intemporal- va a una mort que és la llegenda, l'eternitat, l'altar perpetu en els cors d'una nació agraïda.
Joan Garí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada