La vida no està feta per comptar calories

Títol: Afamada
Autora: Melissa Broder
Ela Geminada
Girona, 2026
Trad. de Núria Busquet
361 pàgines.

  Rachel viu a Los Angeles, és jueva (però no religiosa) i té un problema seriós amb el menjar. No suporta la idea d’engreixar-se i el que ha viscut a casa no l’ajuda: la mare li va inculcar l’obsessió per la línia, així que la terapeuta de Rachel li recomana que hi talle tot contacte durant un període llarg. 

  A tot això, Rachel coneix una dependenta d’una tenda de iogurt (Yo!Good) i hi queda fascinada. És la Miriam, que sempre insisteix a posar la màxima quantitat de iogurt i extres a la seua tarrina, quan Rachel la voldria rasa i amb les calories comptades. Miriam, a més, és una dona de gran esplendor anatòmic: està grassa, vull dir, però això no sembla importar-li gens. 
  Passarà l’inevitable: Rachel s’enamora de Miriam. La cadena de iogurt gelat és propietat de la seua família, i per això ella ajuda fent-hi de dependenta. La família: jueus ortodoxos, dels que celebren rigorosament el sàbat, i on és impensable acollir de bona voluntat una relació lèsbica. Rachel no és exclusivament lesbiana: ha tingut parelles masculines i femenines. Però amb Miriam ha trobat una partenaire sexual que li permet, alhora, baixar la guàrdia en la qüestió de menjar. Juntes frueixen igual al llit i a la taula. Rachel comença a agafar quilos però, mentre s’està amb la Miriam, això no sembla preocupar-la.
  Tot discorre bé fins que, en un sopar a casa de la família de Miriam, a Rachel se li ocorre fer uns comentaris polítics sobre l’opressió patida pels palestins a Israel i els territoris ocupats. Això destapa una caixa de Pandora que determinarà tota la part final de la novel•la, que naturalment no desvelaré. 
  Al lector que ara es pregunte si li abelleix llegir un relat amb aquesta temàtica, caldrà explicar-li que es tracta d’un text escrit amb enginy i amenitat i aporta una visió desdramatitzadora dels trastorns de la conducta alimentària. 
  Un dels grans encerts del text és relacionar el menjar amb el sexe. Com es pot, en efecte, fruir de l’un sense l’altre? “L’amor –escriu la narradora- és quan tens menjar a la boca i saps que no t’engreixarà. La luxúria és quan tens menjar a la boca i saps que t’engreixarà”.
  Però què passa quan es fusionen l’amor i la luxúria? Un estrany oasi, una llibertat inusual i absoluta: exactament el que Rachel troba en Miriam. I s’esdevé el miracle: 

  “En tastar la seva salabror, vaig quedar impactada per la sensació d’eternitat, com si fos tot anterior a nosaltres, viscut pels nostres avantpassats a Rússia, a Lituània, Polònia o Moldàvia. Érem dues jueves del xtetl [aldea jueva] reencarnades, dues dones que s’havien conegut en una vida anterior i s’havien estimat. Vaig tenir la sensació que tot el que havia passat abans passava ara, en aquell moment, i que tot el que passava en aquell moment passaria per sempre. Aquell amor sempre havia existit entre les dones. Continuaria existint. El propagàvem. Irradiava per les finestres del meu pis, a través de la ciutat, dels canyons, més enllà del turons, en el cel nocturn”.

  Tractant-se d’una col·lecció de literatura eròtica, les escenes de sexe són bones: “Vaig baixar cap als pits i li vaig fregar la cara contra la brusa amb fermesa, perquè em pogués notar bé. Els mugrons se li van endurir sota la tela de cotó”... i la resta ja la deixe a la imaginació dels lectors i lectores.
  Com deia aquell eslògan d’un vell anunci, “la vida no està feta per comptar calories”. Però Rachel no ho ha descobert fins que no s’ha enamorat. Diguem-li sexe, diguem-li amor: el desenfrè abismal que porta els i les amants al gran banquet dels seus propis cossos.

Joan Garí

Publicat en Ara, 18-7-2026