La tardor del dietarista

Títol: Casa dividida
Autor: Valentí Puig
Proa
Barcelona, 2023
373 pàgines

  Finalment, Valentí Puig ha assolit la situació ideal per a un dietarista: viu a Centelles -a més de 50 quilòmetres per carretera de Barcelona-, ja ha depassat els 70 anys i no ha de demostrar res a ningú. De tornada de totes les batalles, emprén un diari sistemàtic al llarg del l’any 2022, que ara publica Proa. El moment exacte que retratava en un dels poemes de Els prats lluminosos, el seu anterior llibre: “Tenir prou anys per entendre la sprezzatura/ dels mestres a punt de la darrera pinzellada/ o del lied lluminós que tanca una vida”.
  La sprezzatura, amic lector és –segons el diccionari Treccani- “l’actitud d’estudiada despreocupació per part de qui se sent molt segur d’ell mateix i dels seus propis mitjans”. Un gest definitiu, en efecte. Després de tots els dietaris anteriors, les novel·les, els contes, la poesia, els articles de premsa... què queda per fer? Doncs tornar a mirar el món amb uns ulls nous, com si fora la primera vegada. El resultat és aquesta Casa dividida, en què l’autor comença establint una veritat incòmoda: “Mai havíem tingut tant accés a una nova Il·lustració ni mai havíem viscut tan al marge de la raó raonable”.
  El món, en efecte, s’encamina a una deriva inevitable i l’autor, amb aquella fesomia seua d’òliba sàvia, hi ha d’adoptar necessàriament el punt de vista del moralista. D’un moralista que sap que “tot és immoral encara que, presumptament, la vida és un acte moral”. En aquest temps d’intensa pornografia emocional podria abrigar-se la temptació de tancar-se en casa i resguardar la raó pròpia com qui cova un tresor extingible. Però Puig no està disposat a deixar de dir la seua. A pesar dels desenganys, de les xacres de la vellesa, i de la pregona sensació que seria millor haver viscut al segle XVIII (abans de la Revolució, això sí), no s’està de jutjar amb la severitat que calga la política actual en tots els ordres. Llança, en aquest sentit, una mirada de profunda desaprovació envers el procés català i una altra de furibunda envers el sanchisme, però reserva finors d’analista vell –anglòfil, al capdavall- per a l’escenari internacional.
  “No soc tradicionalista: senzillament crec en la tradició cristiana”, ens confessa. La fe, però, ha de ser un mal consol quan ja no es poden fumar havans i el sexe es veu des de la barrera: “Del desig –satisfet o no- en prové molta més bona literatura que de la consumació”. I si de vegades, en aquestes pàgines, em feia la sensació que Valentí havia perdut un poc de tremp en el seu llegendari pugilat estilístic, de seguida m’assalta un directe rotund, com quan exhibeix de nou la seua capacitat de síntesi a l’hora de definir què és ser vell:
  “Els pèls hirsuts del nas; fer massa sacra la memòria de nin; perdre la sobirania de tallar-se les ungles dels peus; mirada cardíaca; tenir por de relliscar a la dutxa; pigues noves a la pell marcida; fer-se un rànquing d’hospitals; l’artefacte per posar-se els calcetins; no saber si és dimarts o divendres; el dosificador de fàrmacs a la butxaca; temor i tremolor quan minven els estalvis; cansar-se de mirar el despertador; suplantacions de la libido; indiferència a les tergiversacions; enyorar la litúrgia; beure el whisky amb molta aigua; defensar la prohibició de fumar; predisposició de radiografia urgent; atonia facultativa; deixar llibres mig llegits al bidet; ja no voler ser impertorbable i lacònic...” And so on.
  Recorde fa uns anys un encontre amb Valentí. Em va citar al Majèstic de Barcelona, on en els temps gloriosos corria l’alcohol i el pianista el rebia amb notes acordades. Ell va demanar aigua i jo una tònica. Vaig anotar al meu propi diari: “La vida és molt fotuda”. És aquesta sensació.

Joan Garí

Publicat en Ara, 7-10-2023

Després de la mort del pare

Títol: Memòria o caos
Autor: Valentí Puig
Proa, 2019
123 pàgines

 Som molts els qui sospitem que progressisme i conservadorisme, en abstracte, són dues maneres d’entendre la vida que es necessiten mútuament. Això ve al cas del sòlid assaig sobre la cosmovisió conservadora que acaba de publicar Valentí Puig, Memòria o caos. Des d’aquest punt de vista, memòria és herència, civilització i cultura, i el que s’hi oposa només pot ser disgregació i entropia. Utilitzant el seu característic estil, hereu de l’”enumeració catòtica” que  Leo Spitzer va observar com a característica de la poesia moderna, Puig identifica una llarga tirallonga d’operacions contra la memòria. Aquesta llista inclou des del turisme a la cirurgia estètica, la desaparició de la figura del pare, l’abús del victimisme o una peça de Bansky autodestruint-se. Ara que tothom és o se sent víctima d’alguna cosa, caminem cap al matriarcat com a única revolució possible i ningú vol agrair l’existència de la Seguretat Social, l’autor es veu en la necessitat de recordar que si substituïm la raó per l’imperi de les emocions ens carreguem tota una manera d’entendre el món: “Sense memòria, Pal·ladi i l’urinari de Duchamp són el mateix, sempre que ens emocionin”.
  La referència a la Seguretat Social és simptomàtica. Al cap i a la fi, Puig és un conservador de la mena d’aquell personatge interpretat pel gran Spencer Tracy en Judgment at Nuremberg: un ianqui republicà que creia que Franklin Delano Roosevelt havia sigut “un gran home”. La memòria democràtica, doncs, també inclou els aconseguiments de l’Estat del Benestar i tot allò que ha singularitzat Europa entre les nacions del món.
  Però Memòria o caos, fonamentalment, és el crit d’un apocalíptic (per usar la terminologia d’Umberto Eco) davant la societat de masses actual que ho banalitza tot i ens vol fer descobrir la sopa d’all a cada instant. “Qui sap –escriu- si haurem d’imitar els ordes religiosos que es van refugiar en els monestirs per a transcriure els escrits fonamentals del món clàssic”. L’exemple més inquietant d’aquesta decadència bàrbara és l’Educació. Abans els alumnes acudien als centres escolars, cadascú amb la seua llengua materna, a aprendre la llengua paterna. Aquesta és almenys la teoria de Massimo Recalcati i serà útil, en aquest sentit, recuperar les idees bàsiques del seu assaig L’ora di lezione. Per un’erotica dell’insegnamento. Recalcati situa als anys 60 la mort de l’Escola-Èdip, aquella que assumia una lleialtat plena cap a l’autoritat del passat. La va substituir l’Escola-Narcís, on els fills i els pares se subsumien en un tracte indiferenciat, de col·lega a col·lega. En aliar-se pares amb fills, el pacte entre docents i progenitors es va trencar. Davant aquesta realitat, que és l’actual, l’única solució seria caminar a cap a un model d’Escola-Telèmac, retornant a les funcions paternes del docent (com Ulisses va tornar amb el seu fill) adaptades a la nova realitat social.
  No crec que Puig, però, compartisca l’optimisme final de Recalcati. Telèmac no hi és, i tampoc se l’espera. És molt lògic, en aquest context, que la lectura haja entrat en una decadència imparable. L’experiència de tants –jo entre ells-, que ens va fer començar als anys adolescents amb Jules Verne i Emilio Salgari i això ens va permetre arribar a James Joyce i Thomas Mann, ara ja no té sentit. Els nous Verne i Salgari són els Iphones i els Androids...
  Potser fidel finalment a la seua ideologia, a Puig li ha faltat esmentar com un altre símptoma de barbàrie les reticències de tants davant la “memòria històrica”. Amb cent mil cadàvers impertèrrits podrint-se a les cunetes d’una dissortada pell de brau no hi ha civilitat possible, ni decència. Al pare el van afusellar, la mare plora. El món ha heretat aquesta inquietant deriva.

Joan Garí

Publicat en Ara, 11-1-2020

Fórmula per a lesions narcisistes

Títol: El bar de l’AVE
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona, 2017
307 pàgines

  Per entendre les novel·les de Valentí Puig cal parar atenció a dues claus importants: per una banda, només es diferencien dels seus dietaris en el grau de ficció empeltada; per una altra banda, el llenguatge (la seua frase amb nervi, sovint aforística) hi és el protagonista absolut, allò que realment absorbeix el major esforç del seu autor. Per això hi ha com un contínuum que uneix amb molta naturalitat La gran rutina (2007), Barcelona cau ( 2012), La vida és estranya (2014) i, ara, El bar de l’AVE.
  En La gran rutina una colla de barcelonins passejaven les seues perplexitats polítiques per Viluma, un poble fictici del camp de Tarragona. Barcelona cau, al seu torn, és la crònica d’un final d’època. La caiguda de la Barcelona republicana, Berlín la vespra del suïcidi de Hitler, Roma a les envistes dels bàrbars, la Granada de Boabdil. Puig, simplement, hi passeja una càmera indolent i picardiosa i va contant. Mentre Franco és a punt d'empomar la ciutat com una poma que, ja madura, es desprén de l'arbre, unes dones fan fel·lacions "de genolls, sota la taula de jocs" als jugadors d'una partida de cartes. Al fons, la resplendor llunyana de les bombes. Lluny, molt lluny, el pintor ara exiliat Salvador Dalí suggereix des de l'estranger constituir a Catalunya un Ministeri de la Desorganització Social (però les fel·latrius agenollades semblen perfectament organitzades). La vida és estranya, finalment, culmina allò que havia començat el banquer corrupte del principi de La gran rutina: l’apoteosi del saqueig organitzat de l’erari públic que envolta una família, els Regós, “en decadència des del segle XVII”. L’escenari, compartit quan cal, sempre és, d’alguna manera, Barcelona, perquè Valentí Puig ha vingut fent, en tot aquest temps, un cant d’amor –empeltat d’ironies i sarcasmes, si molt convé: “Com els esportistes tenen lesions musculars, Barcelona té lesions narcisistes”- a la ciutat que el va saber acollir des de la seua Mallorca natal. Com escriu en la seua novella narració: “La Barcelona indòcil a perpetuïtat, un món d’emocions obscures. Formes gregàries, mimetisme genètic, grafits sacrílegs juxtaposats als gran vitralls catedralicis, grans terrasses de cafè debolides per l’arquitectura bancària”.
  En aquesta ocasió, els protagonistes són una família mallorquina que ha acumulat una gran riquesa gràcies al contraban (l’ombra de Joan March hi és evident). La patriarca del clan, la tia Adela, agonitza mentre la resta de la colla pren posicions per a les somiades prodigalitats de l’herència. Els personatges de Puig, immersos en una perpètua excitació dialògica i vital (com si tot un món depenguera del fet que ells no deixaren de representar el seu paper... i no és així, exactament?) reben la mirada sarcàstica i implacable, però també certament tendra, del seu creador. Així es fabrica un text contemporani, on es parla d’ETA, de Convergència i de la CUP, però també, si cal, de Franco i de les Corts de Cadis. I de la Guerra Civil, naturalment, perquè en un país on la memòria està encara en carn viva no pot fallar una apel·lació a la rerebotiga col·lectiva, allà on, rere totes les andròmines, encara batega una certa consciència vergonyant.
  No crec que El bar de l’AVE siga la millor novel·la de Valentí Puig. Em semblen molt més rodones La gran rutina o La vida és estranya. Però aquest autor ha assolit ja el punt literàriament ataràxic en què qualsevol dels seus textos deté un mínim de qualitat sine qua non. Siga dietari, novel·la, poesia o assaig, un Puig és un Puig. I per molts anys.
                                                                                                                                                 Joan Garí
Publicat en Ara, 11-2-2017

La vida no és del tot inútil

Títol: Dones que dormen
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona 2015
494 pàgines

L’obra dietarística de Valentí Puig es va obrir amb Bosc endins (que recull els seus apunts entre 1970 i 1979) i Matèria obscura (escrit entre 1980 i 1984). L’escriptor que enceta als vint-i-un anys un quadern privat, si ja sospita que un dia ha de deixar inexorablement de ser privat, revela una profunda vocació literària. Però un quadern així és també una glossa de la vida real, i per això és important saber que Bosc endins està presidit por la mort del pare, i Matèria obscura per la de la mare.
  Escriu Michel Houellebecq en Plateforme (2001): "Mon père est mort il y a un an. Je ne crois pas à cette théorie selon laquelle on devient réellement adulte à la mort de ses parents. On ne devient jamais réellement adulte" (“Mon pare va morir fa un any. No em crec aquesta teoria segons la qual s’esdevé realment adult amb la mort dels pares. No s’esdevé mai realment adult”). Anys abans, Puig anotada al seu diari: “Tal vegada la literatura sigui l’única manera de poder dir que estem a favor de la realitat i a la vegada en contra”.
  Dins aquests límits epistemològics, per dir-ho d’alguna manera, se situa l’activitat autobiogràfica de Valentí Puig. Mentre escriu les notes que conformaran Dones que dormen –de 1986 a 1990- sospita que l’adolescència és, més que res, un estat mental. Pot un individu que ha triat la insegura vida d’escriptor considerar-se irrevocablement madur? Hi ha, per entremig, el matrimoni, la política, el periodisme. Però el subjecte desconfia: “No exagerar la felicitat que no es té és, tal vegada, un símptoma adult”. Aquest projecte, però, necessita també calibrar determinades urgències annexes: trobar lectors i fer-se un caràcter. I després deixar que la vida ens tolere una divisa amable: “Escriure, llegir, viatjar una mica”.
  Tot això culmina, als 40 anys, quan Puig és contractat pel diari ABC. Heus ací un símptoma incontestable d’adultesa: treballar per a la veterana capçalera monàrquica és anar a favor de la realitat, i no en contra. En endavant, amb la seguretat econòmica garantida, l’escriptor ja pot practicar una mica de felicitat, la que pot atresorar creient en un Déu totpoderós, mentre sent una dona dormint al seu costat i se sap vigilat per un gos.
  Aquesta domesticitat alegre la comparteixen els escriptors amb els cans, i cap dels dos necessiten ser sacrificats si no tasten la sang.
  Llegir Dones que dormen és un exercici plaent per detalls com ara els nombrosos judicis literaris que s’hi consignen. A diferència de molts dels seus col·legues, addictes a la gran impostura (tothom vol escriure, ningú vol llegir: així s’esfondren les civilitzacions), Puig és un devorador de llibres, i té un judici esmolat per a cada autor. Després hi ha, també, la qüestió de la ubicació política, el desconcert d’un liberal autonomista sense partit, un home que se sent procliu a una visió antirevolucionària de la vida en un territori –l’Espanya dels 80- on només hi ha dues menes de “conservadors”: els qui agafen el trabuc amb la mà dreta i els que l’agafen amb l’esquerra.
  Més enllà de tot això, al quadern es torna com qui s’acara a l’espill cada matí, amb la solitud en carn viva: “Ara sóc aquí, a Alaró, casat amb M., escriptor freelance que escolta un puput i escriu amb un moix arran de la tebior de l’Amstrad i un ca als peus. Entremig, la política local, la mort de ma mare, el periodisme, els primers llibres. I molt temps perdut, però al capdavall, si t’ho proposes, la vida no és del tot inútil”.
  I el certificat més obvi d’aquesta utilitat vital és precisament la felicitat del quadern ple.

Joan Garí

Publicat en Ara, 27-6-2015

Una paràbola tardorenca

Títol: La vida és estranya
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona, 2014
280 pàgines
 

  A partir dels seixanta anys, qui no es considera un fracassat és perquè és un imbècil. No importa que la vida t'haja somrigut especialment, ni que hages coronat un vuit-mil o t'hages fet ric o sigues un artista d'èxit. Quan s'encara allò que eufemísticament s'anomena "l'última etapa de la vida" és quan realment u està en condicions d'adonar-se que tot és un poc inútil, en el fons.
  Això ho sap bé el protagonista d'aquesta novel·la i alter ego de l'autor, Oleguer Regós. En la primera pàgina del text ens ve descrit amb extraordinària economia expressiva el balanç vital d'aquest home en el llindar de la vellesa: viu entre Tossals (que és com dir ben endins de la quinta forca) i Barcelona, sense considerar-se realment d'enlloc; al Cafè de Plaça el consideren un fracassat -i més: un paranoic-; per a reblar el clau, voldria escriure unes memòries.
  La pruïja memorialística té un sentit: quan u se sent l'última baula dels "llinatges nobles" (d'aquella gran època en què "la noblesa era, exactament, una forma superior de la llibertat"), és lògic que considere que l'única lleialtat que li queda és la de la memòria. Però els Regós, vet-ho ací, estan en decadència "des del segle XVII", i no importa un passat gloriós ara amb els almogàvers, ara amb els carlins: el seu món d'identifica amb tot allò que, a la Recherche de Proust, funciona com a epitafi.
  Per això, probablement, Regós no sap realment el que vol. Quan negligeix el somni de les memòries, imagina el projecte d'un volum sobre les lleis de la història. Qualsevol cosa és bona si et fa fugir del present, sobretot si les dones t'abandonen i la ciutat on vius comença a assemblar-se a un algoritme abstrús. El protagonista, en efecte, confessa que no ha tingut mai "caràcter" amb les dones, que és com dir que hi ha sentit fascinació però també una imprecisa incomprensió. Al Cafè de Plaça, mentrimentres, el que es discuteix és si "de les dones, el que importa és que ens donen vida" o bé "el que ens importa de la vida és que ens doni dones". I és que les màximes de l'amor són reversibles, com els aforismes més ingenus.
  Precisament la literatura de Valentí Puig és acusadament conceptual, esquitxada de frases sapiencials. És un autor que ha arribat a una maduresa que consisteix a escriure sempre el mateix llibre, contemplar la vida amb l'elegant sensació d'un déjà vu i no oblidar-se de deixar una ampolla de cava a la part de la nevera més pròxima al congelador.
  Amb aquesta filosofia, es pot fer un llibre on Barcelona siga avaluada des del punt de vista del client d'un gran prostíbul, però amb la condició que quede clar que les putes són més humanes que els polítics, per exemple. Precisament un dels personatges més fascinants de La vida és estranya és un tal Befàs, un "Napoléo petit", un patrici patriota finalment fora de la llei, que podria ser la barreja de Pujol, Millet o qui sap quin altre líder messiànic finalment caigut. Era un dels qui es reconeixien en una màxima consuetudinària del calibre de "una mica de corrupció greixa els mecanismes del sistema" i s'omplia d'orgull quan el fiscal el definia com "el pagador principal de la vida política catalana". En un país on tots aspiren a cobrar, no hem d'oblidar mai la grata providencialitat de qui paga.
  Amb tot això -i més coses- ha escrit Valentí Puig la seua novel·la. Ell també, com Regós, està en la tardor de la vida, aquesta etapa en què s'han acabat els excessos però no la literalitat dels desitjos. Llavors ja s'ha comprès que tot és passat i que l'èxit és un miratge. Ja es pot fer, sense demanar perdó, bona literatura.

Joan Garí

Publicat en Ara, 3-1-15

El novel·lista al final d'una època

Títol: Barcelona cau
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona, 2012
170 pàgines

El mestre Puig ens forneix un nou llibre. En aquest cas es tracta d'una novel·la ambientada a l'hivern del 1939, quan la ciutat de Barcelona viu els darrers dies abans de l'arribada de les tropes de Franco. El protagonista d'aquesta hitòria és Víctor, un membre dels serveis d'informació de la República que, alhora, treballa per a la cinquena columna.
De Valentí Puig podem esperar qualsevol cosa excepte que un llibre seu no done la talla. Barcelona cau no podia ser una excepció. Per les seues pàgines passen les txeques o els vaixells de presoners alternant amb l'ambient dels bordells, les timbes o els restaurants barats. L'acumulació caòtica hi esdevé la figura literària essencial, en consonància amb el moment històric. No només Puig: més d'un novel·lista haguera donat el seu braç dret per viure aquests moments preciosos del final d'una època. La caiguda de Barcelona, Berlín la vespra del suïcidi de Hitler, Roma a les envistes dels bàrbars, la Granada de Boabdil. Puig, simplement, passeja una càmera indolent i picardiosa i va contant. Mentre Franco és a pum d'empomar la ciutat com una poma que, ja madura, es desprén de l'arbre, unes dones fan fel·lacions "de genolls, sota la taula de jocs" als jugadors d'una partida de cartes. Al fons, la resplendor llunyana de les bombes. Lluny, molt lluny, el pintor ara exiliat Salvador Dalí suggereix des de l'estranger constituir a Catalunya un Ministeri de la Desorganització Social. Però les fel·latrius agenollades semblen perfectament organitzades.
En aquest ambient, on "tot feia olor d'alcohol i d'heroi corromput", Víctor només pensa a traure el germà de Palmira de la txeca per a poder-se gitar amb ella. Com saben bé els periodistes que han viscut situacions de guerra, l'erotisme esclata per cada porus i la por a la mort és exorcitzada amb la urgència carnal. L'estil de Puig, com sempre, sap trobar la poesia amagada en cada racó del caos cert: "La rapinya tumultuosa havia començat i, entre dos leviatans, l'un en retirada i l'altre avançant, la ciutat buscava un sac de sucre. Per entre les persianes gris verdenques dels balcons guaitaven, temorosos, rostres pal·lidíssims, espectres com l'abat Faria, que havien passat tres anys amagats a les fosques. Miraven, estupefactes, el paisatge dispers del penúltim bombardeig -sempre el penúltim-, els cadàvers trossejats, els cossos destrossats que fins feia poc s'havien retorçat entre les deixalles i xisclaven de dolor. De les branques d'un plàtan esfullat penjaven vísceres humanes".
Podríem acceptar que aquesta és una "novel·la menor" dins la producció de Valentí Puig i, així i tot, li pega cent voltes a qualsevol exercici soporífer de qualsevol jovenet petulant addicte o no a la "novel·la de gènere". Barcelona cau és un festival del llenguatge on l'argument importa en la mesura que el fa brillar.
Però Franco entra finalment a la ciutat, Diagonal endins, i la novel·la l'espera per a contar-ho. Després, tots se'n van cap a la "dolça França" amb el gust amarg al paladar i el novel·lista encara ens regala moments impagables com una còpula col·lectiva en un escorxador. Barcelona, definitivament, ja ha caigut.

Joan Garí

El compromís amb la realitat

Títol: Rates al jardí
Autor: Valentí Puig
Edicions 62
Barcelona, 2011
130 pàgines

En un temps on el que sol circular pel bigarrat univers dels mitjans de comunicació són aquests individus una mica asilvestrats que s’autoidentifiquen amb el rètol de “dreta sense complexos” (sic), és un plaer llegir a tot un senyor de les lletres, un conservador d’estil britànic –educat i flegmàtic- com Valentí Puig. L’ocasió és ara la publicació d’un dietari original de l’any 1985, Rates al jardí. L’obra manté una continuïtat temporal i estilística amb els dos dietaris anteriors de l’autor, Bosc endins (publicat el 1982, però escrit entre 1970 i 1979) i Matèria obscura (que va veure la llum el 1991, amb notes datades entre 1980 i 1984).
Jo el veig a la manera birtànica, però l’autor es mira a l’espill i hi sorprén un gaullista en aquest costat dels Pirineus, més atent a l’honor del curs de les coses que a les servituds simbòliques. No caldria esprémer excessivament en aquest llibre, tanmateix, la clau ideològica. No és el conservador instintiu el que s’hi retrata –que també-, sinó sobretot el fadrinango, el vieux garçon torbat “per una periòdica temptació de gresca”. L’home que es gasta l’herència de la mare en beguda i putes ens ensenya la ferotgia d’un horitzó vital on no cal fer-se il·lusions: la llibertat és jaure nu i espatarrat en una cambra folrada de miralls amb una meuca de bon veure –mai millor dit-, sabent que a fora no ens espera sinó la fatalitat lacònica d’un aforisme: “Cada vegada hi ha més gent i menys persones”.
Com a bon liberal, a Puig no li agrada que ningú li diga com ha de comportar-se ni com ha de pensar. Com a escriptor, a més, té en la soledat la seua amant més comprensiva. Passa els estius en una caseta d’Alaró mastegant entre dents “Sé que no vendrà ningú i res no esper”, mentre al jardí el brogit de les rates li recorda que encara hi ha món, però en una llunyania prescindible. La vida solitària i l’escriptura pública el salva d’haver caigut en l’error del matrimoni i del funcionariat (si és que són coses diferents), mentre no s’oblida de cultivar “el somni universal de les dones”.
Ça i lla va deixant caure les vicissituds del seu ofici de periodista i crític literari, com quan s’adona –amb molts anys d’avançada- de la vàlua de Vida i destí de Valeri Grossman. Confessa que “Per ser fort, potser no s’ha de voler ser res”, mentre observa amb curiositat –sorprés agradablement pel seu pragmatisme- l’experiment socialdemòcrata de Felipe González. Curiosament, hi sent una estranya simpatia. Al capdavall, sospita que la dreta de l’època (l’Aliança Popular de Fraga) “ho faria pitjor” i té en el populisme mallorquinarro de Gabriel Cañellas l’ocasió perfecta per a reafirmar-s’hi. No hi ha cap perill, però, que algú que considera Jean Paul Sartre “un mentor de terroristes” tinga cap afecció cap a la literatura engagée. En les seues paraules: “El compromís només és possible amb la realitat, no amb les ideologies”.
L’escriptor que considera “la combinació ideal” un trenta per cent de Chateaubriand i un setanta per cent de Stendhal és també l’ésser humà que experimenta la “nostàlgia impossible de les lleialtats religioses i de les societats ben jerarquitzades”. La qual cosa es conjumina amb la sacralització dels petits gestos arrapats a l’escorça de la memòria, com el del pare de simpaties republicanes escenificant la seua autoritat tallant un meló a taula.
I tot això, senyores i senyors, és la llibertat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.402

Una novel·la del nostre temps

La gran rutina
Autor: Valentí Puig
Edicions 62
Barcelona, 2006
190 pàgines

És curiós, però amb Valentí Puig no saps mai quan fa dietari i quan està fent novel•la. La ficció és la clau, és cert, però convindreu amb mi que la versemblança resulta sempre més atractiva que la veritat. I en tot cas, haurem de fer cas de la seua advertència: “Tal vegada la literatura sigui l'única manera de poder dir que estem a favor de la realitat i a la vegada en contra”. Qualsevol Puig, però especialment el Puig narrador, em recorda sempre la literatura d’Eugeni d’Ors i no precisament per qüestions estilístiques. Des de La ben plantada –aquell llibre fet a trossos i glosses- que no hi havia a la literatura catalana novel•les com La gran rutina, on una tèbia pàtina de ficcionalitat a penes envernisa un propòsit discursiu i ideològic perfectament calculat. Heus ací, si ho voleu així, una “novel•la de tesi”, si és que aquesta etiqueta no està desprestigiada (la tesi seria que vivim temps de tribulació perquè ens hem allunyat dels valors tradicionals: la mentalitat burgesa, el capitalisme honorable i fins i tot el sentit no altisonant d’una certa èpica). La referència a Josep Pla i les seues novel•les assagístiques (Nocturn de primavera, però especialment El carrer estret) també podria ser pertinent. De tota manera, sospite que Valentí Puig està en ple procés de fugir de l’ona expansiva de la literatura i el mite planians –i qui no-, i no és el meu propòsit ficar-li, amb aquesta excusa, el dit a l’ull.
La gran rutina figura que és un aplec de barcelonins que estiuegen en un vilatge fictici del camp de Tarragona, de nom Viluma. Allí entrecreuen les seues biografies i la teranyina resultant serveix al narrador per a dibuixar un escenari postpolític i postnacional, com el que diuen que representa el Partido de la Ciudadanía (encara que ja voldrien aquests flechas i pelayos tindre algun gram de l’honestedat moral de Valentí Puig).
En realitat, l’autèntic protagonista d’aquesta diguem-li novel•la és la frase. Puig n’és un mestre consagrat. Les seues sentències són sovint aforismes, però també es resolen en giragonses imprevistes, al dictat d’un pensament d’alta volada que no dubta a sacrificar el tòpic a favor d’una exactitud feta de paradoxes. Les frases d’aquest llibre tenen més importància que els personatges, les situacions i l’argument sencer, i això és el que atorga a La gran rutina la qualitat de ser un dels grans llibres publicats en català els darrers anys.
És una prosa, ja ho he suggerit, empeltada d’assagisme, però també amb alguna cosa de teatral, perquè de sobte els personatges es llancen a monòlegs tan intel•ligents i irònics com els que reflexionen sobre les fotografíes dels autors a la contraportada o la solapa dels llibres, o sobre la figura del pare (que ja va protagonitzar, en el seu vessant de realitat, el dietari Bosc endins).
A còpia de sovintejar les troballes verbals, l’estil de Puig només proporciona proteïna pura. Això pot desanimar algun lector gurmet, però en canvi serà un al•licient per als enemics de les adipositats en literatura. Com sempre hi ha peròs, afegiré a benefici d’inventari que la lluita infernal d’aquest autor contra els connectors de vegades el porta, com estrafent o caricaturitzant el seu estil, a un telegrafisme una mica eixut.
Aquesta novel•la comença amb un banquer corrupte i acaba amb un primer pla de la mirada d’una xiqueta xinesa adoptada. Dos fets potser irrellevants però també plens de sentit, com si tot el que s’inscriu entre aquests claudàtors haguera de pertànyer inevitablement al nostre temps.

El Temps, núm. 1.179