Autobiografia de Madrid

Títol: Madrid

Autor: Andrés Trapiello

Destino

Barcelona, 2020

554 pàgines

 

  Res més lògic, per a un escriptor, que fer la crònica de la ciutat on viu en forma d'autobiografia. Al cap i a la fi, la ciutat és el correlat objectiu del que ens passa a dins, com la mar o com l'oratge. Per això Andrés Trapiello ha emprès la colossal aventura de contar Madrid a partir de les seues pròpies vivències, les d'aquell monyicot que va arribar des de León amb una mà al davant i l'altra al darrere, mentre Franco pudia ja a cadàver i tot estava per fer, però tot era possible.

  El Madrid de Trapiello és un volumàs de més de cinc-centes pàgines on hi ha de tot, des de la fundació fins a la pandèmia. No esperem una postal turística. Trapiello no hi estalvia mossegades de sinceritat: "La incuestionable fealdad de Madrid es parte de su belleza". Des de l'aire li sembla "un corral de cabras" però fa molts anys que viu al mateix carrer, Conde de Xiquena (al rovell de l'ou), i, probablement, ja no sabria viure enlloc més. 

  La capital de Trapiello és la de Galdós, perquè ja no pot ser la de Cervantes. Enamorat del segle XIX (romàntic però no "decimonónico", remarca), el seu món consisteix a conjuminar la distància mental entre el Rastro i El Prado. Francisco Umbral hi va veure una disjuntiva, però el nostre autor no hi creu. Ell, que ha omplit casa amb tota mena de troballes al gran basar popular dels carrers madrilenys, es deleix refutant Umbral o Cela -els seus predecessors immediats-, però en canvi reivindica Baroja i Azorín. I, el que és més important, no s'està de dir que, al Quixot, "li sobren cinc-centes pàgines" (com a tota novel·la llarga, afegiré jo).

  Tots els mantres de Trapiello travessen aquestes pàgines, dels més nobles als més qüestionables. Quan aborda la Guerra Civil (amb un eco del seu Las armas y las letras, que va sentar càtedra),  es manifesta partidari de la Tercera Espanya (ni roja ni blava), oblidant potser que aquesta, existent realment, es va nodrir sobretot de figures republicanes. No hi ha , en efecte, terceristes al bàndol de Franco, que era monolític (amb excepcions posteriors a la contesa, com va ser el cas notable de Dionisio Ridruejo; però Ridruejo va deixar de ser feixista després que s'acabaren els tirs, mentre Chaves Nogales, per exemple, va tindre el valor de manifestar-se demòcrata tout court en plena carnisseria).

  Si he de ser sincer, a una obra monumental com aquesta només li sabria trobar un defecte greu: els comentaris d'actualitat política. No entenc molt bé com Trapiello s'atreveix a criticar la suposada ocultació de les xifres oficials de morts per part del Govern en plena pandèmia i en canvi no faça cap comentari, per exemple, sobre els ja tristament famosos protocols de la Comunitat de Madrid per no derivar els infectats de les residències d'ancians als hospitals (una actuació criminal que només espera la possible sanció penal).

  Trapiello, naturalment, té dret a tindre la ideologia que vulga. Ja va dir Gaspar Llamazares, molt abans de Vox, que a la ciutat de Madrid hi havia, pel cap baix, mig milió d'ultradretans més o menys colèrics, i supose que és difícil escapar a aquest malèvol efluvi. Però dir, com es diu a les pàgines de Madrid, que aquesta ciutat és la suma de tots els espanyols, excepte catalans i bascos (a propòsit precisament d'un text de Josep Pla, tan poc sospitós de trotskista...), em sembla  una deformació ideològica molt poc liberal. Ja se sap, però, que liberal, a Madrid, és tot l'arc ideològic comprés entre la Fundació Francisco Franco i el carrer Ferraz.

  Com a valencià, en fi, no voldria deixar passar una última afirmació del llibre que glosse: "Lo primero que hicieron algunos -escriu Trapiello-, en cuanto se proclamó el estado de las autonomías, fue entronizar campanas que hablaran catalán, valenciano, castúo o vascuence".

   Si el que vol suggerir aquest senyor és que:

A) Català i valencià són dos idiomes diferents [i ho són, clar, com el castellà i l'espanyol...]

B) El "català" i el "valencià" tenen el mateix rang i la mateixa dignitat que el castúo o dialecte extremeny

C) "Català'", "valencià" i "castuo" són llengües inventades per a enterbolir la gloriosa vida constitucional espanyola,

  hauré de concloure que és inconcebible que una personalitat d'una certa cultura es revele, en matèria lingüística, com un perfecte analfabet. 

  Dit tot això, ara m'agradaria explicar -precisament perquè jo si que sóc de veritat liberal i estic alfabetitzat mínimament- que he gaudit llegint sencer Madrid. Com a obra literària, és magnífica. Punt final.

 

Joan Garí

  

 

   

El viatge íntim i miniaturitzat

València. Els habitants del riu

Joan Garí 

(Fotografies: Joan Antoni Vicent)

Edicions Alfons el Magnànim

València, 2020

201 pàgines

  Emili Piera, viatger sensorial, ha escrit sobre València. Els habitants del riu, on el fotògraf Joan Antoni Vicent i jo mateix ens vam fer companyia recorrent el fantasma del Túria quan era el Túria. Ací teniu la seua crònica, escrita com si fora un passatge més del seu Diari de la plaga, que he comentat ací mateix:

 

"Viatjar és un estat d’ànim. Trobe que la meta té només el sentit de fer-nos arrancar. La Patagònia o Katmandú no són temptacions viatgeres superiors al barranc de l’Infern o el Puig Campana. I, prescindint de commocions geodèsiques, no són els solcs dels xufars d’Alboraia –pura poesia euclidiana– inferiors al pebre perfumat de Kampot.
  El llibre Valencia. Els habitants del riu pertany a un gènere de viatge molt peculiar: introspectiu. Una panoràmica sobre les persones, el patrimoni i els paisatges que ens han fet amb una mirada irònica i civil, i sense  pretensions d’inventari. L’escriptor –Joan Garí –, el fotògraf –Joan Antoni Vicent– i el prologuista de luxe, Manuel Vicent (que traça un mapa olfactiu de la seua València) semblen dir-nos que en cada visita nova als llocs familiars patim una refutació o som dolçament confirmats. El paisatge, sobre tot urbà, ens reflexa  i som traduïts, de nou, en cada  visita fins que –privilegi de l’edat– tot el passat reposa con una preciosa confitura en el pot de la memòria ple de tonalitats rosades i blaves, com el capvespre.  Com aquell Tranvía a la Malvarrosa.

Un riu fantasmagòric

  Quan el riu cau, fi com un pensament, sobre la plana al·luvial de València, el Túria ja només és un concepte blindat pels carreus, tallamars i murs dels seus ponts de pedra. No és el Moskova o el Danubi, ni tan sols el Tíber, però en temps dels romans tindria un poc més de prestància.
  Aquesta nova visita a València s’inicia al Bioparc, on un assut envasa les aigües que creuen les barquetes: “Al seu davant –escriu Garí– milers de pins, de palmeres, camps de futbol, pistes esportives, instal·lacions per als menuts i els majors...”
 En efecte, la història pròxima del llit del riu es un somni de civisme,  un argument ben cosit. I amb un final feliç.
  La visita de Garí segueix un trajecte en espiral orientada cap a l’esquerra –el sentit de l’evocació, del ensimismamiento– i per això va saltant d’una vora del riu a l’altra a partir de Ciutat Vella. Les passes del narrador s’han d’adreçar segons un plànol familiar, però –marca de la casa– l’escriptor ens sorprèn amb un adjectiu enlluernador o una descripció molt precisa de la portada del palau del Marqués de Dosaigües: “La força inexorablement tel·lúrica d’aquestes imatges entortolligades, envoltant com una marabunta assedegada la fornícula de la Merededéu del Roser”.
  Sorprèn que no hi haja al llibre ni una sola foto de persona en primer pla. Les persones pul·lulen, quasi sempre en grup, sovint d’esquena, com jubilats o compradors, com runners o gimnastes, com turistes, manobres o escolars entre magnífics volums arquitectònics i perspectives rotundes, com si els edificis més lluïts ens recordaren que van a durar molt més que els seus autors.

Emocions compartides

  No és la façana de Dosaigües –la seua pedra de mantega i lluna– l’únic moment emocionat del trajecte. Garí es deixa arrossegar per la tentacular pulsió de vida dels ficus del Parterre o del jardí de la Beneficència amb “un pati de bella insolència vegetal”. Per no parlar del vestíbul de l’estació del Nord: la meua ànima moruna mai no l’ha considerat inferior al palau de les sirenes, un palau de cristall, maragdes i aiguamarines.
  Potser la rotunditat dels volums i ombres, el classicisme de les composicions de J.A. Vicent són un bon contrapunt en imatge de l’estil feraç i un tant fàustic de l’escriptor.
  Garí i J.A. Vicent ja coincidiren en un projecte anterior –Viatge pel meu país– que, a més, era un retorn als llocs i temes d’El País Valenciano de Joan Fuster. Una cosa similar –l’actualització de les Observaciones de Cavanilles en complir-se els dos segles de la seua publicació– és el que feren Julio Lacarra i Ximo Sánchez. Encara existia Bancaixa i la seua obra social.

Viatges pel propi país

  Per a viatjar a Patraix o a Groenlàndia és imprescindible un cert estranyament, reclamar la condició d’observador encuriosit, no jutjar (massa), i agrair els dons. Hi ha un moment particularment feliç del llibre que comente en el qual Garí, amb una prudència i equanimitat que em sembla molt meritòria, ajusta els comptes amb els diversos elefants blancs que Calatrava va erigir en la llera del riu, paquiderms  que han canviat la postal predominant de la ciutat –diu– tot i que els volums espectaculars semblen “la imatgeria pròpia d’un còmic japonès”. Potser perduren com sembla que va a perdurar la Sagrada Família de Gaudí tot i que Boadella la titllà de “mona de Pasqua de dimensions vertiginoses”.

Un subgènere en expansió 

  Dins de la literatura de viatges, desplaçar-se al que ja és conegut, fins i tot familiar, en el pla físic o en l’anímic, refer un viatge clàssic com Kapuscinski seguint a Heròdot,  és un subgènere en expansió. De vegades, el viatge és una victòria post mortem, no hem d’oblidar que estem a la València del Cid. Alvaro Cunqueiro viatja per Galicia gràcies a la recopilació temàtica de César Antonio Molina. Com ho fa Julio Camba gràcies a una antologia preparada per Francisco Fuster.  A Viagem a Portugal Jose Saramago canvia la seua novel·lística, una miqueta espessa, per la guia de viatges. No res tan divertit com la València de Kenneth Tynan. Al remat jo també en vaig fer una guia (més d’una, en realitat) –Descubrir España– de la CV per a RBA, de la maneta de Josep Vicent Marqués, que ja estava molt malalt".

Emili Piera

Publicat a Posdata, 26-12-2021

A propòsit del silenci

Títol: La vida aèria
Autor: Ferran Sáez
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2019
349 pàgines

  Heus ací l’obra d’un autor que fa gala de tocar diferents instruments antics (i hi compon), llegeix Montaigne i altres clàssics en l’endimoniat francès del segle XVI i és un professor i articulista de llengua esmolada i esmoladíssima. Qualsevol lector, en obrir el seu llibre, podria sentir-hi una certa prevenció. Petulància? Suficiència intel·lectual? No cal patir-hi gaire, en realitat: Ferran Sáez és un tipus dur, sí, però d’aquells que, després, a l’hora de la veritat, amaguen un fons una mica –només una mica, ep!- tendre.
  És una llàstima que els dietaris tinguen tan pocs lectors. La gent, òbviament, prefereix llegir novel·les, sobretot d’aquella mena de les que no fan pensar, i que s’engoleixen com les farinetes (“Apreta i engul”, ens hi deia ma mare, amb la cullera davant la boca).  Però els bons dietaris, com ocultar-ho, poden ser tan divertits, tan amens, tan variats argumentalment com un relat de ficció. La vida àeria, el nou diari públic de Ferran Sáez, n’és un, d’aquests. Són notes preses entre els anys 2016 i 2018, però sense cap referència a l’actualitat política. I de què s’hi parla? Doncs només de les coses importants: de les sensacions atresorades per un cos que es fa vell, de les idees pròpies i alienes (més enllà de les simplificacions ideològiques), d’alguns records punyents de la infància i la joventut, de les persones que vas coneixent –o desconeixent- cada dia, de la vida ondulant...
  L’anterior dietari de Sáez va ser Estranya forma de vida  (2016) i el vaig definir com “un dic sòlid contra el devessall sentimental de la civilització de l’espectacle”. La vida àeria està escrit en el mateix idioma –la ironia- i abunda en les obsessions de l’autor, però amb inflexions absolutament noves: hi emergeix, de sobte, el Sáez més íntim, el més evocatiu, el més mossegat pels efectes del pas del temps. No és un home de mitges tintes: el que li agrada, li agrada molt; el que no li agrada, no li agrada gens. 
  El món de Ferran Sáez és un món d’interiors, et pour cause. Atacat pels acúfens immisericordement, alhora va perdent oïda a poc a poc. “Un sord –escriu- envoltat per la col·lecció privada d’instruments musicals més important de Catalunya”... Potser algunes de les obsessions –la bondat, la fe- que darrerament el neguitegen són només epifenòmens del silenci impossible, o del silenci com a amenaça final.
  Aquestes marrades, aquestes petites febleses sense importància, però, no han deixat que Ferran Sáez deixe d’estar en forma com a assagista. De sobte, al fil d’una argumentació, et sorprén amb comparacions d’estirp estellesiana: el ressentiment “com una bafarada de borratxo”, el fracàs “com un oli brut de xurreria”. Té també detalls planians (d’un Pla ben digerit, cosa no tan habitual com sembla) i segueix amb la seua croada contra els tòpics i contra els imbècils. La seua prosa acerada no perdona. I després ja, si cal, ens confessa que prefereix, a Nietzsche, l’Evangeli de Sant Joan (té pebrots, el paio!).
  Estar de tornada de tantes coses, però, li permet projectar una mirada inèdita cap als seus orígens: els primers anys a la Granja d’Escarp (el Segrià), la pèrdua –o la reabsorció- del dialecte, el convenciment íntim que l’única pàtria possible és la cuina materna...
  La “vida àeria” és la vida dels falciots (que dormen mentre fan cercles i no toquen terra mai) i també la de les flautes, que són els instruments més espirituals. Una divisa lògica n’emergeix: “Intel·ligència, música, passió”. Tota la resta és soroll, és a dir, l’assassinat irreverent del Silenci.

Joan Garí

L'amor és la ferida

Títol: Sempre és tard

Autora: Maria Josep Escrivà

Proa

Barcelona, 2020

109 pàgines

 

 És molt habitual, en molts llibres de versos, trobar com a epíleg llargues i prolixes pàgines dedicades a explicar els deutes amb altres poetes de cada peça concreta, de vegades la filiació d'un simple versicle. En Sempre és tard, el poemari de Maria Josep Escrivà que ha guanyat l'última convocatòria del premi Miquel de Palol, aquesta secció es titula "Reconeixements, agraïments, deutes" i ocupa les últimes deu planes del volum. 

  Sovint s'assenyala, no sé si amb un punt de malícia, que els únics lectors de poesia són els propis poetes, que s'entrellegeixen i es celebren els uns als altres, davant la indiferència del respectable. No seré jo qui hi faré broma: als dietaristes ens passa igual o pitjor! La poca gent que estima els llibres en aquest país nostre prefereix de totes totes les novel·les (i, si pot ser, les novel·les que siguen faciletes de llegir...), així que no hi ha més cera que la que crema.  

  En Sempre és tard, però, he trobar una circumstància deutora particularment emotiva:  l'autora recorda, amb paciència i constància, l'obra d'Antonio Cabrera, el poeta gaditanovalencià que va morir al juny del 2019 després d'una penosa malaltia. Vaig dedicar un record per a Antonio amb motiu del seu decés en aquesta columna del diari La Veu. 

   No m'estranya que Escrivà trobara inspiració en tants passatges de la curta però intensa i suggeridora obra de Cabrera. Era un poeta concentrat i substancial, i també un prosista intuïtiu i colpidor. El seu amor per l'ornitologia sura al llarg d'aquest poemari com una ala gràcil i perduradora: "Después, e incomprensiblemente,/más allá de nosotros, sin nosotros".

   Al llarg de les pàgines de Sempre és tard els ocells són importants. Són un motiu poètic i, doncs, vital, contraposat potser a aquesta fosca que la poeta evoca com una extensió del cos, quan tot s'assembla massa a un sudari de mots: "Entre al llit com qui entra en una matriu estèril". Però el cos, això és un fet, també sabrà reaccionar, perquè per a la mort sempre és enjorn: 

 

"Pletòrics, els mugrons

evoquen l'avidesa

d'uns dits inèdits.

 

Ressuscitem"

  Sempre és tard és un llibre que, més enllà de l'eco de Vinyoli (del Vinyoli d'Ara que és tard) es planteja les grans preguntes tot proposant-hi respostes d'una simplicitat complexíssima: "L'amor no redimeix de la ferida/L'amor és la ferida". I encara: "Hom comença a morir quan tem que haver estimat ha estat una exhibició de ridícula candidesa". 

  Hi ha un alè de metafísica beckettiana en aquestes pàgines dolgudes, que vénen a demostrar l'esplèndida maduresa creativa de Maria Josep Escrivà, quan ja es té l'edat de saber que el món no era cap resposta, però que s'ha d'haver après a fer-li les preguntes correctes.

  "L'únic lloc on mai no és tard és el poema". Amb aquesta sentència lapidària es clou aquest volum. A Antonio li hauria agradat. 

 

Joan Garí

Sabent que cal buscar-ho tot a terra

Títol: Cartes a Irina

Autor: Josep Lluís Abad

La Vilavella, 2020

Autoedició

Josep Lluís Abad és un d'aquests escriptors subterranis que, fart de l'elitisme i el corralito de les editorials, ha decidit fer via: des de fa una anys s'autoedita, en versió exclusivament digital, els seus llibres.

  El que ens convoca ací, Cartes a Irina (podeu descarregar-lo ací), és un conjunt de textos en prosa escrits per un enigmàtic habitant de l'illa de Wrangel, a 140 quilòmetres de la costa de Sibèria i a la mar dels Txuktxis. Ací, l'enigmàtic corresponsal escriu a una no menys misteriosa Irina  99 cartes des del 12 de desembre de 1968 fins al 20 de març de 1969. Sí: els Beatles eren a punt de separar-se i Irina seguia sense contestar cap missiva. Let it be...

  És Irina una dona, o només una propietat -lírica i líquida- de l'esperit? Cada lector haurà de dir-hi la seua. L'autor de les Cartes a Irina està sol enmig del silenci blanc de la vida i, com un farer, sempre és a punt d'entonar el seu soliloqui.

  Els moments de lirisme intens que brollen d'aquesta prosa epistolar són especialment intensos:

"Calcule distàncies i no és impossible atansar-te. Ets l’ombra de la veu i insistisc a acompanyar-te una volta i una altra encara més: i una rosa i un jardí m’esclaten de les entranyes cap a la glacera muda que m’agombola".

 

  El poeta ensenya a Irina les raons d'una moralitat domèstica però imprescindible i li parla de tot el diví i l'humà:

 

"L’èxit, Irina, tan sols és una rentada de cara d’un ego amb ínfules d’eternitzar-se, però que, conscient, se sap efímer físicament i lògica. I no hi ha res més".

"T’he vist a l’altra banda de l’espill: hi ha una elegància callada, secreta diria jo. Has foragitat tot tipus de murmuracions i una pau blanca escriu als ulls teus diminutes lletres".

"Camine, mossegue una poma o llig un poema. No venc llibres, ni els expose més enllà dels quatre innocents i amics. Trie de qui o què vull pintar la vida".

  Cadascun d'aquests petits fragments podria ser un dels versicles que l'Amic li dedicava a l'Amat en el clàssic de Ramon Llull, aquell opuscle que Blanquerna havia de llegir quan s'havia convertit ja en un feliç ermità. També Irina és l'alter ego del poeta i, sobre la terra impol·luta i gebrada, aquest li dedica cada feliç plantació:

"T'escric en una terra solta, oxigenada, la de la literatura. Jo l'he cavada, li he afegit adob orgànic i, encara amb l'aixada i els guants a les mans, espere sota l'ombra dels 60 anys del nyesprer que florisca de vida".

 

  Aquest darrer moment m'ha recordat un poema de Joan Margarit -Coneixement- que sempre m'ha emocionat, perquè la poesia que no emociona pot ser també vàlida, però sempre estarà coixa:

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

"Aixecar els ulls a les estrelles/ sabent que cal buscar-ho tot a terra". No se m'ocorre cap definició millor d'aquestes melangioses Cartes a Irina. Seguim cavant.

 

Escriure sota confinament estricte

Títol: Diari de la plaga

Autor: Emili Piera

El Petit Editor

València, 2020

182 pàgines

 

 D'abril a maig, sota confinament estricte, cadascú va fer el que va poder. Els avesats a una certa vida d'interior, com els escriptors, vam assajar diverses formes de grafomania. Jo soc, però, dels qui van escriure poc: vaig preferir llegir. Van caure, religiosament, títols que esperaven una oportunitat àuria com aquesta: Lluny del brogit del món, de Thomas Hardy (una delícia dinovesca que encara em fa llepar-me els dits), Em vaig casar amb un comunista, de Philip Roth (un dels pocs Roth que em quedava per llegir) i, com no, La pesta, d'Albert Camus, en homenatge al moment i la circumstància. 

  De La pesta em va  interessar especialment el tractament de l'epidèmia com una qüestió moral, matèria que, en mans d'un mestre com Camus, esdevé una argila singularment modelable. En el terreny de les anècdotes, em va sorprendre que Camus definira la mar amb una metàfora molt precisa: "flexible i llisa com un animal". Als qui hem llegit molt Josep Pla, i som addictes al seu mestratge, ens fa gràcia anar trobant els referents d'algunes de les seues imatges o recursos més cèlebres espargits pels autors de la modernitat rampant: la crossa "amics, coneguts i saludats" és de The life of Samuel Johnson, de Jame Boswell; les tirallongues d'adjectius ja eren a la Recherche de Proust i "el gran animal" amb què el de Palafrugell metaforitza la mar ara el descobrisc primigèniament en La pesta.

  Emili Piera, que necessàriament ha de ser també planià (tot escriptor intel·ligent ho és), va aprofitar més que no jo el gran tancament. Sense pensar-s'ho dues vegades, va emprendre un dietari que comença el 13 de febrer (als xinesos cal fer-los cas de seguida i sempre) i acaba el 10 de juny. De precedents il·lustres no li'n faltaven: Tucídides, Lucreci, Defoe i, és clar, Camus. Escriure quan la plaga recorre, udolant, els carrers és una manera de sentir-se segur i, el que és més important, intentar comprendre el gran desgavell del món.

  Només algú amb els coneixements enciclopèdics de l'Emili i el seu agusat sentit de l'humor podia entendre que el que ens estava passant lligava la desesperació amb l'esperança en un sentit especialment irònic: "El virus -diu- és la versió techno-pop del Diluvi". I Noé, és clar, s'ha agafat uns dies lliures. 

  Com que durant la grip anomenada espanyola del 1918 va morir la germana de sa mare, Emili sap quin pa s'hi dona: també Pla començava El quadern gris amb una referència gloriosament pandèmica: "Com que hi ha tanta grip han hagut de tancar la universitat", però no se sap que hi tinguera baixes íntimes. La ploma esmolada de Piera es fixa en tot i de tot trau conclusions pròpies, això és la plusvàlua (d'un escriptor):

  "Trobe repugnant la tradició política xinesa -escriu el 2-4-20-, però cal reconèixer el bon sentit de moltes de les seues iniciatives: inverteix en els cinc continents, presta amb interès, traça ponts i carreteres i construeix línies de ferrocarril i envia brigades de metges a Itàlia mentre, amb els papers invertits, EEUU sembla centrar-se a construir la Gran Muralla. La Gran Muralla, si ho sabran els xinesos, no va servir de res. La Línia Maginot, tampoc, però aleshores i ara, es faran rics alguns contractistes afins."

   Escrivint precisament un dietari l'autor s'adona que el món és "una màquina de generar correspondències" és a dir, exactament igual que un assaig. És per això que l'acaparament inicial de paper higiènic ("l'únic best-seller d'aquest temps de llibreries recloses") li recorda On the road, de Jack Kerouac, escrita en un rotllo d'aquesta mena (i que, sincerament, sempre m'ha paregut un rotllo stricto sensu). 

  Però Piera és un home d'ordre: "Jo crec en el mercat -confessa-: el mercat dels divendres". El confinament no elimina els bons aliments, però sí les bones companyies, i això fot. Tot el que s'hi assembla són una tribu de veïns sorollosos que posen a prova els nervis de la seua dona, però no els d'ell, alletat a les millors redaccions de l'ofici periodístic. 

  La lectura d'un llibre com aquest és especialment plaent per als tastaolletes professionals, perquè divaga, per exemple, sobre la màscara des de les civilitzacions precolombines fins Pierre Lamaître o sobre els llibres reveladors, de Dos anys de vacances de Jules Verne a Homenatge a Catalunya, de Georges Orwell, la mena de títols que, llegits a l'edat adequada, ens lleven la bena dels ulls i ens deixen ser com som però més lúcids. 

  Al final, el propòsit de Diari de la plaga és simple: "espantar pardals sinistres, pensaments de fatalitat i presumptes conspiracions". I més encara: "aprendre jo i ajudar que altres en sàpiguen". I, al capdavall, "distraure el personal, petar una xarrada i riure".

  Objectiu acomplert!

Joan Garí

  

Nietzsche i Luis Mariano a la Indoxina

Títol: L'amor, la guerra i altres ocupacions

Autor: Joan Daniel Bezsonoff

Edicions Sidillà

La Bisbal d'Empordà, 2020

179 pàgines

 

 Joan Daniel Bezsonoff, "el nostre escriptor més nietzscheà" (segons Adrià Pujol), torna a un dels seus escenari més estimats (l'antiga colònia francesa d'Indoxina) per ambientar una de les seues novel·les més ambicioses, L'amor, la guerra i altres ocupacions.

  Com ja és habitual en l'autor nordcatalà, un estil poderós vehicula un argument situat en els anys anteriors a l'alliberament del Vietnam del Nord del jou francès, en 1954. Com diu un personatge del país, els indígenes només hi volien "que el Vietnam fos vietnamita", però encara haurien de passar molts anys (faltava la intervenció ianqui) perquè aquest propòsit s'acomplira. 

  Bezsonoff escriu les seues novel·les com qui dirigeix una comèdia lleugera. Tot hi té un aire exòtic, sensual, irònic i melangiós. Invariablement, els seus personatges senten alguna mena de nostàlgia per una pàtria perduda. En algun cas, una descripció passavolant ens fa pensar en el propi autor, com ara la del Serguei professor d'institut:

 

  "Gràcies a la seva còrpora, infonia respecte sense esforç. Els alumnes anotaven tots els seus comentaris sobre els poemes de Clément Marot, el seu humor amarat de melangia, però s'envisava que els deixebles s'avorrien com la reina de les ostres"

  La prosa plàstica de Bezonoff és atapeïda, precisa i sempre llesta per a la ironia. El seu estil és afuat, tallant com un diamant, vehiculat en frases curtes i violentes:

" Quan el general Henri Navarre va arribar a l'aeroport de Tan on Nhat el dissabte 23 de maig del 1953, va semblar al habitants de Saigon que veien una guilla. En tenia la bellesa i l'astúcia"

  En les seues contalles sempre hi ha l'element rus i occità, i no hi falta Luis Mariano i els altres estimats cantants francesos. Tampoc enyorarem mai una bona història d'amor, que en aquest cas és la que protagonitzen Henry i Armance. No esperem, però, cap transsumpte de Love Story i altres merengues hollywoodenques:

  "Gomorritzar-la s'havia convertit en droga per a ell. Hi pensava tothora. Cada dia l'estimava més i li feia nosa abusar de la seua hospitalitat glútia"

 

  És impossible llegir Bezsonoff i no tindre el llapis preparat per subratllar a tort i a dret.  És un estilista fi i també hilarant, però al final de tot sempre queda aquesta sensació d'haver assistit en directe a un episodi d'algun paradís perdut. Si el conec bé, diria que podria afirmar d'ell mateix allò que aquell famós jugador de futbol va certificar: "He gastat els meus diners en alcohol, dones i cotxes. La resta ho he balafiat". I així passa la glòria del món...

Joan Garí