A propòsit del silenci

Títol: La vida aèria
Autor: Ferran Sáez
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2019
349 pàgines

  Heus ací l’obra d’un autor que fa gala de tocar diferents instruments antics (i hi compon), llegeix Montaigne i altres clàssics en l’endimoniat francès del segle XVI i és un professor i articulista de llengua esmolada i esmoladíssima. Qualsevol lector, en obrir el seu llibre, podria sentir-hi una certa prevenció. Petulància? Suficiència intel·lectual? No cal patir-hi gaire, en realitat: Ferran Sáez és un tipus dur, sí, però d’aquells que, després, a l’hora de la veritat, amaguen un fons una mica –només una mica, ep!- tendre.
  És una llàstima que els dietaris tinguen tan pocs lectors. La gent, òbviament, prefereix llegir novel·les, sobretot d’aquella mena de les que no fan pensar, i que s’engoleixen com les farinetes (“Apreta i engul”, ens hi deia ma mare, amb la cullera davant la boca).  Però els bons dietaris, com ocultar-ho, poden ser tan divertits, tan amens, tan variats argumentalment com un relat de ficció. La vida àeria, el nou diari públic de Ferran Sáez, n’és un, d’aquests. Són notes preses entre els anys 2016 i 2018, però sense cap referència a l’actualitat política. I de què s’hi parla? Doncs només de les coses importants: de les sensacions atresorades per un cos que es fa vell, de les idees pròpies i alienes (més enllà de les simplificacions ideològiques), d’alguns records punyents de la infància i la joventut, de les persones que vas coneixent –o desconeixent- cada dia, de la vida ondulant...
  L’anterior dietari de Sáez va ser Estranya forma de vida  (2016) i el vaig definir com “un dic sòlid contra el devessall sentimental de la civilització de l’espectacle”. La vida àeria està escrit en el mateix idioma –la ironia- i abunda en les obsessions de l’autor, però amb inflexions absolutament noves: hi emergeix, de sobte, el Sáez més íntim, el més evocatiu, el més mossegat pels efectes del pas del temps. No és un home de mitges tintes: el que li agrada, li agrada molt; el que no li agrada, no li agrada gens. 
  El món de Ferran Sáez és un món d’interiors, et pour cause. Atacat pels acúfens immisericordement, alhora va perdent oïda a poc a poc. “Un sord –escriu- envoltat per la col·lecció privada d’instruments musicals més important de Catalunya”... Potser algunes de les obsessions –la bondat, la fe- que darrerament el neguitegen són només epifenòmens del silenci impossible, o del silenci com a amenaça final.
  Aquestes marrades, aquestes petites febleses sense importància, però, no han deixat que Ferran Sáez deixe d’estar en forma com a assagista. De sobte, al fil d’una argumentació, et sorprén amb comparacions d’estirp estellesiana: el ressentiment “com una bafarada de borratxo”, el fracàs “com un oli brut de xurreria”. Té també detalls planians (d’un Pla ben digerit, cosa no tan habitual com sembla) i segueix amb la seua croada contra els tòpics i contra els imbècils. La seua prosa acerada no perdona. I després ja, si cal, ens confessa que prefereix, a Nietzsche, l’Evangeli de Sant Joan (té pebrots, el paio!).
  Estar de tornada de tantes coses, però, li permet projectar una mirada inèdita cap als seus orígens: els primers anys a la Granja d’Escarp (el Segrià), la pèrdua –o la reabsorció- del dialecte, el convenciment íntim que l’única pàtria possible és la cuina materna...
  La “vida àeria” és la vida dels falciots (que dormen mentre fan cercles i no toquen terra mai) i també la de les flautes, que són els instruments més espirituals. Una divisa lògica n’emergeix: “Intel·ligència, música, passió”. Tota la resta és soroll, és a dir, l’assassinat irreverent del Silenci.

Joan Garí

Donar menjar a les gallines

Títol: Estranya forma de vida
Autor: Ferran Sàez
A contravent
Barcelona, 2016
234 pàgines

  Encara ens queden alguns dics sòlids contra el devessall sentimental de la civilització de l’espectacle. A la cultura catalana, Ferran Sáez és una d’aquestes baluernes. El sentimentalisme més o menys pronogràfic és l’excipient més eficaç de la decadència, i contra aquesta (l’altre nom de la vulgaritat) s’aixeca, implacable, el Gran Ferran. Decadència? Una simptomatologia molt detallada: “metàfores pobretes, idees sargides, literatura de prospecte, powerpoints salmodiats en penombra amb efectes narcòtics sobre l’auditori, frases precàries del Twitter, tristors, cosetes petites”.
  Sáez és dels meus: considera que el món –la “realitat”- està organitzat en forma de preguntes complexes, així que és perfectament ingenu oferir-hi respostes simples. Aquesta mena de respostes, ipso facto, es converteixen en idées reçues. Exemples, a punta pala: “unitat indissoluble”, “independència”, “consolidació fiscal”, austericidi” (sic)… Els tòpics van per barris i cadascú dispara contra els de l’altra vorera, perquè el foc amic és la pitjor traïció. La perversió de posar la ideologia per damunt de les idees provoca l’entronització de crosses una mica lamentables, l’única funció de les quals és estalviar de pensar amb propietat. I ara, Ferran, permís per fer un aforisme: La ideologia és a les idees el que l’amigdalitis a l’amígdala. Una inflamació.
  Estranya forma de vida –ja és hora de dir-ho- és una collecció d’assajos, ordenats alfabèticament, on Ferran Sáez vehicula les seues més saludables obsessions mentre fa un diagnòstic no gaire afalagador del món al seu voltant. La seua afició als instruments musicals antics i exòtics va aparellada a la seua escriptura, que també ens sembla, sovint, “antiga i exòtica”: ja no s’estila ser tan intel·ligent. El seu secret, en tot cas, està a l’abast de tothom i rau tot just a ser un bon lector. Ara que tots volen escriure (o “ser escriptors”, ai!), es fa difícil explicar que, per infantar una sola sentència amb sentit –no diguem ja tot un llibre- cal haver llegit abans centenars, milers de pàgines.
  Com ell mateix ens conta, la hiperacúsia i certs problemes visuals l’han fet refugiar-se a la seua bibioteca, com ja va ensenyar profitosament Montaigne. Des d’allí, ha esmolat el seu singular talent per a la frase. Quan dispara la seua invectiva contra els adagis hem de llegir-lo –o més bé desllegir-lo- atentament per entendre què vol dir (entre parèntesis: és curiós com cap poeta occidental ha fet mai –i mai vol dir mai- un bon haikú però és que, coneixeu algun escriptor japonés destre amb els aforismes?).
  Què més puc verbalitzar d’un llibre que m’ha semblat luxós, suggeridor i divertidíssim? Simplement que compartisc amb el seu autor la passió per Bach (el Puto Amo), la mateixa llengua materna (la ironia) i una escassa capacitat de comprensió davant la imbecil·litat.
  A l’epígraf “Gallines”, l’autor manifesta la seua desficiosa admiració davant la sentència que tanca l’Obra Completa de Josep Pla: “Quan s’arriba a una masia i es demana per parlar amb algú, sovint us responen: la persona que demana ha anat a donar menjar a les gallines… Magnífic! És la millor notícia que es pot tenir!”.
  Com a epitafi, no està malament. I si ho convertim en una metàfora una mica esmolada? Al capdavall, “donar menjar a les gallines” és el que ha mantingut sempre tots els tinglados (que diria Fuster) en peu. Ara, ha vingut la crisi. Totes les crisis són crisis de subministrament de pinso. Penseu, penseu, que el món s’acaba…

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.689

Per la provocació fins l'evidència

Títol: Els bons salvatges. El fracàs inevitable de les utopies polítiques modernes
Autor: Ferran Sáez Mateu
Editorial L'Arquer
Barcelona 2008
188 pàgines

Ferran Sáez és un conegut polemista que es prodiga als nostres mitjans de comunicació. L'he seguit intermitentment i em resulta estimulant que duga a terme, en la millor línia fusteriana, el paper d'algú disposat permanentment a posar entre interrogants qualsevol dogma. En les seues paraules, es tracta de desemmascarar "els llibrots que mai no va llegir ningú però que van convéncer tothom". Potser per això ell no aspira simplement a convéncer, sinó a introduir dubtes racionals en el diàleg. Per a això adopta un to pedagògic que no defuig la profunditat, però que sap conjugar la bona prosa amb un nivell de documentació impecable. M'agada, d'altra banda, la manera diguem-ne ambulatòria amb què construeix els seus assajos. Va circulant a través del discurs manejant autors i arguments amb la desimboltura d'un malabarista, sense defugir elements autobiogràfics quan és pertinent. I amb bon estil, cosa que els lectors sempre li hauran d'agrair.
Els bons salvatges és una mostra perfectament aconseguida d'aquest tipus d'assaig. Es tracta, per simplificar, d'una mirada desmitificadora i una mica irònica sobre les temptacions rousseaunianes de l'esquerra occidental. Rastreja el mite del "bon salvatge" fins Montaigne, de la visió del qual al text "Dels caníbals" parteix una certa fascinació occidental per aquestes figures exòtiques farcides de plomes que venien de l'Amèrica tot just descoberta. És Rousseau, però, qui dóna carta de naturalesa al bon salvatge tal com el reprendran el marxisme i l'anarquisme. En aquesta filiació és on Sáez detecta el problema. Tots els totalitarismes, ens diu, han volgut construir un "home nou" a partir de l'essència d'un "home natural" ancestral. Això és el que tenen en comú Lenin, Hitler o Pol Pot, però Sáez no atura l'anàlisi, i fa derivar el mite fins esdeveniments més actuals i aparentment més innocus, com la distribució del "Libro rojo del cole" durant la Transició o l'exaltació de la figura del hacker o de l'okupa ara mateix.
Creieu-me si us dic que he passat una bona estona llegint aquest llibre. Al capdavall, ara es fa passar per "assaig" tota mena d'artefactes defectuosos: refregits de tesis o tesines i d'altres rajoles acadèmiques, divagacions aproximadament periodístiques, manuals d'autoajuda (que el que solen evidenciar és que el seu autor, en efecte, necessita molta, molta ajuda) i un llarg etcètera. Sáez no enganya: per a ser antidogmàtic cal ser literàriament sòlid. I ell ho és. Demostra indirectament, a més, una cosa que alguns ja sabíem: que l'esquerra volteriana i no la rousseauniana és la que té possibilitats de perviure en un món on els dogmes del capitalisme "liberal" (¿per què s'obstinen a embrutar un concepte tan bell?) escenifiquen la ficció de la seua idíl·lica i incontestada supremacia.
Al final, no ens oblidem d'una gran veritat: val més l'Estat del Benestar que totes les promeses acabades, bocaterrosa, al Gulag. Això no és cap provocació: és una humil evidència. I Sáez és ací per a recordar-nos-ho.