Estat de la nació (emocional)

• Lat: 39° 54' 01:98'' N, Long: 0° 20' 32,86" W
• Josep Lluís Abad i Bueno.
• Edició digital

 

  Com ve fent d'uns anys ençà, el poeta Josep Lluís Abad publica un nou llibre exclusivament en edició digital. El podeu descarregar ací: https://www.elpontdeleslletres.cat/2024/01/10/latitud-longitud-josep-lluis-abad/

   Amb aquest nou llibre, Lat: 39°54'01:98"N , Long: 0° 20' 32,86"W (2023), Abad tanca la trilogia dedicada a la "dona dels núvols". Les dues obres anteriors són: Petites necessitats (2020) i Flors d'aniversari,(2021).

  No sabem si eixa enigmàtica "dona dels núvols" es dona per al·ludida de tot aquest devessall poètic. Potser el poeta ha soterrat el seu cor en un lloc molt concret (les coordenades del títol?) i espera que ella o alguna altra princesa blava vagen a tornar-lo de nou a la vida. Escriu Abad:

"Despasse el forrellat dels desitjos i un color nocturn ve de
l'absència teua cap a la mirada feta carn.
Com soterrar aquesta tristesa, els acords de tanta solitud con-
tinguda que escapar-se volen? On s'adreçaran si no hi ha cap
oceà que encercle tan profundes melodies?
Quanta desesperació tatuada en la sang que no s'atura!"

I per si el missatge dins l'ampolla no arriba als seus destinataris, hi inclou fotografies i cançons en Spotify, perquè tota pedra fa paret. Al fons, la sempiterna Serralada d'Espadà. Més ençà, les passes cansades d'una gossa -fidel companya, a qui no li cal pujar a cap núvol- que es diu Jana.

  La nació que postulen aquests poemes és un minúscul territori fet de capvespres, nuvolades, bancals, flors, misticisme i un amor soi-disant bidireccional. Dins un llac d'eterna tranquil·litat, el poeta escolta Bach (té bon gust, el bandarra) i observa la dansa de les papallones dalt d'un lledoner. I després no s'oblida de fer el seu manifest:

"I les sargantanes ballaran un fox-trot sota la pluja.

I el punt G. Pons vessarà tan sols veritats per la boca.

I dues papallones esquarteraran amb l'espiritrompa un bou de carrer.

I el creixement econòmic serà el nou mannà social.I els ametllers despertaran amb monedes a les branques.

I acceptaran prohibir l'amor de les meduses.

I tothom sospitarà per abraçar-nos als arbres.

I folrats de patriotisme els pals de la llum es fondran.

I els discursos polítics penalitzaran els poemes.

I diran alhora negre i blanc i blanc i negre: i tothom somriurà feliç.

I la misèria per vindre ens faran creure que és riquesa.

I ens adobaran els dies amb corregudes i les nits amb pasdobles intransigents.

I allò dit filo-criminal d'antuvi transmutarà filo-humanista per la boca dels qui parlen. 

I ens diran que les roses són negres i tots assentiran.

I la veritat serà una, espúria i sincronitzada.

I la buidor i negació d'abans esdevindrà més buidor i colèric control.

I engabiaran les paraules titànics cenobites. Però sempre hi haurà un horitzó i l'aigua trobarà clavills/;

i sempre floriran clavells de veu per enlairar l'esperança."

Amén.

Joan Garí

 

Música i silenci per a la Gran Celebració

Títol: Petites necessitats

Autor: Josep Lluís Abad

Edició digital

La Vilavella, 2020

112 pàgines

 

 

 

   Josep Lluís Abad és un d'eixos autors subterranis que mantenen la salut d'una literatura. Alguns ingenus potser es pensaran que els autors essencials són aquells que guanyen els més excelsos premis, els qui venen llibres a cor què vols, els qui estan tot el dia a l'aparador dels mitjans. No és cert: les veus essencials són sovint les més modestes, les més arrecerades en la seua pròpia modèstia. Però Josep Lluís Abad no és una reciallla arcaica: és un home del seu temps. Fa temps que edita els seus llibres només digitalment, sota la llicència de Creative Commons. De fet, ací teniu el llibre que ens ocupa avui: https://drive.google.com/file/d/1fd9253spXKeIvKKQjuAxYN3gB9ViFOgO/view?usp=sharing

   Els qui ja conegueu l'autor i la seua obra, sabreu que és un home d'una gran imaginació poètica però de sòbries necessitats vitals. En els anys en què des de totes les Autoritats Econòmiques Competents (aquest fabulós oxímoron) se'ns impel·lia cap a l'austeritat, ell proclamava amb senzillesa la lliçó de la frugalitat. Les paraules mai són innocents. Si austeritat i frugalitat volgueren dir el mateix no s'hauria fet patir tanta gent en tants països diferents...

  Petites necessitats també és un llibre frugal. L'autor s'adreça a una innominada "dona dels núvols", a qui confessa: "Escriure't és guardar l'amor del món en paraules". Sabrà la dona ennuvolada tota la passió que el poeta ha atresorat per a ella? Qui pregunta ja respon, em sembla que és el títol d'una cançó molt vella...

  El món del poeta és senzill, i la seua fe panteista i panhumanista alhora:

 

   "Esdevenir pols a la teua vora per ser gemec de la cendra: i, talment, el record d'engronsar l'oblit que mai no gravàrem als arbres: arrel, tija i escorça per rebentar en flor". 

 

  El poeta habita un món petit i hi busca una ànima bessona. El menú que ofereix per a eixe àpat somiat no pot ser més senzill:

  "-Ulleres blanques per llegir

-Píndoles de felicitat

-Aigua per compartir-la

-Pipeta per espantar l'avorriment

-Raspall per netejar l'esperança

-Pols per atansar-se al cel

-Núvols de cotó per acotxar-nos

-Un cassó de tendresa

-Auriculars per als batecs del cor

-Carregador d'afectes

-Farina, llegums, verdures i fruites per cuinar

-Per celebrar l'amor, música i silenci

-De postres, el teu somriure"

  Ara ja podem dir que el microcosmos de Josep Lluís Abad és la petita aldea d'Aín, el cor de la Serra d'Espadà. Un poble blanc, reclòs, ocult. 135 habitants que són l'univers sencer. És aquest el referent de les fotografies que acompanyen el volum: una flor, una finestra, un rostre, un llibre, un arbre, una pantalla... La soledat és l'excipient de la medecina que és un poema. La medecina que els metges no saben receptar.

  "Cada dia el camí rosa i la ginesta m'acompanyen, però no vaig enlloc". A aquesta paradoxa se'n sumen d'altres, com quan l'autor confessa: "Soc un poeta que no parla d'amor". Però què és aquest conjunt de versos, fotografies i enllaços a cançons de Spotify sinó una superba declaració d'amor? Amor a una dona, a un paisatge, a un ofici i a una vida. La Vida.

  Aquest és un llibre bonic. A mi m'ha agradat. Crec que Josep Lluís Abad és un d'aquests convençuts que el poder de l'amor tot ho pot. I no estic en condicions de dur-l'hi la contrària...

Joan Garí

 

 

Sabent que cal buscar-ho tot a terra

Títol: Cartes a Irina

Autor: Josep Lluís Abad

La Vilavella, 2020

Autoedició

Josep Lluís Abad és un d'aquests escriptors subterranis que, fart de l'elitisme i el corralito de les editorials, ha decidit fer via: des de fa una anys s'autoedita, en versió exclusivament digital, els seus llibres.

  El que ens convoca ací, Cartes a Irina (podeu descarregar-lo ací), és un conjunt de textos en prosa escrits per un enigmàtic habitant de l'illa de Wrangel, a 140 quilòmetres de la costa de Sibèria i a la mar dels Txuktxis. Ací, l'enigmàtic corresponsal escriu a una no menys misteriosa Irina  99 cartes des del 12 de desembre de 1968 fins al 20 de març de 1969. Sí: els Beatles eren a punt de separar-se i Irina seguia sense contestar cap missiva. Let it be...

  És Irina una dona, o només una propietat -lírica i líquida- de l'esperit? Cada lector haurà de dir-hi la seua. L'autor de les Cartes a Irina està sol enmig del silenci blanc de la vida i, com un farer, sempre és a punt d'entonar el seu soliloqui.

  Els moments de lirisme intens que brollen d'aquesta prosa epistolar són especialment intensos:

"Calcule distàncies i no és impossible atansar-te. Ets l’ombra de la veu i insistisc a acompanyar-te una volta i una altra encara més: i una rosa i un jardí m’esclaten de les entranyes cap a la glacera muda que m’agombola".

 

  El poeta ensenya a Irina les raons d'una moralitat domèstica però imprescindible i li parla de tot el diví i l'humà:

 

"L’èxit, Irina, tan sols és una rentada de cara d’un ego amb ínfules d’eternitzar-se, però que, conscient, se sap efímer físicament i lògica. I no hi ha res més".

"T’he vist a l’altra banda de l’espill: hi ha una elegància callada, secreta diria jo. Has foragitat tot tipus de murmuracions i una pau blanca escriu als ulls teus diminutes lletres".

"Camine, mossegue una poma o llig un poema. No venc llibres, ni els expose més enllà dels quatre innocents i amics. Trie de qui o què vull pintar la vida".

  Cadascun d'aquests petits fragments podria ser un dels versicles que l'Amic li dedicava a l'Amat en el clàssic de Ramon Llull, aquell opuscle que Blanquerna havia de llegir quan s'havia convertit ja en un feliç ermità. També Irina és l'alter ego del poeta i, sobre la terra impol·luta i gebrada, aquest li dedica cada feliç plantació:

"T'escric en una terra solta, oxigenada, la de la literatura. Jo l'he cavada, li he afegit adob orgànic i, encara amb l'aixada i els guants a les mans, espere sota l'ombra dels 60 anys del nyesprer que florisca de vida".

 

  Aquest darrer moment m'ha recordat un poema de Joan Margarit -Coneixement- que sempre m'ha emocionat, perquè la poesia que no emociona pot ser també vàlida, però sempre estarà coixa:

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

"Aixecar els ulls a les estrelles/ sabent que cal buscar-ho tot a terra". No se m'ocorre cap definició millor d'aquestes melangioses Cartes a Irina. Seguim cavant.

 

Una bellesa de contraban

Títol: Les meues dones
Autor: Josep Lluís Abad
Autoedició
La Vilavella, 2018
86 pàgines

  Les dones arrasen, les donen imperen, són el nou sexe fort, el definitiu mot d'ordre. En aquest context, no és estrany que el poeta Josep Lluís Abad haja decidit dedicar el seu últim llibre a homenatjar totes les femellesque l'envolten, incloent -en un pòdium d'honor- la seua gossa Jana.

  El volum es diu, molt lògicament, Les meues dones i compta amb les espectaculars il·lustracions de Maria Llidó. Al pròleg, una altra fèmina, la radiofònica Susanna Lliberós, que ha trenat boniques paraules posant en relació Colin Ellard, Maurice Maeterlinck, Christine de Pisan i el petit poble d'Aín, en un crescendo de molt bona factura argumentativa.

  Aín és el refugi d'Abad, el seu monestir interior. Allà va a rescabalar-se del món i potser també de les pròpies dones, perquè ja se sap que el cel i l'infern són dues perspectives contígües i simultànies, i allò que ens salva és el nostre més poderós verí.

  Cal llegir els pomes d'aquest llibre amb la calma i la voluptat que hi hauria reclamat el mateix Baudelaire.  Jo, naturalment, ja he fet la meua tria, he escollit els versos que més m'han colpit en un llibre que en té de sobres. El meu poema és aquest:


Ball

Abrace l’aire, sí.
L’abrace per trobar
immunitat als teus ulls.
 
Així s’acosta l’harmonia,
aquells versos perduts
records dels tigres adolescents
que somiàvem amb la música.
 
Ara han passat molts anys,
i encara abrace l’aire.
I tremole si santifiques
el món amb la mirada.
Aqueixa llum de foc
m’acaça en la distància.
 
Memòria petita les paraules:
terra humida on ballar
l’únic, l’absolut encontre.
 
[Josep Lluís Abad i Bueno, Les meues dones, 2018]



Després m'assabente que a Joan Navarro també li ha agradat, i n'ha fet una versió al portugués. Ací la teniu:



[Dança


Abraço o ar, sim.
Eu o abraço para achar
imunidade nos teus olhos.
 
Assim aproxima-se a harmonia,
aqueles versos perdidos
lembranças dos tigres adolescentes
que sonhavam com a música.
 
Agora passaram muitos anos,
e ainda abraço o ar.
E tremo se santificas
o mundo com o olhar.
Essa luz de fogo
encalça-me na distância.
 
Memória pequena as palavras:
terra húmida onde dançar
o único, o absoluto encontro.
 
Tradução para o português: Joan Navarro]


  I en això anem passant els dies. Si vos interessa aquest llibre, el podeu descarregar del Dropbox de l'autor en aquest enllaç:  https://www.dropbox.com/s/kz3kbn0lhq4ec5j/lesmeuesdonesFINALR.pdf?dl=0


   Si ho feu així, contribuïreu a posar un poc de bellesa a les vostres vides, com una contrasenya febril i fràgil. No desaprofiteu tan breu instant...


Joan Garí

 

Versos de la terra per a la vida

  Josep Lluís Abad, el poeta de la Vilavella (tot i que nascut a la Vall d'Uixó), ha escrit un nou llibre. Es tracta d'un conjunt de peces líriques i proses poètiques titulat Petites postals per a Grupeco. Grpeco és una cooperativa de productes ecològics que Abad i un grapat de persones amb senderi mantenen a Nules. Els poemes d'aquest llibre són també ecològics, perquè naixen de la terra (el poeta cava amb la seua ploma, diu Seamus Heaney i ens recorda l'autor de les postals al seu pròleg) i estan destinades a ser consumides per la terra.

  Reconeixeré que sóc un mal lector de poesia -ni que aquesta, com és el cas, vinga servida pels bons oficis de la prosa. Sempre he pensat, però, que Josep Lluís Abad és un d'aquests escriptors subterranis que tenim al País Valencià, gent que fa el seu ofici -i el fa bé- però que està lluny de l'afalac rutilant dels premis i els grans circuits de la paraula (Talment com en el Resumen de noticias de Silvio Rodríguez: "No he estado en los mercados grandes de la palabra,/Pero he dicho lo mío, a tiempo y sonriente"). Gent com Josep Lluís Abad són els qui mantenen un País, una Literatura. Són, a la seua manera, els imprescindibles.
  Només em queda, doncs, recomanar-vos la lectura de Petites postals per a Grupeco. Ací vos en faré un tast -també petit.

"Aín.
Divendres i passen els núvols. Callat, mire per la balconada aquest ensopir-se del capvespre sagnant: plouen els ametllers pètals d'hivern. Ella s'enrosca al matalàs viatger; l'acarone amb el tou dels dits: confiada, Jana, dorm.
  Dissabte, al coixí dels somnis, l'alarma em desperta. Com dos llavis entreoberts, del finestral al vidre entelat, un cor plora dues inicials. Fa mitja lluna que el vaig traçar.
La Vilavella".

  Fidel als seus amics, sempeternament acompanyat pel seu tu en l'espill (la gossa Jana), Josep Lluís Abad celebra la vida i els dons de la terra amb aquest llibre especial, que vos podeu descarregar al seu blog Espai Claudàtor. Descobrireu un univers menudet amb versos, cançons i altres estris tecnològics, perquè la novetat no està renyida amb la tradició. I si voleu llegir més sobre Abad, recupereu una antiga entrada del meu propi blog: En els límits de l'odi i de l'amor. Com diria Josep Pla, "la vida és més llarga que l'eternitat". D'ací la necessitat de poesia.

Joan Garí

En els límits de l'odi i de l'amor

Títol: L'amor
Autor: Josep Lluís Abad
Edició electrònica
http://espaiclaudator.blogspot.com/
67 pàgines



És un plaer haver de parlar del llibre d'un amic, i més si això comporta glossar una novetat estricta, una submissió -voluntària i joiosa- als nous imperatius tecnològics. Josep Lluís Abad, el poeta de la Vilavella, l'ànima de l'Espai Claudàtor, ha publicat (¿encara en podrem dir així?) un nou poemari, però aquesta vegada ho ha fet en format únicament digital. L'amor, que així es diu el llibre de versos, és un conjunt de poemes clàssics, haikús i tankes que només podem trobar a la xarxa. No té virtualitat matèrica, ni corresponent en paper. Fart dels premis i d'anar a pidolar a les editorials (que sempre responen el mateix: només es poden publicar els poemaris que hagen estat guardonats en algun premi), Josep Lluís ha tirat pel carrer d'enmig. Ha decidit, però, innovar. No hi ha massa llibres electrònics, encara. L'amor n'és un d'ells. Ve a sumar-se així a l'ampla autovia del futur, mentre els qui encara fem llibres impresos el veiem passar amb enveja. I és així com ens entra, de sobte, una nostàlgia inconcreta i estúpida.
Diu Marisol González, en el pròleg de l'opuscle, que aquest és el llibre "més sorprenent" i també "més profund" d'Abad. Alhora, insinua que aquest és "un llibre escrit per un home que es considera feliç". Estic d'acord amb la primera apreciació, però no amb la segona. Ja va explicar el savi Fuster que "un home feliç no sent necessitat d'expressar-se". La felicitat és una meuca elusiva -o potser al·lusiva- que no deixa treballar. Per a cercar l'expressió -l'expressió bella i perfecta- cal alguna dosi d'infelicitat en vena, alguna insatisfacció més o menys profunda, certa mena d'inadequació entre nosaltres i el món. D'aquest décalage naix la poesia de Josep Lluís Abad. I, si té algun valor, és precisament aquest.
Explica l'autor en el postfaci que la "inspiració" per a dur a terme el seu projecte li vingué de la lectura del poemari L'odi(2005) del versaire d'Alzira Josep Ballester. És una excusa tan bona com qualsevol altra. Tots dos, Ballester i Abad, em sembla que han sigut lectors amatents d'un vell títol meu, Física dels límits (2001). A partir de tot això, Josep Lluís Abad ha dut a terme una prospecció lírica de molt bona factura, que mereixeria recaptar bona cosa de lectors.
El poeta té un anhel de veritat i de sinceritat que bolca a les seues creacions. El seu lema?: "Veure'ns a través del cristall sense cap altra purpurina que la sola carn". Per a aquest despullament íntim, cal un suprem esforç, un esforç tel·lúric: "Fins on puga, em buidaré del silenci de les pedres". És així com l'ausiasmarquià "la carn vol carn" (que tan emocionava Vicent Andrés Estellés) es converteix, en un intel·ligent joc de paraules, en "el vol carn vol, el meu cor canta". I tot això és L'amor. Si n'haguera de destacar alguna cosa més, citaria la perfecció del poema "Els qui emmudeixen, venuts..." i la rara precisió intertextual d'aquesta tanka:

Voldràs escriure
-com el sol en la vinya-
fruits saborosos.

Escrit en una ipod, publicat en un blog, L'amor és un bell poemari per al nostre present. No us oblideu de llegir-lo.

Joan Garí