Una ventafocs de postguerra

Títol: Nada
Autora: Carmen Laforet
Austral
Barcelona, 2010
303 pàgines

  Ara que Austral, la primera col·lecció de butxaca espanyola, celebra el seu setanta-cinc aniversari, és un bon moment per espigolar en el seu catàleg i escollir algun títol emblemàtic encara verge (per als meus ulls). Nada pot fer-hi el pes. Al capdavall, és un d'aquests llibres de què havia sentit a parlar sovint, però no havia tingut ocasió de mamprendre encara. El drama del bon lector (i això ho sabreu bé vosaltres, els meus còmplices) no és la vanaglòria pels llibres que ha llegit, sinó el plany per tots els que no ha pogut llegir (ni llegirà!).
  He de confessar, d'entrada, que la novel·la primerenca de Carmen Laforet no m'ha decebut gens. Es llegeix amb plaer i amb interés. Fins i tot sorprén un poc que un text amb tanta força expressiva fora infantat per una joveneta de 23 anys. Però així són les coses, i no són tan rars els genis juvenils: en alguns autors la creativitat compareix molt aviat, com un corol·lari de l'esclat hormonal, i després desapareix misteriosament, deixant un rastre vague d'autèntica llum.
  Crec que l'argument de Nada és prou conegut. Conta la peripècia d'Andrea, una xica de 18 anys que arriba a la Barcelona de la postguerra, a casa dels seus oncles, per a estudiar Lletres a la universitat. La descripció d'aquesta casa del carrer Aribau i dels seus habitants és un dels valors extrems del llibre. La vida domèstica hi està dominada per Roman -l'oncle vividor i estraperlista, amb un passat tèrbol i aires de seductor- i el seu germà Juan, que està casat amb Glòria. Més que un matrimoni, però, allò sembla un ring de boxa, perquè Juan atonyina regularment Glòria, ja que no suporta que se'n vaja de nit a jugar a cartes per a mantenir-los. Els altres personatges de la família -Angustias, que se n'anirà a un convent, l'àvia o la criada- orbiten al voltant d'aquests astres violents, com també ho fa Andrea. Però la sensibilitat malaltissa i delicada de la protagonista fa que busque fugir constantment d'aquest ambient malsà. Es refugiarà en els seus companys d'universitat, especialment Ena, amb qui estableix una relació especial que es truncarà quan Ena conega Román.
  Tota la novel·la en si és un festival desfermat de passions, de virulentes col·lisions emocionals. Els personatges de la casa d'Aribau estan destruïts moralment per la guerra i, enmig d'ells, Andrea se sent petita i comprimida. L'amor en totes les seues formes recorre el llibre: entre home i dona, amb els amics i les amigues, entre germans, fins i tot entre la criada i el seu gos. En la intersecció insuportable d'aquest encreuament voraginós de fletxes amoroses, Andrea no troba el seu lloc. Quan la besa el primer nòvio que té, el contacte amb els seus llavis li provoca un profund fàstic. Amb les dones, en canvi, se sent més a gust, perquè s'obri a mil confidències i delicadeses. Com que els seus amics i amigues solen ser de classe alta -els qui poden estudiar a la Barcelona dels anys 40-, ella no pot evitar sentir-s'hi com una ventafocs. Es tracta, però d'una ventafocs moderna, que no espera que el príncep la traga a ballar. Aquesta cendrellosa de postguerra aspira sorprenentment a prescindir de dignitats principesques i ingressar en l'orde de la plenitud vital sola i íntegra.
  El millor del llibre, però, encara no s'ha revelat. Es tracta del llenguatge. L'estil agudament poètic de l'autora igual esclata en descripcions atronadorament expressionistes que resol amb detallisme impressionista els seus avatars emocionals. Com en un duel entre Fritz Lang i William Wyler -i encara entre les pintures negres de Goya i el cubisme picassià- Andrea va basculant dels violents clarobscurs de la casa d'Aribau a l'ampli horitzó de sensacions discordants que l'omplen sempre que en pot fugir. Com li diu Ena, "nunca has sabido lo que quieres ser", però, "siempre estás queriendo algo".
  En  aquesta permanent cruïlla vital, Barcelona és un decorat immens entrevist fugaçment, amb la seua depauperació gris de després de la guerra, les Rambles contraindicades per a jovenetes acabades d'eixir de l'ou, o el barri Xino, prohibit a Andrea, però finalment visitat amb Juan quan van a la recerca de Glòria.
  Quan Andrea se n'anirà -gràcies a Ena, aconsegueix un treball a Madrid- no s'emportarà res de tot allò. En les seues paraules: "Me marchaba ahora sin haber conocido nada de lo que confusamente esperaba: la vida en su plenitud, la alegría, el interés profundo, el amor. De la casa de la calle de Aribau no me llevaba nada. Al menos, así creía yo entonces".
  No era cert, però: Andrea/Carmen Laforet s'emportava de Barcelona la vivència, metamorfosada per la ficció, que li permetria escriure aquest llibre i guanyar, l'any 1944, el premi Nadal. Es convertia, així, amb el seu aire de modernitat anticostumista, en una fita ineludible en la recuperació literària de la postguerra.
 

Més no-res

Títol: Goethe se muere
Autor: Thomas Bernhard
Alianza Editorial
Madrid, 2012
Traducció de Miguel Sáenz
119 pàgines

  Ja que no podem continuar llegint Thomas Bernhard en català, mamprenguem aquesta traducció castellana (solvent i pràctica) de quatre petits relats ara rescatats per Alianza. És el que passa quan no saps alemany -el meu cas: que depens de les taduccions. El que no podem és deixar de llegir Bernhard. Llegir Thomas Bernhard és una cosa que hauríem de fer cada cert temps, com una rutina esportiva que ajuda a desentumir els músculs del pensament. Bernhard és l'escriptor que hauríem volgut ser tots els escriptors, l'estilista implacable disposat a tallar tots els caps. Com vaig escriure a propòsit de L'origen, "en realitat, tot escriptor, si és un autèntic escriptor, té un Bernhard a dins. La relació entre l’escriptor i el seu lloc de naixença és una relació plena de suspicàcies, de recels i de greuges impalpables. L’escriptor odia la seua ciutat –la seua terra- en allò que aquesta té d’amable per a l’ull inadvertit, i és aquest el sentiment que projecta també sobre els seus compatriotes. Cap escriptor autèntic se sent reconegut en l’afalac fàcil dels seus contemporanis, perquè intueix que la veritat literària requereix la brutalitat del décalage. Però Bernhard va anar més enllà. Ell va convertir el greuge i el recel en un gènere literari, en un estil que en apariència és fàcil d’imitar però que, en allò substancial, és irrepetible".
  I què és, així, Goethe se muere? Quatre relats curts on l'autor trau a passejar les seues giragonses estilístiques i ho fa en relació a alguns clàssics -Goethe, Montaigne- i a l'entorn de la qüestió de la relació paternofilial. Goethe schtirbt, el relat que obri el volum, és una peculiar ficció que aplega el geni de Weimar al seu llit de mort amb Wittgenstein i amb el propi Bernhard. Sentint-se morir, Goethe demana veure Wittgenstein (que encara no ha nascut, òbviament). Eckermann ("l'idiota d'Eckermann", segons la immortal definició de Jorge Semprún) s'hi oposa, però Goethe no vol veure Eckarmann: vol que acudisca Wittgenstein. I amb això -i amb l'estil- es construeix el relat, on l'autor de Poesia i veritat no acaba agonitzant amb un Mehr Licht (Més llum), sinó amb Mehr nicht (Més no-res). Sempre segons Bernhard, és clar.
  "Montaigne. Un relato" és una aproximació al solitari de Saint Michel que és una autèntica declaració d'amor: "Nunca he tenido un padre y una madre -escriu l'autor-, pero he tenido siempre a mi Montaigne". Com el creador dels Essais, Bernhard és en si la matèria de la seua obra.
  Quant a "Reencuentro", es tracta potser de la millor peça del llibre, la més intensa, la més exasperada. Es tracta d'una llarga diatriba contra el contracte paternofilial, contra la idea mateixa de filiació. Per a l'autor, la descripció d'un diumenge a casa els pares és el més aproximat que hi ha a la crònica de l'infern. "Nuestros padres nos matan", s'exclama sense recança. I després afegeix: "Los padres hacen hijos y procuran por todos los medios aniquilarlos". Així les coses, és lògic que Bernhard rellegisca el mite del pecat original i pose en la diana tot l'entramat judeocristià en què es basa la cultura europea: "Nuestros padres sólo nos hicieron con el único objeto de poder descargar así su culpa sobre nosotros y echarnos la culpa".
  Hi ha ràfegues d'intempestivitat nietzscheana en aquestes pàgines, d'esperit destructivament dionisíac. Però també hi emergeix una estranya llum (és a dir, un estrany no-res). Al final Bernhard ho resoldrà tot -al quart relat, "Ardía"- amb una de les seus característiques invocacions antipatriòtiques: segons ell, Àustria és "el país más odioso y más ridículo del mundo".
  Però la lliçó de Thomas Bernhard és que, on ell diu "Àustria", nosaltres hem de col·locar el nom del nostre veritable país. I no s'hi val a fer trampa.

Joan Garí

Retrat de l'escriptor com a estudiant

Títol: Les meues universitats
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial L'Avenç
Barcelona, 2012
175 pàgines

 Després d'Una educació francesa i Un país de butxaca, Joan Daniel Bezsonoff -un dels escriptors més interessants i personals de l'actual panorama de la literatura catalana- continua la seua rememoració autobiogràfica amb aquest nou títol, Les meues universitats. L'escriptor nordcatalà ja ens havia explicat, en Una educació francesa, que l'única cosa que li havia d'agrair a la República Francesa era el seu sistema educatiu, on va entrar en contacte amb magnífics professors de literatura. Ara ha arribat el moment de saldar comptes amb aquests professors. Entra en dansa, així, l'evocació de la Khâgne i l'Hypokhâgne (els cursos preparatoris per als estudis d'Humanitats), cursats al Liceu Masséna de Niça.
  A principis dels 80, Bezsonoff és un jove estudiant que es deleix per conéixer a fons les dones i les ciutats. El sistema escolar vol convertir-lo en un bon francès, però ell vol aprendre occità i millorar el seu català. Al qüestionari Proust, a la pregunta "Què voldria ser?", contenta sense dubtar "Un gran escriptor". En aquesta època François Mitterrand és el seu heroi, però prefereix assistir als mítings de Le Pen, on la concentració de dones boniques és molt més estimable. A 15 anys ja havia començat a esciure, en concret un relat autobiogràfic on contava la seua infantesa a Massy. A la Khâgne, emprén la seua primera novel·la, que comença en francès i acaba en català. Encara necessitava l'instrument decisiu, però: l'estil. D'ensenyar-li'l s'encarregaria Juli Cèsar en persona. En passar el Rubicó, Cèsar es limita a constatar: "L'endemà érem a Ravenna", mentre Ciceró hi va necessitar una desena de pàgines. "C'est ça le style...", li xiuxiueja un company, i en el jove Bezsonoff s'esdevé una revelació instantània...
  El pas decisiu per a convertir-se en catalanoescrivent el fa gràcies a la lectura del Diccionari bàsic francès-català de Lluís Creixell, adquirit el 5 de maig del 1986 a Cotlliure, al bulevard Voramar. No cal menysprear la influència dels diccionaris en la trajectòria dels escriptors. Jo mateix dec el mateix pas -la descoberta de la meua pròpia llengua- a la troballa del Vocabulari castellà-valencià i valencià-castellà de Francesc Ferrer Pastor, a l'estiu del 1983. Això ho explique a la secció El temps retrobat que duc a Serra d'Or (a l'article "Evocació del Ferrer Pastor", que es publicarà en el número de novembre). Em sorprén, en tot cas, el paral·lelisme entre la meua educació espanyola i la francesa de Bezsonoff (assumim, Joan Daniel, que som ànimes bessones).
  Explicar Les meues universitats es fa difícil, però, si es pretén descabdellar un fil argumental. Allò propi de la memòria és l'enumeració caòtica, el frontó on venen a estavellar-se títols de llibres, noms de companys, perfums de dona, escenes de films, anècdotes de professors... En tot aquest caos, emergeix l'estima de Bezsonoff per la cultura espanyola, que tant ateny García Lorca com Luis Mariano, i que té ocasió de substanciar en una estada inoblidable a Salamanca. Gràcies a això aprén que, com va dir Menéndez Pidal, "En España, todo lo bueno es anónimo".
  No sé què més dir. Estic massa d'acord amb moltes de les afirmacions que es fan en aquest llibre, començant per l'avaluació de Marcel Proust: "Quan hàgiu acabat tots els volums de la Recerca, ja no podreu llegir els llibres mediocres que pul·lulen actualment i sentireu una gran buidor, una nostàlgia de l'època en què encara no havíeu llegit Marcel Proust".
  De la mateixa manera, quan haureu acabat de llegir Les meues universitats  us adonareu perfectament que Bezsonoff és un dels escriptors imprescindibles d'ara mateix. I si no el llegiu estareu perdent miserablement el vostre temps.

Joan Garí

 
 

El quixotisme feixista

Títol: El espía
Autor: Justo Navarro
Editorial Anagrama
Barcelona, 2012
213 pàgines

  Entre 1940 i 1943 el poeta nordamericà Ezra Pound va fer dues emissions setmanals de propaganda feixista per a Amèrica i una per a Anglaterra des de la Itàlia de Mussolini. Li pagaven a raó de 350 lires per emissió (uns deu dòlars). Abans i després de les xarrades feia posar música de Vivaldi. El programa es deia "The American Hour".
  Pound, òbviament, va ser capturat i jutjat pels americans quan aquests van ocupar Itàlia. De fet, els seus programes radiofònics eren tan extravagants que la pròpia policia política de Mussolini sospitava que era un agent doble. Des del seu micròfon acusava Roosevelt de jueu  i demanava que l'ingressaren en un manicomi. Però qui va acabar en un manicomi, en realitat, va ser ell mateix. El tribunal que el va jutjar a Washington per traïció després de la guerra el va declarar boig i mentalment incapacitat. Eixia així del cercle dels ciutadans i entrava -amb tots els honors, això sí- en la història de la Literatura Universal.
  Aquest personatge fascinador és la base de El espía, l'estrany assaig de Justo Navarro. Dic que és estrany perquè tres quartes parts del llibre estan dedicades a la reconstrucció minuciosa -i molt brillant- de la història de Pound a l'època de les emissions feixistes, mentre que, a la darrera part de l'obra, s'autopresenta en primera persona un tal J.N. (transsumpte evident de l'autor), que es trasllada a Pisa per a investigar els detalls més foscos de la peripècia del poeta ianqui. Hi ha un efecte de descompensació evident entre l'autoficció del final i la reconstrucció puta i dura de la resta de l'obra. No vull amb això, però llevar-li mèrit a Navarro. El seu estil sec i precís demostra el gran escriptor que és. Perquè on es veu un gran escriptor no és en la ficció que inventa, sinó en la realitat que recrea. Escriu Navarro:
"Lo vio una muchacha en Bagno di Romagna, sobre el río Savio, al noroeste de Florencia, desde el balcón, en el camino a Cesena. Pasó a pie por Fara in Sabina, llegó a Rieti. Iba a Gais, en el Tirol. Los caminos estaban llenos de soldados en desbandada. En Bagno, en una casa de profundos y triples patios interiores, se abrió una puerta y le ofrecieron pan y vino. El vino era duro, generoso. En Fara in Sabina vio un aeródromo donde sólo había pájaros, y oyó un grito, y comió mermelada. Subió a un carro. Le dieron un racimo de uvas. En una hostería bebió más vino. Sabía amargo".
  La desbandada dels feixistes. Pound provant d'arribar al Tirol. I aquests detalls fascinadors del vi "duro, generoso" o els ocells i la melmelada.La realitat, en efecte, s'imbrica amb els detalls de la ficció, i tot plegat forma una argamassa indestructible. Navarro es revela com un gran estilista.
  Al final, el lector es quedarà amb el regust d'una certa admiració per la gesta de Pound, aquesta traïció a mig camí entre la literatura i la bogeria. Com un Quixot modern -un Quixot políticament incorrecte-, Pound veia jueus malvats on només hi havia demòcrates intentant guanyar una guerra per a la Humanitat. I creia veure gegants benefactors on només hi havia patètics feixistes. El segle XX, en fi.
 
  "

De la vida extrema

Títol: Sukkwan Island
Autor: David Vann
Editorial Empúries
Barcelona, 2010
Traducció de Francesc Rovira
169 pàgines

  Si he de ser-vos sincer, aquest llibre m'ha proporcionat un plaer lector com feia temps que no fruïa. Deia la nota de contracoberta que Sukkwan Island es considerava "un dels debuts literaris més impactants de la dècada". Per una vegada, veig que la propaganda fa justícia al text en si. Un argument simple (un pare, que ha arruïnat dos matrimonis per les seues infidelitats, se'n va amb el seu fill de tretze anys a passar un any a una illa remota i deshabitada d'Alaska) està al servei d'un llenguatge precís i eixut, desproveït de qualsevol retòrica (perfectament adequat, doncs, a la vida que narra i al lloc on es desenvolupa). La duresa de l'existència en el medi escollit és l'escenari perfecte per a què el pare segregue els seus humors variables. Es penedeix de com li ha anat la vida, té uns vagues anhels religiosos i, al final, tot ho resol amb una certa brutalitat: "No ho sé, tenim l'oceà, i una muntanya, i els arbres, però és com si els arbres no hi fossin de debò si no m'estic follant una dona".
  Les tendències autodestructives d'aquest pare amb mala consciència acabaran portant l'argument cap a giragonses dramàticament insospitades (que no desvetlaré). A les nits, a la cabana que comparteixen, el pare plora invariablement i es confessa al seu fill. Se sent sol, i el fill no comprén com pot sentir-s'hi, si és amb ell. La duresa de la vida en aquelles condicions extremes (amb un ós que, gairebé el primer dia, els entra a la caban i els fa malbé totes les provisions) posa a prova ambdues personalitats. Però el fill, que és més feble -és més tendre- té les de perdre.
  És fascinador, en qualsevol cas, com David Vann és capaç de contar el fets més terribles introduint-los amb un simple punt i seguit. Aquesta impavidesa antiretòrica dota de versemblança el relat i fa la lectura ceguerosa. Realment estàs desitjant saber què passarà després (el gran mèrit de tot bon novel·lista). L'aire de la narració -i també l'estil- recorda bastant el Cormac McCarthy de La carretera, de què ja m'he ocupat ací. Però no hi ha caníbals en aquest cas, ni escenaris postapocalíptics. I, tanmateix, la peripècia argumental és, si cap, més terrible i dramàtica.
  Difícil dir res més si no es llegeix el llibre. Contar l'argument en detall és llevar-li gran part de la seua gràcia. Cap lector, però, restarà igual després d'haver acabat aquest llibre. Hi ha una lliçó sobre la soledat, sobre el desig, sobre les contradiccions de la vida moderna que pugna per revelar-s'hi. I de vegades cal anar en una illa completament deserta per a aprendre-la.

Joan Garí

Viatge a l'illa de la calma

Títol: Un hivern a Mallorca
Autor: George Sand
Edicions 62
Barcelona, 2009
Traducció de Marta Bes
297 pàgines

  Revisant alguns clàssics, li ha arribat el torn a aquest relat ben conegut en què Amantine Lucile Aurore Dupin -la futura baronessa Dudevant- explica els detalls de l'hivern (1838-39) que va compartir amb el seu amant Chopin en terres mallorquines. A la senyora Dupin, és clar, tots la coneixen millor pel seu peudònim masculí, George Sand. Amb ell signa Un hivern a Mallorca on, per cert, en cap moment s'identifica pel seu nom el seu cèlebre amant pianista, que sol ser identificat -no sé si pudorosament- com "un de nosaltres".
  Cal dir, d'entrada, que Mallorca i els mallorquins no queden molt ben parats en aquest llibre. O, millor dit, Mallorca sí, però els mallorquins no. A George Sand no li fa gens de gràcia el primitivisme dels seus amfitrions. Es riu de les enciclopèdies que els consideren "molt afables" i no s'està de blasmar el seu primitivisme i el seu retard. Com a molt, està disposada a acceptar que "no són de maneres gens esquerpes ni hostils", però els adjudica un lema hilarantment oprobiós -"molta calma" (sic)- per a la seua mentalitat septentrional: "Sempre hi ha algun motiu -es queixa- perquè el mallorquí no tingui pressa. La vida és tan llarga! S'ha de ser francès, és a dir, extravagant i boig, per voler que us facin una cosa de seguida".
  Tot té una lògica. Al capdavall, per a una francesa de maneres aristocràtiques, recaure a la Mallorca dels anys 30 del segle XIX devia ser com aparèixer de sobte enmig d'una selva amb tot de natius amb tapalls. Els seus fills, confessa, s'admiren de les parets de pedra seca que puntuen el paisatge i ella mateixa no s'està de lloar una natura que, tot i que al primer colp d'ull li va recordar Àfrica, després la captiva i l'emociona. El problema, doncs, no és el paisatge, sinó el paisanatge, al qual atribueix una parsimònia paralitzant. Fins i tot a Palma observa la decadència dels costums i se'n fa creus: "No hi hagué cap interior -escriu- on, en penetrar-hi, no quedés amb el cor oprimit de disgust i de desplaer només de veure-hi els murs nus, les lloses tacades i polsoses i els mobles escassos i bruts. Tot i demostrava la indiferència i la inacció; mai cap llibre, mai cap labor de dona. Els homes no llegeixen, les dones ni tan sols cusen. L'únic rastre d'alguna ocupació domèstica és l'olor d'all que traeix les feines culinàries; i els únics indicis d'alguna distracció íntima són les puntes de cigar que hi ha escampades pel terra".
  L'all la disgusta, però la resta de la cuina mallorquina no està en millors condicions. La seua base primordial és "el porc en totes les formes i en tots els aspectes", cosa que no deixa de ser curiós per a una illa. Tot això podria ser passat per alt, però li resulta difícil quan ho troba conjuminat amb un caràcter general que la trau de polleguera. En les seues paraules:
  "El camperol mallorquí és afable, bo, té uns costums pacífics i un temperament calmat i pacient. No li agrada el mal, no coneix el bé. Es confessa, prega, pensa contínuament que mereix el paradís, però ignora els veritables deures d'humanitat. No resulta més odiós que un bou o un xai, perquè no és gaire més home que els éssers adormits en la innocència de la bèstia bruta. Recita pregàries, és supersticiós com un salvatge, però es menjaria el seu semblant sense cap remordiment si fos el costum del seu país i si no hi hagués porc a discreció. Enganya, roba, menteix, insulta i estafa sense que la consciència l'amoïni gens. Per a ell un estranger no és un home: més enllà del mar, la humanitat només existeix per proporcionar, segons els designis de Déu, petits beneficis als mallorquins".
  Amb alguns d'aquests "salvatges" va haver de conviure a la cartoixa desamortitzada de Valldemossa, en un hivern mític amb el rerefons de la mala salut de Chopin. Tot plegat, una història ja llegendària i un llibre de viatges convertit en clàssic on no falta l'eco de les predicacions de Sant Vicent Ferrer a la localitat i referències tòpiques a la "dolcesa" de la llengua mallorquina, que és el mateix llemosí del predicador valencià.
  Un títol, doncs, de lectura ineludible en què l'autora ens dóna la pauta de per què es viatja -i per què s'ha de relatar invariablement el viatge: "No es tracta tant de viatjar com de marxar: qui de nosaltres no té algun dolor per distraure o algun jou de què deslliurar-se?". Et voilà.

Joan Garí

La moral de la infelicitat

Títol: A l'ombra de les noies en flor, I
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2012
Trad. de Josep M. Pinto
262 pàgines

  Continua la sempiterna saga proustiana. Josep Maria Pinto, amb el bon ofici habitual, ens serveix ara la traducció de la primera part de A l'ombra de les noies en flor. Per als lectors que vinguen seguint la lectura de la Recherche tal com la publica Viena serà com retrobar-se amb els sabors i els aromes que ja coneixien, que ja s'han fet irrevocablement familiars. Ací retrobem els personatges d'Un amor d'en Swann. De nou coincidim amb un narrador enamorat de Gilberte, la filla de Swann i d'Odette, l'antiga cocotte. En realitat, el narrador es cita amb Gilberte, però sembla que amb qui es trobe més a gust siga amb Odette. De fet, es diria que s'hi sent tan gelós com el propi Swann.
  Als salons parisencs el narrador coneix el famós escriptor Bergotte, la literatura del qual li sembla, alternativament, una genialitat o "un mediocre divertiment d'un home amb barbeta". Al final, però, el salva de la pobra impressió que li havia causat la seua apariència. D'alguna manera, s'hi veu com en un mirall: "Sobretot era un home a qui, en el fons, només agradaven veritablement certes imatges i (com una miniatura en el fons d'un cofre) compondre-les i pintar-les sota les paraules". De nou l'argumentació entorn de Bergotte és ocasió per a què Proust duga a terme les seues característiques giragonses discursives: està parlant de l'escriptor i, de sobte, es posa a descriure Gilberte i a divagar sobre si s'assembla o no a sa mare. Com el corrent d'un riu, que dibuixa formes capricioses, desviant-se del curs establert que semblava tan ferm, la prosa de Proust no deixa de fluir, però no segueix mai cap itinerari previst d'avantmà.
  "Com el corrent d'un riu"? En realitat, la Recherche és un autèntic oceà, quan en tants llibres que llegim no passem de xipollejar en un toll. Conec bons lectors que no poden amb Proust, és superior a les seues forces. Hi ha el pànic a Proust com hi ha el pànic a enlairar-se amb un avió o a veure's sol, nàufrag d'un mateix, enmig de la mar.
  Al final, Gilberte se'n va amb un altre i el narrador, ferit, se'n va de putes (sic) i refusa seguir freqüentant els salons. Si haguera anat a casa dels Bontemps, però, hauria coincidit amb la seua neboda Albertine, que després jugarà un paper important en el seu futur sentimental. Tot plegat ho resol Proust amb aquesta màxima: "Esdevenim morals quan som infeliços".
  No és l'únic aforisme que es pot rastrejar al llarg del llibre. Tot ell està farcit de cites immortals i felices, com ara aquestes:
  -"Tot allò que és d'una mateixa època s'assembla; els artistes que il·lustren els poemes d'una època són els mateixos a qui donen feina les societats financeres. I no hi ha res que faci pensar més en alguns fulletons de Notre-Dame de Paris i d'obres de Gérard de Nerval, tal com apareixien penjades a l'aparador de la botiga de queviures de Combray que, en la seva orla rectangular i florida, suportada per divinitats fluvials, una acció nominativa de la Companyia d'Aigües".
  -"Per uns quants focs d'artifici que llança agradablement un escriptor de seguida proclamem l'obra mestra. Les obres mestres no són pas tan freqüents!".
  -"Cadascú anomena idees clares a aquelles que estan en el mateix grau de confusió que les seves pròpies".
-"Davant els pensaments i les accions d'una dona que estimem, estem tan desorientats com ho podien estar els primers físics davant els fenòmens de la naturalesa (abans que la ciència s'anés constituint i posés una mica de llum en el desconegut)".
  Et caetera... I després alguns diuen que Proust és avorrit!

Joan Garí