21/1/12

Una petita obra mestra


Títol: Una tendra donzellaEnllaçAutora: Joyce Carol Oates
Bromera, 2011
Traducció de Josep Franco
225 pàgines


Aquest llibre conta l'ambígua, sorprenent i fascinadora relació entre un cavaller de setanta anys, Marcus Kidder i una joveneta de setze, Katya Spivak. En realitat, però, no hem de buscar la genealogia del relat en la Lolita de Nabokov, sinó més bé en La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawanata. En la narració de Kawanata, homes madurs acudeixen ritualment a una casa situada a la vora d'un penyasegat on els esperen belles jovenetes verges profundament adormides. El sever contracte al qual s'han acollit estipula que poden passar la nit al costat de les donzelles, però no poden fer-hi res, ni tan sols tocar-les. Un eco de la profunda i torbadora sensualitat que es desprén d'aquest relat m'ha semblat que ressonava en Una tendra donzella, molt eficaçment traduïda, aquesta segona novel·la, per l'escriptor Josep Franco.
En realitat, Oates ens proposa un viatge moral on la simbiosi entre el vell i ric cavaller i l'adolescent de família desestructurada s'estableix a partir de les diferents necessitats de tots dos. Kidder necessita una persona que l'ajude en un últim propòsit vital i Spivak manca d'una figura paterna convincent i vol pensar, també, que és capaç de despertar sentiments de tendresa i admiració més enllà de la brutalitat habitual del seu medi. Per a l'adolescent, òbviament, l'experiència s'allunya de tot el que haguera conegut anteriorment. Així ens la descriu l'autora: "No era una xica guapa; era de la classe de xiques que els xics buscaven quan volien mantindre relacions sexuals, però ella no ho consentia mai i això els exasperava. Era massa tímida i no li agradava gens el seu cos. Quan es mirava a l'espill no era de les que deien Sóc jo, sinó que pensava Sóc jo?".
Estem davant, per si no s'havia entés, d'una petita obra mestra. Als seus setanta-tres anys, Joyce Carol Oates demostra que es troba en plenes facultats narratives i que és capaç, com el seu compatriota Philip Roth, de fornir una gran novel·la a l'any, com si la literatura fóra un mecànic afer de temporada. Les personalitats de Katya i de Marcus s'hi van afaiçonant amb delicadesa i amb contundència. D'una manera o altra, el lector acaba convençut que res més lògic que l'aplec d'aquestes dues ànimes dissímils però estranyament complementàries. El vell polifacètic, pintor, pianista, escriptor, col·leccionista d'objectes preciosos, no vol una peça més per a les seues col·leccions, sinó "una tendra donzella" amb què poder burlar el rostre esdentegat de la mort. L'expressió, per cert, està treta d'una antiga cançó, "Barbara Allen", que Marcus va enregistrar en una breu experiència com a tenor.
La relació entre mestre i pupil·la anirà in crescendo, fins que es trenca abruptament a frec del final. Llavors entrarà en dansa el cosí de Katya, Ron Mraz, un pinxo de modals patibularis que està a punt de llançar-ho tot a perdre. Però l'harmonia es restableix a la fi i Katya du a terme la missió a la qual havia estat convocada. Acabem el relat, així, amb un gust agredolç a la boca, que no enterboleix la impressió d'haver assistit a una cerimònia eròticament subtil i a una lliçó de savoir-faire literari.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari