28/1/12

Dos maons més per a l'etern diàleg


Títol: Obra completa, II i III
Autor: Joan Fuster
Edicions 62 i Univ. de València
Barcelona, 2011
806 (I) i 1.127 (II) pàgines

Deu anys després de l'aparició del primer volum, Edicions 62 i la Universitat de València reprenen l'Obra Completa de Joan Fuster amb dos nous lliuraments, intitulats Assaigs, I i Assaigs, II. Ja vaig tindre ocasió de signar un extens comentari a la revista Caràcters d'aquell tom inicial. Deu anys són molts anys, però benvingut siga el lapse si es reprén un projecte fonamental. Al capdavall, l'anterior edició de les Obres de Fuster, també hostatjada pel Grup 62, es va aturar en 1994 i no va anar més enllà del seté volum (de dimensions molt més morigerades que els actuals).
Siga com siga, qualsevol notícia relacionada amb els papers de Fuster és sempre una alegria. És massa obvi que són molts els qui han volgut soterrar la seua memòria, ara que commemorarem (¿commemorarem?) els 90 anys del seu naixement (1922) i el 20 aniversari de la seua mort (1992). Ja us contaré de quina manera participe jo en tanta efemèride: de moment, podeu anar fent boca a Verkami, on 3i4 ha posat a disposició del públic l'edició del meu nou llibre, Viatge pel meu país (una revisitació de El País Valenciano (1962) de Fuster), que hi podeu aconseguir abans de l'arribada a les llibreries amb diversos avantatges. Ara toca, però, parlar dels nous lliuraments de l'Obra fusteriana, a càrrec de dos marmessors de tanta solidesa com són Antoni Furió i Josep Palàcios. Tal com ells mateixos adverteixen en els mots preliminars del primer volum, res més al·lusiu a Fuster que la definició d'assaig, és a dir, "l'aplicació del dubte a tota especulació, sense que acabem combregant amb la pròpia resposta". Tota la bibliografia del suecà -aquesta meravellosa i lúcida fragmentàlia- respon a l'impuls que naix en Montaigne i es projecta en les mil direccions de l'humanisme contemporani. Furió i Palàcios s'han limitat a compil·lar els llibres de l'autor de El descrèdit de la realitat publicats en vida com a tals, més el que anomenen l'"assaig dispers" i l"assaig seriat", aparegut, en forma d'article de premsa, en les diverses capçaleres on va col·laborar (Serra d'Or, Qué y Dónde, El Món, El Temps...) abans del Gran Silenci. Ja he explicat en un altre lloc la meua opinió sobre el sentit que puga tindre recollir i donar a la llum amb exhaustivitat tot allò que va escriure l'autor, sense cap criteri selectiu. És obvi, però, que els lectors actuals també tenen dret a revisar una paperassa que, llegida ara, continua servant el seu primigeni interés. ¿Què entendran, però, els lectors joves de les cròniques polítiques on Fuster es deleix jugant a les al·lusions privatives i els sobreentesos carregats amb bala? Parlant de la Transició al País Valencià, per exemple, escriu: "Després va venir -i no vull saber per què- l'etapa del porquet de Sant Antoni, les ties-maries teledirigides per don Abril i don Broseta, o sigui, per una dreta "incivil" -"cevil", hauria dit l'aristòcrata Ausiàs Marc- i decididament antinacional" (Assaigs, II, p. 791). ¿No hauríem d'explicar-li ja a un lector de menys de trenta anys que "el porquet de Sant Antoni" era Enrique Monsonís, president del Consell amb UCD, i qui eren i què van significar políticament "don (Fernando) Abril" i "don (Manuel) Broseta" (i, encara, les "ties maries")? Anecdòticament, per cert, revelaré que a Monsonís, traspassat ara fa tres mesos, se'l coneixia al seu poble i meu com "el serdakari" (sic), ja que és ben sabut que els borrianencs som de malnom porquets (és a dir, "serdos" en el dialecte popular).
D'una manera o altra, res més divertit que rellegir ara aquells crispats i sucosos articles sobre política del darrer Fuster. En realitat, l'autor de Nosaltres, els valencians sempre va observar una lleugera ambigüitat a l'hora d'ocupar-se dels afers públics. És evident que el seu compromís més fort era amb la Literatura, però no va poder deixar d'immiscir-se en el curs dels esdeveniments socials i polítics al seu país. No fou precisament un tipus tancat a la seua torre d'ivori. Fins i tot al final, quan es reclogué a sa casa del carrer de Sant Josep com en un monestir unipersonal, aquesta actitud era també una declaració d'intencions. En seguirem parlant, en tot cas. El diàleg amb un escriptor mort és tan inacabable com la pròpia eternitat. Ara tenim dos maons més per a sustentar aquest temple de paraules. No els desaprofitem.

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari