El creador al seu desert

Títol: Memòria personal.
Fragment per a una autobiografia
Autor: Antoni Tàpies
Fundació Antoni Tàpies
431 pàgines

Aquest febrer serà ja, per sempre, el de la mort de Tàpies i també la del diari Público. Les persones cauen, els projectes defalleixen, la vida ha de continuar. O això diuen. Sobre Público ja he dit el que havia de dir al lloc corresponent. Sempre estaré agraït a Jaume Roures per haver-me permés participar en una aventura irrepetible. En quatre anys hi he publicat gairebé 400 articles, entre columnes d'opinió, perfils, cròniques i reportatges. He xalat una cosa de no dir fent allò que més m'agrada: escriure per al públic. Admire molt -moltíssim- Emily Dickinson, però em resulta inconcebible dur a terme l'escriptura sistemàtica d'una obra literària que no veja mai la llum. La lilteratura periodística és -també i sobretot- Literatura i jo no tinc fusta de poeta recòndit i maleït.
Crec que Antoni Tàpies coincidiria amb mi en aquest paper essencial que se li ha d'atorgar al lector/espectador. Cal el concurs dels ulls aliens per a què la cerimònia estètica es complete i prenga sentit. Tàpies, singularment, no només fou un pintor excel·lent (el final d'una estirp de grans genis, el tercer membre de la tríada Picasso-Miró-Tàpies, inexplicable sense la ciutat de Barcelona), sinó que a més desenvolupà una faceta escrita molt interessant. D'entre la seua producció literària, sobresurt clarament Memòria personal, que ara he volgut rellegir en homenatge al gran home.
Aquest llibre és una autobiografia en tota regla, imprescindible per als qui vulguen endinsar-se en el seu art. M'agradaria destacar-hi, però, els primers records del pintor, les estampes evocatives de la seua infància i la seua joventut. Molt clarificador per a la seua evolució posterior és l'evocació de sa casa a l'Eixample barceloní, amb el pare sempre "voltat de papers i de llibres". Molts d'aquests volums, per cert, serien cremats per pare i fill a l'endemà de l'entrada de Franco a Barcelona, en un aquelarre torbador. Per sort, el jove Antoni va poder salvar el seu exemplar de la revista D'ací i d'Allà del desembre del 1934, dedicat a l'art del segle XX. La modernitat del que hi va veure va colpir el futur pintor i li va marcar un camí.
L'altra experiència fonamental de la seua joventut fou l'internament al sanatori de Puig d'Olena l'any 1942, pocs mesos després que hi morira el poeta Màrius Torres. Hi troba una atmosfera pròpia de La muntanya màgica de Thomas Mann, amb murris metges exmalalts i Mahaltes evanescents i concupiscents. La seua Clawdia Chauchat, però, es materialitzaria fora del sanatori, quan coneix Teresa, la que seria el seu gran amor i la seua futura esposa.
Aviat el jove Tàpies trobarà el seu camí, lluny dels models estètics realistes d'influència paterna i més acostat a l'art del seu segle. Abdicarà de la religió oficial (aquell conjunt d'"antiquades supersticions") i abraçarà una espiritualitat molt més profunda, interior, personal i perfectament fructífera. "Foren el començament -explica- d'una mena de quaranta dies al desert, que en certa manera encara no sé si s'han acabat".
El desert, en efecte, fou el medi voluntàriament escollit fins al dia de la seua mort. Hi trobà un mur inacabable i s'hi descobrí un caminant més, com en la metàfora espriuana. "De la imatge del mur -escriu- poden desprendre's gran quantitat de suggestions. Separació, enclaustrament, mur de lamentació, testimoni del pas del temps, superfícies netes, serenes, plàcides, aèries, o d'altres de torturades, velles, decrèpites".
Ara Antoni Tàpies ha arribat al final de la caminada, a l'extrem més occidental del mur. El mur, com un periòdic infinit, sembla que no haja d'acabar-se mai. Però s'acaba. És la condició necessària per a què tot puga tornar a començar.

Joan Garí

El novel·lista al final d'una època

Títol: Barcelona cau
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona, 2012
170 pàgines

El mestre Puig ens forneix un nou llibre. En aquest cas es tracta d'una novel·la ambientada a l'hivern del 1939, quan la ciutat de Barcelona viu els darrers dies abans de l'arribada de les tropes de Franco. El protagonista d'aquesta hitòria és Víctor, un membre dels serveis d'informació de la República que, alhora, treballa per a la cinquena columna.
De Valentí Puig podem esperar qualsevol cosa excepte que un llibre seu no done la talla. Barcelona cau no podia ser una excepció. Per les seues pàgines passen les txeques o els vaixells de presoners alternant amb l'ambient dels bordells, les timbes o els restaurants barats. L'acumulació caòtica hi esdevé la figura literària essencial, en consonància amb el moment històric. No només Puig: més d'un novel·lista haguera donat el seu braç dret per viure aquests moments preciosos del final d'una època. La caiguda de Barcelona, Berlín la vespra del suïcidi de Hitler, Roma a les envistes dels bàrbars, la Granada de Boabdil. Puig, simplement, passeja una càmera indolent i picardiosa i va contant. Mentre Franco és a pum d'empomar la ciutat com una poma que, ja madura, es desprén de l'arbre, unes dones fan fel·lacions "de genolls, sota la taula de jocs" als jugadors d'una partida de cartes. Al fons, la resplendor llunyana de les bombes. Lluny, molt lluny, el pintor ara exiliat Salvador Dalí suggereix des de l'estranger constituir a Catalunya un Ministeri de la Desorganització Social. Però les fel·latrius agenollades semblen perfectament organitzades.
En aquest ambient, on "tot feia olor d'alcohol i d'heroi corromput", Víctor només pensa a traure el germà de Palmira de la txeca per a poder-se gitar amb ella. Com saben bé els periodistes que han viscut situacions de guerra, l'erotisme esclata per cada porus i la por a la mort és exorcitzada amb la urgència carnal. L'estil de Puig, com sempre, sap trobar la poesia amagada en cada racó del caos cert: "La rapinya tumultuosa havia començat i, entre dos leviatans, l'un en retirada i l'altre avançant, la ciutat buscava un sac de sucre. Per entre les persianes gris verdenques dels balcons guaitaven, temorosos, rostres pal·lidíssims, espectres com l'abat Faria, que havien passat tres anys amagats a les fosques. Miraven, estupefactes, el paisatge dispers del penúltim bombardeig -sempre el penúltim-, els cadàvers trossejats, els cossos destrossats que fins feia poc s'havien retorçat entre les deixalles i xisclaven de dolor. De les branques d'un plàtan esfullat penjaven vísceres humanes".
Podríem acceptar que aquesta és una "novel·la menor" dins la producció de Valentí Puig i, així i tot, li pega cent voltes a qualsevol exercici soporífer de qualsevol jovenet petulant addicte o no a la "novel·la de gènere". Barcelona cau és un festival del llenguatge on l'argument importa en la mesura que el fa brillar.
Però Franco entra finalment a la ciutat, Diagonal endins, i la novel·la l'espera per a contar-ho. Després, tots se'n van cap a la "dolça França" amb el gust amarg al paladar i el novel·lista encara ens regala moments impagables com una còpula col·lectiva en un escorxador. Barcelona, definitivament, ja ha caigut.

Joan Garí

Vigència de Vicent Andrés Estellés

Títol: Ara, Estellés
Autors Diversos
Onada Edicions
Benicarló, 2011
191 pàgines

És curiosa la intensa vigència que ha conquistat el poeta Vicent Andrés Estellés –com un profeta invers- al seu propi país. A la iniciativa del Sopar Estellés (trobades gastronòmiques dedicades a l’autor del Llibre de meravelles a imitació del Sopar Burns dels escocesos) se suma ara el volum Ara, Estellés, on un conjunt d’autors recorden i celebren, de Benicarló estant, els versos del més poderós dels nostres poetes moderns. Aquell a qui Joan Fuster va proclamar el millor versaire valencià després d’Ausiàs Marc. I era un rètol plenament merescut, no cal dir-ho.
Estellés, d’una manera o altra, va saber guanyar-se l’emotivitat dels valencians. La seua poesia de tall realista, dissenyada a partir d’una narrativitat que en facilitava la lectura, va propiciar la connexió amb el seu públic natural. Encara ara hi ha molta gent que se sap de memòria poemes sencers del de Burjassot. Apresos –sí- de cor. De tot cor. En qualsevol Sopar Estellés (jo vaig participar en el de Borriana, sota els auspicis de l'Agrupació Borrianenca de Cultura i la Societat Gastronòmica Valencianista La Canella) el públic ix espontàniament a l’escenari a recitar versos d’Estellés. I ho fa amb un sentiment que –es nota- no és gens impostat. N’hi ha que recorden “Els amants” amb una aclucada d’ulls. D’altres preferereixen el to greu, nacionalitari, de “Propietats de la pena”. I alguns sempre ens quedarem amb la mestria lírica de “Testament mural”, com una divisa imperible.
La vigència d’Estellés, d’alguna manera, contrasta amb el desmenjat oblit amb què s’ha subsumit Joan Fuster. Enguany s’esdevé precisament el cinquantenari de la publicació de El País Valenciano i de Nosaltres, els valencians, i ja veurem quina mena i quina qualitat d’actes ho commemoren (per mi no quedarà, però no avancem esdeveniments…). Fuster, de sobte, s’ha tornat incòmode (més encara) amb les cendres a la mà de la “batalla de València”. Però Estellés n’ha eixit viu –i rediviu.
Al volum que glosse participen acadèmics, poetes i cantants. Gent com Vicent Salvador i Jaume Pérez Muntaner, que venen dedicant les seues glosses als versos estellesians des de fa moltes dècades. O tipus joves com el cantautor Pau Alabajos, l’últim disc del qual (Una amable, una trista, una petita pàtria) és precisament el pimer vers de Coral romput. Alabajos hi explica quina mena de sensació meravellosament trasbalsadora el va envair en sentir per primera vegada l’enregistrament d’Ovidi Montllor amb aquesta llarga composició estellesiana com a base. És curiós, perquè l’estil d’Alabajos està prenyat de delicadeces i subtilitats que no semblen casar amb la cara més coneguda de l’Estellés tel·lúric. Però és una no correspondència falsa. En realitat, el cantautor de Torrent té qualitats suficients per a enllaçar amb els corrents subterranis estellesians, que sovint no tenen res a veure amb certes concessions al costat bròfec de la realitat.
Sospite que Ara, Estellés, que ve amb un disc de poemes musicats per Ximo Caffarena, no serà l’última demostració de l’amor que la gent del país sent pel seu poeta més vigorós. És, diguem-ho ja, el nostre “poeta nacional”. I ningú com ell va saber interpretar l’excés, la passió i la intensitat de la vida viscuda a la manera valenciana.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.443

Restituint l'ordre del món

Títol: Diarios, segundo volumen 2004-2007
Autor: Iñaki Uriarte
Pepitas de Calabaza
Logroño, 2011
186 pàgines

Després del celebrat primer volum, que ja vaig comentar ací, Iñaki Uriarte (l'home "nascut a Nova York" que "és de Sant Sebastià i viu a Bilbao") ens ofereix un segon lliurament dels seus interessantíssims diaris. Estic segur que els elogis que va suscitar el primer tom (entre ells, els meus) trobaran ara una continuïtat natural. Hi trobem, en efecte, el mateix desmenjat volterià que passa el seu temps d'oci entre Bilbao i Benidorm i que no ens estalvia cap judici sumaríssim sobre persones, llibres o situacions. S'acull a sagrat, en tot cas: confessarà sense cap problema que els Assaigs de Montaigne són el llibre més important de la seua vida. Dit això, i havent esmentat el nom del Mestre, tota la resta flueix naturalment, fins i tot la pertinença al club dels escriptors que -com el savi gascó-, es deleixen per contar "el que u pixa". Al capdavall, el Senyor de la Muntanya és el primer que es va plantar enmig del camp amb els braços fent anses i assegurant "He vingut ací a parlar del meu llibre" (molt abans que Francisco Umbral protagonitzara la seua famosa anècdota televisiva).
Aquest segon volum és una lògica continuació del primer. No han canviat les seues opinions sobre l'euskera ni sobre el nacionalisme, i no pot deixar d'observar quanta gent d'esquerres s'ha fet de dretes en els darrers anys. Considerar-se esquerrà i estar contra ETA i contra el nacionalisme espanyolista alhora el col·loca en un equilibri precari però ¿pot haver cap altre espai per a la lucidesa?
Comprovem que Uriarte continua fent ostentació de la seua ociositat, del seu progressisme descregut i del seu cosmopolitisme profundament basc. Tot això, agitat en la coctel·lera, se serveix amb un estil diàfan, enganyosament poc treballat, que revela una ment poderosa, indefinidament apta per a captar les esquerdes de la realitat i observar els brins d'herba que brollen en els badocs de l'asfalt de l'autopista. Si un dietarista és un guardià del temps, Uriarte aprofita les seues hores de vetla per a constatar la gran deriva del món cap a l'error, el gran esforç de tots en la llarga lluita contra el sentit comú. I els seus lectors ho agraïm.
Sense fills, però amb gats, d'aquests animals (els gats) admira "la capacitat de desobediència" (no té fills, en efecte!). I dels éssers humans, podríem dir, l'impuls desfermat cap a l'apariència, el fanatisme i el caos. Per això cada nit cal escriure al dietari: per a restituir l'ordre del món.
Una vegada interioritzat aquest ordre íntim, només cal aplegar els papers i publicar-los. ¿Que no han estat escrits per a fer-se públics? Clar, clar. Ni Letizia aspirava a ser princesa i reina. Però la vida t'hi du. I a la vida -com a la literatura- sempre cal fer-li cas.

Joan Garí

Dos maons més per a l'etern diàleg

Títol: Obra completa, II i III
Autor: Joan Fuster
Edicions 62 i Univ. de València
Barcelona, 2011
806 (I) i 1.127 (II) pàgines

Deu anys després de l'aparició del primer volum, Edicions 62 i la Universitat de València reprenen l'Obra Completa de Joan Fuster amb dos nous lliuraments, intitulats Assaigs, I i Assaigs, II. Ja vaig tindre ocasió de signar un extens comentari a la revista Caràcters d'aquell tom inicial. Deu anys són molts anys, però benvingut siga el lapse si es reprén un projecte fonamental. Al capdavall, l'anterior edició de les Obres de Fuster, també hostatjada pel Grup 62, es va aturar en 1994 i no va anar més enllà del seté volum (de dimensions molt més morigerades que els actuals).
Siga com siga, qualsevol notícia relacionada amb els papers de Fuster és sempre una alegria. És massa obvi que són molts els qui han volgut soterrar la seua memòria, ara que commemorarem (¿commemorarem?) els 90 anys del seu naixement (1922) i el 20 aniversari de la seua mort (1992). Ja us contaré de quina manera participe jo en tanta efemèride: de moment, podeu anar fent boca a Verkami, on 3i4 ha posat a disposició del públic l'edició del meu nou llibre, Viatge pel meu país (una revisitació de El País Valenciano (1962) de Fuster), que hi podeu aconseguir abans de l'arribada a les llibreries amb diversos avantatges. Ara toca, però, parlar dels nous lliuraments de l'Obra fusteriana, a càrrec de dos marmessors de tanta solidesa com són Antoni Furió i Josep Palàcios. Tal com ells mateixos adverteixen en els mots preliminars del primer volum, res més al·lusiu a Fuster que la definició d'assaig, és a dir, "l'aplicació del dubte a tota especulació, sense que acabem combregant amb la pròpia resposta". Tota la bibliografia del suecà -aquesta meravellosa i lúcida fragmentàlia- respon a l'impuls que naix en Montaigne i es projecta en les mil direccions de l'humanisme contemporani. Furió i Palàcios s'han limitat a compil·lar els llibres de l'autor de El descrèdit de la realitat publicats en vida com a tals, més el que anomenen l'"assaig dispers" i l"assaig seriat", aparegut, en forma d'article de premsa, en les diverses capçaleres on va col·laborar (Serra d'Or, Qué y Dónde, El Món, El Temps...) abans del Gran Silenci. Ja he explicat en un altre lloc la meua opinió sobre el sentit que puga tindre recollir i donar a la llum amb exhaustivitat tot allò que va escriure l'autor, sense cap criteri selectiu. És obvi, però, que els lectors actuals també tenen dret a revisar una paperassa que, llegida ara, continua servant el seu primigeni interés. ¿Què entendran, però, els lectors joves de les cròniques polítiques on Fuster es deleix jugant a les al·lusions privatives i els sobreentesos carregats amb bala? Parlant de la Transició al País Valencià, per exemple, escriu: "Després va venir -i no vull saber per què- l'etapa del porquet de Sant Antoni, les ties-maries teledirigides per don Abril i don Broseta, o sigui, per una dreta "incivil" -"cevil", hauria dit l'aristòcrata Ausiàs Marc- i decididament antinacional" (Assaigs, II, p. 791). ¿No hauríem d'explicar-li ja a un lector de menys de trenta anys que "el porquet de Sant Antoni" era Enrique Monsonís, president del Consell amb UCD, i qui eren i què van significar políticament "don (Fernando) Abril" i "don (Manuel) Broseta" (i, encara, les "ties maries")? Anecdòticament, per cert, revelaré que a Monsonís, traspassat ara fa tres mesos, se'l coneixia al seu poble i meu com "el serdakari" (sic), ja que és ben sabut que els borrianencs som de malnom porquets (és a dir, "serdos" en el dialecte popular).
D'una manera o altra, res més divertit que rellegir ara aquells crispats i sucosos articles sobre política del darrer Fuster. En realitat, l'autor de Nosaltres, els valencians sempre va observar una lleugera ambigüitat a l'hora d'ocupar-se dels afers públics. És evident que el seu compromís més fort era amb la Literatura, però no va poder deixar d'immiscir-se en el curs dels esdeveniments socials i polítics al seu país. No fou precisament un tipus tancat a la seua torre d'ivori. Fins i tot al final, quan es reclogué a sa casa del carrer de Sant Josep com en un monestir unipersonal, aquesta actitud era també una declaració d'intencions. En seguirem parlant, en tot cas. El diàleg amb un escriptor mort és tan inacabable com la pròpia eternitat. Ara tenim dos maons més per a sustentar aquest temple de paraules. No els desaprofitem.

Joan Garí

Una petita obra mestra

Títol: Una tendra donzellaAutora: Joyce Carol Oates
Bromera, 2011
Traducció de Josep Franco
225 pàgines

Aquest llibre conta l'ambígua, sorprenent i fascinadora relació entre un cavaller de setanta anys, Marcus Kidder i una joveneta de setze, Katya Spivak. En realitat, però, no hem de buscar la genealogia del relat en la Lolita de Nabokov, sinó més bé en La casa de les belles adormides, de Yasunari Kawanata. En la narració de Kawanata, homes madurs acudeixen ritualment a una casa situada a la vora d'un penyasegat on els esperen belles jovenetes verges profundament adormides. El sever contracte al qual s'han acollit estipula que poden passar la nit al costat de les donzelles, però no poden fer-hi res, ni tan sols tocar-les. Un eco de la profunda i torbadora sensualitat que es desprén d'aquest relat m'ha semblat que ressonava en Una tendra donzella, molt eficaçment traduïda, aquesta segona novel·la, per l'escriptor Josep Franco.
En realitat, Oates ens proposa un viatge moral on la simbiosi entre el vell i ric cavaller i l'adolescent de família desestructurada s'estableix a partir de les diferents necessitats de tots dos. Kidder necessita una persona que l'ajude en un últim propòsit vital i Spivak manca d'una figura paterna convincent i vol pensar, també, que és capaç de despertar sentiments de tendresa i admiració més enllà de la brutalitat habitual del seu medi. Per a l'adolescent, òbviament, l'experiència s'allunya de tot el que haguera conegut anteriorment. Així ens la descriu l'autora: "No era una xica guapa; era de la classe de xiques que els xics buscaven quan volien mantindre relacions sexuals, però ella no ho consentia mai i això els exasperava. Era massa tímida i no li agradava gens el seu cos. Quan es mirava a l'espill no era de les que deien Sóc jo, sinó que pensava Sóc jo?".
Estem davant, per si no s'havia entés, d'una petita obra mestra. Als seus setanta-tres anys, Joyce Carol Oates demostra que es troba en plenes facultats narratives i que és capaç, com el seu compatriota Philip Roth, de fornir una gran novel·la a l'any, com si la literatura fóra un mecànic afer de temporada. Les personalitats de Katya i de Marcus s'hi van afaiçonant amb delicadesa i amb contundència. D'una manera o altra, el lector acaba convençut que res més lògic que l'aplec d'aquestes dues ànimes dissímils però estranyament complementàries. El vell polifacètic, pintor, pianista, escriptor, col·leccionista d'objectes preciosos, no vol una peça més per a les seues col·leccions, sinó "una tendra donzella" amb què poder burlar el rostre esdentegat de la mort. L'expressió, per cert, està treta d'una antiga cançó, "Barbara Allen", que Marcus va enregistrar en una breu experiència com a tenor.
La relació entre mestre i pupil·la anirà in crescendo, fins que es trenca abruptament a frec del final. Llavors entrarà en dansa el cosí de Katya, Ron Mraz, un pinxo de modals patibularis que està a punt de llançar-ho tot a perdre. Però l'harmonia es restableix a la fi i Katya du a terme la missió a la qual havia estat convocada. Acabem el relat, així, amb un gust agredolç a la boca, que no enterboleix la impressió d'haver assistit a una cerimònia eròticament subtil i a una lliçó de savoir-faire literari.

Joan Garí

Tot sol contra el món de les emocions

Títol: El curiós incident del gos a mitjanit
Autor: Mark Haddon
La Magrana
Barcelona, 2011
Traducció de Rosa Borràs
269 pàgines

A l'institut on faig classes, aquest curs m'han correspost dos alumnes amb síndrome d'Asperger. Per fer-ho curt, aquesta síndrome es defineix com una notòria absència de comprensió social (no poden establir lligams d'empatia amb les altres persones) i, alhora, un desenvolupament intel·lectual precoç que es concreta en interessos particulars en temes molt concrets (de què arriben a ser consumats experts). Aquesta forma lleu d'autisme no impedeix a la majoria dels subjectes afectats fer, a la llarga, una vida relativament normal. Com no entenen intuïtivament les relacions socials, el que fan és anar aprenent-les per imitació. En l'època de l'adolescència -és a dir, quan són a l'institut- és quan esclaten més visiblement les seues contradiccions, ja que les necessitats interpersonals d'aquesta edat i l'impuls de socialització bàsica fan aflorar les mancances emocionals dels Asperger. Sobreviure a aquesta etapa, doncs, és important.
El perfil de la malaltia -alt nivell intel·lectual i molt baix poder de resolució emocional- fan que els subjectes encaren amb moltes possibilitats d'èxit professions relacionades amb la ciència o la informàtica -es a dir, allà on cal una certa capacitat d'abstracció i un maneig de dades molt concretes. Personatges famosos com Einstein o Steven Spielberg són Asperger (en el primer cas suposadament, en el segon per confessió pròpia). Algú ha dit que les característiques d'aquesta síndrome ens avancen estadis ulteriors de l'evolució humana. Caldrà, doncs, seguir el seu desenvolupament amb atenció.
El llibre de Mark Haddon (publicat originàriament l'any 2003) va tindre la virtut, juntament amb pel·lícules com Mozart i la balena (Petter Naess, 2005), de popularitzar la vida quotidiana i els trets més destacats dels afectats per la síndrome. Haddon imagina un protagonista de 15 anys -Christopher Boone- que presenta un quadre d'Asperger de manual: no suporta el contacte físic, li agraden els números (sobretot els primers, que són "el que queda quan eliminem totes les pautes i els models"), no tolera les mentides, ni els colors groc i marró, ni entén el llenguatge irònic o metafòric. Les seues dificultats per al contacte amb els altres es concreten en els llargs períodes de temps que passa sense parlar amb ningú i en el seu costum inveterat de no mirar a la cara de les persones amb qui parla. Un ésser humà així -bo en matemàtiques, bo a l'hora de visualitzar o classificar coses, però molt inepte en les situacions socials més quotidianes- ha d'enfrontar-se a un misteri digne del seu admirat Sherlock Holmes: el gos d'una veïna apareix mort i el fet coincideix amb la desaparició de la mare de Christopher. Segons son pare, la mare és morta. Estirant el cabdell de l'assassinat del gos, Cristopher viurà una ventura fabulosa que el farà retrobar-se amb la mare.
L'habilitat de Haddon per a reproduir en primera persona les vivències del protagonista és notable. El llibre és redó i no m'estranya la seua popularitat. El món dels Asperger, al capdavall, és com un petit habitacle on cada cosa ha d'estar en el seu lloc. I l'infern són definitivament els altres.

Joan Garí