El novel·lista al final d'una època

Títol: Barcelona cau
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona, 2012
170 pàgines

El mestre Puig ens forneix un nou llibre. En aquest cas es tracta d'una novel·la ambientada a l'hivern del 1939, quan la ciutat de Barcelona viu els darrers dies abans de l'arribada de les tropes de Franco. El protagonista d'aquesta hitòria és Víctor, un membre dels serveis d'informació de la República que, alhora, treballa per a la cinquena columna.
De Valentí Puig podem esperar qualsevol cosa excepte que un llibre seu no done la talla. Barcelona cau no podia ser una excepció. Per les seues pàgines passen les txeques o els vaixells de presoners alternant amb l'ambient dels bordells, les timbes o els restaurants barats. L'acumulació caòtica hi esdevé la figura literària essencial, en consonància amb el moment històric. No només Puig: més d'un novel·lista haguera donat el seu braç dret per viure aquests moments preciosos del final d'una època. La caiguda de Barcelona, Berlín la vespra del suïcidi de Hitler, Roma a les envistes dels bàrbars, la Granada de Boabdil. Puig, simplement, passeja una càmera indolent i picardiosa i va contant. Mentre Franco és a pum d'empomar la ciutat com una poma que, ja madura, es desprén de l'arbre, unes dones fan fel·lacions "de genolls, sota la taula de jocs" als jugadors d'una partida de cartes. Al fons, la resplendor llunyana de les bombes. Lluny, molt lluny, el pintor ara exiliat Salvador Dalí suggereix des de l'estranger constituir a Catalunya un Ministeri de la Desorganització Social. Però les fel·latrius agenollades semblen perfectament organitzades.
En aquest ambient, on "tot feia olor d'alcohol i d'heroi corromput", Víctor només pensa a traure el germà de Palmira de la txeca per a poder-se gitar amb ella. Com saben bé els periodistes que han viscut situacions de guerra, l'erotisme esclata per cada porus i la por a la mort és exorcitzada amb la urgència carnal. L'estil de Puig, com sempre, sap trobar la poesia amagada en cada racó del caos cert: "La rapinya tumultuosa havia començat i, entre dos leviatans, l'un en retirada i l'altre avançant, la ciutat buscava un sac de sucre. Per entre les persianes gris verdenques dels balcons guaitaven, temorosos, rostres pal·lidíssims, espectres com l'abat Faria, que havien passat tres anys amagats a les fosques. Miraven, estupefactes, el paisatge dispers del penúltim bombardeig -sempre el penúltim-, els cadàvers trossejats, els cossos destrossats que fins feia poc s'havien retorçat entre les deixalles i xisclaven de dolor. De les branques d'un plàtan esfullat penjaven vísceres humanes".
Podríem acceptar que aquesta és una "novel·la menor" dins la producció de Valentí Puig i, així i tot, li pega cent voltes a qualsevol exercici soporífer de qualsevol jovenet petulant addicte o no a la "novel·la de gènere". Barcelona cau és un festival del llenguatge on l'argument importa en la mesura que el fa brillar.
Però Franco entra finalment a la ciutat, Diagonal endins, i la novel·la l'espera per a contar-ho. Després, tots se'n van cap a la "dolça França" amb el gust amarg al paladar i el novel·lista encara ens regala moments impagables com una còpula col·lectiva en un escorxador. Barcelona, definitivament, ja ha caigut.

Joan Garí