El creador al seu desert

Títol: Memòria personal.
Fragment per a una autobiografia
Autor: Antoni Tàpies
Fundació Antoni Tàpies
431 pàgines

Aquest febrer serà ja, per sempre, el de la mort de Tàpies i també la del diari Público. Les persones cauen, els projectes defalleixen, la vida ha de continuar. O això diuen. Sobre Público ja he dit el que havia de dir al lloc corresponent. Sempre estaré agraït a Jaume Roures per haver-me permés participar en una aventura irrepetible. En quatre anys hi he publicat gairebé 400 articles, entre columnes d'opinió, perfils, cròniques i reportatges. He xalat una cosa de no dir fent allò que més m'agrada: escriure per al públic. Admire molt -moltíssim- Emily Dickinson, però em resulta inconcebible dur a terme l'escriptura sistemàtica d'una obra literària que no veja mai la llum. La lilteratura periodística és -també i sobretot- Literatura i jo no tinc fusta de poeta recòndit i maleït.
Crec que Antoni Tàpies coincidiria amb mi en aquest paper essencial que se li ha d'atorgar al lector/espectador. Cal el concurs dels ulls aliens per a què la cerimònia estètica es complete i prenga sentit. Tàpies, singularment, no només fou un pintor excel·lent (el final d'una estirp de grans genis, el tercer membre de la tríada Picasso-Miró-Tàpies, inexplicable sense la ciutat de Barcelona), sinó que a més desenvolupà una faceta escrita molt interessant. D'entre la seua producció literària, sobresurt clarament Memòria personal, que ara he volgut rellegir en homenatge al gran home.
Aquest llibre és una autobiografia en tota regla, imprescindible per als qui vulguen endinsar-se en el seu art. M'agradaria destacar-hi, però, els primers records del pintor, les estampes evocatives de la seua infància i la seua joventut. Molt clarificador per a la seua evolució posterior és l'evocació de sa casa a l'Eixample barceloní, amb el pare sempre "voltat de papers i de llibres". Molts d'aquests volums, per cert, serien cremats per pare i fill a l'endemà de l'entrada de Franco a Barcelona, en un aquelarre torbador. Per sort, el jove Antoni va poder salvar el seu exemplar de la revista D'ací i d'Allà del desembre del 1934, dedicat a l'art del segle XX. La modernitat del que hi va veure va colpir el futur pintor i li va marcar un camí.
L'altra experiència fonamental de la seua joventut fou l'internament al sanatori de Puig d'Olena l'any 1942, pocs mesos després que hi morira el poeta Màrius Torres. Hi troba una atmosfera pròpia de La muntanya màgica de Thomas Mann, amb murris metges exmalalts i Mahaltes evanescents i concupiscents. La seua Clawdia Chauchat, però, es materialitzaria fora del sanatori, quan coneix Teresa, la que seria el seu gran amor i la seua futura esposa.
Aviat el jove Tàpies trobarà el seu camí, lluny dels models estètics realistes d'influència paterna i més acostat a l'art del seu segle. Abdicarà de la religió oficial (aquell conjunt d'"antiquades supersticions") i abraçarà una espiritualitat molt més profunda, interior, personal i perfectament fructífera. "Foren el començament -explica- d'una mena de quaranta dies al desert, que en certa manera encara no sé si s'han acabat".
El desert, en efecte, fou el medi voluntàriament escollit fins al dia de la seua mort. Hi trobà un mur inacabable i s'hi descobrí un caminant més, com en la metàfora espriuana. "De la imatge del mur -escriu- poden desprendre's gran quantitat de suggestions. Separació, enclaustrament, mur de lamentació, testimoni del pas del temps, superfícies netes, serenes, plàcides, aèries, o d'altres de torturades, velles, decrèpites".
Ara Antoni Tàpies ha arribat al final de la caminada, a l'extrem més occidental del mur. El mur, com un periòdic infinit, sembla que no haja d'acabar-se mai. Però s'acaba. És la condició necessària per a què tot puga tornar a començar.

Joan Garí