Vigència de Vicent Andrés Estellés

Títol: Ara, Estellés
Autors Diversos
Onada Edicions
Benicarló, 2011
191 pàgines

És curiosa la intensa vigència que ha conquistat el poeta Vicent Andrés Estellés –com un profeta invers- al seu propi país. A la iniciativa del Sopar Estellés (trobades gastronòmiques dedicades a l’autor del Llibre de meravelles a imitació del Sopar Burns dels escocesos) se suma ara el volum Ara, Estellés, on un conjunt d’autors recorden i celebren, de Benicarló estant, els versos del més poderós dels nostres poetes moderns. Aquell a qui Joan Fuster va proclamar el millor versaire valencià després d’Ausiàs Marc. I era un rètol plenament merescut, no cal dir-ho.
Estellés, d’una manera o altra, va saber guanyar-se l’emotivitat dels valencians. La seua poesia de tall realista, dissenyada a partir d’una narrativitat que en facilitava la lectura, va propiciar la connexió amb el seu públic natural. Encara ara hi ha molta gent que se sap de memòria poemes sencers del de Burjassot. Apresos –sí- de cor. De tot cor. En qualsevol Sopar Estellés (jo vaig participar en el de Borriana, sota els auspicis de l'Agrupació Borrianenca de Cultura i la Societat Gastronòmica Valencianista La Canella) el públic ix espontàniament a l’escenari a recitar versos d’Estellés. I ho fa amb un sentiment que –es nota- no és gens impostat. N’hi ha que recorden “Els amants” amb una aclucada d’ulls. D’altres preferereixen el to greu, nacionalitari, de “Propietats de la pena”. I alguns sempre ens quedarem amb la mestria lírica de “Testament mural”, com una divisa imperible.
La vigència d’Estellés, d’alguna manera, contrasta amb el desmenjat oblit amb què s’ha subsumit Joan Fuster. Enguany s’esdevé precisament el cinquantenari de la publicació de El País Valenciano i de Nosaltres, els valencians, i ja veurem quina mena i quina qualitat d’actes ho commemoren (per mi no quedarà, però no avancem esdeveniments…). Fuster, de sobte, s’ha tornat incòmode (més encara) amb les cendres a la mà de la “batalla de València”. Però Estellés n’ha eixit viu –i rediviu.
Al volum que glosse participen acadèmics, poetes i cantants. Gent com Vicent Salvador i Jaume Pérez Muntaner, que venen dedicant les seues glosses als versos estellesians des de fa moltes dècades. O tipus joves com el cantautor Pau Alabajos, l’últim disc del qual (Una amable, una trista, una petita pàtria) és precisament el pimer vers de Coral romput. Alabajos hi explica quina mena de sensació meravellosament trasbalsadora el va envair en sentir per primera vegada l’enregistrament d’Ovidi Montllor amb aquesta llarga composició estellesiana com a base. És curiós, perquè l’estil d’Alabajos està prenyat de delicadeces i subtilitats que no semblen casar amb la cara més coneguda de l’Estellés tel·lúric. Però és una no correspondència falsa. En realitat, el cantautor de Torrent té qualitats suficients per a enllaçar amb els corrents subterranis estellesians, que sovint no tenen res a veure amb certes concessions al costat bròfec de la realitat.
Sospite que Ara, Estellés, que ve amb un disc de poemes musicats per Ximo Caffarena, no serà l’última demostració de l’amor que la gent del país sent pel seu poeta més vigorós. És, diguem-ho ja, el nostre “poeta nacional”. I ningú com ell va saber interpretar l’excés, la passió i la intensitat de la vida viscuda a la manera valenciana.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.443