Restituint l'ordre del món

Títol: Diarios, segundo volumen 2004-2007
Autor: Iñaki Uriarte
Pepitas de Calabaza
Logroño, 2011
186 pàgines

Després del celebrat primer volum, que ja vaig comentar ací, Iñaki Uriarte (l'home "nascut a Nova York" que "és de Sant Sebastià i viu a Bilbao") ens ofereix un segon lliurament dels seus interessantíssims diaris. Estic segur que els elogis que va suscitar el primer tom (entre ells, els meus) trobaran ara una continuïtat natural. Hi trobem, en efecte, el mateix desmenjat volterià que passa el seu temps d'oci entre Bilbao i Benidorm i que no ens estalvia cap judici sumaríssim sobre persones, llibres o situacions. S'acull a sagrat, en tot cas: confessarà sense cap problema que els Assaigs de Montaigne són el llibre més important de la seua vida. Dit això, i havent esmentat el nom del Mestre, tota la resta flueix naturalment, fins i tot la pertinença al club dels escriptors que -com el savi gascó-, es deleixen per contar "el que u pixa". Al capdavall, el Senyor de la Muntanya és el primer que es va plantar enmig del camp amb els braços fent anses i assegurant "He vingut ací a parlar del meu llibre" (molt abans que Francisco Umbral protagonitzara la seua famosa anècdota televisiva).
Aquest segon volum és una lògica continuació del primer. No han canviat les seues opinions sobre l'euskera ni sobre el nacionalisme, i no pot deixar d'observar quanta gent d'esquerres s'ha fet de dretes en els darrers anys. Considerar-se esquerrà i estar contra ETA i contra el nacionalisme espanyolista alhora el col·loca en un equilibri precari però ¿pot haver cap altre espai per a la lucidesa?
Comprovem que Uriarte continua fent ostentació de la seua ociositat, del seu progressisme descregut i del seu cosmopolitisme profundament basc. Tot això, agitat en la coctel·lera, se serveix amb un estil diàfan, enganyosament poc treballat, que revela una ment poderosa, indefinidament apta per a captar les esquerdes de la realitat i observar els brins d'herba que brollen en els badocs de l'asfalt de l'autopista. Si un dietarista és un guardià del temps, Uriarte aprofita les seues hores de vetla per a constatar la gran deriva del món cap a l'error, el gran esforç de tots en la llarga lluita contra el sentit comú. I els seus lectors ho agraïm.
Sense fills, però amb gats, d'aquests animals (els gats) admira "la capacitat de desobediència" (no té fills, en efecte!). I dels éssers humans, podríem dir, l'impuls desfermat cap a l'apariència, el fanatisme i el caos. Per això cada nit cal escriure al dietari: per a restituir l'ordre del món.
Una vegada interioritzat aquest ordre íntim, només cal aplegar els papers i publicar-los. ¿Que no han estat escrits per a fer-se públics? Clar, clar. Ni Letizia aspirava a ser princesa i reina. Però la vida t'hi du. I a la vida -com a la literatura- sempre cal fer-li cas.

Joan Garí