Dignes tebeos per a intel·lectuals

Títol: Constel·lacions postmodernes
Autor: Enric Balaguer
Publicacions de la Universitat de València
València, 2015
200 pàgines

  La qüestió vindria  a ser: són els anys 60 culpables? Al capdavall, La condition potmoderne, de Lyotard, es publica, com les postil·les del final d'una festa, l'any 1979. I aquest opusclet -subtitulat, amb una certa immodèstia, Rapport sur le savoir- ja deixava clares algunes coses: els grans metarelats, lligats al mite del progrés, havien deixat de proveir un sentit. El que s'esdevenia era, ni més ni menys, la "postmodernitat". La consciència de la classe social era substituïda per l'autoconsciència (l'"amor apassionat i exagerat d'un mateix" de què parla Sennett) i l'homo sentiens de Franco Ferrarotti rellevava, a la carrera, l'homo sapiens.
   Aquest gran canvi de paradigma és el que aborda Enric Balaguer en Constel·lacions postmodernes. Es tracta, en realitat, d'un volum que aplega diferents escrits al voltant del tema. Proveït d'un sòlid bagatge teòric, Balaguer indaga els motius de la desorientació existencial del nou subjecte postmodern en les pel·lícules d'Isabel Coixet o les novel·les de Francesc Bodí. És Michel Houellebecq, però, el model més exacte d'escriptor postmodern. Un paper que el novel·lista francès ha assumit amb gran entusiasme: "Sóc el Zaratrustra de les classes mitjanes decorades per Ikea", pregonava en una entrevista (i tot això, afegiré, abans del seu dramàtic paper a compte de la crisi dels assassinats del Charlie Hebdo, amb la barbàrie islamista -simplement premoderna- al fons). Però, els 60 realment són l'origen de tots aquests mals? Segons Houellebecq, no n'hi ha cap dubte: aquella genteta -beatnics, hippies, magistes del 68- van abdicar del gran subjecte col·lectiu i es van abandonar al seu egotisme narcisista. Aviat El capital de Marx seria substituït com a llibre de capçalera i el seu lloc l'ocuparia El senyor dels anells de Tolkien.
  Houellebecq no és original. Ja Tony Judt (en El món no se'n surt, per exemple) explicava que, des del seu punt de vista, els 60 eren culpables de la fallida del concepte d'autoritat, substituït per un caos abusiu que va impossibilitar la consolidació de les conquestes del benestar de la postguerra. Personalment, em resistisc a considerar una època de canvis i esperances tan formidables com l'epítom de tots els mals moderns. Crec, en canvi, que el tir al blanc sobre la "dècada prodigiosa" s'ha convertit en un fatigós lloc comú del pensament actual, a qui no vindria malament un poc més d'ambició exegètica. La falta de "relat moral" que detectava Judt en els anys presents no pot ser atribuïda sense abús a aquells somiadors de fa mig segle: Luther King, Ernesto Guevara, John Lennon. Com el protagonista de Pastoral americana, de Philip Roth, Judt ha mirat al seu voltant i només ha vist una generació presa per unes ànsies incomprensibles de capgirar-ho tot, de subvertir-ho tot i -sovint- de destruir-ho tot. Però li ha faltat observar l'altre costat de la moneda: el somni de fraternitat, d'igualitarisme, de felicitat global.
    Enric Balaguer, en tot cas, navega per totes aquestes qüestions amb gran elegància i propietat. És didàctic i minuciós i la seua capacitat associativa no deixa cap fil solt. Com a docent -fa de catedràtic a la Universitat d'Alacant-, els seus alumnes bé podran estar d'enhorabona. Balaguer, que practica l'hortoteràpia (en un món on només queda una utopia en peu -la utopia verda- cultivar el teu hort és la darrera consigna revolucionària), fa anys que reflexiona sobre tota mena d'assumptes socials i estètics. I ho fa en forma -com diria Fuster- de "tebeos per a intel·lectuals". Com ho són, i ben dignament, aquestes Constel·lacions postmodernes.

Joan Garí

Publicat en Ara, 30-5-2015

Literatura adulta

Títol: Diarios, 2008-2010
Autor: Iñaki Uriarte
Editorial Pepitas de calabaza
Logroño, 2015
123 pàgines

La publicació, l'any 2010, del primer volum dels Diarios d'Iñaki Uriarte va ser saludada unànimement com la conjunció d'una rara perfecció estilística i un petit prodigi d'agudesa i ironia. Com tots els besnéts de Montaigne, Uriarte s'havia enfrontat en solitari al seu quadern sense més pretensió que consignar el pas del temps i les petites -de vegades còmiques, de vegades dramàtiques- devastacions de la vida. L'ocasió d'editar una selecció d'aquelles anotacions, però, va propiciar que el selecte grapat d'amics que habitualment les havien llegides es veiera eixamplat notablement. A pesar de la seua reticència pudorosa, l'autor no en degué quedar descontent, perquè l'any 2011 en va publicar un segon volum i ara ens n'arriba el tercer.
  Al llarg d'aquestes pàgines ja irreversiblement públiques, Iñaki Uriarte s'ha anat autoretratant com un tipus peculiar, partidari estricte del dret a la peresa (aquella que fa sorgir, per pura ignició, l'acte creatiu), basc atípic (ni amb els nacionalistes ni amb els antinacionalistes), lector contumaç i coneixedor, finalment, que "hay muchas razones para intentar publicar algo. Una de ellas es echarlo de casa".
  En un món on el 90% dels lectors (em quede curt?) opten per ficcions més o menys desmenjades (preferiblement històriques, o "de gènere", o en tot cas molt gruixudes), es fa difícil haver d'explicar -una vegada més- que cal arribar a la majoria d'edat. I, en matèria literària, aquesta etapa biogràfica ha de ser necessàriament la de la prosa de no ficció, allà on la realitat no necessita ser inventada perquè espurneja amb tot el seu hàbit meravellosament folrat de puta vida. Un consell inútil, ja ho sé, perquè els lectors volen ser enganyats -volen ser tractats com a infants-, i contra això no hi ha arguments ni contrasenyes.
  Escriu Uriarte: ""¿Y qué es lo que usted prefiere en un hombre?". "Que me haga reír". He leído innumerables entrevistas a mujeres que responden así. Los que dicen que la mujer es superior al hombre tienen aquí su mejor argumento. Debería haber una asignatura en los colegios: "Cómo hacer reír a las niñas"".
  Un dia un tipus s'alça al matí, mira al seu voltant i escriu això. Ara nosaltres podem agafar literalment el petit text en qüestió o podem presumir-hi una àcida ironia, fins i tot una mica de mala bava. De qualsevol de les dues maneres la lectura proporciona un plaer moral de bona llei (però, en el segon cas, al plaer s'afegeix, a més, el somriure de la intel·ligència).
  Diaris? Literatura adulta, simplement.

Joan Garí

Publicat en Ara, 23-5-15
 

Un plaer per als sentits

Títol: El retorn de l’hongarès
Autora: Anna Moner
Editorial Bromera
Alzira, 2015
253 pàgines

  He llegit aquest llibre en plena Setmana Santa. És una història truculenta i sangonosa, vehiculada amb paraules magnífiques, obra d’una dona. Ara que me n’adone, també així es podria definir la pròpia Setmana Santa, aquest episodi final d’un relat originat en una altra dona, una enigmàtica mare virginal.
  Anna Moner es va donar a conèixer com a novel·lista amb Les mans de la deixebla (2011), una història de densa atmosfera previctoriana ambientada al segle XVIII. Brunel·la, la protagonista, hi rebia els secrets de l’anatomia de mans de Fabrizio Scarpa, epítom d’una brillant generació de cirurgians. La mort del mestre –amb qui Brunel·la manté una torbadora relació- portarà la deixebla a una recerca frenètica amb cossos robats cap al misteri del transplantament definitiu.
  Ara, amb El retorn de l’hongarès (Premi Alfons el Magnànim, un dels més ben dotats de les nostres lletres), Moner s’afiança i excel·leix en les marques de fàbrica de la seua narrativa: el virtuosisme lingüístic, la creació d’atmosferes morboses i sensuals, la indagació en el costat fosc de l’ànsia sempiterna cap a la voluptat. En aquest cas, l’excusa argumental ens trasllada al París de finals del segle XIX. La ciutat del Sena és recreada amb un halo misteriós i sinestèsic, a través d’uns personatges en el límit de certa condició humana: un inspector naturalista, un forense qua analitza els morts com si foren flascons de perfum (amb ecos, novament, de Patrick Suskind), un estrany mag hongarès de costums vampirescos i ambicions d’immortalitat i la seua amant, la voluptuosa Dama de Jade. La peripècia detectivesca que s’arbora entre aquests personatges –resolta en un engranatge narratiu modèlic- culminarà més de cent anys després, quan entre en escena Sara Bongard, una jove antropòloga forense amb curiosos costums zoològics i sexuals.
  Notable peça d’orfebreria literària, amb un formidable sentit de la llengua, El retorn de l’hongarès s’explica perfectament amb el vers de Baudelaire que cita un dels seus protagonistes: “Els encants de l’horror solament embriaguen els forts”.
  Producte d’una documentació sistemàtica, un llibre com aquest deixa un regust profund en un paladar ambiciós, talment el Fondellol (el llegendari vi ranci d’Alacant) que hi beuen els personatges, ara amb gotes de rosada, ara amb gotes d’opi. Un plaer per als sentits que recomane vivament.

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-5-2015

La supervivència de les respostes

Títol: Alfabet terminal
Autor: Josep Palàcios
Publicacions de la Universitat de València
València, 2015
271 pàgines

  Josep Palàcios és el nostre escriptor més singular. Entén la literatura com l'orfebre contempla l'or o la plata -i la realitat, com la sospita un alquimista. Aquella pols seca que imaginaven els àrabs -al-iksir-, amb la propietat de guarir les malalties i aconseguir la immortalitat, és un secret que Palàcios ha desxifrat i fa anys que s'entesta a detallar-nos-el. No esperem, però, que el missatge que contenen els seus escrits supere els límits de la tipografia. Tot comença i acaba en una caixa d'impremta (el ciberespai? Això és un somni de bojos). Per això, des de fa tants anys, aquest escriptor de Sueca, a la Ribera del Xúquer, sent la necessitat de recordar-nos que "Sueca" vol dir "mercat" i "Xúquer" vol dir "devastador". Els àrabs el van ensinistrar bé. El mercat de la paraula és només un joc perpetu de construcció-destrucció. Per això el ventall d'històries que es poden contar és limitat. I per això la missió d'un escriptor -segons l'entén Palàcios- és contar-nos sempre la mateixa història -mantenint-ne la substància, modificant obsessivament la seua literalitat.
  Els llibres emblemàtics de Josep Palàcios estarien encara a l'abast només d'uns pocs elegits (ja que eren autoedicions) de no ser perquè els va reunir finalment en els dos volums de La imatge (PUV, 2013). Allí podíem trobar la primera redacció d'Alfabet (o AlfAbet), el producte de la seua col·laboració amb el pintor Manuel Boix. Aquell conjunt inicial de relats (vint-i-sis, un per cada lletra del nostre abecedari) tenia la força insuflada d'un escriptor epigramàtic, amic de la paradoxa i els jocs de paraules, densament complex. El volum s'obria amb A d'Altura, la història d'un vell eremita que aconseguia finalment el seu cim, "l'agulla més alta de la terra". Allí sanglotava: "¿Tampoc ara, Senyor, no em mostrareu la vostra cara?". El silenci el desesperava però, quan jo ho donava tot per perdut, una altra figura s'hi acostava sigil·losament. "¿Com és que heu tardat tant a presentar-vos, Senyor", mormolava l'eremita. A la qual cosa l'al·ludit responia: "M'ha costat molt pujar fins a tu?".
  Aquesta història parabòlica, i totes les altres, va ser modificada per Palàcios (en el sentit més pròpiament cultural: corregida i augmentada) per a l'edició d'un segon AlfaBet (ara amb la B majúscula) publicat per l'editorial Empúries l'any 1989. Com l'alquimista incansable a la recerca del seu elixir, Palàcios reescriví obsessivament el seu text. "¿Hi ha dues històries que siguin iguals?", s'interrogava en el seu proemi. La pregunta incloïa, retòricament, la resposta. De fet, com confessaria en el relat O, "La saviesa consisteix en les preguntes. La supervivència, en les respostes". I no es tracta, certament, de ser més savis; es tracta de perdurar més enllà de la pròpia biologia.
  Un quart de segle més tard, Palàcios ens ofereix en Alfabet terminal una nova versió del seu llibre emblemàtic. Han millorat, en aquesta reescriptura, els seus relats? No sabria dir-ho. Potser la millor versió era la primitiva, la més concentrada, la més lacònica. En AlfaBet escriu: "Una moneda llançada enlaire, per l'única probabilitat per la qual resultava fascinant apostar era pel cantell". Ara, en Alfabet terminal, aquesta magnífica frase ha estat substituïda per aquesta altra: "Una burxada en la cutícula del dit menut del peu, no distingí si el dret o l'esquerre, li féu arrugar la pell del front". El lector jutjarà (jo ja ho he fet).
  "El qui no s'oposa, el qui no diu i es contradiu no arriba enlloc". Molt bé, senyor Palàcios. El joc és tot, i tot està en joc. "Et tout le reste -ara sí- n'est que littérature".

Joan Garí

Publicat en Ara, 25-4-2015

De la mort i del plaer

Títol: El cantó de Guermantes, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2015
Trad. de Josep Maria Pinto
347 pàgines

  Tot aquest llibre, Le côté de Guermantes (el tercer de À la recherche du temps perdu), és una llarguíssima digressió al voltant dels usos i costums del gran saló parisenc. La totalitat d’aquest univers és un conjunt de paraules i de gestos d’uns personatges presoners de la seua pròpia prosopopeia; i el narrador és l’espectador privilegiat –però també una mica outsider- d’aquesta superba escenificació. Fins i tot la mort de la seua àvia, que obri aquesta segona part, es converteix en un fet social.
  El narrador, això sí, resta afectat per aquest decés. La mort, tan pròxima, el colpeix. I després, quan rep la visita d’Albertine, i es permet amb ella certs jocs eròtics, no s’està de reconèixer que, en “el moment que precedeix el plaer” hi ha alguna cosa semblant “al que segueix la mort”. En l’abellidora noia en flor el narrador descobreix progressos lingüístics que no s’esperava, i que li la fan més encisadora encara. La jove “tenia una pronunciació tan carnal i tan dolça que, només parlant-te, semblava que et besés”. La naturalesa literària de la seua relació s’aferma. El narrador, com sempre, n’extrau les seues teories apodíctiques: “Les dones una mica difícils, que no posseïm de seguida, de qui no sabem ni tan sols de seguida si podrem arribar a posseir-les, són les úniques interessants”. I rebla: “Les dones que coneixem ja d’entrada a ca l’alcavota no interessen, perquè romanen invariables”.
  Albertine se’n va i el narrador s’assabenta de la separació imminent entre el duc i la duquessa de Guermantes. Llavors li entra un desfici infinit per ser convidat de nou al seu saló, on, abans de la mort de l’àvia, ha passat estones tan intenses. Aviat, però, un nou desig es creua en la seua imaginació: posseir la senyora de Stermaria (sic). Per algun motiu Saint-Loup li ha fet creure que aquesta dama se li lliuraria, però tot resulta un malentès. Es queda amb els Guermantes, doncs. Davant l’esplendor interminable del seu saló, davant un món de puresa de sang immemorial i gestos desmesurats d’alcúrnia magnificada, el narrador ens detalla la seua admiració inacabable. Tota la casuística dels salons parisencs s’implementa amb la morositat ja característica de la Recherche. Per primera vegada, però, algunes d’aquestes pàgines se’m fan tedioses, però això no té res a veure amb la traducció pulcra, exacta, perfectament adaptada a l’original de Josep Maria Pinto.
  En un moment d’aquesta vasta amplificació, després d’haver reflexionat sobre si en el futur noms com el de Guermantes romandran en la memòria de la gent o es convertiran en pura arqueologia, el narrador rep una estranya confidència de l’ambaixadora de Turquia. Aquesta bona senyora posa en dubte, davant la indignació del seu interlocutor, l’heterosexualitat del duc de Guermantes. El comentari, en tot cas, ve a afegir-se a la densa atmosfera d’ambigüitats sexuals que suren en la Recherche, i que avui sabem que es correspon amb les pròpies característiques de Marcel Proust.
  Quan se’n va de cals Guermantes, el narrador va a veure Charlus, que tant el fascina. El baró el rep fora de si, i l’acusa d’haver-lo calumniat. L’al·ludit entra en còlera, ho nega tot i té l’impuls d’anar-se’n, però al remat tot s’arregla. Finalment retorna al saló dels Guermantes, on hi retroba Swann, que li anuncia que està molt malalt. El volum, que s’havia iniciat amb la mort, la hi torna a fer surar, com un eco invers del plaer que bascula a tothora en l’altre plat de la balança.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.610

Montaigne i els fantasmes de la religió

Títol: Ensayos
Autor: Michel de Montaigne
Galaxia Gutenberg
Barcelona, 2014
Trad. de Javier Yagüe Bosch
2.393 pàgines

 Montaigne -tot Montaigne- és una espècie de colossal llibre d'"autoajuda", per dir-ho amb uns termes que en els darrers temps ha fet furor. Agafem, per exemple, la qüestió del gigadisme (o jihadisme), tan candent. Occident s'estremeix davant l'embat imparable de molts fanatismes a l'uníson: Al-Qaida, l'Estat Islàmic, Boko Haram. El fantasma que recorre Àfrica i l'Orient és un producte estrictament quixotesc: aquests monstres assassins s'hi han tornat per la lectura esbiaixada d'un sol llibre, l'Alcorà. És veritat que, com la pròpia Bíblia, aquest és un text suficientment ambigu com per despertar instints perfectament contradictoris. Els qui l'hem sovintejat, però, tenim clar que no hi ha res semblant a aquesta espasmòdica "guerra santa" (un concepte més aviat postcorànic) amb què xalen els pinxos en qüestió.
  Això es llegeix en la sura 2: 256, en la traducció de Mikel de Epalza (L'Alcorà, Proa, 2001):

"Que no [hi] hagi coacció en matèria de religió, ni abús de força!"

Però això en la sura 9: 4:

"Perquè Al·là, Déu, estima molt els qui El temen, pietosament!
Quan aquests mesos que heu pactat, de pau sagrada, hagin passat,
mateu tots els qui associen a Al·là, Déu,
altres deïtats, allà on siguin"

  Sembla clar, però, que la jihad és un concepte que es refereix a una "lluita espiritual" interior, un deure religiós de tot musulmà. La "guerra santa", així (el conflicte contra els infidels), no és inevitable, ni cau pel seu propi pes. Però el fanàtic no escolta -no s'escolta. En tot Europa, procedents de tots els països i de tots els estrats socials, una legió de voluntaris -molts, conversos recents- s'allisten en les files del terror, perquè l'atracció de la religió i l'aventura (quin estrany aplec) és un compost de formidable seducció. És la tercera guerra mundial, que ja ha esclatat, i que provoca, en la vacil·lant i pusil·lànime opinió pública occidental, una nostàlgia per aquells vells autòcrates que la "primavera àrab" va agranar. Sí: la vella mòmia de Moammar al-Gaddafi, per exemple, ens feia riure amb les seues pallassades totalitàries, però mantenia en peu això tan aproximat a un país que es deia Líbia. Sort que encara es sosté, ara mateix, el cadàver paranoic de Bouteflika, a Algèria, mentre Al-Sissi ha substituït Mubàrak a Egipte i Baixar al-Àssad resisteix a Síria amb puny de ferro. Aquests homes de pedra picada (fins i tot al-Àssad, que ha passat de facinerós a heroi sense solució de continuïtat) tranquil·litzen Occident però, serà suficient?
  Escriu Montaigne:

"Il advient de là qu’il n’est rien cru si fermement que ce qu’on sait le moins, ni gens si assurés que ceux qui nous content des fables: comme Alchimistes, Pronostiqueurs, Judiciaires, Chiromanciens, Médecins, id genus omne. Auxquels je joindrais volontiers, si j’osais, un tas de gens, interprètes et contrôleurs ordinaires des desseins de Dieu, faisant état de trouver les causes de chaque accident, et de voir dans les secrets de la volonté divine les motifs incompréhensibles de ses oeuvres, et quoique la variété et discordance continuelle des événements les rejette de coin en coin, et d’orient en occident, ils ne laissent de suivre pourtant leur esteuf, et de même crayon peindre le blanc et le noir." (I-XXXII)

[Trad. de Javier Yagüe:  "De ello se sigue que nada se cree con mayor firmeza que lo que se sabe menos, ni hay gentes más seguras de si mismas que las que nos cuentan fábulas, como alquimistas, adivinos, astrólogos, quirománticos, médicos, toda esa ralea; a los cuales, si a tanto llegara mi osadía, añadiría yo de buen grado una caterva de hombres, permanentes intérpretes y fiscalizadores de los designios de Dios, que presumen de averiguar las causas de cada suceso y de ver en los arcanos de la voluntad divina los motivos incomprensibles de sus obras; y aunque la constante variedad y discordancia de los acontecimientos los zarandea de un lado a otro, y de oriente a occidente, no por ello dejan de correr detrás de la pelota y de pintar con el mismo lapicero lo blanco y lo negro"]

 [Trad. de Vicent Alonso: "Se segueix d'això que no hi ha res cregut tan fermament com allò que menys se sap ni gent tan segura com els qui ens conten faules, com ara alquimistes, endevins, astròlegs, quiromàntics, metges, id genus omne. Als quals jo afegiria de seguida, si m'hi atrevira, un munt de gent, intèrprets i vigilants ordinaris dels designis de Déu, que creuen conèixer les raons de cada esdeveniment [i] veure en els secrets de la voluntat divina els motius incomprensibles de les seues obres; i per bé que la varietat i la discordança contínues dels esdeveniments els expulsa d'un lloc cap a un altre, i d'Orient cap a Occident, no deixen de seguir tanmateix el seu joc, ni deixen de pintar el blanc i el negre amb un mateix llapis"]

      Copie aquestes línies en francès modernitzat de l'última versió que ha caigut a les meues mans dels Essais, l'edició bilingüe de Javier Yagüe Bosch en Galaxia Gutenberg. Són 2.393 pàgines en paper bíblia, un totxo impressionant que ve a sumar-se a la recent traducció completa al castellà que va publicar Acantilado (2007) o a la versió catalana editada en tres volums (2006-8) per Vicent Alonso en Proa. Les dues darreres es basaven en el text pòstum dels Essais preparat per Marie de Gournay, mentre que Javier Yagüe ha preferit el manuscrit de Bordeus. D'una manera o altra, el vell senyor de la Muntanya no passa de moda, hi ha la necessitat constant d'actualitzar el seu missatge. L'home que ja va deixar entendre el seu escepticisme respecte a la seua pròpia religió (per la via, principalment, d'ignorar la doctrina cristiana en totes les pàgines que va escriure, cosa que va provocar que aquestes foren inscrites durant dos segles a l'Índex de llibres prohibits), es projecta amb gallardia, des del seu temps convuls, cap a la Il·lustració i, des d'ací, cap a la "mort de Déu" de Nietzsche.
  Això, aquest arbre genealògic de l'escepticisme, es el que es nota en falta dins la tradició àrab moderna. L'Islam necessita un Montaigne, un Voltaire, un Nietzsche i els necessita amb urgència. Són quatre-cents anys imprescindibles i seria una il·lusió pensar que es poden produir instantàniament en una cultura que, cada vegada més, s'enfonsa en foscúries medievals. I, tanmateix, res està escrit -o, dit d'una altra manera, tot es pot reescriure. El destí de brutalitat i horror que dibuixa l'islamisme radical no és irrevocable. Però han de ser ells, els seus protagonistes, els qui se n'adonen...

Joan Garí

Una història de vergonya i espoliació

Títol: El finançament valencià. De la submissió al canvi necessari
Autor: Vicent Cucarella
Editorial Bromera
Alzira, 2015
169 pàgines

  Aquest llibre s'obre amb el celebèrrim primer vers de l'himne oficial de la Comunitat Valenciana: "Per a ofrenar noves glòries a Espanya". L'oportunitat de la cita és irònica però també taxativa, si tenim en compte que el text de Vicent Cucarella (tècnic de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques, IVIE) aborda el dèficit crònic de les finances públiques valencianes. Quan es parla dels diners públics, al País Valencià sempre s'ha d'acabar adduint un parell de conceptes que han trigat a ser posats damunt la taula, però ara hi tenen la presència torbadora -invisible encara per a segons qui- de la carta robada d'Edgar Allan Poe. El primer d'aquests conceptes és el de "solidaritat" i el segon el d'"infrafinançament".
  El sistema autonòmic espanyol està basat en les transferències econòmiques entre les comunitats tingudes per "riques" i les considerades "pobres". Segons això, Catalunya, les Illes Balears i Madrid tenen un saldo fiscal negatiu en relació, per exemple, a Extremadura, Canàries i Astúries. Els primers són territoris amb una elevada renda per càpita, que han de subvencionar els altres. D'això se'n diu "solidaritat interterritorial" i, més enllà de les virtualitats caritatives del sistema, òbviament és un mètode imperfecte que ha aixecat nombroses protestes en les comunitats més forçosament dadivoses. Què passa al País Valencià, però? Doncs una cosa molt simple, i que Cucarella remarca: que sent un territori amb una renda per càpita inferior a la mitjana és obligat a ser un contribuïdor net al sistema. Se suposa que els rics ajuden als pobres, a Espanya, però els valencians, que som "pobres", som obligats a comportar-nos com a "rics".
  Sí, amics: una història de vergonya i espoliació. Agreujada, a més, per un infrafinançament crònic per part de l'Estat, que fa que, entre 2002 i 2013, el deute històric acumulat a València siga d'11.600 milions d'euros. Això implica que, en aquest període, mentre la població del país s'incrementava en un milió de persones per la immigració, València rebia menys diners per a finançar l'educació i la sanitat i fins i tot la despesa per càpita de l'Estat per a infrastructures hi era menor que la dels propis territoris forals (on la pràctica totalitat de la inversió la realitza l'administració autòctona).
  Dèficit fiscal, infrafinançament, oblit per part de l'Estat. Podríem pensar que tot això és una -altra- conseqüència de la crisi econòmica, però no és cert. Els problemes són molt anteriors al 2008: són seculars i endèmics. L'any 1915, per exemple, la revista Pàtria Nova ja avisava del dèficit fiscal. És clar que, llavors, això era un paperet per a irrisòries minories. La diferència és que, ara, són els principals actors socials els qui es fan eco d'aquest discurs. Fa uns mesos Salvador Navarro, president de la Confederació Empresarial Valenciana, declarava: "Jo, com a ciutadà i empresari valencià, tinc lleialtat institucional al Consell però, amb tots els respectes, comence a cansar-me d'Espanya". I després proposava, directament, canviar la primera frase de l'himne ("Per ofrenar...) en el següent sentit: "Per demanar el que ens toca a Espanya".
  Són símptomes en la bona direcció. Dissortadament, els dirigents polítics i socials valencians dels últims 40 anys no han destacat pel timbre de la seua veu. A Cucarella li ha faltat constatar més explícitament la falta de voluntat -o de pebrots- de les nostres classes dirigents per capgirar una situació clarament injusta. Òbviament, encara estem a temps. Però han de canviar moltes coses. Començant per aquest himne genuflex i estrafolari...

Joan Garí

Publicat en Ara 28-3-2015