Crim, perversió i metamorfosi

Títol: La por de la bèstia
Autora: Anna Moner
Amsterdam
Barcelona, 2023
253 pàgines

  Anna Moner ocupa un lloc una mica insòlit en la nostra literatura. Des que va publicar Les mans de la deixebla (Bromera, 2011) ens ha obert de bat a bat el seu gabinet privat, un univers de parets vellutades poblat per criatures estranyes i inaudites, sempre depassant qualsevol frontera moral que hi poguérem sospitar.
  Aquell primer llibre contava la història de Brunel·la, deixebla del cirurgià Frabrizzio Scarpa. Som al segle XVIII. Scarpa ensenya a Brunel·la els secrets de l'anatomia. A l'hora de la mort, li llegarà un llibre molt especial, on es descriuen aquestes pràctiques. Brunel·la necessita aprendre l'ofici. Amb Scarpa mantenia una relació ambígua, que incloïa pràctiques sexuals a la mesura d'un vell al límit de les seues forces. Es configura així un món propi, el d’Anna Moner, caracteritzat per l’interés en les aberracions anatòmiques, en totes les desviacions de la sexualitat humana i en l’exploració de tota mena de paradisos artificials.
  Aquesta particular cosmovisió es va refermar en els dos següents títols de Moner, El retorn de l’hongarès (2015) i La mirada de vidre (2019). El primer d’aquests volums ens traslladava al París de finals del segle XIX, en un relat superb poblat de forenses, vampirs i dames voluptuoses. El segon se situava a la Barcelona de principis del segle XX; allí, en ple sanatori de Sant Gervasi, un peculiar doctor duia a terme experiments amb dones histèriques d’alt voltatge sensual.
  Amb aquest historial, era obvi que La por de la bèstia ens forniria una nou lliurament de les obsessions d’aquesta autora, ara en forma de les històries paral·leles de dos personatges extraordinaris obcecats pel crim i la metamorfosi. Emily Amherst (un nom d’ecos molt literaris), la protagonista femenina, és una adolescent reclosa en un casalot que experimenta amb la morfologia dels insectes i animalons que captura. El Minotaure, el protagonista masculí, assassina prostitutes per disposar les escenes del crim segons la coreografia de determinats quadres renaixentistes.
  Tots dos, Emily i el Minotaure, acabaran trobant-se en una agònica escena final. I Moner ens ho narrarà, com sempre, amb la seua llengua barroca, rica i sensual, sempre recreant-se en la literalitat perversa de la malignitat desviada i corrupta de la raça humana.
  Llegir Moner no defrauda: és un experiment sensorial de primer ordre. Amb la nova novel·la, s’hi ha superat. El neguit provocat per algunes pàgines inquieta fins i tot un lector experimentat, com ara jo. Objectiu complert, doncs.

Joan Garí

Publicat en Ara el 27-1-2024

Histèria, morfina i sublimació artística

Títol: La mirada de vidre
Autora: Anna Moner
Bromera
Alzira, 2019
254 pàgines

  Amb només tres novel·les, Anna Moner (Vila-real, la Plana Baixa) ha ocupat ja un espai singular en la narrativa catalana contemporània. Al seu univers personalíssim pertanyen per dret propi personatges perfilats amb l’aire morbosament sensual que caracteritza ja irrevocablement el seu estil. En Les mans de la deixebla (2011) vam conèixer Brunel·la, la peculiar pupil·la del cirurgià Fabrizzio Scarpa. Tal com ha après del seu mestre, Brunel·la alterna les pràctiques anatòmiques amb vius i morts (a la recerca d’un trasplantament impossible) amb torbadores delícies sexuals. L’atmosfera victoriana d’aquesta novel·la, malaltissament voluptuosa, es continua d’alguna manera en El retorn de l’hongarès (2015). L’ambientació es trasllada de la València del segle XVIII (on s’ubicava la trama de l’anterior obra) al París de finals del XIX, amb una acció bifurcada en un compàs de cent anys, però on continua la indagació de Moner dins el costat fosc –allà on el sol no deixa de brillar, però ho fa de manera oblícua-  de la condició humana.
  La novel·la actual, La mirada de vidre, se situa a la Barcelona de principis del segle XX. Els personatges que la protagonitzen són empleats del sanatori de Sant Gervasi. El doctor Robert Isaac hi realitza estranys experiments amb els interns, que sublimen les seues pulsions artístiques. Isaac vol reproduir, estimulant elèctricament els músculs de la cara, passatges especialment estimats de la història de l’art, com ara el somriure de la Gioconda. La seua cobaia preferida, en aquest sentit, és una interna a qui anomena la Valquíria, afectada per intensos atacs d’histerisme que propicien escenes d’alt voltatge sexual. El fotògraf Roger Queralt, membre de l’equip del doctor Isaac, hi és l’encarregat d’immortalitzar les hipotètiques troballes científicopictòriques. Queralt va experimentant un tèrbol desig envers la Valquíria, a qui Gualbert –un altre ajudant del metge- assetja sexualment a les nits carregades de droga i excessos del sanatori.
  Anys després –tal com anem coneixent amb una acció paral·lela- Queralt buscarà retrobar les sensacions que va experimentar amb la Valquíria, incloent-hi l’addicció als opiacis. Mentre treballa retocant fotografies per als propòsits fraudulents d’una mèdium (madame Babinski), Queralt va destruint la seua vida amb cada nova injecció de morfina, mentre el rastre de l’antiga interna sembla haver-se esvaït per sempre...
  Com sol ser ja habitual en aquesta autora, el treball estilístic i la força de les seues descripcions converteixen la lectura en un plaer manifest. L’evocació del Paral·lel de principis de segle és suggestiva i brillant, amb notes fefaentment decadentistes: “Individus madurs de faccions congestionades i ventres respectables, amb els bigotis envescats de vaselina, i vells de canells tremolosos, natges arrupides i testicles caiguts escollien parella entre un grup de meuques descarades, abillades amb teixits transparents i cossets de seda lleugers ben cenyits a la cintura, que, assegudes al voltant de taules de marbre badat, parlaven entre elles de manera grollera i permetien que els premessen les cuixes a canvi d’un parell de gots d’absenta que la madame s’encarregava de cobrar personalment”.
  Afegiré ara que el meu entusiasme davant la força sensorial i literària dels textos d’Anna Moner va propiciar fa uns anys una anècdota de què encara em vanaglorie. Vaig publicar al seu moment en aquest periòdic la crítica de El retorn de l’hongarès. Segons em va contar Anna, un dia es van presentar dues joves en una llibreria de Barcelona, amb el retall del meu text sobre la seua novel·la. "Volem aquest llibre", van dir.
  Es va complir així, el desig secret de tots els qui escrivim sobre llibres: que la nostra paraula siga l'inductor més eficaç que conduïsca el lector cap a l’obra que has admirat i que vols propagar com l’estrany evangeli que tot volum ambiciós no hauria de deixar d’aspirar a ser.

Joan Garí

Publicat en Ara, 30-3-2019

Un plaer per als sentits

Títol: El retorn de l’hongarès
Autora: Anna Moner
Editorial Bromera
Alzira, 2015
253 pàgines

  He llegit aquest llibre en plena Setmana Santa. És una història truculenta i sangonosa, vehiculada amb paraules magnífiques, obra d’una dona. Ara que me n’adone, també així es podria definir la pròpia Setmana Santa, aquest episodi final d’un relat originat en una altra dona, una enigmàtica mare virginal.
  Anna Moner es va donar a conèixer com a novel·lista amb Les mans de la deixebla (2011), una història de densa atmosfera previctoriana ambientada al segle XVIII. Brunel·la, la protagonista, hi rebia els secrets de l’anatomia de mans de Fabrizio Scarpa, epítom d’una brillant generació de cirurgians. La mort del mestre –amb qui Brunel·la manté una torbadora relació- portarà la deixebla a una recerca frenètica amb cossos robats cap al misteri del transplantament definitiu.
  Ara, amb El retorn de l’hongarès (Premi Alfons el Magnànim, un dels més ben dotats de les nostres lletres), Moner s’afiança i excel·leix en les marques de fàbrica de la seua narrativa: el virtuosisme lingüístic, la creació d’atmosferes morboses i sensuals, la indagació en el costat fosc de l’ànsia sempiterna cap a la voluptat. En aquest cas, l’excusa argumental ens trasllada al París de finals del segle XIX. La ciutat del Sena és recreada amb un halo misteriós i sinestèsic, a través d’uns personatges en el límit de certa condició humana: un inspector naturalista, un forense qua analitza els morts com si foren flascons de perfum (amb ecos, novament, de Patrick Suskind), un estrany mag hongarès de costums vampirescos i ambicions d’immortalitat i la seua amant, la voluptuosa Dama de Jade. La peripècia detectivesca que s’arbora entre aquests personatges –resolta en un engranatge narratiu modèlic- culminarà més de cent anys després, quan entre en escena Sara Bongard, una jove antropòloga forense amb curiosos costums zoològics i sexuals.
  Notable peça d’orfebreria literària, amb un formidable sentit de la llengua, El retorn de l’hongarès s’explica perfectament amb el vers de Baudelaire que cita un dels seus protagonistes: “Els encants de l’horror solament embriaguen els forts”.
  Producte d’una documentació sistemàtica, un llibre com aquest deixa un regust profund en un paladar ambiciós, talment el Fondellol (el llegendari vi ranci d’Alacant) que hi beuen els personatges, ara amb gotes de rosada, ara amb gotes d’opi. Un plaer per als sentits que recomane vivament.

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-5-2015

La festa de la llengua

Títol: Les mans de la deixebla
Autora: Anna Moner
Edicions Bromera
Alzira, 2011
229 pàgines

  Els entesos en la història de la literatura catalana coneixen bé la història de Caterina Albert i Paradís. Aquesta autora empordanesa (nascuda a l'Escala el 1869) es va donar a conéixer com a escriptora amb el monòleg teatral La infanticida, que va guanyar els Jocs Florals d'Olot del 1898. El títol de  la peça dóna una idea del seu contingut. L'escàndol va ser majúscul: en descobrir-se que l'autora de l'obra era "una senyoreta de l'Escala" la bona societat de l'època es va esquinçar les vestidures. El monòleg va ser retirat i l'autora, escarnida, va decidir inventar-se un pseudònim masculí i ocultar per sempre més la seua identitat literària. Moria així Caterina Albert i naixia Víctor Català.
  No sé què pensaria la "bona societat" d'ara mateix -cas que n'hi haja- en llegir un llibre com Les mans de la deixebla, d'Anna Moner. Al capdavall, aquesta obra valenta i treballada se situa en un nivell de complexitat moral que faria enrojolir-se un lector poc avesat, de no ser perquè vivim ja un temps en què ningú se sorprén de res, i el que s'escandalitza per les giragonses del sexe ha de ser necessàriament un outsider infeliç.
  La deixebla a què fa al·lusió el títol és Brunel·la, una dona que conjuga un aire de plenitud sensual amb una tara de neixement: un polze bífid. Aquesta imperfecció serà el motor del relat. Brunel·la fou deixebla de Fabrizzio Scarpa, cirurgià brillant d'aquella generació de cirurgians que ja no són considerats despectivament pels altres metges "simples barbers". Som al segle XVIII. Scarpa ensenya a Brunel·la els secrets de l'anatomia. A l'hora de la mort, li llegarà un llibre molt especial, on es descriuen aquestes pràctiques. Brunel·la necessita aprendre l'ofici. Amb Scarpa mantenia una relació ambígua, que incloïa pràctiques sexuals a la mesura d'un vell al límit de les seues forces:
  "Preferia regalar-li filigranes, la gaubança la transformava en una criatura delitosa, més del que en ocasions podia suportar. Presents per abillar-se i que, per aquest motiu, perquè entraven en contacte amb el seu cos, ell també adorava. El cinyell de vellut roig, les mitges de seda rosa, les arracades de perles, les pintes de nacre, el caduceu d'argent, les xinel·les, les cotilles, les xambes farcides de puntes i farbalans, el mantó brodat de papallones, les faldilles de seda..., un conjunt de vincles que anaven traçant simbòlicament un nexe carnal que creixia dia a dia, que teixien un fil invisible, irrompible, que els mantindria units corporalment i afectiva, un lligam capaç de perdurar més enllà de la mort i, per descomptat, més enllà de la satisfacció física immediata"
  Establida en una alqueria de l'horta de València, Brunel·la lloga un peculiar criat, Zacaries. Zacaries té disset anys, li agrada mastegar terra i està secretament enamorat de la seua mestra, "sempre perfecta, sempre torbadora". Ell és l'encarregat de proveir de cossos -de vegades morts, de vegades vius- a Brunel·la per a les seues pràctiques anatòmiques. La narració ens transportarà a través de nits febrils, bisturí en mà, a la recerca del transplantament definitiu -del transplantament impossible.
  Dir això només, però, seria fer-li un flac favor a un llibre com aquest. L'autèntic protagonista d'aquesta obra és el llenguatge, la festa de la sintaxi, l'orgia dels mots. Moner ens endinsa en una atmosfera de sensualitat molt ben resolta literàriament. En alguns moments m'ha fet pensar en El perfum de Patrick Suskind i en altres en aquelles pel·lícules de sèrie B dels anys 40 (El ladrón de cadáveres, de Robert Wise, per exemple, amb Boris Karloff i Bela Lugosi a l'uníson, ni més ni menys), que conjugaven la feixuga atmosfera victoriana amb un gloriós blanc i negre. I això, per si cal dir-ho, pretén ser un elogi. Anna Moner té un rar sentit de la narració, un bon domini dels resums i de les amplificacions. Els seus personatges, addictes a paradisos artificials (Zacaries a la terra, Brunel·la al làudan), se situen en el límit de la condició humana, i un torbador joc d'atraccions i repulsions els va entrellaçant fins arribar a un final dramàtic.
  Per escriure coses infinitament més ingènues que aquesta Caterina Albert va haver de renunciar a la seua identitat. A Anna Moner, en canvi, els lectors només li exigiran que, en endavant, mantinga el nivell d'aquesta magnífica opera prima. El seu món sensual i torbador ha deixat ratlles fetes.

Joan Garí