El sexe que no gosa dir el seu nom

Títol: Una noia diferent
Autora: Ann Bannon
Editorial Labutxaca
Barcelona, 2013
Traducció de Núria Parés
291 pàgines

  Amb el rètol de "Les cròniques de Beebo Brinker", Ann Weldy, una escriptora novella arrecerada sota el pseudònim d'Ann Bannon, va publicar, a finals dels anys 50, una sèrie de novel·les protagonitzades per lesbianes. Era l'època en què els Estats Units es debatien entre la paranoia macarthista i l'enlluernament de tot el que s'esdevindria, en matèria de llibertats i de canvis socials, tot just en la dècada següent. Com l'autora repetiria amb posterioritat, no hi tenia cap pretensió literària: només volia donar solta a les emocions que l'embargaven des de feia temps, ja que ella també era una d'aquelles torbadament addictes al "sexe que no gosa dir el seu nom".
  Una noia diferent és la primera d'aquesta sèrie de quatre novel·les ja esdevingudes clàssiques, i ara recuperades pel segell Labutxaca. Resulta, però, que aquest títol acabaria sent el llibre en rústica més venut de l'any 1957 al seu país. I resulta, també, que és possible que fora escrit sense pretensions literàries, però l'estil de l'autora s'imposa pel seu maneig perfectament convincent del tempo narratiu -les pauses, les el·lipsis, els resums- i, especialment, per la seua excel·lència en els diàlegs. Sap dotar les converses dels personatges amb un efecte de versemblança molt destacat, alhora que domina tambe els canvis de to, de la lleugeresa al dramatisme.
  La història relatada és d'un convencionalisme força realista: Laura, una noia acabada d'arribar a la universitat, hi coneix la Beth. El caràcter especial d'aquesta darrera -elegant, impulsiu, popular i desvergonyit- la captiven i a poc a poc entre les dues es va covant un sentiment més enllà de la simple amistat. Tota l'estratègia narrativa està orientada a dilatar la revelació de l'amor entre Laura i Beth. Mentre el desig no es veu acomplert, el relat funciona i el lector es manté expectant. De fet, el moment de l'amor entre ambdues xiques, que s'ha avançat al principi de la novel·la, es fa esperar més de cent pàgines. L'elaboració emocional, d'altra banda, no és l'habitual en la literatura de consum on primer es va enquadrar aquesta novel·la:

  "La Laura, que era més jove, tenia l'estranya i vaga sensació que acostar-se massa a la Beth era com adorar-la, i adorar-la volia dir patir. Encara no l'acabava d'entendre, la Beth no s'adaptava a cap motlle, i la Laura preferia mantenir-s'hi a una certa distància emocional. Mai no havia conegut ningú com la Beth -ni hi havia somiat, ni havia llegit mai sobre algú com ella- i, fins que no l'entengués, li faria por"

    No es que siga una penetració psicològica inusitada, però és més del que són capaços d'expressar alguns que s'autoanomenen escriptors amb molts triennis.
  És lògic, en un altre ordre de coses, que la protagonista no s'avinga a ser "homosexual". Ella simplement es veu inundada per un devessall d'emocions a què no necessita posar nom: només canalitzar-les com cal. L'evidència, però, acaba imposant-se: "Som tan lesbianes com les dones que es veu clar que són lesbianes", diu la Beth, en un rampell de sinceritat. Però ella, precisament, no hi és un exemple massa senzill. Els seus sentiments envers Charlie acabaran produint el trencament amb Laura. En aquest punt, però, Laura ja ha assumit la seua sexualitat, i accepta naturalment que Beth preferisca un home.
  Sempla que la Beth Cullison del relat és un alter ego eficient de la pròpia Ann Weldy. Almenys podem deduir això d'algunes de les fotografies de l'època, on la Weldy apareix com la reina perpètua de la festa, sublimant amb popularitat el neguit íntim que la devia informar per dins. D'alguna manera, el seu univers em recorda el de Nada, de Carmen Laforet. També aquest clàssic contemporani fa nadar els seus personatges en un llac d'emocions, i les reservades a la protagonista tenen més a veure amb l'imaginari homoeròtic que no amb les convencionals entre ambdós sexes.
  Sembla que Una noia diferent i els altres llibres d'Ann Bannon tenien èxit perquè aunaven les lectores femenines de tendència homosexual amb el públic masculí heterosexual, àvid d'històries de dones pujades de to. I és que ja diuen que tots els hòmens som uns porcs...

Joan Garí

Les raons del cos

Títol: Fanny Hill
Autor: John Cleland
Editorial Adesiara
Martorell, 2012
Trad. de Xavier Pàmies
275 pàgines

  Publicada a Anglaterra l'any 1748, Fanny Hill: Memoirs of a Woman of Pleasure passa per ser una de les novel·les més perseguides i censurades de la història. I el motiu és obvi, perquè aquesta crònica epistolar, escrita a la presó, és un catàleg de situacions obertament sexuals protagonitzades per una vivaç adolescent de quinze anys. Frances Hill, la protagonista, va nàixer a Liverpool però, en ser òrfena, no tarda a fer cap a Londres, on serà introduïda ràpidament en la vida llicenciosa de les cases de plaer. La xica és desperta i aprén ràpid. Fins i tot a la seua curta edat no tarda a adonar-se, al primer dels establiments on recala, que "aquella casa on m'estava era massa malsana perquè un producte tan delicat com la virginitat es conservés" (sic). I no es conserva, òbviament. Al llarg de la narració, però, no serà la darrera vegada que "perd" la virginitat. La protagonista va sotmetent-se al desig dels homes que va trobant al llarg del seu recorregut -i també d'alguna dona-, no sense fruir intensament en quasi totes les experiències. Un estil elegant i precís, amb notes iròniques, procura unes descripcions eròtiques que no embafen ni es repeteixen en les nombroses batalles entre els sexes:

  "Vaig dedicar-me a acariciar i prémer amb delicadesa aquells fràgils recipients globulars i, com per art d'encantament, aquell contacte va fer el seu efecte, precipitant i desencadenant els símptomes d'aquella dolça agonia, aquell lànguid instant de dissolució en què el plaer mor de plaer i la seva misteriosa maquinària ofega l'excitació que ha despertat en aquests òrgans colgant-los amb una revinguda de fluids càlids que és en si mateixa la més intensa de les excitacions, i que els esprem i els xucla assedegada com la sangonera de natura ardent que, per refredar-se, absorbeix amb tenacitat tota la humitat que té a l'abast"

  Sent com és el llibre un ampli catàleg d'experiències sexuals (on no falta ni l'homosexualisme ni la disciplina anglesa, en homenatge aquesta darrera a l'origen de l'autor i de la protagonista de l'obra), caldrà dir que compleix fefaentment el paper que s'espera de la bona literatura eròtica, és a dir, poder ser llegida amb una sola mà... En casos com aquest, l'únic perill que pot assaltar el narrador és la reiteració. Conscient d'això, la narradora no s'està d'exorcitzar el problema:

  "No hi ha manera -escriu- d'evitar repetir les mateixes imatges, les mateixes figures i les mateixes expressions, amb l'inconvenient afegit de la repugnància que crea el fet que les paraules gaudi, ardor, deliqui, èxtasi i tota la resta d'aquests termes punyents tan propis de la pràctica del plaer perden bona part de la força i el braó que haurien de tenir a causa de la freqüència amb què inevitablement es repeteixen en una narració que té aquesta pràctica com a base explícita"

  En cap moment, però, el relat decau o es fa avorrit. El seu aire a novel·la picaresca -accentuada per la narració autobiogràfica- i l'elegància en l'expressió ajuden a informar les escenes de sexe explícit amb una amenitat que vanament buscaríem avui en la majoria de les pel·lícules de sèrie X. Al capdavall, el sexe és molt millor quan se serveix mesclat amb literatura, de la mateixa manera que la pronografia audiovisual milloraria infinitament si es rodara amb criteris cinematogràfics.
  Per tot això, Fanny Hill és un luxe i no m'estranya que l'església anglicana i la conxorxa habitual dels enzes benpensants l'anatemitzaren llargament. Com tots els llibres on el sexe és una vivència gojosa i sense culpabilitat, Fanny Hill ensenya que les raons del cos són massa poderoses per a ser encotillades per teòlegs alopècics o burgmestres reprimits. Al final, Fanny es casarà amb el seu primer amor, i així es clourà la seua etapa de desenfrenament juvenil. Però el que hi sura és un poderós que nos quiten lo bailao davant el qual, definitivament, cap censura ni cap repressió podien tenir res a fer.

Joan Garí

  
 

La novel·la de la realitat

Titol: Las voces bajas
Autor: Manuel Rivas
Editorial Alfagaura
Madrid 2012
200 pàgines

Em passa que, quan agafe una novel·la, ha de ser molt bona, molt versemblant, per a què m'interesse. En canvi, els llibres amarrats a la realitat m'atrauen per se. Sovint ocorre el fenomen, a més, de grans novel·listes -novel·listes aclamats per les seues ficcions- que infanten, un dia, un llibre de memòries. I aquest sol ser, invariablement, el seu millor llibre. Tot això té una explicació: per a contar la realitat d'un mateix, per a contar-se, es necessita una llarga pràctica. Aquesta pràctica la proporciona la ficció. I l'escriptor hi pot excel·lir, a condició que no oblide que tot el que inventa és només un llarg exercici estilístic, i que l'autèntcia prova de foc per a la seua literatura consitirà a inventar el que ja era real.
  Un poc ha passat això amb Manuel Rivas. Autor de brillants però un poc farragoses novel·les, Rivas ha anat assaonant un estil que ha pogut usar, finalment, en una obra rotundament definitiva: la rememoració de la seua infància i la seua primera joventut. Rivas tenia dins seu el material per a la més excelsa narració, i només necessitava haver-hi conquistat un estil. Ara ja té aquest estil: impressionista, juganer, més atent a la sinestèsia metafòrica que a procurar, per exemple, un ordre lògic en el relat. Amb aquest arma, era el moment d'enfrontar-se al més pregon de la seua memòria. Aquesta serà l'encarregada de posar en escena la família de l'escriptor: el pare a qui no agrada el futbol, la mare verbívara de qui aprén la literatura i la germana major, pionera en tantes coses, també a explorar el país que ve després de la vida.
  La vida d'un infant gallec a les acaballes del franquisme ens resultarà familiar a tots aquells que compartim una mateixa edat. Què dir, per exemple, de la inadequació entre el relat escolar i la realitat més quotidiana? Era l'època en què "los niños del Imperio soñaban con ser inmigrantes" (sic). En el relat escolar, Galícia era un pur apèndix atlàntic de l'Espanya imperial i la vara del mestre la concreció real però patètica de tots els discursos d'una autocràcia moribunda. En contraposició al que s'aprenia en aquella escola hi havia les "voces bajas", la dels qui no eren escoltats, la dels qui no eren preguntats, la dels qui no eren tinguts en compte.
  En aquell context, ser fill d'una família a la ruralia gallega t'assegurava un destí que Rivas va poder trencar. Va seguir estudiant, per exemple. I va arribar així a exercir la professió que anhelava, el periodisme. A benefici d'inventari queda la primera faena en El Ideal Gallego, sent encara estudiant a l'institut. En aquest periòdic s'encarregava de recórrer les parades de l'autobús per a replegar les cròniques dels corresponsals.
  En aquell temps, un capellà roig li va donar a llegir Sempre en Galiza, de Castelao. Sí, era l'època en què dels rectors progres es podien esperar grans beneficis, tots en aquesta vida. Ara els guanys que promocionen els capellans són tots per a l'altra vida, i vostés comprendran...
  Las voces bajas acaba amb la mort prematura de la seua germana Maria. Poc després moririen els seus pares. Però quan has tancat la darrera pàgina del volum, les veus d'aquestes persones que van existir un dia encara se senten ara. És un murmuri subtil però eficaç. És la música tàcita -baixa- de les vides reals rescatades per un bon escriptor de les urpes embarbussades de la mort. Heus ací, finalment, la gran novel·la de Manuel Rivas.

Joan Garí

Retrat de l'escriptor al seu café

Títol: La noche que llegué al café Gijón
Autor: Francisco Umbral
Editorial Austral
Barcelona, 2012
286 pàgines

  Austral reedita molt oportunament aquesta "espècie de memòries" de Francisco Umbral. Venint de "províncies" (així anomenen, a Madrid, la resta de l'Estat, perquè el melic sempre creu que la funció de la resta del cos és servir-li de context), és lògic que un jovencell que volia ser escriptor quedara enlluernat per la fauna que s'arraïmava en el mític café. Literats, periodistes, actors, models... l'única condició que semblava necessària per a perdre una vesprada al Gijón era tindre ambicions artístiques, sense importar si ja havies triomfat o tot sospitant que no ho faries mai. Per a més d'una generació d'escriptors recalats al Madrid franquista i postfranquista, el café Gijón tenia els mateixos contorns mítics que la tertúlia de l'Ateneu a la Barcelona d'abans de la guerra.
  Umbral, naturalment, no defrauda. La seua prosa pulcra, precisa, prenyada d'un lirisme ferotge però també invitador, profundament lleugera, va desbajocant uns anys on les velles glòries de l'Arriba o de l'ABC -els columnistes que ell admirava al marge de la seua ideologia- eren a punt de ser substituïts per les noves lleves anhelantment democràtiques, com el propi Umbral o Manuel Vicent. El café era l'escullera on anaven a morir les ones de totes les ambicions, de tots els desitjos, de totes les presumpcions. L'Umbral jovenent hi esmola la seua presumpció d'"escriptor sense gènere":

  "El escritor sin género sólo puede apoyarse en sí mismo, y cuando todavía no es nadie no tiene dónde apoyarse y se tambalea y pierde pie, que era lo que a mí me pasaba.
  Poeta es el que sólo escribe cuando se le ha ocurrido una cosa. Prosista es aquel a quien se le ocurren las cosas escribiendo".

   Ell era d'aquella mena de prosistes que han aprés bé la lliçó de la poesia. Des de la talaia dels anys, es permet rememorar l'experiència del café tot aprofitant per a passar comptes amb els antics i els moderns. Dels segons -els coetanis- fa retrats minuciosos i meticulosos. Quant als primers, no s'està d'establir jerarquies. A Baroja i Azorín, per exemple, no els tolera. No suporta, més concretament, la seua sintaxi -que ja va dir Valéry que era una propietat de l'ànima. "Baroja no había accedido aún a la sinntaxis cuando se murió", escriu Umbral amb lletres de sang. En general, els clàssics l'avorreixen. "No se puede escribir -afirma- acortezado de erudición"; "Hay que ser espontáneo para hacer una metáfora como para soltar un taco", rebla.
  I amb aquestes armes -l'espontaneïtat, la lleugeresa, una acidesa resolta en lirisme implacable- es passeja Umbral pels escenaris de la memòria, mentre ens explica com preparava el seu primer llibre, sobre Larra. Després hi havia les dones. Mengen a part, naturalment, però són al·ludides amb delicadesa -amb tota la delicadesa de què és capaç el seu predador:

"Había aprendido yo ya por entonces que la mujer es un problema de dedicación. No hay que ser guapo ni feo ni listo ni tonto ni rico ni pobre. Sencillamente hay que dedicarse".

  El volum es clou, significativament, amb el soterrar de Ramon Gómez de la Serna. Amb ell acaba un model d'escriptor, desencantat de la literatura i de la vida, i en comença un altre: el del propi Umbral. Són l'estirp dels escriptors de periòdic, els qui tot ho fiaven a la mesura de dues quartilles i estaven dotats per a copsar -com volia Eugeni d'Ors- les palpitacions del temps. I ara, irònicament i irrevocablement, són ells, els clàssics.

Joan Garí

 

Finalment, el Pla original

Títol: El quadern gris
Autor: Josep Pla
Editorial Destino
Barcelona, 2012
763 pàgines

  Es publica finalment l'edició fidedigna de l'obra magna de Josep Pla, corrompuda per correctors i altra gent de mala vida al llarg de gairebé mig segle d'edicions farcides d'errades i de tergiversacions. En un altre lloc he explicat ja què pense d'aquest darrer esforç editorial. Quan m'he vist amb el llibre a les mans, però, m'han entrat unes ganes terribles de tornar a llegir El quadern gris de cap a peus, com es mereixen els clàssics que t'han canviat la vida. És una evidència, però, que ningú llegeix dues vegades el mateix llibre. El riu de la literatura, elusivament heraclitià, et forneix guals per on podràs acostar-t'hi, però tal com avances en el teu viatge cada aproximació et semblarà haver-te transportat davant unes aigües inequívocament diferents.
  La primera vegada que vaig llegir El quadern gris ho vaig fer amb vint-i-pocs anys, sent estudiant universitari. L'horitzó que em van obrir aquelles pàgines va ser enlluernador -per usar un adjectiu tan càlidament planià. De llavors ençà, he dut aquest llibre sota el braç com una contrasenya. Ha format part de la meua vida com un fill sempre grat, com un amic dilecte.
  Rellegir-lo complet, ara, m'ha fornit retrobar les sensacions que ja coneixia i, alhora, experimentar-ne de noves. Crec que un dels encerts més evidents del llibre és aunar aquests dos universos tan distints i distants, però a la vegada tan estranyament complementaris. Per un costat, hi ha el món de Palafrugell, el llogarret de principis de segle que permet a l'autor una descripció minuciosa de la vida empordanesa. La finor del retrat físic, la penetració psicològica, la riquesa lèxica, la densitat ideològica (totes les ideologies li semblen comprensibles, excepte l'anarquisme) ameren les pàgines de la primera part de l'obra. A Palafrugell, Pla es retrata com un jovenet sociable però tímid, enamorat de la mar, del paisatge i del menjar del país. A Barcelona, on anirà a estudiar dret per imposició paterna, serà, com tots els catalans, "un animal que s'enyora", més interessat per la tertúlia de l'Ateneu que per les aules universitàries, i sempre obsedit pels problemes econòmics familiars i per la tirania del sexe.
  La concepció prostibulària de la vida és tan planiana com el respecte degut a unes pessetes esforçadament guanyades. Hi ha un contrast evident entre l'ambient rural, sotmés al pas de les estacions i als rudes oficis manuals i poblat per personatges peculiarment tel·lúrics, i l'ambient ciutadà, burgés i tertulià de Barcelona. Siga on siga, però, Pla fa sempre el mateix: llegeix i escriu. Llegeix Nietzsche, D'Ors, Baroja -Proust encara no. I després de llegir, escriu. Hi opina però, sobretot, descriu, perquè ja deixa dit que és més fàcil opinar que descriure i, així doncs, té menys mèrit.
  Hi ha tantes pàgines antològiques en El quadern gris que és una tasca impossible seleccionar-ne unes poques. Aquesta vegada em quedaré, però, amb l'apologia del tabac de l'Havana, puix no debades el meu Ofici està sotmés als bons auguris del fum de puro. Escriu Josep Pla:

  "El clima d'aquesta part del Mediterrani, doncs, permet fumar admirablement. No és pas que sigui un clima capaç de convertir el tabac dolent en bon tabac. Això seria excessiu. El que fa aquest clima és acusar al màxim les bones qualitats del tabac. La fulla es manté densa, d'una qualitat de polpa, oliosa, com si estigués impregnada d'una lleugera oleoginositat suavíssima. En el fons del fons del perfum del tabac de l'Havana hi ha un punt de cosa en descomposició, un punt de fermentació d'una fibra vegetal en un lloc humit (...) La visió d'una senyora o d'un grup de senyores agradables a través del perfum i del fum del tabac de l'havana contribueix a passar la vida"

  No cal creure, òbviament, que la literalitat del llibre estigués en aquells dos quaderns que va gargotejar el Pla jovencell a vint-i-un anys. Ja ha explicat Xavier Pla, en El primer quadern gris (Destino, 2004), que les anotacions originàries de l'escriptor -reproduïdes facsimilarment pel professor gironí- són només el canemàs a partir del qual Josep Pla prepararà el definitiu volum dietarístic per a l'Obra Completa. Pla s'inventa i es reinventa per als seus propòsits memorialístics. El resultat és un volum irrepetible, original, inoblidable. En el seu honor, em fumaré un havà com a final de lectura. Segons Pla, els cigarrets li servien per fer temps mentre buscava adjectius. A mi els puros em resolen paràgrafs sencers, articles complets. El bon tabac, com els bons llibres, es paladeja en silenci.

Joan Garí

 

Un país penjant d'un adverbi

Títol: Valencians, encara
Autor: Vicent Sanchis
Editorial Proa
Barcelona, 2012
253 pàgines

  "Nos hemos equivocado, teniendo toda la razón". Els versicles d'una vella cançó d'Enrique Bunbury semblen definir adequadament què ha passat amb el catalanisme al País Valencià. S'entén per catalanisme, abans que res, l'anhel d'una generació de valencianistes -la Generació del 1962- de compartir el projecte de  fraternitat extraregional que Joan Fuster va encunyar amb poca fortuna apodíctica: "Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans".
  Han passat els anys, finalment. Han passat, concretament, cinquanta anys. Mig segle és una distància prudencial per a fer balanços. És el propòsit de Vicent Sanchis en aquest llibre, on la probabilitat d'existència d'alguna cosa semblant a la valencianitat no assimilada és purament adverbial. Sanchis fa un repàs dels avatars de l'autoctonisme al País Valencià, des de la Nova Planta fins a Internet. La doble pregunta que hi sura sempre és com pot ser que els valencians siguem tan refractaris a qualsevol projecte nacional no espanyol i com és possible que, així i tot, hagem sobreviscut a la dansa dels segles sense un hara-kiri complet i compassiu.
  Fa una mica de mandra, ho reconeixeré, haver d'abordar novament tot açò. De fet, Sanchis va a contracorrent. Ara el que s'estila, al País Valencià, és el retorn a un llemosinisme més o menys il·lustrat. A Joan Fuster es prefereix la figura, sempre tranquil·litzadora, de Teodor Llorente. Algú haurà d'estudiar l'abast i els efectes d'aquest neollorentinisme que ataca sense pietat els fonaments de les antigues bases fusterianes. Potser en traguérem algunes conclusions sucoses i divertides.
  No seré jo qui impugnarà la necessitat d'articular un valencianisme desproveït, tàcticament, de l'ambició extralocal. Al capdavall, els Països Catalans s'havien convertit en un fantasma boirós que impedia la visió. Veurem quin resultat proporciona la nova orientació. A mi em sembla, com al propi Sanchis, que els diferents projectes de dignificació nacionalitària ara mateix en vigor no són incompatibles entre si: defensar l'"arc mediterrani" no va en contra de l'interés per unir els territoris que compartim una mateixa llengua.
  Ja va explicar Joan F. Mira, en Sobre la nació dels valencians, que una cosa és la nació política i una altra la nació cultural. Sanchis ho considera un punt d'inflexió tan important com el de Nosaltres els valencians. Diferent opinió segrega amb altres soi-disant fites del pensament valencianista no carcamal, com ara De Impura Natione, de Damià Mollà i Eduard Mira. El que li molesta d'aquest darrer assaig no és la impuresa, sinó l'estil. L'estil és una cosa molt important: ens delata l'estructura del pensament i la validesa d'aquest. No es pot aportar res interessant des del punt de vista intel·lectual amb una organització sintàctica descurada. Així i tot, crec que Mollà i Mira, amb els seus pals de cec, de vegades encertaven de ple en la cucanya: la seua consideració del País Valencià com un territori intermediari entre Catalunya i Castella/Espanya és un d'aquests encerts. Som fronterers, som migpartits, som frontisses, i d'aquí venen tots els nostres problemes.
  Vicent Sanchis ha abordat el seu llibre amb la solidesa faenera que el caracteritza. Sempre que me l'he trobat  -on siga-  m'ha fet l'efecte de sorprendre'l en alguna meticulosa labor que no podia ser interrompuda massa estona. És un executiu: un tipus que tira al dret, i no perd mai pistonada. Ara ha volgut reavaluar els motius del neguit fusterià i li ha eixit un manual àgil i que fa de bon consultar.
  Al final, és allò de Bunbury: "No soy mala hierba, sólo hierba en mal lugar". Més d'una generació de valencians tenim la sensació d'estar dempeus en el buit, sense terra sota els peus. Som els dolents de la pel·lícula. Una malaltia que es cura llegint però, ¿qui llegeix, encara? L'adverbi, com sempre, demoledor i epitàfic...

Joan Garí

 

Un llibre per al final dels temps

Títol: Fi
Autor: David Monteagudo
Quaderns Crema
Barcelona, 2010
Trad. de Jordi Nopca
334 pàgines

 Atret per la seua fama, i a l'espera de veure la pel·lícula que ha inspirat, em pose a llegir l'opera prima de David Monteagudo. Que se'n faça una adaptació cinematogràfica em sembla molt normal, ja que tot el relat està escrit com si fora un llarg guió. Tot són diàlegs i, quan hi ha acotacions per part del narrador, aquestes adopten el punt de vista d'una càmera invisible:

  "L'Eva es mou. Comença a caminar amb decisió, en la mateixa direcció d'abans, com si hagués recuperat una part de l'energia i la determinació que l'han animat aquests darrers dies. El terreny que trepitja comença a baixar en direcció a la ciutat, i nosaltres, des del nostre punt de vista [la cursiva és meua], veiem com el seu cos es va amagant gradualment, començant pels peus, rere l'horitzó proper i transitori del canvi de rasant".

  És normal, d'altra banda, i en aquestes alçades, que un novel·lista es veja àmpliament influït pel llenguatge del cinema. Al capdavall, el ritme i el tractament cinematogràfic doten el relat d'una vivacitat i una frescor que el lector agraeix. Monteagudo té gràcia, a més, per a reproduir amb versemblança el nivell col·loquial de la llengua. I té el talent suficient per a plantejar un enigma que s'arrossega des del pincipi fins al final. No m'estranya, doncs, que Fi haja entusiasmat alguns crítics, que l'han titlada de "llibre rodó", "una de les sorpreses d'aquesta temporada", "literatura majúscula" o "llibre de l'any". A què més pot aspirar un escriptor novell? En realitat, l'habitual és exactament el contrari: escriptors experimentats, amb una llarga carrera a l'esquena, que publiquen sense pena ni glòria i tot just vénen alguns centenars d'exemplars dels seus llibres, si hi ha sort.
  La Literatura és una amant molt esquiva -i un poc puta. Col·loca el llorer sobre el front més insospitat. He de dir, però, que la història de Monteagudo es llegeix amb deler i ganes d'avançar, i això ja és un mèrit suficient. La peripècia argumental reuneix una colla d'antics amics en un refugi de muntanya, misteriosament convocats. Un seguit d'estranys esdeveniments, i la desaparició gradual dels membres del grup, van convertint el que semblava una anècdota costumista en un relat de misteri. El realisme detallista amb què es conta hi accentua la sensació d'estranyesa. No és "realisme màgic", sinó una objectivitat de pedra picada on el que no quadra amb la nostra experiència -com ara que algú desaparega dins una piscina- es converteix en un motiu per a continuar llegint.
  Monteagudo ha demostrat, amb aquest llibre, que sap com es fa una novel·la. Ha tingut la sort, a més, de caure en gràcia a crítics i lectors. Així acabe, amb el seu aire apocalíptic, el meu Ofici del 2012, a l'espera de comprovar quins nous llibres em fornirà 2013. Perquè la lectura, com la vida, sembla inacabable... Per molts anys, doncs.

Joan Garí