6/1/13

Un país penjant d'un adverbi

Títol: Valencians, encara
Autor: Vicent Sanchis
Editorial Proa
Barcelona, 2012
253 pàgines

  "Nos hemos equivocado, teniendo toda la razón". Els versicles d'una vella cançó d'Enrique Bunbury semblen definir adequadament què ha passat amb el catalanisme al País Valencià. S'entén per catalanisme, abans que res, l'anhel d'una generació de valencianistes -la Generació del 1962- de compartir el projecte de  fraternitat extraregional que Joan Fuster va encunyar amb poca fortuna apodíctica: "Dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans".
  Han passat els anys, finalment. Han passat, concretament, cinquanta anys. Mig segle és una distància prudencial per a fer balanços. És el propòsit de Vicent Sanchis en aquest llibre, on la probabilitat d'existència d'alguna cosa semblant a la valencianitat no assimilada és purament adverbial. Sanchis fa un repàs dels avatars de l'autoctonisme al País Valencià, des de la Nova Planta fins a Internet. La doble pregunta que hi sura sempre és com pot ser que els valencians siguem tan refractaris a qualsevol projecte nacional no espanyol i com és possible que, així i tot, hagem sobreviscut a la dansa dels segles sense un hara-kiri complet i compassiu.
  Fa una mica de mandra, ho reconeixeré, haver d'abordar novament tot açò. De fet, Sanchis va a contracorrent. Ara el que s'estila, al País Valencià, és el retorn a un llemosinisme més o menys il·lustrat. A Joan Fuster es prefereix la figura, sempre tranquil·litzadora, de Teodor Llorente. Algú haurà d'estudiar l'abast i els efectes d'aquest neollorentinisme que ataca sense pietat els fonaments de les antigues bases fusterianes. Potser en traguérem algunes conclusions sucoses i divertides.
  No seré jo qui impugnarà la necessitat d'articular un valencianisme desproveït, tàcticament, de l'ambició extralocal. Al capdavall, els Països Catalans s'havien convertit en un fantasma boirós que impedia la visió. Veurem quin resultat proporciona la nova orientació. A mi em sembla, com al propi Sanchis, que els diferents projectes de dignificació nacionalitària ara mateix en vigor no són incompatibles entre si: defensar l'"arc mediterrani" no va en contra de l'interés per unir els territoris que compartim una mateixa llengua.
  Ja va explicar Joan F. Mira, en Sobre la nació dels valencians, que una cosa és la nació política i una altra la nació cultural. Sanchis ho considera un punt d'inflexió tan important com el de Nosaltres els valencians. Diferent opinió segrega amb altres soi-disant fites del pensament valencianista no carcamal, com ara De Impura Natione, de Damià Mollà i Eduard Mira. El que li molesta d'aquest darrer assaig no és la impuresa, sinó l'estil. L'estil és una cosa molt important: ens delata l'estructura del pensament i la validesa d'aquest. No es pot aportar res interessant des del punt de vista intel·lectual amb una organització sintàctica descurada. Així i tot, crec que Mollà i Mira, amb els seus pals de cec, de vegades encertaven de ple en la cucanya: la seua consideració del País Valencià com un territori intermediari entre Catalunya i Castella/Espanya és un d'aquests encerts. Som fronterers, som migpartits, som frontisses, i d'aquí venen tots els nostres problemes.
  Vicent Sanchis ha abordat el seu llibre amb la solidesa faenera que el caracteritza. Sempre que me l'he trobat  -on siga-  m'ha fet l'efecte de sorprendre'l en alguna meticulosa labor que no podia ser interrompuda massa estona. És un executiu: un tipus que tira al dret, i no perd mai pistonada. Ara ha volgut reavaluar els motius del neguit fusterià i li ha eixit un manual àgil i que fa de bon consultar.
  Al final, és allò de Bunbury: "No soy mala hierba, sólo hierba en mal lugar". Més d'una generació de valencians tenim la sensació d'estar dempeus en el buit, sense terra sota els peus. Som els dolents de la pel·lícula. Una malaltia que es cura llegint però, ¿qui llegeix, encara? L'adverbi, com sempre, demoledor i epitàfic...

Joan Garí
 

Cap comentari:

Publica un comentari