El sexe que no gosa dir el seu nom

Títol: Una noia diferent
Autora: Ann Bannon
Editorial Labutxaca
Barcelona, 2013
Traducció de Núria Parés
291 pàgines

  Amb el rètol de "Les cròniques de Beebo Brinker", Ann Weldy, una escriptora novella arrecerada sota el pseudònim d'Ann Bannon, va publicar, a finals dels anys 50, una sèrie de novel·les protagonitzades per lesbianes. Era l'època en què els Estats Units es debatien entre la paranoia macarthista i l'enlluernament de tot el que s'esdevindria, en matèria de llibertats i de canvis socials, tot just en la dècada següent. Com l'autora repetiria amb posterioritat, no hi tenia cap pretensió literària: només volia donar solta a les emocions que l'embargaven des de feia temps, ja que ella també era una d'aquelles torbadament addictes al "sexe que no gosa dir el seu nom".
  Una noia diferent és la primera d'aquesta sèrie de quatre novel·les ja esdevingudes clàssiques, i ara recuperades pel segell Labutxaca. Resulta, però, que aquest títol acabaria sent el llibre en rústica més venut de l'any 1957 al seu país. I resulta, també, que és possible que fora escrit sense pretensions literàries, però l'estil de l'autora s'imposa pel seu maneig perfectament convincent del tempo narratiu -les pauses, les el·lipsis, els resums- i, especialment, per la seua excel·lència en els diàlegs. Sap dotar les converses dels personatges amb un efecte de versemblança molt destacat, alhora que domina tambe els canvis de to, de la lleugeresa al dramatisme.
  La història relatada és d'un convencionalisme força realista: Laura, una noia acabada d'arribar a la universitat, hi coneix la Beth. El caràcter especial d'aquesta darrera -elegant, impulsiu, popular i desvergonyit- la captiven i a poc a poc entre les dues es va covant un sentiment més enllà de la simple amistat. Tota l'estratègia narrativa està orientada a dilatar la revelació de l'amor entre Laura i Beth. Mentre el desig no es veu acomplert, el relat funciona i el lector es manté expectant. De fet, el moment de l'amor entre ambdues xiques, que s'ha avançat al principi de la novel·la, es fa esperar més de cent pàgines. L'elaboració emocional, d'altra banda, no és l'habitual en la literatura de consum on primer es va enquadrar aquesta novel·la:

  "La Laura, que era més jove, tenia l'estranya i vaga sensació que acostar-se massa a la Beth era com adorar-la, i adorar-la volia dir patir. Encara no l'acabava d'entendre, la Beth no s'adaptava a cap motlle, i la Laura preferia mantenir-s'hi a una certa distància emocional. Mai no havia conegut ningú com la Beth -ni hi havia somiat, ni havia llegit mai sobre algú com ella- i, fins que no l'entengués, li faria por"

    No es que siga una penetració psicològica inusitada, però és més del que són capaços d'expressar alguns que s'autoanomenen escriptors amb molts triennis.
  És lògic, en un altre ordre de coses, que la protagonista no s'avinga a ser "homosexual". Ella simplement es veu inundada per un devessall d'emocions a què no necessita posar nom: només canalitzar-les com cal. L'evidència, però, acaba imposant-se: "Som tan lesbianes com les dones que es veu clar que són lesbianes", diu la Beth, en un rampell de sinceritat. Però ella, precisament, no hi és un exemple massa senzill. Els seus sentiments envers Charlie acabaran produint el trencament amb Laura. En aquest punt, però, Laura ja ha assumit la seua sexualitat, i accepta naturalment que Beth preferisca un home.
  Sempla que la Beth Cullison del relat és un alter ego eficient de la pròpia Ann Weldy. Almenys podem deduir això d'algunes de les fotografies de l'època, on la Weldy apareix com la reina perpètua de la festa, sublimant amb popularitat el neguit íntim que la devia informar per dins. D'alguna manera, el seu univers em recorda el de Nada, de Carmen Laforet. També aquest clàssic contemporani fa nadar els seus personatges en un llac d'emocions, i les reservades a la protagonista tenen més a veure amb l'imaginari homoeròtic que no amb les convencionals entre ambdós sexes.
  Sembla que Una noia diferent i els altres llibres d'Ann Bannon tenien èxit perquè aunaven les lectores femenines de tendència homosexual amb el públic masculí heterosexual, àvid d'històries de dones pujades de to. I és que ja diuen que tots els hòmens som uns porcs...

Joan Garí