Joan Fuster i la seua posteritat

Títol: Figura d’assaig
Autor: Joan Fuster
Comanegra
Barcelona, 2021
487 pàgines

  Aquest any celebrem els 100 anys del naixement de Joan Fuster i el 30 aniversari de la seua mort. Fuster va morir d'un infart i, tal com es va dir de Humphrey Bogart, de 50.000 wiskys.  És oportú, doncs, que l'editorial Comanegra haja volgut avançar-se a la commemoració d’aquesta efemèride amb l'edició d'un complet volum amb textos de diferents assajos de l’autor, a càrrec d’Antoni Martí Monterde.
  Si hi ha un assagista emblemàtic a la literatura catalana contemporània és precisament Joan Fuster. El gènere ja existia, però l’escriptor de Sueca el va dotar de la seua essència característica, de les formes i la disposició definitives. De llavors ençà, tots en som hereus, els qui fan o fem dietaris, assajos a la manera de Montaigne, (auto)biografies, articles de premsa o crítica literària. En conservem el “Informe autobiogràfic” (la primera peça del recull de Comanegra) que va proporcionar a Josep Pla perquè aquest l’afusellara sense contemplacions per a bastir un dels més cèlebres dels seus “Homenots”. Allí explica Fuster que la font original de la seua escriptura va ser Eugeni d’Ors. Va descobrir Xènius en una vella edició del Glosari furtat (sic) a Lo Rat Penat. Aquells textos enlluernadors li van obrir els ulls. Després de certs temptejos com a poeta (un gran poeta, per cert, a pesar que després abominara dels “versets” de la seua joventut), es va dedicar per complet a la literatura d’idees. I d’ací, al Panteó.
  El vell gènere fundat per Montaigne va assolir, en mans de l’autor de Diccionari per a ociosos, uns graus d’excel·lència inèdits en la nostra cultura. Fuster en va provar amb èxit tots els subgèneres: l’aforisme, l’article de premsa, la divagació erudita, el dietari...
  Diari 1952-1960 és precisament una de les claus de volta de la seua obra. Una peça monumental que, paradoxalment, establia els contorns de les seues limitacions. Si Gabriel Ferrater va deixar dit de Josep Pla que “la seva reticència quant a la intimitat és el que li impedeix ser un gran autor a nivell europeu”, no sé què pensaria del dietari de Fuster. El Diari va ser esporgat de tota “intimitat” amb aquesta taxativa frase: “Dubto que un “escriptor” arribi mai a produir un sol paper que sigui “íntim” de debò”. Els motius d’aquesta prevenció estan explicats al meu llibre L’única passió noble (que és, per cert, una frase de Fuster). Vaig tindre la sort de tractar-lo en vida: em consta que era, sense pal·liatius, una de les intel·ligències més preclares que haja conegut mai.
  D’una manera o altra, però, Fuster es va convertir en un creador i ideòleg indefugible. Els avatars polítics al País Valencià van contribuir a exalçar la seua figura, que era exactament tot el contrari al que aspiraven els seus nombrosos enemics polítics. La posteritat, en tot cas, té les seues pròpies lleis. No contribueix al consens postmortem tant el que Antoni Martí anomena “l’articulació antifusteriana del camp editorial i acadèmic a Catalunya” com el fet, una mica patètic, que la memòria del gegant haja sigut monopolitzada al País Valencià per una petita colla d’autoproclamats hereus que rendibilitzen –reservat el dret d’admissió- la seua memòria.
  Trenta anys després, la figura de l’homenot de Sueca no fa més que créixer. Com el seu gran amic Josep Pla, va bastir un model literari en perfecta consonància amb el tipus de vida que va triar. Un escriptor engagée que, desenganyat de tots els compromisos, va acabar els seus dies en solitari a la casa on va nàixer, la seua torre –el seu mas- particular.
  Llegir-lo ara, simplement, és el major homenatge que li podríem fer.

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-4-2022

Vida literària, literatura vital

Títol: Escriure a pessics 

Autor: Emili Piera

El petit editor

València, 2022

  El periodista, escriptor i vividor Emili Piera tenia una columna diària al periòdic Levante. En 2019 la va perdre, després de tres dècades, i aquesta pèrdua, com la de la Granja a l'Àfrica d'Isak Dinesen (i passeu-me la comparació) va motivar una exacerbació de la seua grafomania. L'obliguen a callar i ell, naturalment, s'hi revolta. El resultat és aquest dietari, però també un d'anterior, Diari de la plaga, escrit en plena pandèmia però publicat amb anterioritat a aquest.
  Emili és un home de coneixements enciclopèdics. A més, té un avantatge: està convençut que, el que no és cultura, és agricultura (i viceversa). Sempre té, doncs, una bella metàfora rural per portar-se a la ploma. Després de molts anys, a més, ja ha descobert la diferència entre periodisme i literatura, eixe gran tema per als cursos d'estiu de les universitats: "A l'escriptor el mou la voluntat de perdurar; al periodista la relativa garantia de cobrar a final de mes".
  Perdurar, doncs. Un consell: si eixe és el propòsit, no estaria de més evitar els solecismes i les errades producte de la manca de la mirada sàvia d'un corrector. Un propòsit molt factible si l'editorial fera la seua faena. Com va dir Fuster (i cite de memòria), l'únic pecat és, en realitat, fer faltes d'ortografia. I no és un mal aforisme.
  Llevat d'aquests defectes de forma, però, és impossible no estar d'acord amb la cosmovisió de l'autor, i més quan hi he compartit, com és el cas, alguns dels episodis o de les sensacions que evoca al seu llibre. És el cas de la seua devoció per El doctor Givago. La pel·lícula, és clar, que és molt millor que la novel·la. I ho dic amb la més absoluta certesa: sempre he considerat el cicle de films èpics de David Lean (El pont sobre el riu Kwai, La filla de Ryan, Lawrence d'Aràbia i, per descomptat, la que ens ocupa) un vuit mil artístic de la segona meitat del segle XX.
  A propòsit de les motivacions de Pasternak, però, Emili no s'està de llançar alguna càrrega de profunditat: "El comunisme és una idea magnífica per a qualsevol espècie que no siga la humana". Caldrà recordar, en aquest sentit, una assenyada observació de Svetlana Aleksiévitx, que, de dictadures del proletariat, en sabia un poc: "El comunisme és com la llei seca; és una bona idea, però saps que no funcionarà".
   Més coincidències. El comú amic Segon Plavi ens embarca cap a Godella i fem cap al Museu Pinazo i al d'Andreu Alfaro. Piera admira un nu femení, i no s'està de reportar l'observació que li fa un amic, a cau d'orella: "No és per casualitat que la figa té forma de vidriola". I és que hi ha fons d'inversió que poden ser insondables...
  En maig del 2019 el dietarista va a un concert de Bob Dylan a la Plaça de Bous. Diu que el de Minnesota els fa "un magnífic present" tocant-hi alguns dels seus clàssics. Hi discrepe. Jo també he vist Dylan en directe, als Vivers, portat per Bancaixa (la vidriola...). I des de llavors, per les raons que conte en Història d'Amèrica, em vaig prometre no tornar a contemplar com l'autor d'algunes de les cançons més emblemàtiques de la meua memòria sentimental les destrossava sense pietat -i sense ganes- a dalt d'un escenari.
  Més enllà d'aquest joc de matches, però, cal reconèixer que Emili Piera és un cisellador de frases brillants, una habilitat que sempre s'agraeix en un dietarista de raça. És així quan defineix un gat com "la major quantitat d'àngel que cap en una bèstia", O quan assegura que "morir-se, segons com, és fàcil: t'ho donen tot fet". I encara: "A mi m'agradaria morir-me i després sopar".
  El seu dualisme materialista (en el millor sentit de la paraula de tots dos mots), el seu hedonisme moderat (li agrada la bona vida però fa ioga), la seua prosa barroca i benhumorada converteixen aquest llibre en una lectura plaent i entretinguda.
  Hi ha qui no llegeix dietaris perquè té por d'avorrir-s'hi, però està tot el dia escoltant si el veí del quart torna a discutir a crits amb la dona. A mi em passa al revés: no m'interessa per a res la rutina conjugal del veïnat, però em deleix assistir a una vida ben contada, a una vida empeltada irreversiblement de literatura. I després hi ha qui no entén els dietaris aliens -tot i que diu que en fa de propis- no perquè tinga una vida insubstancial (cap ho és), sinó perquè no està dotat per a les belles lletres. Vida, doncs? No, vida literària, literatura vital. La resta és xerrameca o xafarderia.

Joan Garí

Música i silenci per a la Gran Celebració

Títol: Petites necessitats

Autor: Josep Lluís Abad

Edició digital

La Vilavella, 2020

112 pàgines

 

 

 

   Josep Lluís Abad és un d'eixos autors subterranis que mantenen la salut d'una literatura. Alguns ingenus potser es pensaran que els autors essencials són aquells que guanyen els més excelsos premis, els qui venen llibres a cor què vols, els qui estan tot el dia a l'aparador dels mitjans. No és cert: les veus essencials són sovint les més modestes, les més arrecerades en la seua pròpia modèstia. Però Josep Lluís Abad no és una reciallla arcaica: és un home del seu temps. Fa temps que edita els seus llibres només digitalment, sota la llicència de Creative Commons. De fet, ací teniu el llibre que ens ocupa avui: https://drive.google.com/file/d/1fd9253spXKeIvKKQjuAxYN3gB9ViFOgO/view?usp=sharing

   Els qui ja conegueu l'autor i la seua obra, sabreu que és un home d'una gran imaginació poètica però de sòbries necessitats vitals. En els anys en què des de totes les Autoritats Econòmiques Competents (aquest fabulós oxímoron) se'ns impel·lia cap a l'austeritat, ell proclamava amb senzillesa la lliçó de la frugalitat. Les paraules mai són innocents. Si austeritat i frugalitat volgueren dir el mateix no s'hauria fet patir tanta gent en tants països diferents...

  Petites necessitats també és un llibre frugal. L'autor s'adreça a una innominada "dona dels núvols", a qui confessa: "Escriure't és guardar l'amor del món en paraules". Sabrà la dona ennuvolada tota la passió que el poeta ha atresorat per a ella? Qui pregunta ja respon, em sembla que és el títol d'una cançó molt vella...

  El món del poeta és senzill, i la seua fe panteista i panhumanista alhora:

 

   "Esdevenir pols a la teua vora per ser gemec de la cendra: i, talment, el record d'engronsar l'oblit que mai no gravàrem als arbres: arrel, tija i escorça per rebentar en flor". 

 

  El poeta habita un món petit i hi busca una ànima bessona. El menú que ofereix per a eixe àpat somiat no pot ser més senzill:

  "-Ulleres blanques per llegir

-Píndoles de felicitat

-Aigua per compartir-la

-Pipeta per espantar l'avorriment

-Raspall per netejar l'esperança

-Pols per atansar-se al cel

-Núvols de cotó per acotxar-nos

-Un cassó de tendresa

-Auriculars per als batecs del cor

-Carregador d'afectes

-Farina, llegums, verdures i fruites per cuinar

-Per celebrar l'amor, música i silenci

-De postres, el teu somriure"

  Ara ja podem dir que el microcosmos de Josep Lluís Abad és la petita aldea d'Aín, el cor de la Serra d'Espadà. Un poble blanc, reclòs, ocult. 135 habitants que són l'univers sencer. És aquest el referent de les fotografies que acompanyen el volum: una flor, una finestra, un rostre, un llibre, un arbre, una pantalla... La soledat és l'excipient de la medecina que és un poema. La medecina que els metges no saben receptar.

  "Cada dia el camí rosa i la ginesta m'acompanyen, però no vaig enlloc". A aquesta paradoxa se'n sumen d'altres, com quan l'autor confessa: "Soc un poeta que no parla d'amor". Però què és aquest conjunt de versos, fotografies i enllaços a cançons de Spotify sinó una superba declaració d'amor? Amor a una dona, a un paisatge, a un ofici i a una vida. La Vida.

  Aquest és un llibre bonic. A mi m'ha agradat. Crec que Josep Lluís Abad és un d'aquests convençuts que el poder de l'amor tot ho pot. I no estic en condicions de dur-l'hi la contrària...

Joan Garí

 

 

Sodomites, pompeians i parisencs

Títol: El temps retrobat, I
Autor: Marcel Proust
Viena
Barcelona, 2022
Trad. de Josep Maria Pinto
193 pàgines

  La Recerca s’encamina cap a la seua fi. La novetat d’aquesta primera part del seu últim volum és la Primera Guerra Mundial. El narrador ens informa que els primers anys de conflagració els ha passat en una casa de salut. Mentre Alemanya penetra dins França, París -els salons de París- continua amb la seua rutina desmenjada. Les notícies del front es converteixen en pura xafarderia. Els notables estan només atents a les oscil·lacions de la Borsa, excitada pels rumors de la mort del kàiser i altres pífies igualment desficaciades. La capital és plena de dones i d’homosexuals desesperats, perquè tots els homes són al front (sic). Com a única novetat moral digna de menció, el narrador ens recorda que el dreyfusisme, llavors, ja es considera una opció respectable.
  Les obsessions del narrador no han canviat: l’ambigüitat sexual d’Albertine, tot i la seua mort, continua turmentant-lo. El gran protagonista del volum, però, és el baró de Charlus. Hi retrobem Charlus i hi retrobem també Robert de Saint-Loup, el jove aristòcrata a través del qual el narrador va fer amistat amb el baró, en el volum A l’ombra de les noies en flor.
  Tot caminant per París, més enllà del Pont dels Invàlids, Marcel troba Charlus. Aquest ja no freqüenta el gran món. De fet, el “petit clan” sospita de la seua germanofília. La paraula “espia” emergeix en algunes converses privades. D’altres –el que és pitjor- consideren el baró un home passat de moda, “d’abans de la guerra”.
  Al narrador de la Recerca, en realitat, no li interessa gaire la guerra. Davant l’espectacle de la Història, ell s’estima més resseguir les petites peripècies, les històries concretes del seu laboratori humà preferit. La contesa només el preocupa perquè s’ha acostat massa perillosament a Combray. Els canons alemanys bombardegen el paisatge de la seua infància, i això sí que és intolerable.
  La passejada amb el baró es resol en un diàleg profús. El baró voldria tornar amb Morel, el seu gran amor, però no pateix gens: si, per culpa de les hostilitats bèl·liques no troba a París homes drets i fets, s’acontenta amb “noiets”...
   L’edifici atapeït de paraules que és la Recerca es densifica. Charlus compara el París assetjat pels alemanys amb les ciutats afectades per l’erupció del Vesuvi i, aquestes, amb Sodoma i Gomorra. Déu, el volcà, el Kàiser: les catàstrofes “naturals”, sembla voler dir el baró, sempre responen a una fosca conculcació de la Llei. Però això no evita que aquesta vulneració siga tremendament divertida.
  Marcel abandona el baró momentàniament, però el torna a topetar després en un estrany hotel, protagonitzant una escena sadomasoquista: “Encadenat en un llit com Prometeu sobre el seu penyal, rebent els cops d’un fuet en efecte eriçat de claus que li infligia en Maurice, vaig veure, ple de sang ja, i cobert d’equimosis que demostraven que el suplici no havia tingut lloc per primera vegada, vaig veure davant meu el senyor de Charlus”.
  Sota l’atac de l’aviació alemanya, mentre cauen les bombes a prop de l’hotel, torna el paral·lelisme amb Pompeia i amb Sodoma i la inevitable pregunta de si la Història no es repeteix: “Per a qui en llegeixi la història d’aquí dos mil anys, la nostra època sense dubte semblarà que hagi deixat certes consciències tendres i pures submergides en un medi vital que apareixerà aleshores com monstruosament perniciós i al qual s’adaptaven”.
  En aquest context arriba la notícia de la mort de Robert de Saint-Loup a la guerra. Mentre els sodomites i els pompeians fan la viu viu a la rereguarda, alguns herois, impertèrrits, encara se sacrifiquen per França.
  ...I una cita final, del principi del volum, que es podria entendre com el leit-motiv de tota la Recerca: “La lectura ens ensenya a descobrir el valor de la vida, valor que no hem sabut apreciar i del qual, només mitjançant el llibre, ens adonem fins a quin punt era gran”.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-3-2022

La redempció (im)possible

Títol: Els dies bons
Autora: Aina Fullana
Bromera
Alzira, 2021
256 pàgines 

 En una primera novel·la s’aboca tot, però el resultat és delicat perquè pot marcar, per a bé o per a mal, la trajectòria d’un escriptor.

Als vint i pocs anys, la manacorina Aina Fullana Llull ha utilitzat una fórmula realista per a contar-nos la història d’una família marcada per la drogoaddicció del pare. L’autora s’hi ha plantejat un tour de force narratiu de què surt indemne. Es tractava de contar la peripècia del protagonista des de tres punts de vista: el seu pròpiament dit, el de la seua dona i el de la seua filla.

  Aquest propòsit comportava uns riscos evidents, perquè havia de dotar d’una veu singularitzada cada personatge i reflectir, a través del llenguatge, el seu caràcter irreductible. Aina Fullana hi excel·leix, revelant una maduresa creativa notòria per a la seua edat. La història del pare, amb una llengua aspra i crua, ens el delata com un addicte impenitent, que entra i ix del Projecte Home sense deixar-se ajudar mai en realitat. Un tipus corretjós però sociable, avesat des d’adolescent al consum de tota mena de drogues, i que només trobarà una petita treva en el seu matrimoni. La dona, al seu torn, és un caràcter més poc expansiu, i suporta en silenci la pertorbació marital fins que recorre a la taula de salvació del divorci. I en la filla, finalment, és on recau la missió autoimposada de reconstruir la memòria familiar. Refugiada primer en una concepció massa idealitzada de l’amor i després en una espiral d’autodestrucció promíscua, només trobarà un recés i un sentit a tot plegat quan podrà fer les paus amb son pare i descobrir el poder lenitiu i transformador de la literatura. 

  Siga quina siga la part real –biogràfica- d’aquesta història, en el moment en què es col·loca sota el rètol “novel·la” passa a oferir-se al lector amb totes les servituds, però també els avantatges, de la ficció. Els dies bons, en realitat, pot llegir-se com una faula estupefaent sobre la impossibilitat de la redempció si no és a través de la transformació literària. La seua jove autora maneja amb gràcia el difícil equilibri entre el registre oral i el pròpiament culte i demostra una oïda excel·lent per a reproduir la varietat mallorquina col·loquial de la llengua comuna. 

  La moralitat d’aquesta història podria ser que patir, a la vida, no serveix de res, excepte com a al·licient per a l’experiència artística. Com a debut literari, el d’Aina Fullana és molt notori. Merescudament, el llibre va estar guardonat a València amb el Premi Alfons el Magnànim de Narrativa 2021.

Joan Garí

Publicat en Ara, 22-1-2022

L'amor amb màcula

Títol: El carrer de baix

Autor: Vicent Flor

Edicions 62

331 pàgines

Barcelona, 2022

 

 Una primera novel·la sempre és una criatura privilegiada. Com un primer fill, probablement. Quantes fotos teniu del segon, si en teniu més d'un (de fills)? Doncs això. La novel·la, a més, com és ficció, sempre fa més goig. Ja podem publicar tota mena de llibres que, fins que no abordem la nostra primera narració fictícia, seguirem sent, d'alguna manera, verges. I la societat ens mirarà amb la commiseració amb què es mira els outsiders. Però quan l'abordem, paradoxalment, no podrem evitar abocar-hi tot de material autobiogràfic. Són les lleis de la frontera, em tem.

  Vicent Flor, conegut per les seues monografies sociològiques, ha escrit la seua primera faula llarga. Parla d'un editor que té un fill adoptat, viu a València (on ha nascut) però troba un refugi anímic més definitiu a la Vall de Gallinera (Marina Alta). El fill adoptiu és drogoaddicte i festeja amb la delinqüència. La cosa acabarà com acabarà, però el narrador (aquesta màscara més o menys impertorbable de l'autor) no pot evitar deixar d'estimar-lo. Aquesta contradicció, aquesta lluita ferotge entre el destí del fill i l'amor del pare és un dels actius fonamentals de la novel·la.

  El carrer de baix, fet i fet, és una història tendra i commovedora sobre el sentiment de paternitat. I després té altres subtemes, com ara la peripècia d'aquests urbanites que han necessitat desbrafar el seu esperit buscant aixopluc en la ruralitat desfermada.

  Tots els qui hem entrat per primera vegada en la vall de Gallinera (jo ho vaig fer fa molts anys, i encara la duc a la meua memòria retiniana) hem experimentat la sensació de pau i de relax que explica molt bé el narrador d'aquesta història. Al seu bell mig, Carles Font (el protagonista), té la sort de trobar-se amb un amic, l'excapellà Joan, que serà el seu Naphta (o el seu Settembrini, depén). A mi m'ha recordat el personatge de Sòcrates Miró -que era, això sí, ben real- de la meua novel·la El balneari, que jugava a ser un eco de La muntanya màgica.

  Jo no sé fer novel·les a partir de la ficció absoluta. Les tres que he publicat (On dormen les estrelles, La balena blanca i El balneari) tenien totes un canemàs real que no és que no oculte, sinó que he procurat potenciar. Soc un novel·lista sense imaginació, vet-ho ací, així que els consells que hi puc donar són molt limitats. Vicent Flor, al seu torn, sabrà què hi ha de real en el seu relat. De moment -i això és el que interessa- ha demostrat que sap ordir una trama novel·lística, amb un llenguatge pausat i reflexiu, simple però eficaç. Sense grans ambicions literàries, però provocant en el lector la il·lusió de passar pàgina. Sense aquesta il·lusió, un llibre -i més una novel·la- cau inexorablement de les mans. No és el cas de El carrer de baix.

  La primera novel·la és com la primera relació sexual: a l'implicat li pot semblar que tot ha sigut un poc desastrós, però el que ha ocorregut ja és irreversible i establirà un abans i un després.  El que passe d'ara endavant portarà sempre l'aroma d'aquest primer intent. L'amor amb màcula és l'autèntic amor.

Joan Garí

 

 

Dos amics valencians rodant pel món

Títol: Cosmopolites amb arrels

Autor: Joan Garí

Editorial Onada

Benicarló, 2021

158 pàgines

 

  El col·lega i amic David Miró, subdirector del diari Ara, ha escrit aquesta crítica sobre Cosmopolites amb arrels, que reproduiré amb el seu permís.

 

  Joan Garí i Ramón Usó van néixer el mateix any al mateix poble, Borriana, capital de la Plana Baixa, i des de sempre van compartir el neguit de contar coses: el primer a través de la paraula i el segon amb la imatge. Des de 2008 tots dos han format una parella simbiòtica d'escriptor i fotògraf que ha viatjat per tot el món per deixar constància de la seva particular mirada en uns reportatges que en el seu dia van ser publicats a mitjans com la revista El Temps i els diaris Público, El País i l'Ara. Lamentablement la mort d'Usó quan el llibre estava a impremta fa que l'aventura que es recull a Cosmopolites amb arrels (Onada, 2021) sigui ja irrepetible.

  Quin és el fet diferencial que aporten Garí i Usó a la literatura de viatges convencional? Doncs uns mirada pròpia marcada per les seves arrels i la seva cultura, la catalana del País Valencià. Els autors tenen preferència per Europa i les civilitzacions clàssiques, i fins i tot quan van al Carib s'entretenen a buscar la minoria jueva de Cuba. La distància emocional i periodística converteix els seus reportatges en estampes vívides que conviden el lector a la reflexió lluny dels apriorismes ideològics i el dogmatisme a l'ús. Com a bon seguidor de Joan Fuster, Garí practica el vici del dubte permanent i de la comprensió sobre la debilitat de la condició humana.

  "La Història, en el fons, no és més que una taca d'humitat al soterrani. Sovint els cellers més acuradament construïts deixen aflorar, en una paret qualsevol, una fosca imperfecció que fa malbé l'arrebossat i delata, amb un horror gloriós, una antropologia prèvia". Garí proposa un viatge per Moscou agafant el metro com a referència geològica armat amb les lectures de Josep Pla, Andreu Nin i Juan Valera, i de la mà de "dues moscovites catalanoparlants", Tatiana Pigarova i Natalia Beneditxuk. El mateix esquema, lectures i contactes locals, fa servir per explicar altres realitats com la dels Països Baixos, la ciutat de Weimar, Txernòbil, Jerusalem o Egipte.

  Especialment remarcables resulten els reportatges sobre la connexió entre el barri valencià del Cabanyal i l'Havana o el relat sobre un viatge a l'Alger per rememorar l'últim vaixell que va abandonar Alacant al final de la Guerra Civil i que duia a sobre les restes de la República espanyola. Els viatges no són només geogràfics sinó a través del temps, a través dels testimonis i a través de lectures dels autors que hi van anar abans i van ser capaços de captar l'essència d'un paisatge determinat, l'ànima d'un poble, la veritat oculta rere les parets dels edificis. Periodisme i literatura són, en aquests textos, una mateixa cosa. I les imatges de la càmera fotogràfica de Ramon Usó acaben per acostar al lector curiós aquelles llunyanes realitats.

 

David Miró

Publicat en Ara, 25-12-21