Una casa envoltada pel desert

Títol: El desert i altres 
palpitacions del nou segle
Autor: Enric Balaguer
Editorial Gregal
Maçanet de la Selva, 2016
198 pp.

  Fa anys que Enric Balaguer practica un tipus d'escriptura paraacadèmica molt estimulant. Ho definisc així perquè no sé molt bé com fer-ho, òbviament: els textos com el seu no són literatura (com si que ho era el seu excel·lent dietari, La casa que vull) però tampoc són una d'aquestes "publicacions" que es veuen obligats a fer els professors universitaris del ram de les lletres si volen veure actualitzat el seu salari.
  L'autor de Contra la modernitat i altres quimeres, La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies o Constel·lacions postmodernes torna ara a l'atac amb un recull d'escrits perfectament suggestius. No hi ha tema que puga escapar-se a la seua perfeccionada manera de mirar: les llengües i el llenguatge, el futur de les humanitats, el món afectiu de la sexualitat, la memòria històrica, la violència, la globalització... Balaguer observa les mateixes coses que molts altres, però ell en trau una punta específica. Parla de tot i de res: parla amb bon coneixement de causa.
  En aquest nou llibre, però, destaquen clarament dos títols: "El magnetisme del desert" i "Els escriptors i les cases". Semblen dos contraris absoluts, de fet: el desert i la casa. L'autor es pregunta per què ens fascina el desert i per què els escriptors estimen tant les cases on viuen. Són dos preguntes molt pertinents (la intel·ligència de les persones, ja ho haureu comprés, es mesura per la qualitat de les qüestions que es plantegen, no per l'encert de les respostes).
  Balaguer passeja la seua perplexitat a l'entorn del primer ítem. "Les tres religions monoteistes -afirma- varen nàixer en una regió desèrtica i qui sap si en són totalment deutores". I després segueix amb un refrany tuareg: "Al·là va crear els oasis perquè la gent fos feliç, i va crear els deserts perquè cadascú pogués trobar-se a si mateix".
  Ja hi tenim el desllorigador, doncs. Un escriptor necessita una casa -un oasi. Però aquesta casa ha de ser ritualment abandonada i novament consquistada: el tancament perpetu és absolutament estèril. El model perfecte d'aquesta pulsió casa versus desert és Montaigne i la seua torre. Hi acabe de dedicar tot un llibre. Es titula L'única passió noble. Converses amb madame Mähler Besse sobre els valencians i el seu país i és, entre altres coses, una reflexió al·lusiva al dilema que planteja la dicotomia de què venim parlant. Per això m'ha agradat trobar aquestes reflexions al llibre de l'amic Enric Balaguer.
  Hi ha molts models de cases d'escriptor. La meua està repartida entre Borriana i Vilafranca, entre la mar i la muntanya. Nabokov, exiliat, considerava una única residència com a pròpia: la que va haver d'abandonar després de la Revolució a Sant Petersburg (allà on va passar els llargs hiverns de la infància). Això ho he contat fa poc en un article en El País, "Pasiones rusas", que es recrea precisament en les cases d'escriptor més famoses d'aquesta ciutat bàltica: la de Dostoievski, la de Nabokov, la d'Anna Akhmàtova i la de Joseph Brodsky.
  Els escriptors necessitem una casa perquè la soledat requereix una logística. I després hi ha l'eternitat allà a fora. Balaguer en diu desert i m'agrada: això és el més semblant que trobaríem ara al mite kavafià d'Ítaca, aquesta illa de què contínuament estem eixint i a què contínuament estem arribant. El desert ben entès és un espill del nostre interior: cal anar-hi per descobrir plecs del nostre esperit a què no havíem tingut accés.
  Una casa habitada per un escriptor és un oasi enmig d'un desert. I cal que siga així perquè l'ofici que s'hi desenvolupa siga plenament fructífer.

Joan Garí

 

Soliloqui del farer

Títol: L’incert alberg
Autor: Josep Igual
Editorial Afers
Catarroja, 2016
309 pàgines

  Josep Igual publica el contingut del quadern que va redactar diàriament durant l’any 2011 i l’enceta amb una cita d’Henri-Frédéric Amiel: “El temps dels grans homes se’n va i ariba l’època del formigueig, de la vida múltiple. Per l’anivellament continu i la divisió del treball, la societat arribarà a ser-ho tot, i l’home no res (…) L’estadística registrarà un progrés creixent i el moralista una decadència gradual; serà el progrés de les coses i la decadència de les ànimes”.
  Això és un dissabte, 1 de gener. Al dia següent, el dietarista se’n va a dinar a ca sa mare, que fa arròs. La “decadència” és això: pensar que el món s’acaba (i s’acaba tothora), que la societat no té guia ni nord, però saber també que mentre hi haja una pauta que dispose l’arròs seguint la gradació immortal sec-melós-caldós la vida humana serà encara possible, i les ànimes confortades…
  M’ha agradat llegir L’incert alberg perquè hi he retrobat un escriptor a qui no se li ha dedicat l’atenció que mereix. Dir això, tractant-se d’un autor en català, té escàs sentit, perquè és una obvietat tan dolorosa com escadussera, però no està de més recordar-ho. Fa anys vaig reclamar una mica de llum sobre Josep Igual, en atenció al seu “bisturí estilístic”. La metàfora continua semblant-me dolça a la boca: Igual té l’aptitud del cirurgià que tallarà on calga tallar, amputarà, drenarà, i no dubtarà a clavar-se ell mateix el ganivet, com el doctor John Thackery (interpretat magistralment per Clive Owen) en The Knick. Al seu text, és líric sovint però de vegades té una acidesa que resol el lirisme en un ullet sardònic. Té talent per a l’aforisme (tot i que li n’he llegit de millors en Twitter) i tocs surrealistes que fan somriure (i no només en la transcripció del seu bigarrat món oníric).
   Quant a l’argument del llibre, és evident que no n’hi ha: passa la vida i amb ella la notació diària del dietarista. El narrador és un tipus que s’aixeca matí (no li agrada tranuitar), observa el fraret del seu higròmetre i escruta el paisatge, agafa l’autobús i té una peripècia social prou variada: troba gent, escolta música (i en fa), llegeix llibres (i n’escriu)... A vegades la nota climàtica del principi del dia (“Claror de pell de codony a primera hora”; “Nuvolades baixes. Ullades de safrà unànime. Assaig tímid de vent a estones”; “Teranyina de núvols baixos i ullades de ressol cru”) podria semblar el més interessant per a un tipus que, com l’antic farer de les Illes Columbretes, escruta el dia sol enmig d’una mar interior –i tot el que ve després ja seria més prescindible.
  Que li falta alguna cosa és evident, si no no escriuria un diari. Potser això que li manca té a veure amb la sensació d’èxit o de fracàs, però això ja està dit: en la cultura catalana són termes molt relatius. Potser la mancança és més íntima. En un moment donat, el diari constata la mort del pare. És un fet biogràfic suficientment contundent com per justificar un llibre. Llavors algú que és poeta s’adona del sentit exacte d’aquells famosos versos de Gil de Biedma, en una peça superba (No volveré a ser joven) que fa així: “Que la vida iba en serio/uno lo empieza a comprender más tarde/-como todos los jóvenes yo vine/a llevarme la vida por delante./ Dejar huella quería/y marcharme entre aplausos/-envejecer, morir, eran tan sólo/las dimensiones del teatro./ Pero ha pasado el tiempo/y la verdad desagradable asoma:/envejecer, morir/es el único argumento de la obra”.
  En aquest moment la vida pren l’exacta dimensió d’un alberg incert. I nosaltres som els seus hostes.

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.693

El símbol de l'espill

Títol: Noche es el día
Autor: Peter Stamm
Acantilado
Barcelona, 2016
Trad. de J. Aníbal Campos
170 pàgines

Pot passar que, arribats a un punt específic del que podríem anomenar la “decadència” de la civilització occidental actual (que comença en Spengler i acaba, de moment, en Ferran Sáez), es puga trobar a les llibreries una gran quantitat de títols ben escrits, amb històries atractives, capaços de sadollar un lector culte mitjanament exigent (que n’hi ha, encara). Però aquests llibres, alhora i paradoxalment, susciten una certa fredor precisament per la seua extrema correcció, per l’excés d’un estàndard de qualitat raonable.
  Noche es el día està basat en dos poderosos tòpics literaris: l’accident que et canvia la vida i la desfiguració del rostre, que et fa replantejar-te una identitat psicològica íntimament unida a l’evidència corporal i, específicament, facial. És el que li passa a Gillian, una exitosa periodista televisiva. Una ensopegada brutal –on mor el seu marit, Matthias- l’aparta del curs confortable de l’existència. Es desperta en un llit d’hospital, amb la cara desfeta. De sobte, enfrontada al mirall, Gillian s’adona que tota la seua vida anterior era falsa. És el moment de recordar aquells petits detalls d’una vida rutilant i rutinària, com quan es preparava per eixir en antena i la maquilladora sempre acurava especialment el que anomenava les “zones problemàtiques” del seu rostre. Ara tota la seua cara s’ha convertit en una voraç “zona problemàtica”, un colossal mapa de regions devastades, un abisme vertiginós. On abans hi havia la seguretat d’unes faccions immutables, ara hi ha la faç impossible, incompleta, d’una desconeguda.
  Com he escrit un dens assaig –Un cristall habitat (1999)- sobre el símbol de l’espill en la cultura occidental, m’estalviaré qualsevol divagació erudita o qualsevol excursió literària sobre el tema. Només diré que aquest volum de Peter Stamm m’ha semblat ben escrit i no dubte que molts el llegiran amb plaer i profit. Jo, però, l’he abandonat a la pàgina 60. Com a lector, hi tinc dret. Sent com sóc, a més, un tipus a qui paguen per explicar la seua opinió sobre el que llegeix, hi tinc un deure inexcusable. Òbviament, aquesta opinió és totalment subjectiva i absolutament personal (sospite que és això el que es paga o hauria de pagar-se, però reconec que no ho he preguntat).
  Com hi ha tantes pàgines escrites al món actual, i la vida és tan curta, amb l’edat m’estic tornant exigent fins un punt neurastènic i això es trasllada, inevitablement, a aquests papers crítics. El senyor Stamm em perdonarà si he estat injust amb ell.

Joan Garí

Publicat en Ara, 19-11-16

Amèrica no s'acaba mai

Títol: Sabadell Grand Central, Nova York Rambla
Autor: Manuel Foraster
Tusquet Editors
Barcelona, 2016
281 pàgines

  La novel·la pòstuma de Manuel Foraster (1949-2016) de què avui m’ocupe completa una trilogia començada amb Factures pagades i Lisboa direcció París. Qualsevol que tinguera dinou anys en 1968 sap que “París” vol dir molt més que “París”, i així amb “Nova York”. Membre d’una generació que va atendre per igual la pulsió de les arrels i la imperiosa necessitat del cosmopolitisme (dues coses que negava l’”España cañí” de Franco) Sabadell Grand Central, Nova York Rambla és una bella concreció d’aquest doble impuls cap endins i cap enfora. I si, a més de tot això, u s’anomena “Foraster”, el cognom marca: normal que trobe a la Gran Poma l’únic lloc on es pot viure realment, exceptuant la memòria.
  M’ha agradat llegir aquesta narració perquè ens retrotrau a aquelles novel·les que es feien a les acaballes del franquisme i amb la democràcia encara auroral (però sense l’experimentalisme desbocat de llavors). Foraster té la gràcia de retornar-nos, específicament, el sabor de finals dels 80, quan el seu narrador (“Fu”) viatja a Nova York per trobar-se amb el seu amic Miquis, un “comunista del morro fort” que arrossega la síndrome de la bufeta hiperactiva (sic) com a record entranyable d’una topada amb la policia franquista. Eren aquells anys: el Marat-Sade al Poliorama i els ensurts a la comissaria de la Via Laietana (o viceversa…).
  Fu i Miquis posen a treballar totes les connexions novaiorqueses que fan al cas. A Manhattan, cada u té el seu hotel i després hi ha el Chelsea, que és l’hotel de tots, allà on Leonard Cohen rememorava cert encontre mític amb Janis Joplin, “giving me head on the unmade bed”, que en català vol dir simplement –sí, el seriós i circumspecte Cohen- “mamant-me-la al llit desfet” (Chelsea Hotel #2). 
  L’hotel de referència de Fu hi és l’Algonquin, al carrer 44 Oest (el meu era el Sloane House YMCA, molt més barat, al carrer 34). La llibreria de referència, la Gotham Book Mart, on jo mateix vaig comprar (fa un quart de segle!) l’últim exemplar disponible de la traducció del Tirant lo Blanc que havia fet David Rosenthal. Aquest jueu culte, catalanòfil i amant del jazz, dissortadament desaparegut en la flor de la vida, és un dels personatges reals que apareixen en aquesta novel·la, que té molt, òbviament, de relat generacional.
  Si Miquis és marxista, Fu és un “iberista de Sabadell” partidari dels Països Catalans. Així, tot pot barrejar-se: la crònica del Nova York de Reagan (sida, desgel de la guerra freda, revolució conservadora) s’empiula amb normalitat amb la història familiar sabadellenca del narrador/autor. A l’hotel Algonquin feien tertúlia Dorothy Parker i Harpo Marx (que, naturalment, no era mut). A l’estació Grand Central (on va deixar ratlles fetes –la volta catalana, de rajola vista- l’arquitecte valencià del XIX Rafael Guastavino, un precedent seriós de Calatrava) , els personatges seuen, riuen i ploren. Atlantic City es visita com en una escena de Midnight cowboy (això ja ho vaig explicar en Història d’Amèrica: viatjar als Estats Units no és viatjar a un país, sinó a cent novel·les i cinquanta mil films). A la maleta es porta el Week-end d’estiu a Nova York, de Josep Pla, allà on compara els gratacels de Manhattan amb un “manat d’espàrrecs”. I, una vegada, instal·lat, el que hi cal llegir sempre és la novel·la Call it sleep, de Henry Roth, l’excel·lent traducció catalana de la qual, Digueu-ne son (El Gall Editor, 2008), va passar molt naturalment desapercebuda…
  El relat acaba en Las Vegas. Cap lloc millor? Se sent Le jeu est fait, le jeu est fait de manera insistent i el narrador ja sap que Amèrica no s’acaba mai. Però la vida sí.

Joan Garí

Publicat en Ara, 5-11-2016

Donar menjar a les gallines

Títol: Estranya forma de vida
Autor: Ferran Sàez
A contravent
Barcelona, 2016
234 pàgines

  Encara ens queden alguns dics sòlids contra el devessall sentimental de la civilització de l’espectacle. A la cultura catalana, Ferran Sáez és una d’aquestes baluernes. El sentimentalisme més o menys pronogràfic és l’excipient més eficaç de la decadència, i contra aquesta (l’altre nom de la vulgaritat) s’aixeca, implacable, el Gran Ferran. Decadència? Una simptomatologia molt detallada: “metàfores pobretes, idees sargides, literatura de prospecte, powerpoints salmodiats en penombra amb efectes narcòtics sobre l’auditori, frases precàries del Twitter, tristors, cosetes petites”.
  Sáez és dels meus: considera que el món –la “realitat”- està organitzat en forma de preguntes complexes, així que és perfectament ingenu oferir-hi respostes simples. Aquesta mena de respostes, ipso facto, es converteixen en idées reçues. Exemples, a punta pala: “unitat indissoluble”, “independència”, “consolidació fiscal”, austericidi” (sic)… Els tòpics van per barris i cadascú dispara contra els de l’altra vorera, perquè el foc amic és la pitjor traïció. La perversió de posar la ideologia per damunt de les idees provoca l’entronització de crosses una mica lamentables, l’única funció de les quals és estalviar de pensar amb propietat. I ara, Ferran, permís per fer un aforisme: La ideologia és a les idees el que l’amigdalitis a l’amígdala. Una inflamació.
  Estranya forma de vida –ja és hora de dir-ho- és una collecció d’assajos, ordenats alfabèticament, on Ferran Sáez vehicula les seues més saludables obsessions mentre fa un diagnòstic no gaire afalagador del món al seu voltant. La seua afició als instruments musicals antics i exòtics va aparellada a la seua escriptura, que també ens sembla, sovint, “antiga i exòtica”: ja no s’estila ser tan intel·ligent. El seu secret, en tot cas, està a l’abast de tothom i rau tot just a ser un bon lector. Ara que tots volen escriure (o “ser escriptors”, ai!), es fa difícil explicar que, per infantar una sola sentència amb sentit –no diguem ja tot un llibre- cal haver llegit abans centenars, milers de pàgines.
  Com ell mateix ens conta, la hiperacúsia i certs problemes visuals l’han fet refugiar-se a la seua bibioteca, com ja va ensenyar profitosament Montaigne. Des d’allí, ha esmolat el seu singular talent per a la frase. Quan dispara la seua invectiva contra els adagis hem de llegir-lo –o més bé desllegir-lo- atentament per entendre què vol dir (entre parèntesis: és curiós com cap poeta occidental ha fet mai –i mai vol dir mai- un bon haikú però és que, coneixeu algun escriptor japonés destre amb els aforismes?).
  Què més puc verbalitzar d’un llibre que m’ha semblat luxós, suggeridor i divertidíssim? Simplement que compartisc amb el seu autor la passió per Bach (el Puto Amo), la mateixa llengua materna (la ironia) i una escassa capacitat de comprensió davant la imbecil·litat.
  A l’epígraf “Gallines”, l’autor manifesta la seua desficiosa admiració davant la sentència que tanca l’Obra Completa de Josep Pla: “Quan s’arriba a una masia i es demana per parlar amb algú, sovint us responen: la persona que demana ha anat a donar menjar a les gallines… Magnífic! És la millor notícia que es pot tenir!”.
  Com a epitafi, no està malament. I si ho convertim en una metàfora una mica esmolada? Al capdavall, “donar menjar a les gallines” és el que ha mantingut sempre tots els tinglados (que diria Fuster) en peu. Ara, ha vingut la crisi. Totes les crisis són crisis de subministrament de pinso. Penseu, penseu, que el món s’acaba…

Joan Garí

Publicat en El Temps núm. 1.689

L'animal que desitja callar

Títol: El desapercibido
Autor: Antonio Cabrera
Pepitas de calabaza
Logroño, 2016
161 pàgines

  Publica Antonio Cabrera dos llibres simultanis: el poemari Corteza de Abedul (Tusquets) i la col·lecció de proses El desapercibido (Pepitas de calabaza). D'Antonio he llegit versos que m'han trasbalsat però també peces prosístiques que  m'han fet pensar en la grandesa de la seua escriptura, potser eclipsada -injustament!- per altres castellanoescrivents de la seua generació. Recorde per exemple el volum El minuto y el año (Ediciones La Palma), recopil·lació d'articles apareguts originalment en l'edició valenciana del diari ABC. Amb una glossa d'aquest llibre suggeridor vaig inaugurar, com aquell qui diu, la meua secció setmanal (que després seria diària) en Público, que en pau descanse. 
  Un poc de la rara intensitat d'aquell El minuto y el año m'ha retornat, ara, amb les peces curtes de El desapercibido. No són proses de periòdic, però podrien ser-ho (mentre la premsa espanyola continue volent que els escriptors hi participem...). El temes? Tots el de la vida, diria. La llum del rovelló acabat de trobar (com un eco de "la beatitud tensa, gelosament continguda, del buscador tiomfant", en les tardes plujoses en què el petit Vladimir Nabokov i sa mare eixien a buscar bolets... i en trobaven! -tot descrit en aquell estil superb de Parla, memòria, els inoblidables records del Sant Petersburg pre-revolucionari); la dificultat -i la necessitat- d'estar sol; la millor hora del dia (les sis de la vesprada, segons Cabrera, i potser té raó: a mi és el moment d'una jornada en què ja no sent l'imperi violent de llegir Pessoa), la constatació -terrible però exacta- de formar part d'aquella mena d'hòmens que no hem fet res de profit (m'hi incloc!) abans dels trenta anys...
  Llegint Antonio Cabrera aprens coses de tu que no sabies (i, francament, no se m'ocorre un elogi major...), potser perquè ell mateix s'aplica aquella frase implacable de Canetti: "Cal defensar-se de tot el que som, però de manera que no ho destruïm". Al poeta valler això li sembla més raonable que el "sigues tu mateix" dels llibres d'autoajuda o la vella tautologia de Píndar, "arriba a ser el que ets".
  No discutiré amb Antonio de filosofia. És un tòpic (que jo mateix he practicat...) referir-s'hi com el "poeta filòsof" o el "filòsof poeta". En realitat, la càrrega sapiencial del que diu és perfectament escadussera. L'important és açò: en les seues mans, la llengua castellana sembla un instrument estranyament dúctil, una argila dòcilment i infinitament adaptable a l'habilitat dels dits. El seu llibre està farcit de belles troballes metafòriques, d'associacions literàries l'audàcia de les quals  ens sembla inevitable, i aquest és el triomf suprem de l'escriptor. 
  La tàctica compositiva d'aquestes proses em subjuga: moltes d'elles comencen amb una frase rotunda, apodíctica, generosament suggeridora. Exemples: "Quien mejor siente es aquel que no siente con demasiada facilidad. Me espantan los sensibles". A vegades, la sentència rotunda és al final, a mode de conclusió inapel·lable: "Miro un árbol y veo en tregua el vértigo terrestre". En altres ocasions, espigolem aquestes troballes enmig del text, com qui no fa: "El hombre es un animal que desea callar".
  La mirada del savi, del qui estima el paisatge, la fauna i la flora, del qui calla perquè, quan haja de parlar, les seues paraules estiguen prenyades de sentit: no m'imagine Antonio participant en l'incendi de les xarxes socials a propòsit de la concessió del premi Nobel a Bob Dylan. Ell sap bé que la poesia està oculta en les raconades més inimaginables. Per exemple, en el record d'aquella vespa blava que li va regalar son pare en fer els díhuit anys.
  La vespa blava. És curiós com les motos són masculines i les bicicletes, femenines (ara seré un poc incorrecte políticament: no em crucifiqueu massa...).  Deixeu-me divagar un poc, finalment, tal com ja vaig fer en un altre lloc: mentre Fernando Trueba preparava El artista y la modelo, Gilles Bourdos rodava a França Renoir, que es va presentar l'any 2012 al festival de Cannes.
   Ambdós pel·lícules, més enllà de les coincidències estètiques, tenen maneres diferents d'aconseguir l'excel·lència artística, l'una amb l'ús de la llum (en el prodigiós blanc i negre de Trueba), l'altra amb el tractament del color (obra del director de fotografia, Mark Lee Ping-Bin). Òbviament, no és aquest el lloc on oferir un estudi doctoral dels títols en qüestió, ni jo hi tinc més autoritat que la del tastaolletes impenitent. Només voldria, però, focalitzar una escena sorprenentment coincident en ambdues obres: el passeig de la model en bicicleta.

  Efectivament: tant en la pel·lícula de Trueba com en la de Bourdos hi ha una escena en què Aida Folch i Christa Theret (la bellíssima actriu que fa el paper d'Andrée Heuschling) es passegen en bicicleta, en el primer cas davant la mirada extasiada -se li ha vist una cuixa!- d'un grup d'infants pastorejats per un ridícul capellà (Imatge 1), i en el segon entre una colla de soldats, amb horribles malformacions, que descansen a vora carretera (Imatge 2).

   La model a dalt d'una bicicleta. Curiosa coincidència. En què pensaven els respectius realitzadors? La bicicleta és una màquina la perfecció de la qual rau en la seua senzillesa, en l'obvietat del seu funcionament. El cos de la dona, a la seua manera, també és com una màquina (en el sentit que potser hauria donat a aquest terme Leonardo da Vinci), la més bella de totes les que s'han inventat. Anar en bicileta és com fer l'amor: tant com ens havia (pre)ocupat aquesta funció fisiològica quan érem desmanyotats adolescents, després es converteix en una mecànica impossible d'oblidar. D'aquí la fascinació eròtica d'una dona jove a dalt d'una bicicleta. Contemplant-la, tots podem sentir-nos, per un moment, pintors. La coincidència, doncs, es converteix gairebé en una pura banalitat. I per aquestes coses, per aquests petits i gojosos descobriments, és perquè ens agrada vore cine.

  Sí, me n'he anat: tornem al llibre d'Antonio Cabrera. L'he subratllat immisericordement (amb llapis...), el recomane a crits, és d'una qualitat que ja fa mal. Voleu dir que podreu passar sense llegir-lo?

Joan Garí 

(Publicat en Posdata, 12-11-2016)

El luxe de ser humà

Títol: Sobretot no facis mal
Autor: Henry Marsh

Salamandra
Barcelona, 2016
Trad. de Jordi Cussà
317 pàgines

  Els llibres de memòries serveixen, fonamentalment, perquè la vida de cada ésser humà concret no semble inútil. Com cada persona és única, el seu testimoni és primordial –únic també. No cal abordar la pròpia vida amb ambició literària –tot i que s’agraeix-, és prou amb una alfabetització bàsica. A no ser que es crega en el magnífic conte de fades de la vida ultraterrena (o fins i tot així), resumir les ensenyances atresorades en una biografia, explicar el detall del pas dels anys, deixar testimoni que s’ha viscut és el petit luxe que tots ens hauríem de poder permetre.
  Sobretot no facis mal és el compendi manual que Henry Marsh, prestigiós neurocirurgià de l’Hospital St. George de Londres, ha volgut llegar en arribar a una edat prudencial, aquell petit pujol des d’on per fi es veu en perspectiva tot el camí fet. No és més important Henry Marsh que qualsevol dels seus pacients, a efectes de memòria. Però Marsh té el privilegi d’obrir cervells i, ara que s’ha posat a contar-ho, ho ha fet amb un bon estil d’escriptura, claredat sintàctica i estratègia compositiva. Obrir cervells? Sí, una mica la visió de Déu, d’un déu artesà, poc pretensiós, perfectament conscient de la gosadia: “El fluid cefaloraquidi circula, tan nítid com si fos cristall líquid, pels filaments de l’aracnoide, brillant i llampegant com plata fosa sota la llum del microscopi. A través d’aques teixit, puc veure la superfícia suau i groguenca del cervell en si, cisellada amb diminuts vasos sanguinis vermells (les arterioles) que formen un brancatge preciós, com els afluents d’un riu vistos des de l’espai. Tot de venes lluents de color lila fosc circulen entre els dos lòbuls, davallant cap a l’artèria cerebral central on trobaré l’aneurisma”.
  Ah, els poetes! Farien bé de llegir aquest llibre. Diu Ian McEwan –gens sospitós d’incompetència literària- que “la neurociència ha trobat el seu Boswell en Henry Marsh”. Però no és ben bé així. Marsh no és un Boswell: és un Samuel Johnson. La vida de Samuel Johnson, de James Boswell, és considerada unànimement el cim de les biografies en llengua anglesa. Boswell, com Eckermann, aborda la vida d’un altre –el sorrut, malparlat i genial Doctor Johnson-, s’hi subordina. Marsh parla d’ell mateix, de l’home que, amb un bisturí a la mà, exerceix el poder suprem sobre pacients indefensos absolutament conscient d’una constatació terrible: “L’èxit i el fracàs sovint no queden en mans del metge”. El llibre, així, busseja per tot l’anecdotari d’un home privilegiat, que només procura fer bé el seu treball –aquesta mena d’herois- i ho fa, això sí, amb una profunda humanitat. “Humanitat” és un terme fàcil de definir: aquella qualitat sovint més dolorosament rara en la raça pròpiament humana.
  Molts descobreixen que són hòmens i dones quan els diagnostiquen una malaltia devastadora. Aquí intervé Marsh. Sobretot no facis mal (el consell d’Hipòcrates) hauria de ser, en realitat, no un lema per a metges, sinó la consigna estricta –la mínima moralia- de tota professió. Dels metges, però també dels jutges, dels polítics, dels periodistes o dels escriptors (sobretot d’aquests darrers…).
  Josep Maria Espinàs solia repetir una frase memorable (i cite de memòria): “El metge soterra els errors, l’advocat els tanca a la presó i l’escriptor els publica”. Si la teua professió, però, és la de “desactivador d’explosius” (a això és el que més s’assembla, segons el doctor Marsh, operar un aneurisma), si una altra vida en depèn, faràs bé de ser humil, de ser meticulós i sobretot, profundament humà. Aquest luxe.

Joan Garí

Publicat en Ara, 8-10-2016