Una casa envoltada pel desert

Títol: El desert i altres 
palpitacions del nou segle
Autor: Enric Balaguer
Editorial Gregal
Maçanet de la Selva, 2016
198 pp.

  Fa anys que Enric Balaguer practica un tipus d'escriptura paraacadèmica molt estimulant. Ho definisc així perquè no sé molt bé com fer-ho, òbviament: els textos com el seu no són literatura (com si que ho era el seu excel·lent dietari, La casa que vull) però tampoc són una d'aquestes "publicacions" que es veuen obligats a fer els professors universitaris del ram de les lletres si volen veure actualitzat el seu salari.
  L'autor de Contra la modernitat i altres quimeres, La vulgaritat i altres tribulacions dels nostres dies o Constel·lacions postmodernes torna ara a l'atac amb un recull d'escrits perfectament suggestius. No hi ha tema que puga escapar-se a la seua perfeccionada manera de mirar: les llengües i el llenguatge, el futur de les humanitats, el món afectiu de la sexualitat, la memòria històrica, la violència, la globalització... Balaguer observa les mateixes coses que molts altres, però ell en trau una punta específica. Parla de tot i de res: parla amb bon coneixement de causa.
  En aquest nou llibre, però, destaquen clarament dos títols: "El magnetisme del desert" i "Els escriptors i les cases". Semblen dos contraris absoluts, de fet: el desert i la casa. L'autor es pregunta per què ens fascina el desert i per què els escriptors estimen tant les cases on viuen. Són dos preguntes molt pertinents (la intel·ligència de les persones, ja ho haureu comprés, es mesura per la qualitat de les qüestions que es plantegen, no per l'encert de les respostes).
  Balaguer passeja la seua perplexitat a l'entorn del primer ítem. "Les tres religions monoteistes -afirma- varen nàixer en una regió desèrtica i qui sap si en són totalment deutores". I després segueix amb un refrany tuareg: "Al·là va crear els oasis perquè la gent fos feliç, i va crear els deserts perquè cadascú pogués trobar-se a si mateix".
  Ja hi tenim el desllorigador, doncs. Un escriptor necessita una casa -un oasi. Però aquesta casa ha de ser ritualment abandonada i novament consquistada: el tancament perpetu és absolutament estèril. El model perfecte d'aquesta pulsió casa versus desert és Montaigne i la seua torre. Hi acabe de dedicar tot un llibre. Es titula L'única passió noble. Converses amb madame Mähler Besse sobre els valencians i el seu país i és, entre altres coses, una reflexió al·lusiva al dilema que planteja la dicotomia de què venim parlant. Per això m'ha agradat trobar aquestes reflexions al llibre de l'amic Enric Balaguer.
  Hi ha molts models de cases d'escriptor. La meua està repartida entre Borriana i Vilafranca, entre la mar i la muntanya. Nabokov, exiliat, considerava una única residència com a pròpia: la que va haver d'abandonar després de la Revolució a Sant Petersburg (allà on va passar els llargs hiverns de la infància). Això ho he contat fa poc en un article en El País, "Pasiones rusas", que es recrea precisament en les cases d'escriptor més famoses d'aquesta ciutat bàltica: la de Dostoievski, la de Nabokov, la d'Anna Akhmàtova i la de Joseph Brodsky.
  Els escriptors necessitem una casa perquè la soledat requereix una logística. I després hi ha l'eternitat allà a fora. Balaguer en diu desert i m'agrada: això és el més semblant que trobaríem ara al mite kavafià d'Ítaca, aquesta illa de què contínuament estem eixint i a què contínuament estem arribant. El desert ben entès és un espill del nostre interior: cal anar-hi per descobrir plecs del nostre esperit a què no havíem tingut accés.
  Una casa habitada per un escriptor és un oasi enmig d'un desert. I cal que siga així perquè l'ofici que s'hi desenvolupa siga plenament fructífer.

Joan Garí