No hi ha res nou: antic és tot

Títol: És l’amor que mou el cel i les estrelles
Autora: Antònia Carré-Pons
Editorial Meteora
Barcelona, 2015
215 pàgines

  Degué ser fascinant, sense dubte, passejar per aquella València de la segona meitat del segle XV, la nostra centúria daurada. Aquella petita gran ciutat mediterrània on, a més d’una puixança política i comercial indubtable, s’havien aplegat tots els talents d’un grapat d’escriptors capaços de configurar un temps prodigiós. Al capdavall, en aquella urbs de mida humana es podia passar pel carrer Cordellats (al costat de la Llotja), on vivia Jaume Roig i acompanyar aquest metge cruelment sarcàstic en direcció nord, cap a l’altre costat del riu. Allí l’esperava Isabel de Villena, l’abadessa del convent de la Trinitat (encara dempeus), on Roig oferia els seus serveis professionals. En aquest trajecte imaginari, el vianant es podia acostar a la casa dels Berenguer Mercader, estiguera aquesta situada a l’actual carrer de Cavallers o al carrer Avellanes, llavors anomenat de Capllevats. A cals Mercader hi havia una famosa tertúlia on no era estrany trobar Roís de Corella, clergue primmirat i poeta exquisit i complex, si és que aquest no passava les hores a la Seu o a la capella del Sant Calze. No massa lluny, al carrer de la Mar, hi havia la morada (junt a la casa natal de Sant Vicent Ferrer) de Joanot Martorell, un altre dels gegants de l’època, a pocs minuts a peu de l’edifici del carrer de Cabillers on el seu cunyat Ausiàs Marc visqué els seus últims anys de vida.
  Aquella València populosa, multicultural, rica, esplendorosa i sensual era el cau d’una colla de genis de la ploma, que escrivien amb naturalitat proses i versos ignorants de l’especial pòdium que els depararia el futur. Ara Antònia Carré-Pons, filòloga i escriptora, ha volgut recrear aquell temps mític novel·lant amb eficàcia la peripècia imaginària d’una còpia del manuscrit únic de L’espill, el sardònic relat en versos tetrasíl·labs de Jaume Roig.
  L’aventura de Carré-Pons és ben lògica. Precisament en la seua faceta filològica aquesta autora ens ha proporcionat una edició modèlica de L’espill. Seua és la intuïció esclaridora que “els exabruptes antifeministes” del metge de la Trinitat no tenien més propòsit que “fer riure”.
  Aquesta novel·la, de títol dantesc, és en part una recreació de la ciutat de Roig i companyia, amb el manuscrit citat com a reclam narratiu, però també una intensa història d’amor que es congria al Regne de València i després es trasllada als Països Italians. La primera part de l’obra es localitza a la ciutat del Túria el 1480, la segona a Nàpols el 1505 i la tercera a Roma el 1507.
  Carré-Pons, destra en la lectura dels papers medievals, assaja ací el paper (més plaent?) de mestressa de les seues pròpies ficcions, traslladant-nos –com jo volia- a aquella població pletòrica de fa cinc-cents anys: “Al matí d’un dia feiner, els estrets carrers de València formen un conjunt bigarrat de sons, d’olors i de colors. L’aire translúcid i blau s’omple dels brams dels ases, del grinyol de les rodes dels carros, del cloqueig de les gallines, del gruny dels porcs o de l’esgüell dels conills, de la cridòria atordidora de disputes i baralles, de la música dels joglars que toquen la trompa o el llaüt a la plaça del Mercat”.
  En aquest ambient, Jaume Roig, “un home ja gran, no gaire alt, amb un lleuger excés de pes” i “de veu fina”, passeja la petita obra mestra que ha escrit, desconeixedor que tants anys després encara farà córrer rius de tinta, en aquest estrany nirvana de precaris consensos que anomenem posteritat.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.637

La vida per davall de la vida

Títol: Els desposseïts
Autor: Szilárd Borbély
Edicions del Periscopi
Barcelona, 2015
Trad. de Jordi Giné
282 pàgines

  Heus ací un llibre redó. Szilárd Borbély, escriptor hongarès prematurament desaparegut ara fa un any, aborda la història d'una família de classe baixa als anys 60. Desconec si en aquesta narració hi ha components autobiogràfics o és pura ficció. Siga com siga, és una lectura memorable i intensa. Té el sabor, l'aroma, la densitat i la textura de la gran literatura. No podria avaluar el grau de fidelitat dels traductors a l'original hongarès (no en sé ni un borrall), però el resultat en català és magnífic.
  Em fa l'efecte d'haver començat pel final, però no tots els dies es troba una joia així. Quan passa, cal celebrar-ho de seguida. Borbély ens ha col·locat al bell mig d'una família jueva, d'origen romanès, que sobreviu com pot a l'Hongria comunista. La mare i l'avi alliçonen el pare sobre com s'ha de comportar políticament: "S'ha de llepar. Entén-ho d'una vegada, s'ha de llepar. Als llepes tothom els deixa en pau". Però el pare, incapaç d'això, no se'n surt laboralment i s'emborratxa als vespres. El resultat és la misèria. La mare plora d'amagat. I tot plegat se'ns narra des del punt de vista del fill primogènit:  "Tota l'habitació fa olor de llet. Olor de caca. Olor de pobresa. Només escasseja l'olor de la mare. Mai no en tinc prou, de la mare. Ningú en té mai prou".
  Els desposseïts és un llibre ferotgement tel·lúric. Tots els humors de la terra, i dels hòmens i de les dones, s'hi congreguen, els fluïts corporals, les defecacions, l'orina, la suor, la bava. La vida, pura i dura, en tota la seua esplendorosa brutícia. Els personatges són bruts, parlen el seu dialecte (no l'hongarès estàndard), viuen immersos en un marasme ideològic. Però la mare recorda al fill la seua divisa: "Naltres no som pagesos". Els pagesos són els qui moren al mateix lloc on han nascut. Però ells són jueus, són diferents, tenen un judici propi. "Jueus és allò que no es pot comprendre". Un dia, un rabí va arribar i va explicar la metàfora de tot plegat: "Nosaltres vivim en aquesta base inestable, en una terra mòbil, al damunt de la qual s'alcen les cases, les esglésies. Vam construir sobre l'areny, sobre arenes movedisses, migratòries. Sobre un mirall de sorra impetuós, bollat, agrumollat. Per sota, a les profunditats, hi circula un altre sistema aquàtic secret. Per sota de la superfície, en algun indret, es capbussa una part dels rius i de les rieres, i flueix per sota de les cases, dels graners, de les esglésies, dels camins de pedres. S'escola cap al cementiri, cap a l'abocador de carronya, cap als afores del poble de sota el turó".
  Amb aquests materials, Borbély ha fet una gran novel·la, però no per les idees que hi vehicula o per la compassió que fa sorgir en el lector. La clau d'aquesta mestria és el to. Allò que informa cada frase i cada paràgraf, que no decau gairebé mai, i que dóna la mesura exacta del vertigen de l'escriptura.
  Feu-me cas: llegiu Els desposseïts. I si no esteu d'acord amb mi, feu-m'ho saber.

Joan Garí

Carta al pare

Títol: I tu no vas tornar
Autora: Marceline Loridan-Ivens
Editorial Bromera
Alzira, 2015
Trad. de L.A. Baulenas
83 pàgines

  A poc a poc, en un lent i dramàtic degoteig, els últims supervivents de l'Holocaust, els qui ja tenien, al lager, ús de raó però, pels motius que fora, encara no havien tingut ocasió de fer públic el seu testimoni explícit, van cisellant per a la posteritat el seu relat. Es tracta, en la major part dels casos, d'històries que ens fa l'efecte que ja s'han contat massa vegades; tanmateix, en cada ocasió que algú hi torna s'afegeixen, a un argument universal, matisos nous, detalls inèdits, dolors privatius i intransferibles.
  Marceline Loridan-Ivens -Marceline Rozenberg de fadrina- té 14 anys quan és deportada, amb el seu pare, a Auschwitz-Birkenau. Som a l'any 1944. Són dos dels 76.500 jueus francesos que la despietada i insensible col·laboració gal·la trasportarà a les granges humanes del Reich, allà on la condició humana mutarà en dimensions insòlitament brutals. El pare es queda a Auschwitz (el nom amb què els alemanys coneixen la població polonesa d'Oświęcim, a cinquanta quilòmetres a l'oest de Cracòvia). La filla és conduïda fins Birkenau, el subcamp situat a poca distància de l'anterior. Birkenau és l'autèntica fàbrica de cadàvers del complex (un milió llarg hi van desaparèixer als sinistres crematoris, dinamitats pels SS abans de l'alliberament soviètic). Els papers s'inverteixen, però: el pare no sobreviurà, la filla sí.
  Froim Rozenberg Szlhama, el pare de Marceline, arribarà a eixir d'Auschwitz, però desapareixerà en el caos posterior. Ella, al seu torn, farà cap a Bergen-Belsen i d'allí a Ragutin, una fàbrica d'avions prop de Leipzig. Això li salva la vida. Setanta anys després, I tu no vas tornar és la carta commovedora que la filla escriu al progenitor absent. Una relació especial els unia (no com amb la mare, que és més freda i distant), i el lligam s'ha mantingut intacte més enllà de la mort.
  Ara que ja no ens impressiona res, immersos en la narcosi sempiterna de les pampallugues audiovisuals i cibernètiques, potser alguns lectors escollits sàpiguen trobar en aquest opuscle (escrit amb la col·laboració de Judith Perrignon i eficaçment traduït per L.A. Baulenas) algunes constants del bon estil francès i detalls inoblidables com ara la sensació -per a una adolescent- de ser observada, nua, pel doctor Mengele: "Els cossos al nostre voltant eren premonitoris i ens hi véiem, ens acostaven al que nosaltres estàvem a punt de convertir-nos". La promiscuïtat desfiguradora del camp era la pitjor turpitud. Sobreviure, llavors, era rebre per sempre més el salconduit moral del testimoni.

Joan Garí

Publicat en Ara, 24-10-15

Romeu i Julieta segons Plató

Títol: Aquest cor que et pertany
Autor: Hans Fallada
Edicions de 1984
Barcelona, 2015
Trad. de Ramon Monton
284 pàgines

  L'origen d'aquesta narració és un guió cinematogràfic que Hans Fallada (pseudònim de l'escriptor alemany Rudolf Ditzen) va emprendre durant els anys de la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula subsegüent, que s'havia de mantindre fidel -com tot a l'Alemanya de Hitler- a l'espessa doctrina nacionalsocialista, mai va veure la llum. L'estudi de Carl Froelich & Co., on s'havia de rodar, va resultar destruït pels bombardejos aliats l'any 1944. Vist el panorama, Fallada va convertir el material original en una novel·la. A pesar que no hi ha al·lusions polítiques directes al text (tal com ell va exigir ja en l'època del guió), s'hi respira una certa complaença  amb els èxits econòmics de l'Alemanya nazi, que certament va propiciar treball i prosperitat econòmica als anys 30.
  El relat té, molt acusadament, un cert aire de contalla infantil. Johannes Wiebe, fill menut d'una pròspera nissaga, no vol saber dels seus i aprofita el tancament de la fàbrica familiar per anar-se'n a treballar als Estats Units. Vol fer-se un home i demostrar a sa mare i al seu germà Thomas que es pot guanyar la vida honradament, sense dependre dels seus diners. Arriba, doncs, a Nova York i fa cap a l'hotel de la Young Men's Christian Association, on es troba "un enfony minúscul amb un llit, una cadira, una perxa i un mirall". L'anècdota em sorprèn i desperta alguns dels tentacles de la meua memòria personal. Fa un quart de segle, jo també vaig anar a parar, amb un visat de treball, a l'hotel de la YMCA de la Gran Poma, al final del carrer 34 Oest (he contat l'experiència al llibre Història d'Amèrica, A contravent). El relat de Fallada em permet comprovar que les cambres minimalistes d'aquest peculiar lloc ja eren així als anys 30... tot i que ara la perxa i el mirall han estat substituïts per una televisió (God Bless America!). De tota manera, sembla que Fallada no havia posat mai un peu als Estats Units, almenys abans d'escriure aquesta novel·la. La seua informació era llibresca, però era correcta.
  L'experiència estatunidenca no és excessivament grata, siga com siga, i Johannes torna a Alemanya malalt i derrotat. Per sort, en un mercat coneix Johanna Lark, una eixerida venedora de qui queda profundament enamorat. Es fan parella, Hannes (ell) i Hanne (ella), d'acord amb la teoria platònica de la mitja taronja: un home apocat, tristoi i feble se suma a una dona alegre, vivaç i enèrgica. El xicot declara a la xicota que ella és "el cor que em pertany", precisament l'expressió que havia usat sa mare quan ell va abandonar la mansió familiar. La coincidència no és casual. Els viaranys del relat col·locaran Johanna i la mare de Johannes cara a cara, en un context en què aquest es veu impel·lit a triar entre les dues. Hi ha, això sí, una tercera figura en discòrdia: Thomas, el germà de Johannes. En absència del pare d'ambdós, de qui no sabem res, Thomas és un tipus cruel i despietat, que menysprea Johannes i porta amb mà de ferro el negoci familiar. Acceptant Johanna, la mare decideix allunyar Thomas del seu costat, i recuperar així el fill pròdig. I conte contat, conte acabat.
  És difícil, en tot cas, esbrinar els autèntics motius de Fallada per escriure un relat com aquest. En una època en què els Estats Units estan immersos en la Gran Depressió, mentre l'economia alemanya emprèn la ruta del creixement, Hannes i Hanne podrien ser Romeo i Julieta amb un cartell de propaganda nazi al fons, però hi falta ambició literària. Una història, en fi, que es llegeix bé però que no ha remogut cap emoció especial en aquest lector.

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-10-2015

La ciutat de la bellesa discreta

Títol: Guia sentimental de Perpinyà
Autor: Joan Daniel Bezsonoff
Editorial Pòrtic
Barcelona, 2015

141 pàgines

  Si França és bàsicament una llengua, Perpinyà és sobretot l’absència d’una llengua. Joan Daniel Bezsonoff, català de França, francès a pesar seu, amb ascendents russos, sense descendents coneguts que no siguen de paper, escriu una guia de Perpinyà, la seua ciutat, i ho fa involucrant-hi un adjectiu desarmant, una càrrega de profunditat en les procel·loses aigües de la subjectivitat. Sentimental (és el mot) és un horitzó d’expectatives útil per a un escriptor, sobretot quan ha d’escriure de llocs inserits cruament en la seua memòria. A partir d’ací, ja es pot fer, per exemple, una definició cinematogràfico-musical de la ciutat, en termes antològics:
  “La bellesa de Perpinyà no us saltarà a la cara com les primeres notes d’una melodia de Mozart. Perpinyà no és pas una noia guapa que desitges tot seguit com Jane Russell. No té la classe de Deborah Kerr, els misteris asiàtics i melangiosos d’una Gene Tierney, els pits de Serena Grandi, els ulls de Liz Taylor, el cul de Brigitte Bardot, la gràcia d’Audrey Hepburn, la vulgaritat intel·ligent de Jane Mansfield. No! Perpinyà té la bellesa discreta d’Olivia de Havilland, la Melanie d’Allò que el vent s’endugué. No t’enamores de Perpinyà a primera vista com a les cançons de Frank Sinatra, sinó de mica en mica com els personatges de Joan Manuel Serrat”.
  Sí, és clar, Perpinyà és una starlette d’una bellesa no evident, però que potser t’encise irreversiblement. De la mà de Bezsonoff, resseguim el cos imperfecte però estranyament atractiu d’aquesta xicota. Anem a uns carrers, a uns hotels i restaurants, a botigues que l’autor recomana no amb cap pruïja objectiva, sinó precisament excedit per la seua implicació personal amb els seus pobladors o propietaris.
  És una guia sentimental, ja ho sabem, així que Bezsonoff no s’està de recordar-nos que el que el lliga a la ciutat són llocs, persones, menges, fites de la memòria. Comprèn que el lector voldrà saber on s’hi parla català. Als soterrars –explica, entre irònic i melancòlic- i al Barri de Sant Jaume, entre els gitanos, allà on s’aprèn que “el pintoresc és la cortesia de la misèria”.
   Potser un escriptor no estima realment una ciutat o un país, sinó els records que hi projecta, com el de Maryse, bona amiga de Joan Daniel, vençuda pel càncer, però passejant en aquest llibre –viva!- pels carrers de Virà.
  Una ciutat també és, abans que res, literatura. I la de Bezsonoff és intensa, desbordant, engrescadora.

Joan Garí

Publicat en Ara, 26-9-2015

El millor i el pitjor dels temps

Títol: Una història de dues ciutats
Autor: Charles Dickens
L’Avenç
Barcelona, 2015
Trad. de Jordi Arbonès
423 pàgines
 
“It was the best of times, it was the worst of times, it was the age of wisdom, it was the age of foolishness, it was the epoch of belief, it was the epoch of incredulity, it was the season of Light, it was the season of Darkness…” [“Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres…”]. Heus ací el celebèrrim principi d’una de les grans novel·les de tots els temps, que L’Avenç ha tingut la feliç pensada de recuperar en la prodigiosa traducció de Jordi Arbonès.
  Llegir Dickens sembla un propòsit raonable enmig de la canícula estival, quan certes ments no especialment preclares fan córrer la brama que només és suportable algun best-seller desnerit i lleuger. El vell Charles té tot allò de què pot presumir qualsevol trapatroles literari actual (emoció, suspens, intriga, entreteniment), però servit amb un estil d’una puixança inigualable i un savoir-faire narratiu de bona llei.
  Aquesta novel·la comença, simbòlicament, amb un grafiti escrit amb vi (sic) en un mur del faubourg Saint Antoine de París, allà on el proletariat més misèrrim somia amb coltells i amb sang –molta sang. Després, es resol –sempre en el terreny del símbol- amb l’espill i el problema que suscita: la identitat individual, la identitat de classe. En un mirall es contempla Charles Darnay a l’Old Bailey londinenc, el tribunal que el jutja per espia. La prodigiosa semblança amb el furtamantes Sydney Carton el lliura de la forca, i el llança en braços de Lucie Manette, la filla d’un metge represaliat per l’injust odi social de la França pre-revolucionària. En un altre mirall es mira també –primer a Londres, després a París- Carton, que molts anys després tindrà l’ocasió de salvar Charles de la guillotina gràcies de nou a la semblança facial.
  Darnay és en realitat un aristòcrata francès, descendent del marquès d’Évremonde (l’home que encunya la divisa que explicarà la revolució: “Detestation of the high is the involuntary homage of the low”, o, com tradueix Arbonès, “”L’odi és l’homenatge involuntari que els de baix reten als de dalt”). Però, és culpable? Ho és individualment i també com a membre d’una classe social, ni que n’haja abjurat?
  Dickens no s’està de retratar les injustícies socials que expliquen l’esclat de la fúria tricolor, però no té gens de simpatia per l’acció de la massa encolerida i salvatge. En realitat, tants anys després, els motius d’un novel·lista burgès i magnànim ja no importen gaire, mentre que allò perdurable és la literalitat d’una narració d’un vigor i una tensió excepcionals: “Quan a la casa Tellson, de Londres, contractaven un empleat jove, l’amagaven en algun lloc fins que es feia vell. El mantenien en un indret ben fosc, com un formatge, fins que adquiria la flaire peculiar de la casa i es recobria del verdet característic”.
  Al Banc Tellson s’ensuma la revolució que es cova a l’altre costat del canal de la Mànega perquè augmenten els depòsits francesos. Totes les revolucions són, abans que res, fuites de capital. I després un novel·lista benintencionat que ordeix una història fantasiosa que ha de sotmetre a la credulitat del lector. Sidney Carton: “Estem vivint en una època desesperada en la qual es juguen partides desesperades amb apostes desesperades”. Ell juga i guanya. És a dir, perd. El cap, concretament. La guillotine…

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.632

El drama de l'incest

Títol: La maledicció dels Palmisano
Autor: Rafel Nadal
Columna
Barcelona, 2015
 373 pàgines

Rafel Nadal, que ja havia assolit el favor del públic a la peça memorialística Quan érem feliços i després en la narració Quan en dèiem xampany (ambientada entre Catalunya i la Xampanya francesa), ens ofereix ara una novel·la localitzada al sud d’Itàlia –a la vall d’Itria- entre la Primera i la Segona Guerra Mundial.
  L’excusa argumental s’enceta quan el narrador descobreix, en un petit cementiri, vint-i-una tombes amb el mateix cognom, Palmisano. Són tots morts, en efecte, de la mateixa família. Un vell que hi seu li explicarà la història d’aquell llinatge maleït.
  Al llarg de la Primera Guerra Mundial van anar morint tots els Palmisano. Donata, la viuda de l’últim, tindrà un fill –un Palmisano pòstum-, però el criarà com un Convertini, per evitar la maledicció. Aquest és el cognom de l’home de Francesca, una altra viuda de la guerra. Donata i Francesca pareixen alhora un fill i una filla –Vitantonio i Giovanna-, que Francesca criarà com a germans.
  Més tard, Francesca morirà i Donata serà instituïda, en el seu testament, marmessora de l’herència i tutora legal dels dos infants. És així com ambdós es criaran junts, però sentint-hi una instintiva atracció. Després, amb els anys, la narració anirà dotant d’una densa biografia a cadascun dels dos, a l’altura dels temps en què han de viure. Si van ser engendrats al final de la Primera Guerra Mundial, quan Itàlia venç, pràcticament, per incompareixença del contrari, la Segona els enxamparà en plena joventut, i hauran de prendre decisions irreversibles.
  Giovanna se sumarà als combatents internacionals a favor de la República Espanyola. Llavors, però, ja haurà descobert que Vitantonio no és el seu germà, sinó un Palmisano. Aquest, al seu torn, no es compromet políticament, però té més simpatia pels pagesos oprimits que pel truculent feixisme imperant. Quan Itàlia entra en la Segona Guerra Mundial –descabdellant els inconsistents somnis de glòria d’un Duce de cartró pedra-, Vitantonio s’oculta per no haver de lluitat. Més endavant, farà costat als partisans que combaten el feixisme a l’espera d’una victòria aliada.
  És llavors quan els germans, que ja no són germans, es retroben i els esdeveniments posteriors (que no desvelaré al lector) demostraran que res està escrit i que la maledicció dels Palmisano podia ser conjurada.
  Aquesta història intensa i turbulenta és empresa per l’autor amb una notable tensió narrativa. Tornarà a tindre èxit de públic, això li ho puc augurar, perquè el seu relat té l’aire dels drames familiars que triomfen a les telenovel·les i que ja ho feren abans als antics serials radiofònics. Nadal és un escriptor amb tremp, que domina la narració de tall tradicional i costumista, i sap construir una novel·la. En aquesta, a més –com ell mateix ha explicat-, hi ha una documentació prèvia exhaustiva per aconseguir que l’escenari italià i el temps bèl·lic siguen versemblants. Així, l’autor s’ha informat bé sobre alguns dels episodis que recull al seu relat, com ara la revolta de Matera, el bombardeig de Bari o l’explosió del vaixell John Harvey. Les seues vivències a la vall d’Istria, d’altra banda, li han fornit els elements suficients per a inventar el poble de Bellorotondo –on situa l’acció principal-, que és un compendi de detalls reals de Cisternino, Martina Franca, Altamura i, sobretot, Locorotondo.
  En el fons, sembla que Rafel Nadal haja trobat la fórmula per construir llibres destinats a l’èxit: estil clar, personatges rotunds, ambientacions moderadament exòtiques. Endavant les atxes, doncs.

Joan Garí

Publicat en Ara, 19-9-2015