El canemàs d'un film agradablement sorprenent

Títol: Camps de maduixes
Autor: Jordi Sierra i Fabra
Editorial Cruïlla
Barcelona, 2003 [12ª edició]
155 pàgines

De Sierra i Fabra recorde, fa moltíssims anys, uns manuals d'història del rock and roll. Jo era llavors un adolescent molt musical, que tenia a la paret de l'habitació un pòster d'Elvis Presley amb una inversemblant guitarra elèctrica de dos mànecs (sic). Després els meus gustos, pel que fa a la música moderna, es van fer més exigents i Sierra i Fabra, al seu torn, es va dedicar a fer novel·les com rosquilles. Una de tantes és aquest Camps de maduixes, que fa furor als instituts de secundària perquè tracta la dramàtica història d'una joveneta a qui una nit de discoteca i unes pastilles d'èxtasi provoquen un coma que la durà a la vora de la mort. La peripècia de Lluciana -aquest és el nom de la protagonista- no deixa indiferent cap lector, sobretot si no ha superat els divuit anys. Sierra té ofici i l'argument de la novel·la, que inclou un periodista massa espavilat, un policia suspicaç i uns pares destrossats, funciona com una petita maquinària suïssa. El títol de la novel·la, lògicament, fa referència a la cançó de John Lennon (Strawberry fields forever), l'adalil d'una època on semblava que tot estava permés, i on les drogues només eren una altra via -aparentment innòcua- de l'alliberament personal.
En realitat, però, no us he convocat, estimats lectors, per a parlar-vos d'aquesta novel·la, sinó de la versió cinematogràfica que, l'any 2005, va realitzar el director valencià Carles Pastor (i que podeu descarregar punxant ací si teniu el vici de l'e-mule). Es tracta d'una coproducció entre Televisió de Catalunya i Televisió Valenciana que té una particularitat que la fa perfectament singular: només està disponible en versió catalana i, a més, està rodada amb actors catalans i valencians que parlen cadascú amb el seu accent. Es converteix així en excepcional el que hauria de ser el més normal del món: que una pel·lícula ambientada en aquest cas a València compte amb diferents varietats dialectals de la nostra comuna llengua catalana. És un plaer, en aquest sentit, sentir el barceloní d'actors com Roger Casamajor o Sílvia Marty (la parella protagonista, junta en el fotograma de més avall), o el valencià de Cristina Plazas (que encarna al periodista amb pocs escrúpols) o Lara Sanchis.

He de reconéixer que no coneixia aquest film. Havent llegit el llibre, un dia vaig veure que l'anunciaven a Punt Dos i el vaig gravar. La sorpresa va ser majúscula, ja dic, perquè no esperava que s'hi produïra aquesta situació tan normal de confluència dels accents del nostre idioma. Tan "normal" que no es dóna mai, per exemple, en Televisió Valenciana (tot i que és menys inhabitual trobar-s'ho a TV3, on periòdicament treballen actors valencians), on sense dubte estan convençuts que algun dia "els catalans" vindran a violar les dones i matar els hòmens (o, amb una mica de sort -segons des de quin punt de vista es mire-, al revés).
La pel·lícula, d'altra banda, canvia prou elements de la novel·la, com ara la seua estructura argumental, que a la novel·la s'ancora en el compte enrere de la Lluci al seu llit de l'hospital, mentre al film pren altres viaranys. És obvi que l'obra de Carles Pastor no és cap chef-d'oeuvre, però és un film digne, que compta amb una legió fidel de seguidors (en l'estela de la novel·la) i la senda del qual m'agradaria veure transitar més sovint per altres produccions del país. ¿Serà la flor que no fa estiu? Esperem, sincerament, que no.

Joan Garí

Benvinguts a la visió total

Títol: Alfabet per a adults
Autor: Gerard Vergés
Editorial Perifèric
Catarroja, 2009
143 pàgines

Es recuperen en aquest volum els articles que Gerard Vergés va publicar al diari Avui entre el 1987 i el 2005. És ben coneguda la profitosa i profunda relació que existeix entre l'assagista i el columnista periòdic. Sent com és la columna periodística una "forma larvada d'assaig" (la definició és de Joan Fuster), el seu (bon) ús permet a l'escriptor un contacte continuat i fecund amb el seu públic. La seua influència s'assenta, doncs, gràcies a la funció social del periodisme. Això li permet, a més, pagar les factures, cosa que no és poc important. En realitat, encara que avui dia sembla haver-se tornat a posar de moda l'assaig, és un gènere de pocs lectors. Quatre gats, en efecte, edifiquen amb el seu interés numantí la precària sensació que es continua llegint assajos. Com els poetes, els assagistes ens llegim bàsicament entre nosaltres i malviuríem entre greuges i arraps -com els poetes- de no ser per l'existència d'aquesta formidable vàlvula d'escapament que és el periodisme.
Vergés va fer el seu paper al diari Avui i el va fer bé. Si ho fera ara mateix, per cert, només el podríem llegir a la xarxa, puix que aquest diari ja no es distribueix ni al País Valencià ni a les Illes Balears. Vivim, de totes totes, una situació plenament kafkiana: és més fàcil., per a un valencià, veure Al-Jazeera a la seua pantalla de televisió que TV3, o llegir L'osservatore romano que alguns periòdics publicats a Barcelona. He dit "situació kafkiana" i demane dsiculpes: el bo de Kafka no té ni pot tindre cap relació amb aquests insòlits disbarats.
Però tornem al llibre que ens ocupa. Alfabet per a adults és un recull de textos de lectura molt plaentera. Els qui fruïsquen amb l'assaig -amb la prosa de no ficció, amb la literatura d'idees, amb la narrativitat pura- hi trobaran un estilista sòlid i competent, capaç d'evocar situacions fent-les vivíssimes per al lector, com quan s'imagina Josep Maria de Sagarra al delta de l'Ebre escrivint el poema Evocació: "Me l'imagino hores després, ja de nit, al casalici dels Borés, exactament al menjador del primer pis amb balcons i finestres sobre els arrossars emblanquinats per la lluna, aquella gran estança discretament desconjuntada i solemne -i llavors encara sense llum elèctrica-, recitant, ampul·lós i persuasiu i amb tot el seu magnetisme personal".
Vergés domina la seua eina de treball. Això és evident. A la potència estilística, però, afegeix unes alforges no tan comunes: els profunds coneixements de botànica, de zoologia i d'estètica, que reverteixen en l'amenitat i la precisió dels seus articles. Aquesta conjunció d'erudició i sensibilitat va establint un cursus al llarg de la sèrie, on van compareixent els seus autors predilectes i on els esdeveniments contemporanis, conjugats amb les evocacions del passat (sovint amb toc nostàlgic), li serveixen per a extraure lliçons intemporals.
Vivint al camp, envoltat dels seus vuit néts i dels animals i les plantes que estima, el dietarista s'alimenta dels llibres llegits i dels quadres vistos, però també de les superbes evolucions del riu de la vida.
Qui estiga fart de la literatura buida i del rotllo comercial de sempre pot llegir aquest llibre. Descobrirà una sensibilitat afuada i ensinistrada per a interpretar la vida com una ocasió per al coneixement. En un llibre com aquest s'aprén que no hi ha res avorrit, sinó només éssers humans particularment cecs. Benvinguts a la visió total.

Joan Garí

El dilema de l'escriptor

Títol: How Fiction Works
Autor: James Wood
Jonathan Cape, editor
2008, 194 pàgines

Vaig arribar al llibre de Wood per veure si em resolia alguns dubtes relacionats amb la meua feina d'escriptor. Els dubtes tenien relació amb quin paper havíem de seguir atorgant al que podríem anomenar la ficció realista de model tradicional (és a dir, dinovesc). La qüestió, en efecte, és fins quin punt paga la pena seguir escrivint novel·les com es feia tot just abans de l'obra de Joyce o de Proust. Un vell dilema, no cal dir-ho. Wood, per cert, no hi acaba d'entrar de ple. Diu, això sí, algunes coses assenyades, com ara que "tota ficció és convencional" o, el que ve a ser el mateix, que el realisme és convencional, però tant (o tan poc) com o puguen ser el surrealisme, la ciència ficció o l'experimentalisme més abrupte.
És obvi que Wood no m'ha resolt el dubte. Jo mateix he fet "ficció realista", és ben cert, tot i que no sé si escandalitzaré algun lector en reconéixer que ho he fet pro pane lucrando. La gent, això és evident, vol llegir novel·les i entén per "novel·la" un artefacte convencionalment realista amb tots els ets i els uts. La qüestió, però, és d'aquest ordre: se li ha de donar a la gent el que demana sense més? Per a un escriptor és l'única qüestió d'interés. I la resposta, per descomptat, és NO.
Però tornem al llibre de Wood (n'hi ha, per cert, una versió al castellà assequible en Gredos: Los mecanismos de la ficción). El volum té interés per molts motius. És brillant, per exemple, quan s'acara amb els problemes de la traducció literària. Agafem el següent exemple de Madame Bovary: "L'idée d'avoir engendré le delectait". Una frase simple, ja es veu. ¿Simple? ¿Com traduir-la a l'anglés? Geoffrey Wall (Penguin) ho fa així: "The thought of having impregnated her was delectable to him". Wood ironitza, amb raó, amb una versió d'aquest calibre. La cadència de la frase original és destruïda completament per Wall. Woods proposa una traducció que intente respectar la manera en què sona el francés. El resultat, naturalment, és ridícul: "The notion of procreation was a delectation". En català diríem "La idea d'haver engendrat el delectava", que respecta un poc millor la sonoritat original. I això només és una simple frase. ¿Compreneu com pot arribar a ser de delicada la feina d'un traductor? Per això és tan important, per a una cultura petita, disposar-ne de bons.
Aquesta és la tònica de How Fiction Works. Els escriptors, però també els lectors empedreïts i curiosos, hi trobaran una pedrera a vessar d'indagacions d'interés. Tot allò que ens pot ajudar a diferenciar la "prosa verborreica de gènere" de l'"escriptura realment interessant". M'han agradat especialment les notes que dedica a la metàfora com a element visual del llenguatge (és a dir, de pont amb els discursos icònics). Fa molts anys vaig escriure a l'entorn d'aquesta mena de metàfores en Wuthering Heighs (la novel·la i la pel·lícula) i sempre m'ha interessat la manera que el llenguatge natural té de projectar-se sobre allò visual (que és com dir els mecanismes essencials de relació entre la literatura i el cinema, per exemple).
Crec que Wood posa el dit a la nafra quan explica que molts novel·listes actuals escriuen, bàsicament, com ho feia Flaubert (el fundador de l'estil indirecte lliure, que tant de joc literari ha donat). La qüestió, si em permeteu de nou, és si això té algun interés per al propi escriptor, més enllà dels diners que puga guanyar-hi. Tots els dilemes professionals, en el fons, es resumeixen en aquest.

Joan Garí

De l'amor

Títol: L’accident
Autor: Ismail Kadaré
Edicions 62, 2009
Traducció de Pau Joan Hernández
223 pàgines

No havia llegit res abans d’Ismail Kadaré, així que no tinc amb què comparar L’accident. Sembla que el propi autor ha advertit, en alguna entrevista, que aquest no és un llibre representatiu de la seua obra, però això no vol dir res: sovint aquesta mena de comentaris només emmascaren una legítima coqueteria dels autors els quals, convençuts que cada nou llibre és com un nou fill, volen assegurar-se que es jutjarà el marrec sense cap prejudici ni interferència.
En realitat, L’accident és un llibre superb. És l’obra d’un escriptor que domina perfectament el seu ofici i ho fa sense escarafalls, perfectament conscient de la seua mestria. La seua prosa, sensual, perfumada i misteriosa, diu més d’Albània que mil eixorcs viatges turístics i mil incursions en grisos llibres d’història. Potser perquè, com deia Goethe (i traduïa Joan Maragall): “Per comprendre que el cel és blau pertot arreu no cal donar la volta al món”.
L’accident és fonamentalment, un llibre sobre l’amor. ¿Com dir res de nou sobre l’amor? I, sobretot, ¿com escriure-ho? En realitat, la mestria de Kadaré consisteix no a buscar sendes noves, sinó a plantejar una situació convencional i xifrar tota la resta en el poder del llenguatge. Ella és Rovena, una dona albanesa “bella i plena de misteris” i ell és Bessfort, un alt funcionari internacional. El teló de fons de la seua relació és l’evolució d’Albània i dels Balcans postcomunistes. Aquest teló, però, és tènue i desdibuixat. Tot està centrat en els amants: el “color local” –que d’altres jutjarien necessari i fins i tot essencial- ací resulta notòriament apaivagat. El terreny de joc dels amants és l’amor mateix. La seua relació és tempestuosa i cíclica, tan turbulenta almenys com ho pot ser l’aplec d’un home prototip dels homes i d’una dona prototip de les dones. El retrat de Rovena, això sí, és d’una profunditat i d’una beutat refulgent. Segons Kadaré, ella és el paradigma de les dones belles, és a dir, aquelles que es diferencien de les merament boniques per un punt inestable de fascinació fugissera: “Et trobaves al costat d’elles i tanmateix tenies una sensació de mancança. T’abraçaven, et deien paraules dolces, se’t lliuraven, però tu continuaves assedegat. No hi manca res, et deies, no demanis més del que t’és ofert. I tanmateix, hi havia alguna cosa que no parava d’esmunyir-se al darrere d’aquella línia de demarcació: les carícies, les llàgrimes més valuoses”.
La relació entre Rovena i Bessfort travessa tots els estadis i tots els límits permesos –també els no permesos. Inclou la visita a un club d’intercanvi de parelles, amb algunes sorprenents lectures cervantines al·lusives (a Kadaré sempre li ha agradat molt el Quixot, gairebé tant com als seus personatges), una aventura lèsbica per part d’ella i, en un crescendo dramàtic, la presència final de la mort viscuda en forma d’enigma. Com que cerquen una forma d’amor “que no existeix encara”, els amants en realitat no moriran, sinó que passaran a l’altre costat de l’espill. Allí anirem a rescatar-los amb la lectura.
Aquest Kadaré, en el fons, em recorda Stefan Zweig per la claredat d’estil i l’elegància de la seua circumspecció. Més enllà, també el Roland Barthes de Fragments d’un discours amoureux per la fondària assolida en la perquisició dins els abismes de l’amor i el busseig elegant per entre les anfractuositats i els meandres dels diversos corrents que el travessen.
Li diu un amic a Bessfort: “Albània és matadora. Et desespera, et fa sortir de polleguera, però no te’n pots separar”. I això és exactament el que ocorre amb aquest llibre.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.336

Contes falsos, literatura verdadera

Títol: Contes russos
Autor: Francesc Serés
Editorial Quaderns Crema
Barcelona, 2009
223 pàgines

Ve precedit per una fama tangible de bon prosista i ara quan l'aborde jo està ja en una posició privilegiada en el pòdium dels bons escriptors en català. Aquests Contes russos, en certa manera, em serveixen per a corroborar l'opinió esmentada: Serés té un estil precís, amb frases compactes i ben construïdes. El motiu a què fa al·lusió el títol és el següent: s'ha inventat una traductora, Anastàsia Maxímovna, que hauria traduïts del rus els autors antologats. Aquests autors, per si cal dir-ho, no existeixen o, millor dit, formen part de la sòlida imaginació de Serés. Com ell és de Saidí (igual que Mercè Ibarz, de qui també s'ha ocupat el meu Ofici), potser el paisatge de l'Aragó oriental li recorde en part algun element de la taigà siberiana.
Siga com siga, Serés s'ha empescat un grapat d'autors que "escriuen" sobre diferents elements de la Rússia anterior i posterior a la caiguda del comunisme. Foscos espies, ciutadans represaliats pel poder soviètic, cosmonautes solitaris, funcionaris grisos: un món bigarrat, compacte i tremendament viu ens apreix ací, sota les rúbriques d'uns autors que mereixerien realment habitar en algun lloc diferent de la ment del seu inventor.
Al capdavall, de tots ells se'ns dóna una biografia meticulosa i detallista. Així, d'Ola Yevguènieva sabem que aconseguí amb el volum Nits blanques, dies grisos ser considerada l'autora del "relat fundacional de Sant Petersburg". Véra-Margarita Abansèrev, per contra, no ho va tindre tan fàcil: "Els seus enfrontaments amb el partit li van comportar una censura constant". Vitali Kroptkin, al seu torn, és conegut per la mordacitat de les seues intervencions en Ràdio Bakú. Aleksandr Vòlkov, d'altra banda, fou un socialista convençut (per bé que crític amb el règim) i un aficionat als heterònims. Iosif Bergxenko, finalment, és el més vell: lector precoç de Kafka, va morir durant el setge de Stalingrad.
Em reconeixereu que, només llegint aquests noms superbs i aquestes insinuacions biobibliogràfiques ens venen ganes de llegir aquests contes. Jo tinc els meus predilectes, és clar, com ara "La trasparència del mal" o "Davant del mar d'Aral", tots dos de Véra-Margarita Abansèrev (extrets del seu recopil·latori Dos mamuts sota el gel). Ara toca, lector, que tu tries els teus: la gran mare Rússia et contempla (l'autèntica, però també la literària -és a dir, la bona).

L'encantador de serps

Títol: La noche de los tiempos
Autor: Antonio Muñoz Molina
Editorial Seix barral
Barcelona, 2009

No sempre és possible estar d'acord amb Antonio Muñoz Molina en els articles de premsa amb què pontifica ocasionalment amb un estrany malhumor gnoseològic (dissabte, però, s'asserena i ens ofereix, a Babelia, delícies narrativoperiodístiques de molt bon calibre). En recorde un, especialment, escrit a l'endemà de l'atemptat a Madrid de l'11M, que em vaig veure obligat a retrucar-li també des d'El País, el periòdic on escrivíem tots dos aleshores, en un article titulat Españoles todos.
Ara, però, no és moment de polèmiques. Muñoz Molina acaba de publicar La noche de los tiempos, i, quan s'ha dut a terme religiosament la lectura de les seues gairebé mil pàgines, cal aixecar-se de la butaca i llevar-se el barret. La història d'aquest llibre transcorre en els anys finals de la Segona República i el principi de la guerra civil. Sembla impossible dir res de nou sobre una època tan fressada, sobre un tema tan sovintejat per les literatures hispàniques. Muñoz, però, hi excel·leix i ho fa amb l'instrument que és propi de l'ofici: l'estil. És una delícia llegir un llibre on el període sintàctic es desfà en sensualitats sinuoses, tan elàstic i precís en les seues circumval·lacions com ho seria el progrés d'una serp sobre el terra. Així és, amics. Muñoz Molina fa amb la seua llengua el que alguns tipus, tocats amb turbant i provistos d'una flauta, fan amb les cobres més perilloses.
Amb aquest bagatge, no resultarà estrany que acabe fascinant-nos la història d'un madur arquitecte madrileny, Ignacio Abel, enamoriscat d'una nordamericana de mugrons rosa i fascinada per Espanya, Judith Beily, a qui va conéixer el 1935 mentre treballava en les obres de la Ciudad Universitaria. Com a arquitecte, Abel viu en carn pròpia la constatació de viure en "un país de proyectos en ruínas", un rodal geogràfic on les festes sanguinàries amb bous constitueixen la metàfora més perfecta de l'estadi de civilització aconseguit pels seus habitants.
Amb carnet socialista però a punt de perdre la vida sent "passejat" durant els primers dies de la guerra, Abel sembla representar una generació d'espanyols progressistes però no radicalitzats ni deixats influir pels contes de fades d'inspiració soviètica. Amic de Juan Negrín, el protagonista és perfectament conscient que els franquistes es mereixen perdre la guerra, però els republicans -a la vista de l'orgia de destrucció que generen els seus "descontrolats"- no mereixen guanyar-la.
Hi ha passatges magnífics en aquesta novel·la, no cal remarcar-ho. Detenir-se, potser, en el passeig del protagonista pel Madrid incendiat i revoltat del 19 de juliol, tot buscant Judith, unes pàgines d'alé èpic i força narrativa comparable a grans clàssics populars com Allò que el vent s'endugué o Doctor Givago.
És inocultable, en efecte, l'ambició de Muñoz Molina de convertir la seua obra en "la novel·la" de la Guerra Civil. Un poc en el mateix estil que va encimbellar Joan Sales en Incerta glòria dins la nostra literatura: amb atenció als matisos de tot tipus, sense reduccionismes ideològics, amb l'exaltació de la bellesa de la prosa.
Diu James Joyce a l'Ulisses -en una cita que agrada especialment Muñoz Molina-: "L'única pregunta que importa sobre un llibre és a quina profunditat de l'ànima de qui escriu s'ha originat". La noche de los tiempos ha crescut, com una flor estranya, a molta fondària de l'ànima del seu autor, en aquell nivell on s'infanten les conviccions pregones i també la precisió estilística més rotundament madura.

Joan Garí

El gran desconcert del món

Títol: El vigilant i les coses
Autor: Pasqual Farràs
Edicions de 1984
Barcelona, 2009
265 pàgines

Saludem aquest autor, Pasqual Farràs, com el responsable d'un projecte narratiu d'una solidesa arbòria, perfectament arrelada. Res a veure amb els best-sellers a l'ús, ja ho podeu comprendre. El vigilant i les coses, en realitat, és un llibre excèntric, que cerca més bé la seua genealogia en literatures menys vaporoses que la nostra. És un volum, diguem-ho clar, més centreuropeu que mediterrani, com revela de seguida la cita de Musil (L'home sense qualitats) al seu frontispici: "De vegades se sentia com si hagués nascut amb unes qualitats per a les quals no hi havia actualment cap objectiu".
D'aquest décalage existencial és producte el protagonista del relat, August. Quan es mira al mirall, August hi veu "un home sense edat i sense motivacions", "un home massa quotidià" i encara "un home baldat, arrossegat", algú incapaç d'endevinar quin era el seu paper en la gran mascarada del món.
Com un comte Arnau "despert entre adormits", el protagonista del relat (que és vigilant en un magatzem) va per la vida perpètuament interrogat, però convençut també d'estar per sobre "de la mediocritat general". La vida, així, s'assembla massa a una successió d'escenes el desllorigador de les quals és una incògnita. En paraules de Farràs: "Quan durant llargues temporades la vida se li apareixia com un flux continu sense segments que servissin de referències, sense interrupcions, sense fites, sense objectius temporals, ell es limitava a ser present, només, en tots els actes de la seva existència, però es veia incapaç d'aportar res, un simple figurant que no tenia ni volia tenir iniciativa".
Aquest figurant indiferenciat es veu acompanyat en el seu deambular abúlic per altres personatges de noms igualment clàssics: Virgili, el llibreter a qui ha venut tots els sues llibres, o el jove i enigmàtic Hèctor. Amb ells i d'altres ballarà la dansa del tedi, com un personatge pirandellià.
Pasqual Farràs ha construït la seua novel·la com un vast edifici de paraules, un espai on no passa res que no estiga regit per les regles de la sintaxi. Perquè és la sintaxi, pròpiament, la protagonista d'aquesta obra. El subjecte regeix els complements però ho fa d'una manera mecànica, desmenjada, arbitrària. El subjecte regna però no governa. Els atributs posseeixen la seua pròpia música. El resultat, així, no és cap concert, sinó més pròpiament un gran desconcert.