10/1/10

L'encantador de serps


Títol: La noche de los tiempos
Autor: Antonio Muñoz Molina
Editorial Seix barral
Barcelona, 2009


No sempre és possible estar d'acord amb Antonio Muñoz Molina en els articles de premsa amb què pontifica ocasionalment amb un estrany malhumor gnoseològic (dissabte, però, s'asserena i ens ofereix, a Babelia, delícies narrativoperiodístiques de molt bon calibre). En recorde un, especialment, escrit a l'endemà de l'atemptat a Madrid de l'11M, que em vaig veure obligat a retrucar-li també des d'El País, el periòdic on escrivíem tots dos aleshores, en un article titulat Españoles todos.
Ara, però, no és moment de polèmiques. Muñoz Molina acaba de publicar La noche de los tiempos, i, quan s'ha dut a terme religiosament la lectura de les seues gairebé mil pàgines, cal aixecar-se de la butaca i llevar-se el barret. La història d'aquest llibre transcorre en els anys finals de la Segona República i el principi de la guerra civil. Sembla impossible dir res de nou sobre una època tan fressada, sobre un tema tan sovintejat per les literatures hispàniques. Muñoz, però, hi excel·leix i ho fa amb l'instrument que és propi de l'ofici: l'estil. És una delícia llegir un llibre on el període sintàctic es desfà en sensualitats sinuoses, tan elàstic i precís en les seues circumval·lacions com ho seria el progrés d'una serp sobre el terra. Així és, amics. Muñoz Molina fa amb la seua llengua el que alguns tipus, tocats amb turbant i provistos d'una flauta, fan amb les cobres més perilloses.
Amb aquest bagatge, no resultarà estrany que acabe fascinant-nos la història d'un madur arquitecte madrileny, Ignacio Abel, enamoriscat d'una nordamericana de mugrons rosa i fascinada per Espanya, Judith Beily, a qui va conéixer el 1935 mentre treballava en les obres de la Ciudad Universitaria. Com a arquitecte, Abel viu en carn pròpia la constatació de viure en "un país de proyectos en ruínas", un rodal geogràfic on les festes sanguinàries amb bous constitueixen la metàfora més perfecta de l'estadi de civilització aconseguit pels seus habitants.
Amb carnet socialista però a punt de perdre la vida sent "passejat" durant els primers dies de la guerra, Abel sembla representar una generació d'espanyols progressistes però no radicalitzats ni deixats influir pels contes de fades d'inspiració soviètica. Amic de Juan Negrín, el protagonista és perfectament conscient que els franquistes es mereixen perdre la guerra, però els republicans -a la vista de l'orgia de destrucció que generen els seus "descontrolats"- no mereixen guanyar-la.
Hi ha passatges magnífics en aquesta novel·la, no cal remarcar-ho. Detenir-se, potser, en el passeig del protagonista pel Madrid incendiat i revoltat del 19 de juliol, tot buscant Judith, unes pàgines d'alé èpic i força narrativa comparable a grans clàssics populars com Allò que el vent s'endugué o Doctor Givago.
És inocultable, en efecte, l'ambició de Muñoz Molina de convertir la seua obra en "la novel·la" de la Guerra Civil. Un poc en el mateix estil que va encimbellar Joan Sales en Incerta glòria dins la nostra literatura: amb atenció als matisos de tot tipus, sense reduccionismes ideològics, amb l'exaltació de la bellesa de la prosa.
Diu James Joyce a l'Ulisses -en una cita que agrada especialment Muñoz Molina-: "L'única pregunta que importa sobre un llibre és a quina profunditat de l'ànima de qui escriu s'ha originat". La noche de los tiempos ha crescut, com una flor estranya, a molta fondària de l'ànima del seu autor, en aquell nivell on s'infanten les conviccions pregones i també la precisió estilística més rotundament madura.

Joan Garí

3 comentaris:

  1. Joan, vengo de leer tu crítica sobre Nick Cave,
    tengo muchas ganas de leerlo, aquí me está esperando, a ver si saco tiempo tras los exámenes!


    un saludo lunar de tu compañera.

    ResponSuprimeix
  2. Joan!

    La semana que viene no, pero la siguiente me cambian al martes!!!!

    Con lo bien que se estaba ahí los jueves, ay!

    ResponSuprimeix
  3. Bueno, el martes también coincidimos. Por
    cierto que me gustó mucho aquello que hiciste este verano en el periódico. A ver si te sigo más en tu blog, si el tiempo lo permite (y no me refiero al meteorológico, claro). Hasta luego.

    ResponSuprimeix