23/1/10

De l'amor

Títol: L’accident
Autor: Ismail Kadaré
Edicions 62, 2009
Traducció de Pau Joan Hernández
223 pàgines


No havia llegit res abans d’Ismail Kadaré, així que no tinc amb què comparar L’accident. Sembla que el propi autor ha advertit, en alguna entrevista, que aquest no és un llibre representatiu de la seua obra, però això no vol dir res: sovint aquesta mena de comentaris només emmascaren una legítima coqueteria dels autors els quals, convençuts que cada nou llibre és com un nou fill, volen assegurar-se que es jutjarà el marrec sense cap prejudici ni interferència.
En realitat, L’accident és un llibre superb. És l’obra d’un escriptor que domina perfectament el seu ofici i ho fa sense escarafalls, perfectament conscient de la seua mestria. La seua prosa, sensual, perfumada i misteriosa, diu més d’Albània que mil eixorcs viatges turístics i mil incursions en grisos llibres d’història. Potser perquè, com deia Goethe (i traduïa Joan Maragall): “Per comprendre que el cel és blau pertot arreu no cal donar la volta al món”.
L’accident és fonamentalment, un llibre sobre l’amor. ¿Com dir res de nou sobre l’amor? I, sobretot, ¿com escriure-ho? En realitat, la mestria de Kadaré consisteix no a buscar sendes noves, sinó a plantejar una situació convencional i xifrar tota la resta en el poder del llenguatge. Ella és Rovena, una dona albanesa “bella i plena de misteris” i ell és Bessfort, un alt funcionari internacional. El teló de fons de la seua relació és l’evolució d’Albània i dels Balcans postcomunistes. Aquest teló, però, és tènue i desdibuixat. Tot està centrat en els amants: el “color local” –que d’altres jutjarien necessari i fins i tot essencial- ací resulta notòriament apaivagat. El terreny de joc dels amants és l’amor mateix. La seua relació és tempestuosa i cíclica, tan turbulenta almenys com ho pot ser l’aplec d’un home prototip dels homes i d’una dona prototip de les dones. El retrat de Rovena, això sí, és d’una profunditat i d’una beutat refulgent. Segons Kadaré, ella és el paradigma de les dones belles, és a dir, aquelles que es diferencien de les merament boniques per un punt inestable de fascinació fugissera: “Et trobaves al costat d’elles i tanmateix tenies una sensació de mancança. T’abraçaven, et deien paraules dolces, se’t lliuraven, però tu continuaves assedegat. No hi manca res, et deies, no demanis més del que t’és ofert. I tanmateix, hi havia alguna cosa que no parava d’esmunyir-se al darrere d’aquella línia de demarcació: les carícies, les llàgrimes més valuoses”.
La relació entre Rovena i Bessfort travessa tots els estadis i tots els límits permesos –també els no permesos. Inclou la visita a un club d’intercanvi de parelles, amb algunes sorprenents lectures cervantines al·lusives (a Kadaré sempre li ha agradat molt el Quixot, gairebé tant com als seus personatges), una aventura lèsbica per part d’ella i, en un crescendo dramàtic, la presència final de la mort viscuda en forma d’enigma. Com que cerquen una forma d’amor “que no existeix encara”, els amants en realitat no moriran, sinó que passaran a l’altre costat de l’espill. Allí anirem a rescatar-los amb la lectura.
Aquest Kadaré, en el fons, em recorda Stefan Zweig per la claredat d’estil i l’elegància de la seua circumspecció. Més enllà, també el Roland Barthes de Fragments d’un discours amoureux per la fondària assolida en la perquisició dins els abismes de l’amor i el busseig elegant per entre les anfractuositats i els meandres dels diversos corrents que el travessen.
Li diu un amic a Bessfort: “Albània és matadora. Et desespera, et fa sortir de polleguera, però no te’n pots separar”. I això és exactament el que ocorre amb aquest llibre.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.336

Cap comentari:

Publica un comentari