L'encantador de serps

Títol: La noche de los tiempos
Autor: Antonio Muñoz Molina
Editorial Seix barral
Barcelona, 2009

No sempre és possible estar d'acord amb Antonio Muñoz Molina en els articles de premsa amb què pontifica ocasionalment amb un estrany malhumor gnoseològic (dissabte, però, s'asserena i ens ofereix, a Babelia, delícies narrativoperiodístiques de molt bon calibre). En recorde un, especialment, escrit a l'endemà de l'atemptat a Madrid de l'11M, que em vaig veure obligat a retrucar-li també des d'El País, el periòdic on escrivíem tots dos aleshores, en un article titulat Españoles todos.
Ara, però, no és moment de polèmiques. Muñoz Molina acaba de publicar La noche de los tiempos, i, quan s'ha dut a terme religiosament la lectura de les seues gairebé mil pàgines, cal aixecar-se de la butaca i llevar-se el barret. La història d'aquest llibre transcorre en els anys finals de la Segona República i el principi de la guerra civil. Sembla impossible dir res de nou sobre una època tan fressada, sobre un tema tan sovintejat per les literatures hispàniques. Muñoz, però, hi excel·leix i ho fa amb l'instrument que és propi de l'ofici: l'estil. És una delícia llegir un llibre on el període sintàctic es desfà en sensualitats sinuoses, tan elàstic i precís en les seues circumval·lacions com ho seria el progrés d'una serp sobre el terra. Així és, amics. Muñoz Molina fa amb la seua llengua el que alguns tipus, tocats amb turbant i provistos d'una flauta, fan amb les cobres més perilloses.
Amb aquest bagatge, no resultarà estrany que acabe fascinant-nos la història d'un madur arquitecte madrileny, Ignacio Abel, enamoriscat d'una nordamericana de mugrons rosa i fascinada per Espanya, Judith Beily, a qui va conéixer el 1935 mentre treballava en les obres de la Ciudad Universitaria. Com a arquitecte, Abel viu en carn pròpia la constatació de viure en "un país de proyectos en ruínas", un rodal geogràfic on les festes sanguinàries amb bous constitueixen la metàfora més perfecta de l'estadi de civilització aconseguit pels seus habitants.
Amb carnet socialista però a punt de perdre la vida sent "passejat" durant els primers dies de la guerra, Abel sembla representar una generació d'espanyols progressistes però no radicalitzats ni deixats influir pels contes de fades d'inspiració soviètica. Amic de Juan Negrín, el protagonista és perfectament conscient que els franquistes es mereixen perdre la guerra, però els republicans -a la vista de l'orgia de destrucció que generen els seus "descontrolats"- no mereixen guanyar-la.
Hi ha passatges magnífics en aquesta novel·la, no cal remarcar-ho. Detenir-se, potser, en el passeig del protagonista pel Madrid incendiat i revoltat del 19 de juliol, tot buscant Judith, unes pàgines d'alé èpic i força narrativa comparable a grans clàssics populars com Allò que el vent s'endugué o Doctor Givago.
És inocultable, en efecte, l'ambició de Muñoz Molina de convertir la seua obra en "la novel·la" de la Guerra Civil. Un poc en el mateix estil que va encimbellar Joan Sales en Incerta glòria dins la nostra literatura: amb atenció als matisos de tot tipus, sense reduccionismes ideològics, amb l'exaltació de la bellesa de la prosa.
Diu James Joyce a l'Ulisses -en una cita que agrada especialment Muñoz Molina-: "L'única pregunta que importa sobre un llibre és a quina profunditat de l'ànima de qui escriu s'ha originat". La noche de los tiempos ha crescut, com una flor estranya, a molta fondària de l'ànima del seu autor, en aquell nivell on s'infanten les conviccions pregones i també la precisió estilística més rotundament madura.

Joan Garí

El gran desconcert del món

Títol: El vigilant i les coses
Autor: Pasqual Farràs
Edicions de 1984
Barcelona, 2009
265 pàgines

Saludem aquest autor, Pasqual Farràs, com el responsable d'un projecte narratiu d'una solidesa arbòria, perfectament arrelada. Res a veure amb els best-sellers a l'ús, ja ho podeu comprendre. El vigilant i les coses, en realitat, és un llibre excèntric, que cerca més bé la seua genealogia en literatures menys vaporoses que la nostra. És un volum, diguem-ho clar, més centreuropeu que mediterrani, com revela de seguida la cita de Musil (L'home sense qualitats) al seu frontispici: "De vegades se sentia com si hagués nascut amb unes qualitats per a les quals no hi havia actualment cap objectiu".
D'aquest décalage existencial és producte el protagonista del relat, August. Quan es mira al mirall, August hi veu "un home sense edat i sense motivacions", "un home massa quotidià" i encara "un home baldat, arrossegat", algú incapaç d'endevinar quin era el seu paper en la gran mascarada del món.
Com un comte Arnau "despert entre adormits", el protagonista del relat (que és vigilant en un magatzem) va per la vida perpètuament interrogat, però convençut també d'estar per sobre "de la mediocritat general". La vida, així, s'assembla massa a una successió d'escenes el desllorigador de les quals és una incògnita. En paraules de Farràs: "Quan durant llargues temporades la vida se li apareixia com un flux continu sense segments que servissin de referències, sense interrupcions, sense fites, sense objectius temporals, ell es limitava a ser present, només, en tots els actes de la seva existència, però es veia incapaç d'aportar res, un simple figurant que no tenia ni volia tenir iniciativa".
Aquest figurant indiferenciat es veu acompanyat en el seu deambular abúlic per altres personatges de noms igualment clàssics: Virgili, el llibreter a qui ha venut tots els sues llibres, o el jove i enigmàtic Hèctor. Amb ells i d'altres ballarà la dansa del tedi, com un personatge pirandellià.
Pasqual Farràs ha construït la seua novel·la com un vast edifici de paraules, un espai on no passa res que no estiga regit per les regles de la sintaxi. Perquè és la sintaxi, pròpiament, la protagonista d'aquesta obra. El subjecte regeix els complements però ho fa d'una manera mecànica, desmenjada, arbitrària. El subjecte regna però no governa. Els atributs posseeixen la seua pròpia música. El resultat, així, no és cap concert, sinó més pròpiament un gran desconcert.

El final del somni americà

Títol: Revolutionary Road
Autor: Richard Yates
Proa, 2009
Traducció de Josefina Caball
319 pàgines

¿Quan va començar a anar de mal borràs el “somni americà”? La pregunta és suficientment transcendent, perquè aquest somni ha passat de les àrees residencials de les grans ciutats americanes a la fràgil i colonitzable consciència de les classes mitjanes de tot el món. És clar que la pregunta també podria ser: ¿Alguna vegada ha sigut possible i raonable el “somni americà”? És probable que l’únic que definira positivament aquesta etiqueta fos alguna reflexió de Thoreau a la vora del llac Walden. Tot el que va vindre després –la hipoteca de la casa, les lletres del cotxe, l’escola privada dels fills- no ha fet sinó substituir els maldecaps petits de la gent per maldecaps grossos, molt grossos. És el que habitualment s’anomena “felicitat”.
Revolutionary Road és com haurien de ser les novel•les si encara val la pena escriure’n. No sé per què, però quan pense amb novel•les contemporànies sempre em venen al cap els americans. Ells saben què i com (i fins i tot en tenen versions experimentals, per a lectors molt saberuts: Don DeLillo i companyia). Richard Yates va fer la seua feina i, com tants altres, la va fer bé. Es va dir, ¿de què dimonis he de parlar? I simplement va mirar al seu voltant (la imaginació és positiva, però amb dosis homeopàtiques).
Revolutionary Road va d’això que els americans anomenen “suburbis” i nosaltres anomenarem, per raons òbvies, àrees residencials. Els adossats, per entendre’ns (aquest horror del “quiero y no puedo” europeu, o potser només hispànic). Aquí se substancia el “american way of life” i concretament “aquesta idea que la gent ha de renunciar a viure de debò i “posar seny” quan formen una família”, és a dir, “la gran mentida sentimental dels barris residencials”. Això li ho diu April a Frank –la parella protagonista de la novel•la- la nit que decideixen canviar de vida, justament quan Franck encara du als llavis la mel acabada de brescar d’una secretària de la feina. Sí, amics: April i Frank no volen ser una altra parella amb fills víctima del somni o malson americà. Volen anar-se’n a París, canviar de vida, reescriure el seu futur. Però les coses es torceran i, de la mà de la saviesa del narrador, es creuaran davant els seus propòsits una inopinada oferta laboral per a Frank i un no menys insospitat embaràs per a l’April. Com personatges d’una obra de teatre que no saben com interpretar, els dos joves protagonistes es perdran mútuament i també singularment i només John Givings, el fill boig d’una veïna, sabrà posar-los davant els ulls de manera especialment lúcida com es disposen a malbaratar la seua vida.
En la pel•lícula de Sam Mendes (amb uns extraordinaris Leonardo DiCaprio i Kate Winslet en els papers principals, com quan els va ajuntar James Cameron per primera vegada) tot això es desenvolupa visualment, però no d’una manera substancialment diferent a com ho fa en el llibre. La novel•la de Yates ja és una obra cinematogràfica. Mendes simplement ha hagut de seguir peça per peça el guió superbament escrit. Diu Kurt Vonnegut que aquest és “El gran Gatsby del nostre temps”. Dit d’una altra manera (i per a què ho entenguen els meus fills), Revolutionary Road és Titànic. Al final hi han de morir alguns per a què d’altres creguen que s’han salvat.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.332

Nietzsche i l'espill

Títol: Per una literatura capitalista
Autor: Abel Cutillas
Editorial A contravent
Barcelona, 2009
95 pàgines

Sota un títol perfectament provocatiu (fins i tot inicialment enigmàtic), aquest llibre oculta una reflexió de gran interés sobre els orígens de la modernitat. D'Abel Cutillas ja coneixíem l'assaig La mort de Miquel Bauçà (comentat en aquest blog) i també un opuscle d'aforismes que apuntava maneres. Ja m'agradaria trobar-me textos com els seus als premis soi-disants d'assaig on em fan oficiar com a jurat, i on sovint només trobes literatura acadèmica amb la grisor i la tecnocràcia desmanyotada habitual de la literatura acadèmica d'arreu del món.
¿De què va Per una literatura capitalista? Diguem que és, aproximadament, un comentari de Nietzsche. De fet, el volum se subtitula "Nietzsche tacat de tinta", però l'autor no s'està de revelar d'altres subtítols alternatius, tots ells redundantment clarificadors: "L'escriptura de Nietzsche" i "Anàlisi material de l'escriptura moderna". El solitari de Sils-Maria és, doncs, l'objecte del debat. I per què ell? Perquè amb ell comença tot. Nietzsche realitza a la inversa la conversió de Ramon Llull: va de l'ànima cap al cos (dissol la matèria lumínica dins la matèria somàtica), de l'escriptura metafísica a la terrenal. Ell inaugura la convulsa modernitat contemporània posant en qüestió tota la filosofia anterior. La metàfora de la llum (i, per tant, la metàfora de l'espill), que havia senyorejat el pensament occidental des de la caverna platònica, és posada en qüesió per les ombres de l'autor d'Ecce Homo (el llibre, segons Cutillas, que hauria escrit Crist "si l'haguessin deixat arribar a vell").
Tot això m'interessa i m'interessa molt. Joaquim Espinós, de la Universitat d'Alacant, ha dedicat un bonic estudi a la influència de Friedrich Nietzsche en la literatura catalana. Es tracta de Història d'un entusiasme (Pagès Editors). El llibre recorre un vector que comença amb L'Avenç i Joan Maragall, , segueix amb Eugeni d'Ors i Josep Pla, continua amb Joan Fuster i Baltasar Porcel i acaba amb Enric Sòria i Joan Garí (que sóc jo mateix). Espinós busseja en Un cristall habitat i Les hores fecundes i troba, naturalment, la meua vella empremta nietzscheana. De fet, als lectors de Per una literatura capitalista els recomanaria que es llegiren amb calma el meu Un cristall habitat, però l'editorial Tàndem va tindre l'ocurrència de guillotinar els exemplars que encara no havien venut. En endavant només es podrà llegir en castellà, quan es publicarà la traducció que han dut a terme la professora Cristina Garcia del Toro i els seus alumnes de la facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Jaume I. Esto es lo que hay.
Cutillas és hàbil en la paràfrasi, desvergonyit en la metàfora i extremadament precís a l'hora de posar els punts damunts les is. En la fase capitalista de la literatura actual desemmascara un dels hàndicaps més patètics, per no dir un càncer in fieri de resultats encara ara imprevisibles: en les seues paraules, "el llibre, el text, ja no genera lectors, genera escriptors i cada escriptor de més és un lector de menys". El problema, en efecte, és que vivim un moment en què tothom vol "ser escriptor", fins i tot a partir de la ficció autoinduïda que es pot escriure sense llegir -o, més concretament, sense haver llegit abans de posar-se a escriure. La figura del lector no té glamour; el que priva és anar d'escriptor per la vida, com qui passeja -en hivern i en estiu- un costós abric de pell falsa. L'escriptor és una marca i el lector, en aquest esquema, s'ha convertit en un pobre home -o, més sovint, dona- que no té prou categoria per passar-se'n a l'altre costat de l'espill. Tot plegat, una impostura patètica que ha provocat ja massa mal, i que encara no s'ha acabat.
"Com escric tant, no tinc temps de llegir", declarava fa un temps una escriptora barcelonina addicta als best-sellers gruixuts i impenitents. A aquests caldria dir-los que Nietzsche, per a fer la seua revolució intel·lectual, primer es va llegir a tots els clàssics. Però, de què serviria l'exemple? Com ells farien: Nietzs-què?

Joan Garí

El país adolescent

Títol: El laberinto de la soledad
Autor: Octavio Paz
Editorial Cátedra, 2008
578 pàgines

Heus ací un llibre que resulta curiós de llegir des de la vivència valenciana. I dic això perquè El laberinto de la soledad, d'Octavio Paz, ve a ser un Nosaltres els valencians referit a la República de Mèxic -una mena, doncs, de Nosaltres els mexicans. L'edició original del volum és del 1950. Dotze anys abans que Joan Fuster perpetrara el seu esclaridor i polèmic assaig. No sé si Fuster va arribar a llegir el llibre de Paz i, per tant,en va rebre cap influència per al seu propi títol. Caldria rellegir Nosaltres amb aquest patró en ment i revisar també, potser, la biblioteca fusteriana, que el meu amic Víctor Labrado custodia a Sueca com un cancerber amable i una mica -només una mica- descregut.
La primera cosa que sorprén de El laberinto són aquestes pàgines inicials en què Paz, amb prosa bella i precisa, suggereix què Mèxic té consistència i psicologia de país adolescent. L'adolescència, aquesta etapa de la vida en què ens descobrim únics i ens sabem definitivament sols, sembla l'etapa en què es troba -a meitat segle XX- una nació que no vol saber res dels pobladors precortesians, però tampoc accepta la filiació espanyola. Els mexicans saben el que no volen ser, però ignoren el que volen ser -quan siguen majors. ¿"Els mexicans"? Acceptem el rètol, però partint de la constatació que, entre aquests, només una minoria tenen "conciencia de sí". "La histora de México -afirma Paz- es la del hombre que busca su filiación, su origen. Sucesivamente afrancesado, hispanista, indigena, "pocho", cruza la historia como un cometa de jade, que de vez en cuando relampaguea".
Aquesta nació, doncs, que no està segura del que és, que interroga els seus ancestres -que en desconfia-, a diferència dels veïns nordamericans no creu que el món siga una cosa que es puga perfeccionar, sinó una cosa que s'ha de redimir. D'aquí potser el caràcter típicament mexicà, la seua indiferència davant la mort, el seu humor macabre. Curiosament, Mèxic no va heretar d'Espanya ni casticisme, ni tradicionalisme ni espanyolisme. I tanmateix, la manca d'una burgesia industrial que hi portara la modernitat (Paz l'enyora), ¿d'on prové sinó de la cultura hidalga típicament espanyola?
És interessant El laberinto de la soledad perquè són molts assajos en un de sol. No es tracta d'una indagació essencialista en l'"ésser" de Mèxic. Més que el "caràcter nacional", a l'autor l'intriga allò que roman darrere d'aquesta màscara. Tampoc és una glorificació de cap estereotip polític. Paz reconeix que el típic dictador hispanoamericà està ja, en essència, en el "libertador" (hereu de l'ordre feudal espanyol), i alhora no jutja negativament, per exemple, el paper de la religió en la conquista. Ben al contrari, és en la decadència del catolicisme europeu on troba la clau de "la paràlisi" de la societat colonial.
No és un llibre aquest, en efecte, per a trobar consignes. El que hi ha són matisos, l'escala infinita de tots els matisos possibles. Davant la disjuntiva entre l'imperialisme capitalista i el model soviètic, per exemple, Octavio Paz els critica ambdós. Cal pensar, ens diu, paraules i idees noves. I, a la soledat, oposar l'amor com a oportunitat única d'"autèntica comunió".
El laberinto de la soledad, en definitiva, representa la majoria d'edat de la literatura pensativa llatinoamericana. És un llibre que parteix d'una profunda consciència d'orfandat nacional -i cultural- però té la clarividència de no acceptar receptes ja fetes, sinó d'indagar camins nous, camins incòmodes -camins realment profitosos. La bellesa de l'escriptura d'Octavio Paz ens hi condueix amb la cadència d'un viatge fluvial. Mèxic ens espera al final de la travessia. Un Mèxic ondulant i merament probable, sí, però l'únic Mèxic que està a l'altura de la imaginació creadora d'un dels seus fills més il·lustres.

Memòria amb figures

Títol: Seductors, il·lustrats i visionaris.

Sis personatges en temps adversos

Autor: Josep Maria Castellet

Edicions 62, 2009

253 pàgines

Quan s'escriu un text amb pretensions memorialístiques, s'ha de decidir si les persones de qui es parlarà seran identificades amb els seus noms o no. Aquesta decisió tindrà importants repercussions en el text resultant. Josep Maria Castellet, ja des d'aquell primigeni Els escenaris de la memòria, ha optat per rememorar en els seus llibres personatges coneguts, especialment els seus companys de generació. Això implica seleccionar allò que es dirà, eliminant per exemple aspectes massa íntims dels al·ludits. També obliga de vegades l'autor a adoptar la postura, una mica encarcarada, però sense dubte de gran utilitat pública, de "biògraf oficial".
En realitat, tant el text de què m'ocupe ara com el Dietari de 1973 -recuperat per 62 fa dos anys- són recopilacions d'anècdotes i reflexions referides a un seguit de noms ben coneguts de la nostra cultura, en aquells anys en què la seua activitat i la seua notòria calrividència els constituïa en estreles en la negra nit del franquisme. En el Dietari aquestes personalitats eren Josep Pla (de qui Castellet llegeix cent pàgines diàries per al seu estudi), J. V. Foix (que li confessa, sempre entremaliat, que, si les noies "fan l'amor de bona hora, l'orgasme fa que s'assemblin"), Vicent Andrés Estellés (qui "té una poesia d'una sensualitat de natges de minyona") o Pere Gimferrer (que insisteix davant Castellet en la "manca d'ambició", el "localisme" i la "migradesa intel·lectual" dels joves novel·listes catalans).
Com un complement d'aquest dietari rescatat miraculosament amb els pensaments de l'autor a dos anys de la desaparició de la dictadura i també d'aquells Escenaris on ja adoptava l'actitud d'un observador de la cultura catalana com un paisatge on excel·lien algunes figures, Seductors, il·lustrats i visionaris ens informa sobre sis personatges crucials dels Països Catalans dels anys 50 i 60. Es tracta de Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix. De tots ells, el privilegiat per la memòria és Sacristán. Les cartes d'aquest al sanatori de Puig d'Olena (on Castellet es cura de la seua tuberculosi) serveixen per introduir-nos en les interioritats intel·lectuals d'un pensador molt influent en la seua generació. Curiosament, Castellet i Sacristán eren veïns a l'Eixample barceloní. Eren els anys en què el feixisme atreia els marrecs amb la seua parafernàlia de tambors i muntanyes nevades: "Vist amb la distància del temps -escriu Castellet-, tota la ideologia feixista semblava feta a mida per enganyar babaus idealistes adolescents". El carnet de pelayo de l'autor certifica aquest extrem.
Els altres retrats del llibre són desiguals. El record de Joan Fuster, per exemple, es resol en algunes anècdotes intranscendents a l'entorn dels premis literaris de Gandia. El de Terenci Moix, d'altra banda, és una excusa per narrar la trobada a El Caire amb el general Líster, que remou en Castellet els records traumàtics de la guerra civil (la família va haver d'abandonar la Catalunya republicana i fer cap a Sant Sebastià).
En el fons, sura en tot el llibre un aire a gauche divine molt propi -tot i que alguns dels retratas no siguen tan divins, però sense dubte eren de gauche. Un exercici, de totes totes, útil i confortable, que ens restitueix a tots una part de la memòria personal de la nostra història cultural.

Per la provocació fins l'evidència

Títol: Els bons salvatges. El fracàs inevitable de les utopies polítiques modernes
Autor: Ferran Sáez Mateu
Editorial L'Arquer
Barcelona 2008
188 pàgines

Ferran Sáez és un conegut polemista que es prodiga als nostres mitjans de comunicació. L'he seguit intermitentment i em resulta estimulant que duga a terme, en la millor línia fusteriana, el paper d'algú disposat permanentment a posar entre interrogants qualsevol dogma. En les seues paraules, es tracta de desemmascarar "els llibrots que mai no va llegir ningú però que van convéncer tothom". Potser per això ell no aspira simplement a convéncer, sinó a introduir dubtes racionals en el diàleg. Per a això adopta un to pedagògic que no defuig la profunditat, però que sap conjugar la bona prosa amb un nivell de documentació impecable. M'agada, d'altra banda, la manera diguem-ne ambulatòria amb què construeix els seus assajos. Va circulant a través del discurs manejant autors i arguments amb la desimboltura d'un malabarista, sense defugir elements autobiogràfics quan és pertinent. I amb bon estil, cosa que els lectors sempre li hauran d'agrair.
Els bons salvatges és una mostra perfectament aconseguida d'aquest tipus d'assaig. Es tracta, per simplificar, d'una mirada desmitificadora i una mica irònica sobre les temptacions rousseaunianes de l'esquerra occidental. Rastreja el mite del "bon salvatge" fins Montaigne, de la visió del qual al text "Dels caníbals" parteix una certa fascinació occidental per aquestes figures exòtiques farcides de plomes que venien de l'Amèrica tot just descoberta. És Rousseau, però, qui dóna carta de naturalesa al bon salvatge tal com el reprendran el marxisme i l'anarquisme. En aquesta filiació és on Sáez detecta el problema. Tots els totalitarismes, ens diu, han volgut construir un "home nou" a partir de l'essència d'un "home natural" ancestral. Això és el que tenen en comú Lenin, Hitler o Pol Pot, però Sáez no atura l'anàlisi, i fa derivar el mite fins esdeveniments més actuals i aparentment més innocus, com la distribució del "Libro rojo del cole" durant la Transició o l'exaltació de la figura del hacker o de l'okupa ara mateix.
Creieu-me si us dic que he passat una bona estona llegint aquest llibre. Al capdavall, ara es fa passar per "assaig" tota mena d'artefactes defectuosos: refregits de tesis o tesines i d'altres rajoles acadèmiques, divagacions aproximadament periodístiques, manuals d'autoajuda (que el que solen evidenciar és que el seu autor, en efecte, necessita molta, molta ajuda) i un llarg etcètera. Sáez no enganya: per a ser antidogmàtic cal ser literàriament sòlid. I ell ho és. Demostra indirectament, a més, una cosa que alguns ja sabíem: que l'esquerra volteriana i no la rousseauniana és la que té possibilitats de perviure en un món on els dogmes del capitalisme "liberal" (¿per què s'obstinen a embrutar un concepte tan bell?) escenifiquen la ficció de la seua idíl·lica i incontestada supremacia.
Al final, no ens oblidem d'una gran veritat: val més l'Estat del Benestar que totes les promeses acabades, bocaterrosa, al Gulag. Això no és cap provocació: és una humil evidència. I Sáez és ací per a recordar-nos-ho.