Anar allà on no es vol anar

Títol: El Regne
Autor: Emmanuel Carrère
Editorial Anagrama
Barcelona, 2015

Trad. de Jordi Martín lloret
514 pàgines

  Les religions han encaterinat el personal amb la promesa d’una vida ultraterrena. Les derivacions d’aquesta indemostrada circumstància es poden trobar, insospitadament, en dues sèries de televisió actuals tan diferents com The Walking Dead i Les Revenants. La primera és una producció nord-americana que explota la figura del zombi tal com la va fixar a finals dels 60 George A. Romero. La segona és una producció francesa igualment premiada (va rebre el International Emmy Award a la millor sèrie del món), on es partia de la següent hipòtesi: què passaria si els morts tornaren a la vida, no com a zombis o fantasmes terrorífics, sinó reprenent l’existència exactament en el punt en què la van abandonar.
  En l’origen del guió de Les Revenants hi havia l’escriptor francès Emmanuel Carrère. Tal com explica al principi de El Regne, va participar en la creació dels primers episodis, però no va poder suportar al constant examen a què el sotmetien “uns jovenets amb barba de tres dies que podrien ser fills meus”. Va abandonar el projecte com Pete Best, el primer bateria de The Beatles, va deixar el grup just abans del seu formidable èxit públic.
  És probable que Carrère ens conte açò perquè l’argument de Les Revenants té molt a veure amb la doctrina cristiana, d’alguna manera. La ressurrecció dels morts, en efecte. I Carrère té una història a contar en relació al cristianisme. L’any 1990, en concret, s’hi va convertir. La lectura d’un fragment de l’evangeli segons Sant Joan va provocar aquesta transformació. És aquest:

  “T’ho dic de debò: quan eres jove, et cenyies tu mateix el cinturó i anaves on volies. Quan siguis vell, allargaràs les mans i un altre et cenyirà a tu, i et conduirà allà on no volies anar”.

  “El que més volia al món –reflexiona l’escriptor- era això: ésser conduït allà on no volia anar”. Durant tres anys va anar a missa diàriament, es confessava, combregava i va batejar els dos fills que va tindre. El Regne és la crònica d’aquesta sobtada conversió. Com tot el que escriu Carrère –un dels grans literats europeus actuals-, és un relat amè i profitós, es llegeix amb interès i sovint amb un somriure als llavis. L’autor alterna el seu nou furor eclesial amb les visites a una psicoanalista. El resultat de tot plegat és una experiència intensíssima, inigualable, de la qual va eixir amb una incredulitat semblant envers Jesucrist i Sigmund Freud.
  Però El Regne no és només això. No s’abandona una fe tan absorbent impunement. Carrère hi queda tocat. Necessita indagar en els orígens d’aquesta estranya secta que va fundar el fill d’un fuster jueu. Ara que ja és un incrèdul en termes religiosos és el moment d’enfrontar-se al gran llibre –la Bíblia- i provar d’explicar-se que és tot això del cristianisme. És una llarga indagació, formidablement documentada on no faltarà la provocació. En pensar en la figura de la mare de Déu, per exemple, li ve al cap el seu porno favorit (el de dones masturbant-se), i es pregunta si va ser el cas de Maria. Al cap i a la fi, “bé que tenia un clítoris entre les cames”…
  És així com tornem al principi. Les Revenants forma part d’un procés lògic, és una idea inquietant i fecunda: retornar els morts a la vida no per fer por, sinó per provocar que els vius es replantegen les condicions de la seua existència. Enfront de l’espectacle sanguinolent de The Walking Dead (genuïnament americà), l’elegància filosòfica d’uns francesos descreguts. I Carrère hi guanya, òbviament, perquè els que ens agradaria és que la religió fos veritat… tot i saber que és mentida.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.657

Exorcitzant el relat familiar

Una novel·la russa

Autor: Emmanuel Carrère

Empúries, 2008

Traducció d'Ona Rius

280 pàgines

L'autor d'aquest llibre, novel·lista de fama, s'assabenta un dia de la història d'un soldat hongarés de la segona guerra mundial que va estar reclòs cinquanta anys en un psiquiàtric rus. El retorn d'aquest soldat, després de mig segle de privació de llibertat, mou Carrère a una decisió taxativa: anirà a Rússia, al lloc on l'hongarés va malmetre la seua vida inútil, a indagar els detalls d'aquesta estranya i corprenedora història.

Conforme avance el relat sabrem que el soldat es diu András Toma. Rebut com un heroi a la seua pàtria primigènia, Toma hi arriba com va viure al psiquiàtric de Kotèlnitx: com una ombra silent, com un espectre. Carrère va a Kotèlnitx i es posa a indagar sobre Toma. No troba gran cosa, però es fa amic d'Ània, una joveneta del lloc que parla francés. Carrère, en realitat, preferiria parlar rus, que és la llengua de sa mare, però el gran idioma eslau li és elusiu.

¿Per què Toma, per què Rússia, per què la llengua russa? Perquè l'avi de Carrère, Georges Zourabichvili, immigrant georgià a França, va desaparèrixer l'any 1944. Aquesta estranya desaparició ha pesat com una llosa en el relat familiar, fet de silencis i omissions, i per això ara Carrère vol desentranyar aquest relat ambigu retornant al país d'origen de la seua branca materna.

Tot això, no ho negaré, m'ha interessat sobre manera per la senzilla raó que jo també tinc, a la meua família, un relat que s'hi pot acomparar. L'avi per part de pare va ser represaliat pel franquisme després de la derrota de la República. Aquest episodi -la reclusió de l'avi, el patiment de mon pare, el seu germà i l'àvia, la sensació de profunda injustícia en tot plegat- ha pesat com una llosa en la meua família. I ara sóc jo l'encarregat d'exorcitzar aquesta memòria, i ho faré en una novel·la que, finalment, escric a poc a poc.

Carrère tenia un avi, jo tenia un avi. Qui no té, de la nostra edat, un avi a l'armari dels avis? I què fa Carrère amb el seu avi? Sa mare li demana que no hi escriga res, almenys mentre ella estiga viva. Carrère li fa cas i no li fa cas. La novel·la no aclareix res sobre l'avi -ni sobre Toma. La novel·la parla, sobretot, de Carrère i de la seua amant, Sophie. Dos anys burxant, anant i tornant de Kotèlnitx i al capdavall l'únic que en surt és un documental que acaba parlant de l'Ània i del seu trist final. La mare ha guanyat, d'alguna manera. Jo també m'hauré d'enfrontar al repte de parlar del meu avi malgrat el meu pare, que no vol sentir-hi res més. Però ho faré, quin dubte hi cap.

Què demostra el llibre de Carrère? Que la memòria, en una família, concerneix cada un dels seus membres, i no deixa d'interrogar-los siga quina siga la seua condició. Els escriptors, en aquest cas, tenen un càrrec de consciència especial. Diu Carrère que ell s'ha convertit precisament en escriptor per culpa del seu avi, i per això no pot deixar d'escriure-hi. El que acaba redactant, en realitat, és la gran novel·la del seu ego, del seu formidable narcisisme d'escriptor francés. I acabem sabent més de la sensació que experimenta el seu piu dins la vagina de la seua amant que del que ens hi havia convocat.

Cloem la lectura, i l'avi Zourabichvili continua sent un misteri. Però el seu nét s'ha atrevit a desafiar la prohibició familiar, i ha emprés un viatge cap a ell. No hi ha arribat però, probablement, tampoc n'esperava més riquesa. Com en el mite kavafià d'Ítaca, l'important -vull pensar- ha sigut el viatge en si.