16/4/09

Exorcitzant el relat familiar


Una novel·la russa

Autor: Emmanuel Carrère

Empúries, 2008

Traducció d'Ona Rius

280 pàgines


L'autor d'aquest llibre, novel·lista de fama, s'assabenta un dia de la història d'un soldat hongarés de la segona guerra mundial que va estar reclòs cinquanta anys en un psiquiàtric rus. El retorn d'aquest soldat, després de mig segle de privació de llibertat, mou Carrère a una decisió taxativa: anirà a Rússia, al lloc on l'hongarés va malmetre la seua vida inútil, a indagar els detalls d'aquesta estranya i corprenedora història.

Conforme avance el relat sabrem que el soldat es diu András Toma. Rebut com un heroi a la seua pàtria primigènia, Toma hi arriba com va viure al psiquiàtric de Kotèlnitx: com una ombra silent, com un espectre. Carrère va a Kotèlnitx i es posa a indagar sobre Toma. No troba gran cosa, però es fa amic d'Ània, una joveneta del lloc que parla francés. Carrère, en realitat, preferiria parlar rus, que és la llengua de sa mare, però el gran idioma eslau li és elusiu.

¿Per què Toma, per què Rússia, per què la llengua russa? Perquè l'avi de Carrère, Georges Zourabichvili, immigrant georgià a França, va desaparèrixer l'any 1944. Aquesta estranya desaparició ha pesat com una llosa en el relat familiar, fet de silencis i omissions, i per això ara Carrère vol desentranyar aquest relat ambigu retornant al país d'origen de la seua branca materna.

Tot això, no ho negaré, m'ha interessat sobre manera per la senzilla raó que jo també tinc, a la meua família, un relat que s'hi pot acomparar. L'avi per part de pare va ser represaliat pel franquisme després de la derrota de la República. Aquest episodi -la reclusió de l'avi, el patiment de mon pare, el seu germà i l'àvia, la sensació de profunda injustícia en tot plegat- ha pesat com una llosa en la meua família. I ara sóc jo l'encarregat d'exorcitzar aquesta memòria, i ho faré en una novel·la que, finalment, escric a poc a poc.

Carrère tenia un avi, jo tenia un avi. Qui no té, de la nostra edat, un avi a l'armari dels avis? I què fa Carrère amb el seu avi? Sa mare li demana que no hi escriga res, almenys mentre ella estiga viva. Carrère li fa cas i no li fa cas. La novel·la no aclareix res sobre l'avi -ni sobre Toma. La novel·la parla, sobretot, de Carrère i de la seua amant, Sophie. Dos anys burxant, anant i tornant de Kotèlnitx i al capdavall l'únic que en surt és un documental que acaba parlant de l'Ània i del seu trist final. La mare ha guanyat, d'alguna manera. Jo també m'hauré d'enfrontar al repte de parlar del meu avi malgrat el meu pare, que no vol sentir-hi res més. Però ho faré, quin dubte hi cap.

Què demostra el llibre de Carrère? Que la memòria, en una família, concerneix cada un dels seus membres, i no deixa d'interrogar-los siga quina siga la seua condició. Els escriptors, en aquest cas, tenen un càrrec de consciència especial. Diu Carrère que ell s'ha convertit precisament en escriptor per culpa del seu avi, i per això no pot deixar d'escriure-hi. El que acaba redactant, en realitat, és la gran novel·la del seu ego, del seu formidable narcisisme d'escriptor francés. I acabem sabent més de la sensació que experimenta el seu piu dins la vagina de la seua amant que del que ens hi havia convocat.

Cloem la lectura, i l'avi Zourabichvili continua sent un misteri. Però el seu nét s'ha atrevit a desafiar la prohibició familiar, i ha emprés un viatge cap a ell. No hi ha arribat però, probablement, tampoc n'esperava més riquesa. Com en el mite kavafià d'Ítaca, l'important -vull pensar- ha sigut el viatge en si.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada