Al final de l'escapada

Títol: El temblor del héroe
Autor: Álvaro Pombo
Editorial Destino
Barcelona, 2012
222 pàgines

Sempre és un plaer llegir Álvaro Pombo, però un plaer allunyat de qualsevol temptació de sensualisme. El plaer que s'extrau dels seus llibres és un plaer intel·lectual, lingüístic, filosòfic. De nou en aquest llimbre Pombo s'esplaia en l'alternança entre frases denses i pletòriques de significat amb fragments d'alè poètic i codes informals, com un recurs desmitificador. Ara assistim a la vida de Román, un professor universitari jubilat que coneix un jove periodista, Héctor, mentre Elena i Eugenio, una jove parella de metges, es barregen també en aquesta relació. L'ambigüitat del desig eròtic es converteix en una autèntica "literaturització" de l'homosexualitat. A vegades aquest recurs es resol en una definició aparatosa, que no se sap si provoca un somriure o una carassa. Mirem, si no, el següent diàleg entre Héctor i Román:
"Estoy confuso. No puedo decirte la verdad, Román. Cualquier cosa que te diga ahora de mí mismo será una no-verdad.
-Barato. Ese es un recurso melodramático, estás perdiendo encanto.
-Pierdo aceite.
-Hum, no lo creo.
-No sé seguir".
Alhora que accepta a la seua manera l'atracció que hi experimenta Héctor, Román és també objecte de la passió platònica d'Elena. El llibre, de fet, té molt de teatral. To ell és ple de diàlegs. I els personatges, més que parlar, hi declamen. Aquesta és la seua gràcia -i la seua desgràcia.
En realitat, si fem abstracció de l'argamassa verbal, el llibre es manté difícilment. Però l'edifici verbal és sòlid i atractiu, tan sòlid i tan atractiu (i també un poc passat de rosca) com el propi Román. Hi ha un efecte final de l'escapada en tot plegat, i si acceptem que Román és un transsumpte del propi autor comprendrem que Pombo -a la seua edat, i després de tot el que ha escrit- ja no necessita demostrar res, ja no vol demostrar res.
"¿Te acuerdas de cómo es correrse, Elena? Tan inferior y tan final, al fin y al cabo. Produce náuseas. Compara correrse con no correrse. Ser amado con no serlo. Ven a verme y lo hablamos, todo esto. Si lo hablamos, lo aclaramos, digo yo".
A vegades, però, el seu estil sembla fregar l'autoparòdia i si l'efecte no és volgut...:
"El estar reunidos nos dice que podemos estar reunidos y que reunirnos es una posibilidad profunda de los tres" (sic).
Em pregunte que mena els escriptors consagrats i reconsagrats, com aquest, a seguir presentant-se a premis -fins i tot quan, com és el cas del Premi Nadal, la dotació econòmica és més bé escassa. Supose que es vol seguir en el candelabro al preu que siga. Ni que el preu siga, la major part de les vegades, barrar-li el pas a escriptors joves que necessitarien més imperiosament el guardó.
D'una manera o d'una altra, un Pombo és un Pombo. Amb els seus clarobscurs, òbviament. Però quina cosa, en la vida, no està feta de llums i ombres?

Joan Garí

Literatura conjugal

Títol: L’estiu sense homes
Autora: Siri Hustvedt
Anagrama-Empúries
Barcelona, 2011
Trad. de Ferran Ràfols
198 pàg.

El 23 de febrer de l’any 1981, mentre un boig estrafolari anomenat Antonio Tejero envaïa el Congrés dels Diputats a l’Espanya de la Transició, un jove novel·lista novaiorquès, Paul Auster, coneixia la jove amb què acabaria compartint la vida (“Ella, la dona que ha estat amb tu des d’aquella nit de fa trenta anys”). Així ho conta Auster en Diari d’hivern, el seu últim llibre, el lloc on –a 63 anys- fa balanç de vida i es deleix a contar-nos com es va enamorar de la que seria la seua dona per la seua bellesa, però també per la seua intel·ligència. Era –diu- com si haguera conegut una altra versió d’ell mateix. Presoner de l’espill, desenvoluparia al costat d’aquesta imatge fidel una brillant carrera de novel·lista.
Curiosament, mentre Paul Auster redacta Diari d’hivern, Siri Hustvedt, la seua cònjuge –que, al seu torn, també és escriptora-, s’ocupa en la seua pròpia novel·la. Els llibres s‘han publicat gairebé a l’uníson. El de Hustvedt, que també està escrit en primera persona, conta la història d’una escriptora a qui una ruptura conjugal li destorba el seny (fins i tot és ingressada temporalment en un manicomi). Es recuperarà, però, i tornarà a ser “una neuròtica com qualsevol altra”, però al llarg de l’obra la infidelitat del seu marit planarà com un malson a l’entorn de la protagonista. Curiosament, quan l’autora va presentar la novel·la davant la premsa, els periodistes tractaren d’esbrinar si l’argument de la ficció corresponia a una vivència real del matrimoni Auster-Hustvedt. La Siri, òbviament, es va emprenyar una cosa de no dir. És el problema d’abolir la duana entre realitat i ficció. En realitat, Auster ha basat la seua literatura a explorar aquesta porosa frontera (a interpretar i glossar, d’alguna manera, la famosa frase de Flaubert: “Madame Bovary c’est moi”). Hustvedt, però, no vol que llegim el seu llibre com res més que una novel·la on la primera persona és simplement un recurs estilístic més.
Personalment, m’ha paregut més interessant L’estiu sense homes que Diari d’hivern i això ja és perfectament sospitós, perquè no crec que ningú puga acusar-me d’escàs interés per la literatura confessional i memorialística. L’estiu sense homes, com a novel·la, té més força veridictiva que Diari d’hivern. Potser perquè el llibre d’Auster és més monòton, més monotemàtic. El de Hustvedt, en canvi –escrit, paradoxalment, uns pocs metres més enllà-, té la solidesa de la bona literatura de sempre. La seua aguda reflexió sobre la vida en parella i sobre les necessitats afectives de dones i homes s’incardinen molt bé en tota classe de fragments (apunts dietarístics, poemes, cartes… sense oblidar marrades discursives molt saboroses, com quan glossa l’encertat diagnòstic del doctor Johnson sobre el matrimoni: “esgoten la vida entre batusses i n’acusen cruelment la natura”). El llibre flueix i, gairebé al final, té un recordatori per al propi Auster, a qui anomena (irònicament?) “eminent novel·lista americà”.
Què demostra tot açò? Que, de vegades, la millor veritat es proporciona a través de la ficció, mentre que la primera persona, tout court, no és garantia de res. I que té raó Paul Auster –sense cap demèrit per a la seua literatura- quan sospita que la intel·ligència és “l’única qualitat humana que no es pot fingir”.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.447

Una novel·la recomanada

Títol: La noia d'aire blau
Autor: Jordi Roig
Editorial Stonberg
Barcelona, 2011
255 pàgines

Un dia vaig rebre un correu electrònic d'una persona que no coneixia. El seu autor era Jordi Roig i em demanava, molt educadament, si em podia enviar un llibre que acabava de publicar. No és la primera vegada que rep un correu d'aquestes característiques. Si et dediques a l'escriptura pública, és en certa manera lògic que hi haja gent que vulga sotmetre a la teua consideració determinades creacions -usualment de caràcter literari. Sempre solc acceptar l'oferta i després intente llegir el llibre en qüestió. Naturalment, no considere que tinga cap obligació de fer públic el producte crític d'aquesta lectura (i així aprofite per a deixar-ho clar). Els motius pels quals trie llibres per a comentar són sovint atzarosos, però responen a connexions profundes entre l'escriptor que sóc i el llibre d'altri que he llegit. De vegades, però, escull un volum perquè em dóna peu per a escriure un article, i això ja em sembla un motiu suficient.
Josep Maria Espinàs, en el seu últim llibre (Entre els lectors i jo), comenta una carta que li va enviar l'any 1992 un lector ja gran que havia escrit un llibre i havia decidit publicar-lo posant ell els diners en una d'aquestes editorials que propicien l'edició diguem-ne patrocinada per l'autor. Amb el volum a la mà, el va enviar a l'Espinàs. Aquest, sense pèls a la llengua, li confessa que considera humà (massa humà) que algú que ha escrit un llibre i ha aconseguit publicar-lo després vulga saber l'opinió que mereix a lectors especialitzats (això que anomenenen "crítics"). No s'està de dir-li, però, que "cal desconfiar de qualsevol que, anomenant-se editor, només publicarà un llibre si l'autor-client paga. Això vol dir que no creu en la qualitat del seu llibre. Haver de pagar -rebla- hauria de fer obrir els ulls".
Tinc entés que Stonberg, el segell on s'ha publicat La noia d'aire blau, és una d'aquestes editorials "de pagament". No vull dir amb això que el llibre siga necessàriament dolent, tal com suggereix l'autor de Relacions particulars. Jo l'he llegit i m'ha semblat un relat digne, amb un ús acurat del llenguatge, ni millor ni pitjor que moltes altres novel·les que circulen amb més o menys èxit pels aparadors, de vegades amb rètols llampants que ens informen dels rimbombants premis que han merescut. No sabria dir-li al senyor Roig si ha fet bé pagant -si és que ha pagat- per publicar la seua novel·la. El cas és que l'ha treta i ara pot conquistar els seus lectors.
Parla també Espinàs, en el lloc citat, de la seua opinió sobre aquells que l'impel·leixen a comentar les seues creacions "amb sinceritat". "No ens enganyem -explica-, tots volem elogis. Alguns ens conformem a esperar el miracle que es produeixin. D'altres els demanen, encara que volen dissimular l'exigència amb afalacs personals sobre la competència de qui ha de jutjar. Si qui demana sinceritat no és sincer -conclou-, em sembla que la solució més respectuosa és callar".
Per al silenci, però, sempre estem a temps. El que sí que li puc dir al senyor Roig és que cada vegada se'm fa més costa amunt posar-me a llegir una novel·la -qualsevol novel·la, no importa que l'haja escrita un premi Nobel o el propietari d'un videoclub a la Palma de Cervelló-... i això que n'escric! Les vides de ficció han de posseir un atractiu excepcional per a convéncer-me que mereixen més atenció que les vides reals, les de cada dia, les que resulten també literàries quan els escriptors de "no ficció" s'hi posen.
Dit això, supose que en el protagonista de La noia d'aire blau hi ha molt del seu autor real. I només per això ja mereix potser un poc d'atenció. La que jo he prestat. I disculpe vosté si no és això el que esperava de mi, però tampoc en tenia cap obligació. Seu afectíssim,

Joan Garí

El creador al seu desert

Títol: Memòria personal.
Fragment per a una autobiografia
Autor: Antoni Tàpies
Fundació Antoni Tàpies
431 pàgines

Aquest febrer serà ja, per sempre, el de la mort de Tàpies i també la del diari Público. Les persones cauen, els projectes defalleixen, la vida ha de continuar. O això diuen. Sobre Público ja he dit el que havia de dir al lloc corresponent. Sempre estaré agraït a Jaume Roures per haver-me permés participar en una aventura irrepetible. En quatre anys hi he publicat gairebé 400 articles, entre columnes d'opinió, perfils, cròniques i reportatges. He xalat una cosa de no dir fent allò que més m'agrada: escriure per al públic. Admire molt -moltíssim- Emily Dickinson, però em resulta inconcebible dur a terme l'escriptura sistemàtica d'una obra literària que no veja mai la llum. La lilteratura periodística és -també i sobretot- Literatura i jo no tinc fusta de poeta recòndit i maleït.
Crec que Antoni Tàpies coincidiria amb mi en aquest paper essencial que se li ha d'atorgar al lector/espectador. Cal el concurs dels ulls aliens per a què la cerimònia estètica es complete i prenga sentit. Tàpies, singularment, no només fou un pintor excel·lent (el final d'una estirp de grans genis, el tercer membre de la tríada Picasso-Miró-Tàpies, inexplicable sense la ciutat de Barcelona), sinó que a més desenvolupà una faceta escrita molt interessant. D'entre la seua producció literària, sobresurt clarament Memòria personal, que ara he volgut rellegir en homenatge al gran home.
Aquest llibre és una autobiografia en tota regla, imprescindible per als qui vulguen endinsar-se en el seu art. M'agradaria destacar-hi, però, els primers records del pintor, les estampes evocatives de la seua infància i la seua joventut. Molt clarificador per a la seua evolució posterior és l'evocació de sa casa a l'Eixample barceloní, amb el pare sempre "voltat de papers i de llibres". Molts d'aquests volums, per cert, serien cremats per pare i fill a l'endemà de l'entrada de Franco a Barcelona, en un aquelarre torbador. Per sort, el jove Antoni va poder salvar el seu exemplar de la revista D'ací i d'Allà del desembre del 1934, dedicat a l'art del segle XX. La modernitat del que hi va veure va colpir el futur pintor i li va marcar un camí.
L'altra experiència fonamental de la seua joventut fou l'internament al sanatori de Puig d'Olena l'any 1942, pocs mesos després que hi morira el poeta Màrius Torres. Hi troba una atmosfera pròpia de La muntanya màgica de Thomas Mann, amb murris metges exmalalts i Mahaltes evanescents i concupiscents. La seua Clawdia Chauchat, però, es materialitzaria fora del sanatori, quan coneix Teresa, la que seria el seu gran amor i la seua futura esposa.
Aviat el jove Tàpies trobarà el seu camí, lluny dels models estètics realistes d'influència paterna i més acostat a l'art del seu segle. Abdicarà de la religió oficial (aquell conjunt d'"antiquades supersticions") i abraçarà una espiritualitat molt més profunda, interior, personal i perfectament fructífera. "Foren el començament -explica- d'una mena de quaranta dies al desert, que en certa manera encara no sé si s'han acabat".
El desert, en efecte, fou el medi voluntàriament escollit fins al dia de la seua mort. Hi trobà un mur inacabable i s'hi descobrí un caminant més, com en la metàfora espriuana. "De la imatge del mur -escriu- poden desprendre's gran quantitat de suggestions. Separació, enclaustrament, mur de lamentació, testimoni del pas del temps, superfícies netes, serenes, plàcides, aèries, o d'altres de torturades, velles, decrèpites".
Ara Antoni Tàpies ha arribat al final de la caminada, a l'extrem més occidental del mur. El mur, com un periòdic infinit, sembla que no haja d'acabar-se mai. Però s'acaba. És la condició necessària per a què tot puga tornar a començar.

Joan Garí

El novel·lista al final d'una època

Títol: Barcelona cau
Autor: Valentí Puig
Editorial Proa
Barcelona, 2012
170 pàgines

El mestre Puig ens forneix un nou llibre. En aquest cas es tracta d'una novel·la ambientada a l'hivern del 1939, quan la ciutat de Barcelona viu els darrers dies abans de l'arribada de les tropes de Franco. El protagonista d'aquesta hitòria és Víctor, un membre dels serveis d'informació de la República que, alhora, treballa per a la cinquena columna.
De Valentí Puig podem esperar qualsevol cosa excepte que un llibre seu no done la talla. Barcelona cau no podia ser una excepció. Per les seues pàgines passen les txeques o els vaixells de presoners alternant amb l'ambient dels bordells, les timbes o els restaurants barats. L'acumulació caòtica hi esdevé la figura literària essencial, en consonància amb el moment històric. No només Puig: més d'un novel·lista haguera donat el seu braç dret per viure aquests moments preciosos del final d'una època. La caiguda de Barcelona, Berlín la vespra del suïcidi de Hitler, Roma a les envistes dels bàrbars, la Granada de Boabdil. Puig, simplement, passeja una càmera indolent i picardiosa i va contant. Mentre Franco és a pum d'empomar la ciutat com una poma que, ja madura, es desprén de l'arbre, unes dones fan fel·lacions "de genolls, sota la taula de jocs" als jugadors d'una partida de cartes. Al fons, la resplendor llunyana de les bombes. Lluny, molt lluny, el pintor ara exiliat Salvador Dalí suggereix des de l'estranger constituir a Catalunya un Ministeri de la Desorganització Social. Però les fel·latrius agenollades semblen perfectament organitzades.
En aquest ambient, on "tot feia olor d'alcohol i d'heroi corromput", Víctor només pensa a traure el germà de Palmira de la txeca per a poder-se gitar amb ella. Com saben bé els periodistes que han viscut situacions de guerra, l'erotisme esclata per cada porus i la por a la mort és exorcitzada amb la urgència carnal. L'estil de Puig, com sempre, sap trobar la poesia amagada en cada racó del caos cert: "La rapinya tumultuosa havia començat i, entre dos leviatans, l'un en retirada i l'altre avançant, la ciutat buscava un sac de sucre. Per entre les persianes gris verdenques dels balcons guaitaven, temorosos, rostres pal·lidíssims, espectres com l'abat Faria, que havien passat tres anys amagats a les fosques. Miraven, estupefactes, el paisatge dispers del penúltim bombardeig -sempre el penúltim-, els cadàvers trossejats, els cossos destrossats que fins feia poc s'havien retorçat entre les deixalles i xisclaven de dolor. De les branques d'un plàtan esfullat penjaven vísceres humanes".
Podríem acceptar que aquesta és una "novel·la menor" dins la producció de Valentí Puig i, així i tot, li pega cent voltes a qualsevol exercici soporífer de qualsevol jovenet petulant addicte o no a la "novel·la de gènere". Barcelona cau és un festival del llenguatge on l'argument importa en la mesura que el fa brillar.
Però Franco entra finalment a la ciutat, Diagonal endins, i la novel·la l'espera per a contar-ho. Després, tots se'n van cap a la "dolça França" amb el gust amarg al paladar i el novel·lista encara ens regala moments impagables com una còpula col·lectiva en un escorxador. Barcelona, definitivament, ja ha caigut.

Joan Garí

Vigència de Vicent Andrés Estellés

Títol: Ara, Estellés
Autors Diversos
Onada Edicions
Benicarló, 2011
191 pàgines

És curiosa la intensa vigència que ha conquistat el poeta Vicent Andrés Estellés –com un profeta invers- al seu propi país. A la iniciativa del Sopar Estellés (trobades gastronòmiques dedicades a l’autor del Llibre de meravelles a imitació del Sopar Burns dels escocesos) se suma ara el volum Ara, Estellés, on un conjunt d’autors recorden i celebren, de Benicarló estant, els versos del més poderós dels nostres poetes moderns. Aquell a qui Joan Fuster va proclamar el millor versaire valencià després d’Ausiàs Marc. I era un rètol plenament merescut, no cal dir-ho.
Estellés, d’una manera o altra, va saber guanyar-se l’emotivitat dels valencians. La seua poesia de tall realista, dissenyada a partir d’una narrativitat que en facilitava la lectura, va propiciar la connexió amb el seu públic natural. Encara ara hi ha molta gent que se sap de memòria poemes sencers del de Burjassot. Apresos –sí- de cor. De tot cor. En qualsevol Sopar Estellés (jo vaig participar en el de Borriana, sota els auspicis de l'Agrupació Borrianenca de Cultura i la Societat Gastronòmica Valencianista La Canella) el públic ix espontàniament a l’escenari a recitar versos d’Estellés. I ho fa amb un sentiment que –es nota- no és gens impostat. N’hi ha que recorden “Els amants” amb una aclucada d’ulls. D’altres preferereixen el to greu, nacionalitari, de “Propietats de la pena”. I alguns sempre ens quedarem amb la mestria lírica de “Testament mural”, com una divisa imperible.
La vigència d’Estellés, d’alguna manera, contrasta amb el desmenjat oblit amb què s’ha subsumit Joan Fuster. Enguany s’esdevé precisament el cinquantenari de la publicació de El País Valenciano i de Nosaltres, els valencians, i ja veurem quina mena i quina qualitat d’actes ho commemoren (per mi no quedarà, però no avancem esdeveniments…). Fuster, de sobte, s’ha tornat incòmode (més encara) amb les cendres a la mà de la “batalla de València”. Però Estellés n’ha eixit viu –i rediviu.
Al volum que glosse participen acadèmics, poetes i cantants. Gent com Vicent Salvador i Jaume Pérez Muntaner, que venen dedicant les seues glosses als versos estellesians des de fa moltes dècades. O tipus joves com el cantautor Pau Alabajos, l’últim disc del qual (Una amable, una trista, una petita pàtria) és precisament el pimer vers de Coral romput. Alabajos hi explica quina mena de sensació meravellosament trasbalsadora el va envair en sentir per primera vegada l’enregistrament d’Ovidi Montllor amb aquesta llarga composició estellesiana com a base. És curiós, perquè l’estil d’Alabajos està prenyat de delicadeces i subtilitats que no semblen casar amb la cara més coneguda de l’Estellés tel·lúric. Però és una no correspondència falsa. En realitat, el cantautor de Torrent té qualitats suficients per a enllaçar amb els corrents subterranis estellesians, que sovint no tenen res a veure amb certes concessions al costat bròfec de la realitat.
Sospite que Ara, Estellés, que ve amb un disc de poemes musicats per Ximo Caffarena, no serà l’última demostració de l’amor que la gent del país sent pel seu poeta més vigorós. És, diguem-ho ja, el nostre “poeta nacional”. I ningú com ell va saber interpretar l’excés, la passió i la intensitat de la vida viscuda a la manera valenciana.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.443

Restituint l'ordre del món

Títol: Diarios, segundo volumen 2004-2007
Autor: Iñaki Uriarte
Pepitas de Calabaza
Logroño, 2011
186 pàgines

Després del celebrat primer volum, que ja vaig comentar ací, Iñaki Uriarte (l'home "nascut a Nova York" que "és de Sant Sebastià i viu a Bilbao") ens ofereix un segon lliurament dels seus interessantíssims diaris. Estic segur que els elogis que va suscitar el primer tom (entre ells, els meus) trobaran ara una continuïtat natural. Hi trobem, en efecte, el mateix desmenjat volterià que passa el seu temps d'oci entre Bilbao i Benidorm i que no ens estalvia cap judici sumaríssim sobre persones, llibres o situacions. S'acull a sagrat, en tot cas: confessarà sense cap problema que els Assaigs de Montaigne són el llibre més important de la seua vida. Dit això, i havent esmentat el nom del Mestre, tota la resta flueix naturalment, fins i tot la pertinença al club dels escriptors que -com el savi gascó-, es deleixen per contar "el que u pixa". Al capdavall, el Senyor de la Muntanya és el primer que es va plantar enmig del camp amb els braços fent anses i assegurant "He vingut ací a parlar del meu llibre" (molt abans que Francisco Umbral protagonitzara la seua famosa anècdota televisiva).
Aquest segon volum és una lògica continuació del primer. No han canviat les seues opinions sobre l'euskera ni sobre el nacionalisme, i no pot deixar d'observar quanta gent d'esquerres s'ha fet de dretes en els darrers anys. Considerar-se esquerrà i estar contra ETA i contra el nacionalisme espanyolista alhora el col·loca en un equilibri precari però ¿pot haver cap altre espai per a la lucidesa?
Comprovem que Uriarte continua fent ostentació de la seua ociositat, del seu progressisme descregut i del seu cosmopolitisme profundament basc. Tot això, agitat en la coctel·lera, se serveix amb un estil diàfan, enganyosament poc treballat, que revela una ment poderosa, indefinidament apta per a captar les esquerdes de la realitat i observar els brins d'herba que brollen en els badocs de l'asfalt de l'autopista. Si un dietarista és un guardià del temps, Uriarte aprofita les seues hores de vetla per a constatar la gran deriva del món cap a l'error, el gran esforç de tots en la llarga lluita contra el sentit comú. I els seus lectors ho agraïm.
Sense fills, però amb gats, d'aquests animals (els gats) admira "la capacitat de desobediència" (no té fills, en efecte!). I dels éssers humans, podríem dir, l'impuls desfermat cap a l'apariència, el fanatisme i el caos. Per això cada nit cal escriure al dietari: per a restituir l'ordre del món.
Una vegada interioritzat aquest ordre íntim, només cal aplegar els papers i publicar-los. ¿Que no han estat escrits per a fer-se públics? Clar, clar. Ni Letizia aspirava a ser princesa i reina. Però la vida t'hi du. I a la vida -com a la literatura- sempre cal fer-li cas.

Joan Garí