Al final de l'escapada

Títol: El temblor del héroe
Autor: Álvaro Pombo
Editorial Destino
Barcelona, 2012
222 pàgines

Sempre és un plaer llegir Álvaro Pombo, però un plaer allunyat de qualsevol temptació de sensualisme. El plaer que s'extrau dels seus llibres és un plaer intel·lectual, lingüístic, filosòfic. De nou en aquest llimbre Pombo s'esplaia en l'alternança entre frases denses i pletòriques de significat amb fragments d'alè poètic i codes informals, com un recurs desmitificador. Ara assistim a la vida de Román, un professor universitari jubilat que coneix un jove periodista, Héctor, mentre Elena i Eugenio, una jove parella de metges, es barregen també en aquesta relació. L'ambigüitat del desig eròtic es converteix en una autèntica "literaturització" de l'homosexualitat. A vegades aquest recurs es resol en una definició aparatosa, que no se sap si provoca un somriure o una carassa. Mirem, si no, el següent diàleg entre Héctor i Román:
"Estoy confuso. No puedo decirte la verdad, Román. Cualquier cosa que te diga ahora de mí mismo será una no-verdad.
-Barato. Ese es un recurso melodramático, estás perdiendo encanto.
-Pierdo aceite.
-Hum, no lo creo.
-No sé seguir".
Alhora que accepta a la seua manera l'atracció que hi experimenta Héctor, Román és també objecte de la passió platònica d'Elena. El llibre, de fet, té molt de teatral. To ell és ple de diàlegs. I els personatges, més que parlar, hi declamen. Aquesta és la seua gràcia -i la seua desgràcia.
En realitat, si fem abstracció de l'argamassa verbal, el llibre es manté difícilment. Però l'edifici verbal és sòlid i atractiu, tan sòlid i tan atractiu (i també un poc passat de rosca) com el propi Román. Hi ha un efecte final de l'escapada en tot plegat, i si acceptem que Román és un transsumpte del propi autor comprendrem que Pombo -a la seua edat, i després de tot el que ha escrit- ja no necessita demostrar res, ja no vol demostrar res.
"¿Te acuerdas de cómo es correrse, Elena? Tan inferior y tan final, al fin y al cabo. Produce náuseas. Compara correrse con no correrse. Ser amado con no serlo. Ven a verme y lo hablamos, todo esto. Si lo hablamos, lo aclaramos, digo yo".
A vegades, però, el seu estil sembla fregar l'autoparòdia i si l'efecte no és volgut...:
"El estar reunidos nos dice que podemos estar reunidos y que reunirnos es una posibilidad profunda de los tres" (sic).
Em pregunte que mena els escriptors consagrats i reconsagrats, com aquest, a seguir presentant-se a premis -fins i tot quan, com és el cas del Premi Nadal, la dotació econòmica és més bé escassa. Supose que es vol seguir en el candelabro al preu que siga. Ni que el preu siga, la major part de les vegades, barrar-li el pas a escriptors joves que necessitarien més imperiosament el guardó.
D'una manera o d'una altra, un Pombo és un Pombo. Amb els seus clarobscurs, òbviament. Però quina cosa, en la vida, no està feta de llums i ombres?

Joan Garí