Tots els poemes són poemes d'amor

Títol: Antologia cordial

Autora: Marisol González

Neopàtria

Alzira, 2022

155 pàgines

 

 Avui he tingut el plaer de presentar a la Fira del Llibre de Borriana el compendi de tota una vida fent versos: l'Antologia cordial de Marisol González Felip. 

  El plaer venia de múltiple bandes: per retrobar-me una bona amiga i per poder parlar d'un conjunt de magnífiques composicions davant un públic atent i interessat. El volum recull composicions des de Les hores breus (1988) a Contratemps (2014), més un grapat de peces inèdites. Més de tres dècades de dedicació incessant a la poesia que la seua autora ha volgut cloure així, editant-ne un llibre-resum. El que vindrà després serà una nova etapa de la vida, amb noves aventures literàries i vitals, una vida pròpia i també fructífera, quin dubte hi cap.

  La primera cosa que hi he pogut dir és que sempre m'han fascinat els títols dels llibres de Marisol. L'edat deserta, La tendresa dels freixes, Aprenc la separació, Afegiràs abril, Crònica de llunes, Papallones de dilluns, Paral·lelament a la fosca, Epigrafia del buit... Són rètols sensacionals, d'una gran potència literària. Un bon llibre comença inequívocament amb un bon títol. I aquests llibres són bons llibres.

  Tota una altra cosa és qui llig poesia avui dia. Es comenta sovint, un poc malèvolament, que els llibres de poesia només els lligen els propis poetes. Això és una exageració relativa, però és ben cert que la poca gent que llig habitualment sol triar novel·les. Novel·les que entretinguen i no facen pensar massa, la veritat. I això és injust i malsà. L'equivalent, en gastronomia, seria menjar només carn de pollastre. Carn de pollastre per desdejunar, per dinar, per berenar i per sopar. Una dieta pobra, esquifida, gens saludable.

  I és que la poesia és insubstituïble. Ens aporta nutrients que cap altre gènere proporciona. La mena d'aliment que en Antologia cordial trobem en abundància. Perquè Marisol és una poeta poderosa i subtil. 

  Molts poemes d'aquest llibre són d'amor. He dit molts? Volia dir tots, es clar. Perquè poema d'amor es, en essència, una redundància. Es pot fer poesia des de l'odi, la repugnància o la violència? Es pot, indubtablement. Però això és el revers de l'amor. L'amor sempre hi és, ni que siga en negatiu. La poesia és l'amor portat a la màxima potència. Per això requereix un estat emocional especial, en escriure's i en llegir-se. 

  Feu la prova. Llegiu els poemes d'aquesta Antologia i observareu un crescendo amorós, que culmina probablement en Pasqual, el volum dedicat a l'avi de l'autora, que no va conéixer. Les estrofes d'eixe llibre tenen una rara densitat emocional, es lligen amb el cor en un puny, no poden deixar indiferent ningú. Molts tenim un avi que no vam conéixer i Marisol ha fet l'homenatge a aquests ancestres invisibles, que ens condicionen i formen part del nostre sistema limfàtic encara que no ho sospitem. 

  Llegir poesia, en un món convuls, és un salconduit al benestar, a la salut i al trellat. Deixeu-vos de psicoteràpies i practiqueu més la lectura -i l'escriptura- de versos. És un secret a veus, per a qui vulga escoltar-lo...

Joan Garí

L'emoció més genuïnament masculina

Títol: Reunió de batxillers
Autor: Franz Werfel
Edicions de 1984
Barcelona, 2022
Trad. de Ramon Monton
220 pàgines

 Aquest és un llibre peculiar (entre parèntesis: un llibre, si no és peculiar, no té el més mínim interès). Tracta d’un sentiment de culpa que s’arrossega al llarg de la vida i, de retruc, tracta doncs de la vida. El protagonista de la història és el jutge d’instrucció Ernst Sebastian. Som a Àustria, després de la Guerra i de l’Imperi. Un dia Sebastian ha d’ocupar-se d’un estrany subjecte, sospitós principal en el cas de l’assassinat d’una prostituta. L’acusat s’anomena Franz Adler. Aquest nom reviu en el jutge un episodi de la seua adolescència: creu reconèixer en Adler un antic company amb qui es va veure involucrat, quan ambdós estudiaven el Batxillerat, en un fosc afer de falsificació.
  Casualment, Sebastian ha estat convidat a una reunió d’antics alumnes, la promoció del 1902. Hi va, tot i que no guarda gaire bon record dels seus anys d’institut. No era un bon estudiant. Son pare el blasmava per les males notes, tot tenint en compte “les escasses exigències de l’escola moderna” (sic). Com a molts dels seus companys, el que realment motivava Ernst Sebastian era mirar de propiciar la companyia femenina. Precisament aquest relat és també una estranya paràbola de la repressió sexual a la societat burgesa centreuropea, que tants rèdits proporcionaria al senyor Sigmund Freud. Les dones són, per al jovent de l’època, o dames etèries inabastables o aquests éssers llenguts i vulgars que fan la viu viu al Gran Canon, l’abocador sexual.
  Tot ho recorda el jutge després del sopar amb els antics col·legues. Hi retorna “L’emoció més genuïnament masculina: la mirada sobre la pròpia joventut”. Però el que el trasbalsa és haver retrobat Franz Adler, perquè llavors tot es precipita a convertir-se en la “història d’una culpa juvenil”.
  No desvelaré al lector més detalls d’aquest pecat adolescent. El propi autor, quan el relat encara les últimes revoltes del camí, juga amb l’ambigüitat i el control de la informació (amb l’el·lipsi com a recurs central) de manera magistral.
  Algunes coses, però, mai sabrem del cert com s’han esdevingut. Perquè la memòria té les seues pròpies lleis i el tribunal on ens jutja s’assembla massa a una fabulació kafkiana. El jutge Sebastian, en un rampell, ha escrit tots els seus records en fulls rebregats. Hi ha esmerçat tota la nit. Aquests fulls, tanmateix, resulten ser il·legibles. L’episodi de Franz Adler, tan central en l’evocació del jutge, se li escapa de les mans com un grapat d’arena. Què és real, què és imaginari? Literatura, en fi...

Joan Garí

Publicat en Ara, 17-10-22

Sota el volcà

 

Títol: Alma inmarcesible

Autora: Laura Ventura

Autoeditat (Amazon)

  Cal un estat emocional específic per a escriure un poema? I encara, la poesia requereix immersions emocionals diferents a les d'altres gèneres literaris? La resposta a la primera pregunta és sí i a la segona depèn. Escriure literatura és una activitat que requereix una disposició mental i -diguem-ne anímica- una mica especial, en tot cas diferent dels usos més prosaics de la llengua. Però dins de les funcions pròpiament literàries és en el fet poètic on la tempesta emocional resulta decisiva. Com diu Martin Amis en la seua magistral i divertida autobiografia (Des de dins), "Els poetes han de dur els estats d'ànims fins a les últimes conseqüències".

  Cap lector que acabe de llegir Alma inmarcesible dubta, ni per un instant, que la seua autora s'hi ha vessat tota. Completament. La temperatura d'ebullició d'aquests versos depassa els 100 graus. La lectura d'un llibre així, vos ho assegure, provoca moltes sensacions en el lector. Totes, excepte la indiferència. 

  El tema és l'amor. En podia ser cap altre? L'amor viscut, correspost, anhelat, perdut, combatut i enyorat. Un itinerari dantesc (no va ser Dant el qui va dir allò de

L'amor che move il sole e l'altre stelle, a la Commedia?) que l'autora borrianenca recorre amb els sentits a flor de pell.

  Hi ha moltes coses que sorprenen en aquest llibre. La primera, la persistència amb què l'autora identifica l'amor amb una droga: la cocaïna, l'heroïna, la marihuana. "He vuelto a escribir -apunta en "Juro que eras tú". Lo digo como el que saborea la cocaïna después de meses de desintoxicación. Lo digo porque me duele, por eso escribo. Por eso te escribo". No sabem si el tu poètic es refereix sempre a la mateixa persona. Segurament sí. I és algú que fa escalar el jo poètic als cims de la passió però també l'estimba, des del pic, inexorablement.

  Hi ha una certa atmosfera adolescent en aquest llibre. Al capdavall, l'autora el publica amb 24 anys, i cal presumir que l'ha escrit en els mesos o anys anteriors. "Adolescent" no vol ser un terme pejoratiu. Adolescens, en llatí, identificava les persones d'edat inferior a 25 anys. A partir d'ací, fins els 40, s'era iuvenis. Però l'adolescència entre nosaltres, simplement evoca l'etapa en què ja s'ha deixat de ser infant i encara no s'és irreversiblement adult. Potser per al tsunami emocional que convoca la poesia vinga bé la posició adolescent, aquesta terra de ningú on amb una mà subjectem el xiquet que fórem i amb l'altra ens estirem cap a una adultesa una mica paorosa.

  Laura Ventura, en tot cas, ha decidit despullar completament la seua ànima i ensenyar-nos quina mena de cicatrius deixa l'amor quan un cos s'hi llança disposat a un combat a ultrança. El resultat a mi em sembla notable. Una cosa que m'agrada molt d'aquest llibre és la freqüència amb què t'hi topetes amb frases memorables, sentències de sabor apodíctic, aforismes larvats. Com quan es diu, al final del poema "No soy increïble, pero sé cuidar":

 

"Y supongo que al final

siempre se enamoran los que necesitan amor

de los que no saben darlo"

O en aquesta inquietant definició de l'adultesa ("Crecer"):

"Supongo que madurar

significa escoger ser tortuga

antes que camaleón.

Preferimos encerrarnos bajo un caparazón

que aprender a cambiar de color

cuando las cosas empiezan a volverse grises"

O com quan, en "El grito de una canción", explica:

"Sé que llegará el día en que le contaremos

a nuestros hijos

que eran los monstruos

los que miraban debajo de la cama

por si estábamos nosotros"

  Precisament moltes d'aquestes composicions podrien ser lletres de cançons per als seus admirats (i compartisc el gust) Sabina, Leiva o Extremoduro. En realitat, en un món on ja quasi ningú llegeix poesia, no deixem d'escoltar-la de llavis dels nostres cantants preferits...

Una escriptora així, amb eixa força verbal (que també bolca al seu compte de Twitter), només corre en perill: que les grans frases queden ofegades, ocultes, en un excés de paraules. En diverses ocasions, llegint aquest poema, m'ha semblat trobar una verbositat que perjudicava el resultat final. Si la bona poesia és alguna cosa, aquesta cosa és la contenció expressiva, dir molt amb pocs mots. Si Laura m'admet un consell, condensarà més la seua escriptura, reescriurà més, hi eliminarà fulles mortes.

  Ella, que és un volcà latent, sabrà a què em referisc. La seua vocació literària està fora de tot dubte. Ara cal abandonar l'amateurisme i passar a ser un astre més en el firmament de les lletres.

 

Joan Garí

Literal

Títol: Anorrear

Autor: Michel Houellebecq

Anagrama

Trad. d'Oriol Vaqué

Barcelona, 2022

587 pàgines 

  "Contràriament a la majoria dels seus competidors, la Solène creia poc en la necessitat d'ocupar terreny a internet. Internet, li agradava dir, només tenia dues utilitats: descarregar porno, insultar els altres sense cap risc; en realitat, només una minoria particularment plena d'odi i vulgar s'expressava a la xarxa. Internet, però, constituïa una mena de passatge obligat des d'un punt de vista fictici, un element necessari de la trama: però li semblava suficient, i fins i tot preferible, fer saber que es gaudia de popularitat a la xarxa sense que això correspongués a cap realitat. Es podien anunciar sense por xifres de centenars de milers, fins i tot de milions de visualitzacions; no era previsible cap verificació" (p. 98)

  "En totes les civilitzacions anteriors -va dir finalment- el que determinava l'estima, fins i tot l'admiració que es podia tenir per una persona, el que permetia jutjar-ne la vàlua, era la manera com s'havia comportat al llarg de la vida; fins i tot l'honorabilitat burgesa només s'atorgava amb un acte de confiança, a títol provisional; seguidament s'havia de merèixer per a tota una vida d'honestedat. Atorgant més valor a la vida d'un infant, tot i que no sabem de cap manera en què es convertirà, si serà intel·ligent o estúpid, un geni, un criminal o un sant, neguem tot valor a les nostres accions reals. Els nostres actes heroics o generosos, tot el que hem sigut capaços d'acomplir, les nostres realitzacions, les nostres obres, res de tot això ja no té el més petit valor als ulls del món; i ràpidament en deixa de tenir per a nosaltres mateixos. Així li traiem tota motivació i tot sentit a la vida; és, exactament, el que en diem nihilisme. Devaluar el passat i el present en benefici del futur, devaluar la realitat per preferir una virtualitat situada en un futur vague, són símptomes del nihilisme europeu molt més decisius que tots els que Nietzsche va poder revelar" (p. 365)

  "Ell va assentir amb resignació, va decidir buscar un nou dentista. En Paul encara es recordava del dia que el seu dentista li havia anunciat que es jubilava. En aquell moment encara no havia trobat en Bruno, les seves relacions amb la Prudence eren inexistents, la seva solitud era quasi absoluta. Quan el vell dentista li havia anunciat el cessament de la seva activitat, a ell l'havia embolcallat una onada de tristesa desproporcionada, terrible, havia estat a punt d'arrencar a plorar amb la idea que es moririen sense tornar-se a veure, quan la relació no havia estat mai particularment estreta, no havia sobrepassat mai la de metge i pacient, ni tan sols recordava que haguessin tingut una conversa de debò, que haguessin abordat mai temes no dentals. El que no suportava, se n'havia adonat amb inquietud, era la no-permanència en si mateixa, era la idea que una cosa, la que sigui, s'acaba; el que no suportava no era sinó una de les condicions essencials de la vida" (p. 419)

 

  "No tan sols preferia dormir de costat, també havia preferit sempre fer l'amor de costat, i particularment amb la Prudence.  Segons ell, hi havia poca diferència entre la posició del missioner i la del gosset, en tots dos casos era l'home qui, amb els moviments del maluc, controlava el ritme i la força de l'encaixada. En tots dos casos, la dona, separant les cuixes o aixecant el cul, es col·locava en posició de submissió, cosa que representava un argument fort en favor d'aquestes posicions, però en constituïa igualment el límit, pel fet de ser manllevada directament del món animal, sobretot en el cas de la penetració per darrere. La posició en què la dona és damunt de l'home li semblava, en canvi, massa solemne, posava la dona en la posició d'una divinitat femella que es lliuraria a una mena de cerimònia d'homenatge al fal·lus; ni ell ni el seu fal·lus no li semblaven justificar una grandiloqüència com aquella. La posició de costat, sobretot, era l'única que li permetia, tot penetrant la Prudence, abraçar-la, acaronar-la, i especialment acaronar-li els pits, cosa que a ella li havia agradat des de sempre; de totes les posicions sexuals, aquesta era als ulls d'en Paul la més amorosa i sentimental, la més humana" (p. 544)

  Houellebecq. Literal.

 

Joan Garí

L'equilibri entre elegància i brutalitat

Títol: Les paraules jutes

Autora: Milena Busquets

Amsterdam

Barcelona, 2022

Trad. de L. Serramià

140 pàgines

 

  Aquest llibre fa companyia.  L'autora s'hi ha aproximat a això que molts escriptors busquen tota la vida i, de vegades, no troben mai: la perfecta conjuminació del que es vol dir i la manera de dir-ho. El resultat és un exercici d'estil enlluernador, gairebé màgic. Quan un lector troba un text així, no pot més que adorar-lo i santificar-lo, com en una festa sacra de les d'abans.

  No sé fins a quin punt l'aparent facilitat amb què escriu Milena Busquets és realment facilitat o la conseqüència d'una baralla terrible amb les paraules.  Ni ho sabré mai, supose. Sí que vull constatar que jo he llegit la traducció al català del volum original, que l'autora va redactar en castellà. Els motius per a l'elecció de l'idioma també se m'escapen, però en català sona molt natural, com un guant, i això és mèrit de la traductora però potser també de quin siga l'idioma amb què pensa Milena. 

  Les paraules justes és un diari, escrit al llarg de l'any 2021.  No hi ha massa referències, però, a l'actualitat d'aquells mesos. Tot just algun apunt molt sentit, com la constatació de la mort d'Oriol Bohigas. Del que parla el llibre en realitat és del que va opinant l'autora sobre les coses que li passen, que són sobretot petites catàstrofes domèstiques (com l'amor), els fills (i l'amor als fills) o, sobretot, l'ofici d'escriure. Es tracta, en aquest darrer cas, d'un conjunt d'observacions molt interessants, fetes contra els tòpics i contra les modes. 

  Una dona que escriu en 2021 i no sent la necessitat de fer cap discurs feminista ni cap diatriba apocalíptica de pa sucat amb oli és un fet extraordinari. Del feminisme se'n riu lleument, de l'apocalipsi potser pensa que està bé, sempre que vaja a joc amb el seu esmalt d'ungles.

  Sí, en efecte: Les paraules justes és una barreja irònica de frivolitat i lucidesa, tot emmetxat en un exercici d'estil captivador. La literatura d'algú a qui li importa un rave l'opinió aliena, i que viu una certa fama amb deseiximent i bon humor. Impagable, en aquest sentit, la descripció dels diferents tipus de lectors que es va trobant quan l'exposen a la signatura pública en Sant Jordi.

   Milena Busquets té alguns clàssic al seu altar particular. Es tracta de noms que fan sospitar d'un extrem bon gust: Proust, Txékhov, els moralistes francesos. Constatació: ningú que haja sigut un lector constant de Proust pot ser una mala persona -ni potser un mal escriptor. Milena n'ha aprés coses essencials (és a dir, paradoxals): "Escriure fent servir el menor nombre de paraules possibles, com Proust". 

  Milena té una alta opinió de l'amor. "O estàs enamorat i et corresponen o estàs sol, no hi ha més categories", confessa. Això no li impedeix adoptar una actitud una mica frívola -quan parla dels seus ex-, amb un cert aire gauche divine -però més divine que gauche, és clar. "Només els rics diuen que estan arruïnats", explica, i u esperaria que això fora el preàmbul a una altra sentència inapel·lable (que jo solc repetir al meu club d'amics de la Vilavella): "Només els rics som ja d'esquerres".

  Es pot ser frívol quan s'escriu un dietari si l'alternativa només pot ser el dramatisme i les catàstrofes ideològiques amb què s'empedra el camí de la mala literatura. Per a Busquets l'única via és l'equilibri entre elegància (cerca de la bellesa, autocontrol, distància amb un mateix) i brutalitat (honestedat, veritat, valor). Diria que en aquest llibre ho ha aconseguit.  Enhorabona.

Joan Garí

  

Un escriptor a la recerca de si mateix

 

  David Miró escriu, al diari Ara, sobre el dietari que acabe de publicar en l'editorial Afers. Amb el seu permís, reproduiré ací el seu text:

  "El dietarisme és un gènere especialment fecund al País Valencià, on tots els escriptors en català són fills de Joan Fuster , que vol dir que són fills de Montaigne i dels il·lustrats francesos. Hi ha exemples de tot tipus, des de l’esmentat Fuster i la seva exhibició d’erudició, fins al lirisme d’un Enric Sòria passant pel costumisme, barrejat amb literatura de viatges, d’un Toni Mollà. Ara ens arriba el volum de Joan Garí (Borriana, 1965), un escriptor de ploma àgil i incisiva, amb una curiositat infinita i un bagatge cultural prou sòlid per atrevir-se amb totes les grans qüestions que la humanitat afronta en aquest turbulent segle XXI.

  L’autor, però, no se situa en l’actualitat, sinó que ens fa retrocedir una mica en el temps, fins als anys 2015 i 2016, just durant el període de 365 dies en què ostentarà el títol de cinquantenari. Ser persona. Diari de l’escriptor als 50 anys (Editorial Afers) ens planteja el joc d’alternar les vivències del dia amb les reflexions sobre el que significa arribar a aquesta edat: "La vida és un vi que no millora amb el temps: és l’expectació que desperta recuperar-lo del celler el que enganya els nostres sentits. [...] Tothom que té vint anys somia en el final de les carreteres tortuoses. I aquest final arriba i hi ha el camí pla. La vida, llavors, ha perdut tota emoció...", escriu a l’entrada del 16-04-15.

  El dietari és un gènere difícil perquè s’ha de mantenir un difícil equilibri en l’escriptura: ha de ser prou bona per merèixer el premi de la lletra impresa, i alhora mantenir un cert grau de naturalitat, d’improvisació no forçada. Ens hem de creure que aquelles línies han estat escrites, efectivament, aquell dia d’aquell mes d’aquell any. Garí, que ha fet incursions exitoses en el món del periodisme i ha llegit molt Pla, aconsegueix l’efecte buscat. El lector es creu la convenció que se li proposa. I així veiem un Garí moderadament il·lusionat amb el canvi de govern al País Valencià (ell es considera un "conservador d’esquerres" i l’únic que demana és tenir un president civilitzat i llegit, cosa que Ximo Puig acompleix amb escreix) o que ens explica les adversitats sanitàries del seu gat Humphrey o el destí fatal d’un plat de ceràmica que s’estavella contra el terra un dia de tempesta. Tot ben amanit amb retalls de lectures, de converses de cafè, de música o de cinema.

Aforismes i Breaking bad

  Com a bon fusterià, no defuig el repte de l’aforisme, fins i tot el metaliterari: "Per a escriure amb dignitat un dietari no s’ha de ser ni exageradament feliç ni exageradament infeliç. La bona prosa raja d’una aurea mediocritas emocional". L’escriptor també troba paral·lelismes entre Shakespeare i Breaking bad, demostrant que és algú que, tot i mantenir una prudent distància amb el món dels seus alumnes adolescents, als quals intenta il·lustrar de manera infructuosa, no renuncia a allò que té de bo la cultura de masses. I, finalment, Garí se’ns apareix com algú que parla, amb una sinceritat poc habitual, del drama de ser escriptor, de l’alt preu familiar que es paga i que en cap cas és recompensat a nivell monetari en el món de la cultura en català. Això, però, no és cap impediment per continuar el gran manament de Montaigne a qualsevol escriptor: persistir en la recerca de si mateix".

David Miró

Publicat en Ara, 9-7-2022

El bacallà i la salsitxa

Títol: Diari d'una escriptora

Autora: Virginia Woolf

Viena Edicions

Barcelona, 2022

Trad. de Dolors Udina

460 pàgines

 

  L'any 1953, dotze anys després de la mort de Virginia Woolf, el seu marit Leonard va fer una tria dels 27 quaderns inèdits del diari de l'escriptora. Aquest material és el que ara veu la llum en català, traduït per Dolors Udina, gràcies a l'editorial Viena.

   Com a persistent dietarista, era obvi que jo havia de sentir curiositat  per aquest volum. Vaig llegir fa molts anys Al far (que, per cert, ara es reedita amb doble traducció al nostre idioma), en la vella sèrie taronja de Proa, i no necessite, per tant, que em convencen l'excel·lència literària de Woolf. Els diaris d'un escriptor són sempre documents impagables no només de les seues interioritats personals, sinó del temps i la societat que retraten. Escriu Virginia Woolf:

 

  "He decidit amb tota sinceritat no ser popular i, per tant, considero la indiferència o l'insult com a part del tracte. Escriuré el que vulgui i els altres ja diran el que els agrada. Començo a veure que el meu únic interès com a escriptora rau en una individualitat singular, no en la força, ni en la passió ni en res enlluernador (...) La gent que té aquest do continua sonant molt temps després que la vigorosa música melodiosa hagi esdevingut banal"

 

   Heus ací una divisa que hauria de ser la pròpia de tot creador que crega en ell mateix. Assentades les bases imprescindibles, ja podem fruir de les pàgines del Diari d'una escriptora com mereix.

  En realitat, un quadern d'escriptor privat és un calaix de sastre que, ben gestionat, fornirà material per a altres llibres, però sobretot ajudarà a ordenar el pensament del seu autor. Fora del quadern, en la vida pública, hi ha els coneguts paranys. "El pitjor d'escriure és dependre tant dels elogis", confessa Woolf. I després, més endavant, continua: "Escriure fa disminuir la melancolia. Per què no escric més sovint, doncs? Bé, m'ho impedeix la vanitat".

  Per a una dona sotmesa a tanta pressió emocional com l'autora de Les ones, el diari havia de ser necessàriament una vàlvula d'escapament. Un lloc on contar la recepció que anaven tenint els seues llibres (i els guanys que li reportaven) i també un espai on disseccionar les emocions per poder analitzar-les, exactament com suggeria Maupassant:

  "En lui [en l'escriptor] aucun sentiment simple n'existe plus. Tout ce qui'il voit, ses joies, ses plaisirs, ses souffrances, ses désespoirs, deviennent instantanément des sujets d'observation. Il analyse malgré tout, malgré lui, sans fin, les coeurs, les visages, les gestes, les intonations"

  Cirurgià d'ell mateix i dels altres, res escapa al bisturí del creador. S'analitza el teixit propi com l'aliè: sense pietat. Per això no ens ha d'estranyar l'opinió que té Woolf de l'Ulysses, de Joyce, mentre el llegeix: "M'he sentit confosa, avorrida, irritada i desil·lusionada", davant les seues pàgines, confessa. I després conclou: "He acabat l'Ulisses i el considero un llibre fallit". Millor opinió té de l'altre gran gegant coetani, Marcel Proust. En tot cas, la conclusió de tot plegat és òbvia: "És probable que la bellesa definitiva d'un text no la vegin mai els seus contemporanis". 

  La dona que ha escrit "l'única vida emocionant és la imaginària" es va suïcidar en 1941, ofegada en un riu. Quatre dies abans d'aquesta fatídica data, va tancar així l'últim dels seus quaderns:

 

  "I ara, amb cert plaer, m'adono que són les 7 i he de fer el sopar. Bacallà i salsitxa. Em sembla que és veritat que s'adquireix cert domini sobre la salsitxa i el bacallà si es posa per escrit".

  

  S'ha escrit molt sobre aquest teló. Res més pertinent, però que acarar la mort com una més d'aquestes coses petites, potser insignificants, que construeixen una vida. La vida -la literatura- no són els grans temes. "These things, my dear, are life", com li fa dir a Meredith Mercè Rodoreda al frontispici de La plaça del diamant. La vida és el bacallà i la salsitxa (i anar-se'n a la piscina el dia que Alemanya declara la guerra a Rússia). I després, la mort.

Joan Garí