Sota el volcà

 

Títol: Alma inmarcesible

Autora: Laura Ventura

Autoeditat (Amazon)

  Cal un estat emocional específic per a escriure un poema? I encara, la poesia requereix immersions emocionals diferents a les d'altres gèneres literaris? La resposta a la primera pregunta és sí i a la segona depèn. Escriure literatura és una activitat que requereix una disposició mental i -diguem-ne anímica- una mica especial, en tot cas diferent dels usos més prosaics de la llengua. Però dins de les funcions pròpiament literàries és en el fet poètic on la tempesta emocional resulta decisiva. Com diu Martin Amis en la seua magistral i divertida autobiografia (Des de dins), "Els poetes han de dur els estats d'ànims fins a les últimes conseqüències".

  Cap lector que acabe de llegir Alma inmarcesible dubta, ni per un instant, que la seua autora s'hi ha vessat tota. Completament. La temperatura d'ebullició d'aquests versos depassa els 100 graus. La lectura d'un llibre així, vos ho assegure, provoca moltes sensacions en el lector. Totes, excepte la indiferència. 

  El tema és l'amor. En podia ser cap altre? L'amor viscut, correspost, anhelat, perdut, combatut i enyorat. Un itinerari dantesc (no va ser Dant el qui va dir allò de

L'amor che move il sole e l'altre stelle, a la Commedia?) que l'autora borrianenca recorre amb els sentits a flor de pell.

  Hi ha moltes coses que sorprenen en aquest llibre. La primera, la persistència amb què l'autora identifica l'amor amb una droga: la cocaïna, l'heroïna, la marihuana. "He vuelto a escribir -apunta en "Juro que eras tú". Lo digo como el que saborea la cocaïna después de meses de desintoxicación. Lo digo porque me duele, por eso escribo. Por eso te escribo". No sabem si el tu poètic es refereix sempre a la mateixa persona. Segurament sí. I és algú que fa escalar el jo poètic als cims de la passió però també l'estimba, des del pic, inexorablement.

  Hi ha una certa atmosfera adolescent en aquest llibre. Al capdavall, l'autora el publica amb 24 anys, i cal presumir que l'ha escrit en els mesos o anys anteriors. "Adolescent" no vol ser un terme pejoratiu. Adolescens, en llatí, identificava les persones d'edat inferior a 25 anys. A partir d'ací, fins els 40, s'era iuvenis. Però l'adolescència entre nosaltres, simplement evoca l'etapa en què ja s'ha deixat de ser infant i encara no s'és irreversiblement adult. Potser per al tsunami emocional que convoca la poesia vinga bé la posició adolescent, aquesta terra de ningú on amb una mà subjectem el xiquet que fórem i amb l'altra ens estirem cap a una adultesa una mica paorosa.

  Laura Ventura, en tot cas, ha decidit despullar completament la seua ànima i ensenyar-nos quina mena de cicatrius deixa l'amor quan un cos s'hi llança disposat a un combat a ultrança. El resultat a mi em sembla notable. Una cosa que m'agrada molt d'aquest llibre és la freqüència amb què t'hi topetes amb frases memorables, sentències de sabor apodíctic, aforismes larvats. Com quan es diu, al final del poema "No soy increïble, pero sé cuidar":

 

"Y supongo que al final

siempre se enamoran los que necesitan amor

de los que no saben darlo"

O en aquesta inquietant definició de l'adultesa ("Crecer"):

"Supongo que madurar

significa escoger ser tortuga

antes que camaleón.

Preferimos encerrarnos bajo un caparazón

que aprender a cambiar de color

cuando las cosas empiezan a volverse grises"

O com quan, en "El grito de una canción", explica:

"Sé que llegará el día en que le contaremos

a nuestros hijos

que eran los monstruos

los que miraban debajo de la cama

por si estábamos nosotros"

  Precisament moltes d'aquestes composicions podrien ser lletres de cançons per als seus admirats (i compartisc el gust) Sabina, Leiva o Extremoduro. En realitat, en un món on ja quasi ningú llegeix poesia, no deixem d'escoltar-la de llavis dels nostres cantants preferits...

Una escriptora així, amb eixa força verbal (que també bolca al seu compte de Twitter), només corre en perill: que les grans frases queden ofegades, ocultes, en un excés de paraules. En diverses ocasions, llegint aquest poema, m'ha semblat trobar una verbositat que perjudicava el resultat final. Si la bona poesia és alguna cosa, aquesta cosa és la contenció expressiva, dir molt amb pocs mots. Si Laura m'admet un consell, condensarà més la seua escriptura, reescriurà més, hi eliminarà fulles mortes.

  Ella, que és un volcà latent, sabrà a què em referisc. La seua vocació literària està fora de tot dubte. Ara cal abandonar l'amateurisme i passar a ser un astre més en el firmament de les lletres.

 

Joan Garí