Tot el que és sòlid, però còmic

Títol: El llenyater
Autor: Michał Witkowski
Editorial Raig Verd
Barcelona, 2013
Traducció de Marta Cedro i Guillem Calaforra
413 pàgines

  Michał Witkowski (Wroclaw, Polònia, 1975) arriba a la nostra cultura precedit per una sòlida fama d’estilista refinat i de gran contador d’històries. Gazeta Wyborcza l’ha definit, per exemple, com “un dels més talentosos escriptors polonesos de la nova generació”. Avesats al fet que de Polònia sovint no ens arribe res més que l’eco somort d’un integrisme catòlic abrandat o una doble suspicàcia antirussa i antialemanya, Witkowski és una agradable ventada d’aire fresc. Al capdavall, ser gai, ser urbà i ser modern pot constituir una triple agressió a cert fons immemorial de l’ànima polonesa. I Witkowski és perfectament conscient d’aquest colp de maça. Es diria, fins i tot, que s’hi deleix, ajudat pel poderós excipient que és l’humor.
  El llenyater és una curiosa història protagonitzada per un narrador que és òbviament l’alter ego de l’autor i un peculiar home dels boscos, definit d’una manera inequívoca: “Ser llenyater no és un ofici, és un estat de la ment”. Robert, el llenyataire en qüestió, guarda a sa casa un petit tresor farmacològic que farà les delícies del seu hoste, alhora que es demostra com l’estranya combinació d’un refinat esperit que llegeix Rilke en original i pren cafè en porcellanes de Korzec del segle XVIII però també està enganxat a les sitcoms i el porno en televisió. Al seu costat, el narrador pensa que podrà trobar un cert ideal fefaentment literari: “Sentir l’olor del foc, de la humitat, de les pedres, del llençol vell que durant molt de temps havia estat tancat dins un cofre. Tallar llenya. No afaitar-se. Marmotejar. Gravar pescadors al port i ser una sensible filòloga polonista”.
  La ironia sarcàstica de Michał Witkowski s’incardina bé en un text de modernitat punxeguda, on es pot formar un còctel inquietant amb llapis USB, gots Duralex i Lorazepam. Al capdavall, el narrador està convençut que per a ser feliç només cal una caseta als boscos i anar contra el nostre temps tal com el descriu Zygmunt Bauman, és a dir, “tenir una identitat sòlida, no tenir pressa i no canviar”.
  El llibre es clou amb un curiós colofó amb què l’editorial subratlla i resumeix alhora la seua aposta, i que mereix reproduir-se ací: “És increïble com un llibre aparentment insubstancial, pel tema, el to, el llenguatge o l’humor que utilitza, pugui tractar temes com la brusca transició del comunisme al capitalisme o la corrupció del poder, sigui quin sigui el règim. Ha estat un plaer publicar aquest llibre ple d’humor per poder riure’ns dels escriptors, els editors, les grans obres literàries, la tecnologia, la màfia i, fins i tot, les mateixes novel·les policíaques”.
  El traductor, Guillem Calaforra –que, en aquesta ocasió ha comptat amb la col·laboració de Marta Cedro- ha dut a terme, amb aquest text, un especial tour de force en el seu combat amb la llengua polonesa (de què fa de cònsol honorari en la nostra literatura). Ja coneixíem, signats per Calaforra, versions molt estimables de clàssics polonesos contemporanis, com ara La ment captiva, de Czeslaw Milosz (PUV, 2005), o especialment la col·lecció de formidables aforismes Pensaments despentinats de Stanisław Jercy Lec (Brosquil, 2003). Més recentment, ens havia ofert també la versió al català de Amb els ulls d’una nena de dotze anys (2012, Riurau editors) les impactants memòries adolescents de la supervivent de l’Holocaust Janina Hescheles.
  Amb El llenyater, Calaforra i Cedro s’han esforçat a adaptar els diversos registres d’un text polonès complex. El resultat, en català, és notòriament satisfactori.

Joan Garí

Publicat en Ara, 21-12-2013

Nota bene: Després de publicada aquesta ressenya al diari Ara, Guillem Calaforra m'ha enviat el següent text, que crec necessari afegir ací:

"Benvolgut Joan,

Moltes gràcies per la ressenya tan positiva sobre el llibre de Witkowski. Per la part que em toca t'estic molt agraït, però hi ha un error gros: tal com apareix a la portada del llibre (em sembla, perquè a nosaltres encara no ens n'ha arribat cap exemplar), la traducció és en primer lloc i completament de Marta. No és que jo haja comptat amb la seua col·laboració, sinó exactament a l'inrevés: és ella qui ha tingut la meua ajuda. El text és íntegrament d'ella, jo m'he limitat a revisar-lo i acarar-lo dues o tres vegades amb l'original. Moltes gràcies, però el mèrit és d'ella. Crec que això s'hauria de fer constar públicament.

 Salutacions,

Guillem Calaforra"

Els estralls d'un temps de vida

Títol: Contrada
Autor: Jordi Llavina
Editorial 3i4
València, 2013
70 pàgines

  Per què un autor, avui, faria un llibre de sonets? La pregunta, formulada així, admet una ràpida resposta: i per què no? Al capdavall, el sonet, des del dolce stil nuovo fins l'actualitat, no ha deixat de temptar els poetes que han cercat la màxima perfecció estilística als seus versos. Són set-cents anys d'una història de dolor i de rigor, on han excel·lit tants que no m'estranya que Jordi Llavina vulga sumar-s'hi, i això l'honora. Ara com adés, la cotilla formal i el motle rigorós que suposa un sonet constitueixen el més formidable tour de force per a un poeta ambiciós. En la suma de dos quartets i dos tercets, en la deriva majestuosa del decasíl·lab (el vers, no ho oblidem, dels nostres poetes clàssics, amb el torturat Ausiàs Marc al capdavant), Llavina ha cercat una ruta segura cap a la màxima exigència expressiva. I els seus lectors estem ara convidats a la festa.
  Després de La corda del gronxador, Diari d'un setembrista i, especialment,Vetlla, Llavina no necessita demostrar res en el terreny poètic. Aquest darrer llibre, premi Octubre i premi de la Crítica Catalana, ens va mostrar un autor en plena maduresa lírica, i jo el vaig llegir, com un raig, a velocitat d'Euromed, en un trajecte inoblidable (precisament pels versos que llegia) entre Barcelona i València. Des de llavors, des d'aquella rabent lectura absorbent, li devia al Jordi com a  mínim una entrada en aquest blog. I jo sempre pague els meus deutes.
  Contrada són 40 sonets amb un pròleg de Teresa d'Arenys i un epíleg de Josep M Esquirol. Aquest darrer hi explica com aquesta contrada no és un lloc físic, un emplaçament territorial, sinó el nom d'una  encontrada o trobada: la de cert estadi de la condició humana, la de l'aplec del cel i de la terra. El poeta, potser sorprés en el mezzo del camin dantesc, mira la seua terra, mira la seua gent i després escriu els seus versos. A partir d'aquí extrau una moralitat que és sobretot una autolliçó:

"No hi ha ningú que neixi i sigui lliure,
ni cor que es pugui estalviar els estralls
d'un temps de vida, de l'amarga sort".

  Demostrant el seu excel·lent domini de l'idioma i apurant al màxim la contenció expressiva que propicia el sonet (aquest instrument que, com remarca Teresa d'Arenys, "és arquitectura verbal a l'orella d'Occident, tant com la tanka i l'haiku japonesos són aquarel·la sonora  a la de l'Orient Llunyà"), Llavina hi du a terme un agermanament natural entre el món natural i l'humà, allà on els "sarments d'un cep que podaran" equivalen al "cor que es vanta de poder abastar el món". És així com les branques d'una figuera, el fullatge de l'àlber o el pàmpol de la vinya connecten naturalment amb les mans femenines. A aquest delicat apèndix dedica el poeta tres dels millors sonets del recull, "La cambra", "Mà de noia" i "Mà de tennista". El primer, singularment, em sembla, en la seua delicada simplicitat, una petita obra mestra:

"Fa gairebé trenta anys, en la foscor
d'un vell cinema que era una ruïna,
vaig agafar la mà de la veïna
del meu seient. Hi havia, en la claror

de la pantalla, aquell lívid color
del cine d'art i assaig, i una heroïna
-fantasma amistançada amb la morfina-,
tràgica i maquillada d'amargor.

No recorde res més de la pel·lícula.
El vell cinema ja no hi és (es deia
La Cambra). De la mà que tant em feia,

en tocar-la, estremir, sols la cutícula
d'algun dit seu puc dibuixar amb verisme.
Pro em va guiar: em deixà ran de l'abisme"

  Com en la bona poesia de tots els temps, és en acabar la lectura, en l'últim vers, quan comença realment la intel·lecció del poema. I el territori que s'hi obri és imponderable.
  Amb aquests vímets ha fet Jordi Llavina la seua cistella de sonets. Un títol a recordar, un poeta que encara té moltes coses a dir. I nosaltres a llegir, certament.

Joan Garí

  
 

Albertine entra en escena

Títol: A l'ombra de les noies en flor, II
Autor: Marcel Proust
Editorial Viena
Barcelona, 2013
Traducció de Josep M. Pinto
382 pp.

  En aquesta segona part de A l'ombra de les noies en flor (titulada "Noms de lloc: el lloc", o com ha preferit versionar més literalment Valèria Gaillard, "Noms de país: el país") retrobem el narrador, que ja coneixem tan bé, viatjant amb la seua àvia a Balbec a passar l'estiu. En aquestes alçades, ja ens podem ben bé convéncer, si encara no hi havíem caigut, que al projecte global de À la recherche se li pot aplicar la mateixa definició que Proust dóna del que és un "bon llibre":

"D'aquesta manera, un home de lletres a qui parlem d'un "bon llibre" nou, ja badalla d'antuvi d'avorriment perquè s'imagina una mena de combinat de tots els bons llibres que ha llegit, mentre que un bon llibre és particular, imprevisible, i no està fet de la suma de totes les obres mestres anteriors, sinó d'alguna cosa que, el fet d'haver assimilat perfectament aquesta suma, no és suficient per fer trobar, ja que justament és fora d'ella".

  A Balbec (poble imaginari de la costa de Normandia), el narrador i la seua àvia s'hostatgen al Gran Hotel. El director de l'establiment és "una mena de tap de bassa amb la cara i la veu plenes de cicatrius" exclusivament interessat en la situació social dels seus clients. Allí es reuneic una excelsa crema social contemplada de lluny pel poble baix, en una imatge que Proust resol amb la seua formidable capacitat metafòrica:

"I al vespre no sopaven a l'hotel on, com que l'electricitat feia brollar onades de llum en el gran menjador, aquest es convertia en una mena d'immens i meravellós aquari davant la paret de vidre del qual la població obrera de Balbec, els pescadors i també les famílies de petitburgesos, invisibles en l'ombra, s'apinyaven en els vitralls per percebre, lentament balancejada en remolins d'or, la vida luxosa d'aquella gent, tan extraordinària per als pobres com la de peixos i mol·luscs estranys (quina gran qüestió social, la de saber si la paret de vidre protegirà sempre el festí d'aquestes bèsties meravelloses i si la gent obscura que mira àvidament en la nit no vindrà a collir-les en l'aquari i a menjar-se-les)".

  Però al narrador no li interessa el luxe més que a un peix l'aigua on viu i nada, ni tampoc tem cap sobtada i sanguinària revolució. Durant el viatge en tren cap a Balbec i només arribar a l'hotel, ell ha anat fixant-se contínuament en figures i rostres femenins on ha projectat els seus somnis. Al capdavall, no és més que un adolescent (i "l'adolescència és l'únic temps en què hem après alguna cosa") que se sent sol en un medi hostil i només desitja un amor correspost o, en el seu defecte, una aventura apassionada. Mentre això s'esdevé, fa amistat amb Robert de Saint-Loup, un jove aristòcrata d'idees socialistes, a través del qual coneix el seu oncle, el baró de Charlus. Aquest odia violentament els homes efeminats però, com constata perspicaçment l'àvia, "tenia unes delicadeses i una sensibilitat femenines". Proust hi segueix construint el seu memorable monument androgin.
  El punt culminant del volum, però, no tardarà a arribar. Per fi hi compareixeran les "noies en flor". El moment és màgic, sensual, decisiu. En l'original:

"Ce jour-là, comme les précédents, Saint-Loup avait été obligé d'aller à Doncières où, en attendant qu'il y rentrât d'une manière définitive, on aurait toujours besoin de lui maintenant jusqu'à la fin de l'après-midi. Je regrettais qu'il ne fût pas à Balbec. J'avais vu descendre de voiture et entrer, les unes dans la salle de danse du Casino, les autres chez le glacier, des jeunes femmes qui, de loin, m'avaient paru ravissantes. J'étais dans une de ces périodes de la jeunesse, dépourvues d'un amour particulier, vacantes, où partout – comme un amoureux la femme dont il est épris – on désire, on cherche, on voit la beauté. Qu'un seul trait réel – le peu qu'on distingue d'une femme vue de loin, ou de dos – nous permette de projeter la Beauté devant nous, nous nous figurons l'avoir reconnue, notre coeur bat, nous pressons le pas, et nous resterons toujours à demi persuadés que c'était elle, pourvu que la femme ait disparu : ce n'est que si nous pouvons la rattraper que nous comprenons notre erreur."

  Que, en la clara i precisa traducció de Josep Maria Pinto, fa així:

"Aquell dia, com els anteriors, en Saint-Loup havia hagut d'anar a Doncières on, mentre esperava haver-hi de tornar de manera definitiva, sempre el necessitarien, ara fins al vespre. Em sabia greu que no fos a Balbec. Havia vist baixar del cotxe i entrar, les unes a la sala de ball del Casino, les altres a la gelateria, unes noies que, de lluny, m'havien semblat encantadores. Jo em trobava en un d'aquells períodes de la joventut, desproveïts d'un amor particular, vacants, on pertot arreu -com un amant, la dona de qui està enamorat- es desitja, es busca, es veu la Bellesa. Només que un sol tret real -el poc que es distingeix d'una dona vista de lluny, o d'esquena- ens permeti projectar la Bellesa davant nostre, ens afigurem haver-la reconeguda, el nostre cor batega, apressem el pas, i restarem sempre mig convençuts que era ella, a condició que la dona hagi desaparegut: solament si la podem atrapar comprendrem el nostre error".

   Són cinc o sis noies diferents de les que havia vist fins llavors a Balbec. Cadascuna era diferent, però totes li semblen belles ("Quoique chacune fût un type absolument différent des autres, elles avaient toutes de la beauté"). Vistes després davant la mar, li recorden, invariablement, "estàtues exposades al sol en una riba de Grècia". Ara el narrador ja pot deixar de sentir-s'hi sol. L'estiu ha passat a tindre un objectiu. Però ell, com una abella davant les flors, hi voletejarà sense decidir-se a quina xuplar. Aviat es fixa especialment, això sí, en una de les noies: Albertine Simonet. La coneixerà en persona, però, no directament, sinó a través d'Elstir, un pintor amic. En Albertine troba atractius que oscil·len del vulgar al sublim, efectes que sovint també provoquen en el narrador la resta de les noies de la colla. A pesar del que ha cregut sentir per la jove Simonet, el protagonista no s'està de picossejar en altres flors. Ara creu estar enamorat de Gisèle, ara d'Andrée, ara de Rosemonde. Al final, però, sempre torna a Albertine. I, tanmateix, una nit que hi intenta un acostament físic decisiu la noia el rebutja. Per a rescabalar-lo d'aquesta frustració, ella li regala un petit llapis d'or.
  Al final, l'estiu s'acaba, Albertine i les noies se'n van de Balbec, i així ho fan també el protagonista i la seua àvia. Les espases han quedat en alt. I encara suren, d'alguna manera, les paraules que hem llegit al principi del volum, a través de les quals Proust reflexiona sobre un dels seus temes predilectes:

"C'est pourquoi la meilleure part de notre mémoire est hors de nous, dans un souffle pluvieux, dans l'odeur de renfermé d'une chambre ou dans l'odeur d'une première flambée, partout où nous retrouvons de nous-même ce que notre intelligence, n'en ayant pas l'emploi, avait dédaigné, la dernière réserve du passé, la meilleure, celle qui quand toutes nos larmes semblent taries, sait nous faire pleurer encore".

("La millor part de la nostra memòria és a fora de nosaltres, en una ràfega de pluja, en l'olor de resclosit d'una habitació o en l'olor d'una primera flamarada, pertot on retrobem de nosaltres mateixos allò que la nostra intel·ligència, com que no ho utilitza, havia desdenyat, la darrera reserva del passat, la millor, aquella que, quan totes les llàgrimes semblen exhaurides, encara ens sap fer plorar".)

I així és.

Joan Garí

Després d'assassinada la infància

Títol: El tramvia groc
Autor: Joan F. Mira
Edicions Proa
Barcelona, 2013
333 pàgines

  És usual que un escriptor, a la vellesa, decidisca girar els ulls enrere i fer memòria. Llavors, la seua mirada privilegiarà sense dubte aquest territori un poc inaprehensible –sempre decisiu- que és la infància. És el que acaba de fer Joan F. Mira en El tramvia groc, una evocació d’aquells anys de postguerra (40 i 50) passats en un casalot fred i només aparentment bucòlic al límit meridional del terme municipal de la ciutat de València.
  Al barri de la Torre, davant per davant de la Via Augusta, Mira va créixer covant potser aquest sentiment que ara ha verbalitzat: sentint-se deutor d’innombrables avantpassats, de les nombroses civilitzacions que hi van passar i potser s’hi van establir per a viure com ell abans de la definitiva destrucció de l’Horta de València.
  L’hort familiar, amb els arbres fruiters, i la granja del pare propiciaren un espai on un xaval despert podia anar comprenent la vida en els termes que eren negats o ocults per als habitants del centre de la ciutat. Un tramvia –groc- era l’únic cordó umbilical que lligava aquests dos mons. I Mira, com un Ulisses modern, havia de recórrer la distància que els separava cada dia per a endinsar-se en l’univers piu del saber, per a la crònica detallada del qual ens ha promés un nou text memorialístic.
  Criat entre animals explícitament copulatius, i havent sentit les gallines picossejant la femta a pocs centímeters del cul propi assegut a l’excusat, és obvi que el petit Mira estava en condicions d’avaluar la vida en creixement com un prodigi carnal desproveït de culpa, encara que després, a l’escola i a la parròquia, li inculcaren complexos dilemes morals. Al capdavall, el pubis rosat d’una veïneta podia –i era!- tan sagrat com el calze que el sacerdot sostenia entre les mans suoroses. I aquesta vivència gojosa resultava tan punyent com les maçades de la vida –la ferida involuntària causada per la mare, la mort dramàtica del pare.
  Aquestes memòries són selectives com selectiva és tota memòria, però l’estil de l’autor –aquesta majestuosa frase que em recorda algunes impalpables melodies de Bach- sap dotar el fluix narratiu d’un continu eficaç que porta el lector, inadvertidament, cap al terreny que interessa l’autor.
  Les escenes on es recorden les rutines de la granja –el ruïnós negoci patern- o la pobra funcionalitat moderna del casalici familiar (sense aigua corrent ni calefacció) són les més meticuloses i reexides del llibre. Mira relaciona aquest fred i desangelat habitatge amb el “buit afectiu” que ha fonamentat la seua vida madura, perquè si d’alguna cosa ens han convençut Freud i els seus seqüaços és que és en l’infant on cal buscar les arrels dels adults que som.
  I tot al voltant, recorreguda per aquest tramvia umbilical que fendeix la terra i a la vegada la cus, l’Horta que dóna nom a la principal comarca valenciana. L’hel·lènic i fecund conjunt de petits horts que té difícil parangó al món i que la ciutat ha anat assassinant  –en un crim perfecte- fins fer-hi impossible la vida. L’escenari primordial de la infància de Mira, doncs, està ara cobert per una capa de ciment. Tota la vida que hi pot quedar ha de ser necessàriament subterrània –subconscient. Era el moment idoni per a posar la literatura a treballar.

Joan Garí

Publicat en El Temps, núm. 1.537

Un llibre tristament oportú

Títol: Adéu, RTVV
B. Flors i V. Climent, editors
Publicacions de la Universitat de València
València, 2013
269 pàgines
Poques vegades un text ha resultat més oportú que aquest que ara glossaré. Adéu RTVV era, en realitat, el comiat col·lectiu d’un grapat de periodistes afectats per l’ERO de Canal 9 i Ràdio 9. L’actualitat, però (amb la revocació de l’ERO als tribunals i la subsegüent decisió d’Alberto Fabra de tancar RTVV), ha vingut a precisar l’abast semàntic i la dimensió d’aquest adéu. Ara ja no són uns professionals acomiadant-se del seu lloc de treball, sinó tota una societat la que enarbora un mocador blanc per a fer un últim senyal de dol per la seua televisió pública.
  És curiós, sarcàstic i paradoxal, perquè la Llei de Creació de RTVV posava aquesta com a mostra de la “presa de consciència dels nostres trets diferencials com a poble”. Així ho recordava Adelaida Ferre en un article premonitori (publicat l’any 2009), que ara és el prefaci del recull de contribucions crítiques que constitueixen aquest llibre. Si la consciència emmudeix, si els mitjans públics es desballesten, alguna cosa molt greu està passant. I no serà, tanmateix, perquè no es va llançar el crit d’avís en el moment precís. Feia molt de temps que els sectors més combatius dels professionals de la casa, juntament amb el Comitè d’Empresa, venien fent crides públiques advertint del que estava passant al centre de Burjassot, seu de l’ens RTVV. Gent com Julià Alvaro o Juli Esteve (que l’any 2000 havia publicat La televisió (im)possible. 10 anys d’informatius a Canal 9) havien explicat en tots els fòrums possibles en què s’estava convertint la televisió de tots els valencians.
  Un deute de 1.200 milions d’euros a data d’avui, una plantilla triplicada, uns equips directius successivament esquitxats per sospites de corrupció. No faltava cap actor en aquest drama. El deute era el resultat d’una política econòmica alegre i despreocupada, regada amb cava als anys de bonança. La plantilla s’havia triplicat perquè quan Zaplana va guanyar les eleccions (1995) va arraconar els professionals de l’etapa socialista i va portar la seua pròpia gent, i quan Francsico Camps va ocupar el seu lloc va repetir la mateixa operació. I la corrupció –ah, la corrupció!- va esclatar quan es va destapar tot l’afer Gürtel i es va saber que, quan es va encarregar a Canal 9 cobrir la visita del papa Ratzinger a València l’any 2007, les comissions subsegüents van córrer de mà en mà amb xifres milionàries.
  De tot això es deixa constància en aquest llibre, amb detalls sorprenents, de vegades inversemblants, sempre surrealistes. Un llibre que és un mecanisme per a evacuar la tensió acumulada però també un crit d’auxili i un document per a la història. Tot el que es podia fer malament es va fer malament. I, per no faltar, no hi falta l’autocrítica: “Tots en tenim de responsabilitats –escriuen els editors en el Pròleg-. Els treballadors, també. Durant aquests anys hem sigut còmplices necessaris del desgavell. Sovint hem oblidat que nosaltres havíem de ser els primers garants de la pluralitat I la transparència, que havíem d’exigir als nostres caps (laborals i polítics) el compliment escrupolós dels principis fundacionals de RTVV”.
  Però això no es va fer i ara cada actor del drama haurà d’interrogar-se sobre el seu propi paper. Els qui van callar quan calia parlar, els qui van mirar cap a  un altre costat, els qui hi van col·laborar voluntàriament. Ara ja no té remei. Quan es desballesta un mitjà públic, és la societat en el seu conjunt la que fracassa. És tot un país el qui se’n va, durant molt de temps, a negre…

Joan Garí

Publicar en Ara, 23-11-13

Un gran esdeveniment editorial

Títol: La imatge
Autor: Josep Palacios.
PUV
València, 2013
2 volums

  Hi ha dues clases d’escriptors d’èxit. La primera la conformen aquells que es deixen portar per la suavitat vellutada de l’ona, no naden mai contra el corrent, esperen tranquil·lament l’arribada a port des de la coberta del vaixell. La segona mena segueix un itinerari completament distint; s’aparten de les grans rutes marítimes i cerquen una illa deserta, un illot esquerp on el propi Robinson es moriria de desesperació. L’èxit d’aquests darrers és un èxit interior: tot el que perden en difusió, en presència als aparadors literaris, en faramalla publicitària, ho guanyen en diàleg exclusiu i intens amb ells mateixos.
  Josep Palàcios és d’aquesta segona classe d’escriptors. Tot i que va començar la seua carrera literària pública l’any 1959, amb els versos de Les quatre estacions, feia més de vint anys (des d’AlfaBet, 1989, i amb l’excepció d’Un un, 2009) que vivia reclòs a sa casa, autoeditant-se les seues proses primmirades, i lliurant-les només a aquells privilegiats objecte del seu interés. El Salinger valencià –el Miquel Bauçà de la Ribera del Xúquer-, en efecte, s’ha creat un refugi indestructible on passa el temps pensant en la mort (i meditant un vers de March: “Josep, amic, vostra carn és ja fem”), mentre escriu amb llapis, amb tota la parsimònia necessària, alguns dels aforismes més ferotgement bells de la literatura catalana.
  És el mateix Josep Palàcios que va retratar Josep Pla en la cèlebre visita que el solitari de Llofriu va realizar en 1959 a la casa de Joan Fuster, al carrer de Sant Josep de Sueca. La complicitat de Fuster i Palàcios (JF i JP, en l’obra d’aquest darrer) era antiga i sòlida, i per això l’autor de Devastació serà investit hereu dels béns de Fuster. Pla va trobar els dos companys escoltant Vivaldi, mentre a fora queia una pluja insidiosa. Fuster hi definí el seu jove amic en termes elogiosos: “estudiant, autor d'un llibre de poesies, Les quatre estacions, molt notable”. I Pla, al seu torn, va afegir: “Josep Palàcios em semblà un jove discretíssim, molt mesurat en la seva manera de parlar, més aviat eixut de paraules, d'un entregent molt agradable” (Homenots. 4ª sèrie).
  Amb els anys, però, Palàcios s’encastellà al seu palau del carrer del Pou, molt a prop del carrer de Sant Josep, on l’antiga casa de Fuster és ara un desolat museu sense ànima. Allí ha escrit alguns dels llibres fonamentals per a entendre l’assagisme contemporani en català. I és l’aplec d’aquesta obra secreta el que ara acaba de publicar la Universitat de València sota el títol La imatge (dos volums).
  No exageraré si qualifique l’aparició d’aquesta obra com un autèntic esdeveniment per a la nostra cultura. Palàcios hi recull la seua producció del darrer quart de segle. Llibres d’aforismes com El laberint i les nostres ombres en el mur (que em va lliurar personalment una jornada gloriosa fa molts anys, quan vaig poder compartir la seua solitud) o Cops de daus, poemaris com Una mesura o una nova versió de AlfAbet (aquesta vegada amb la segona A majúscula).
  Alguns d’aquests volums van ser infantats originàriament amb l’acompanyament dels excel·lents dibuixos de Manuel Boix. Dissortadament, l’edició actual no recull aquestes il·lustracions. Quant al contingut, ens trobem davant els temes de meditació habituals de Josep Palàcios: l’ofici literari, la mort, el llenguatge. Al capdavall, aquest escriptor se sent com un ermità o, més concretament, “com un sant, que viu per a un altre món, a fora”. Com el Blanquerna de Llull, ha arribat ja a l’estadi final d’una vida de superació i exigències, allà on s’espera Déu –que naturalment és la Mort però també és el Llenguatge- no amb voluntat d’epifania, sinó tot just de confirmació en convenciments molt pregons. Però no ens enganyem: l’home que ha escrit “Penso fins on sé escriure” cova una voluntat antimetafísica molt evident –i també antipatriòtica. Segons ell, tota la seua obra es podria resumir en els principis de dos dels seus llibres: “Ho he imaginat tot” i “Una catedral buida, neta, sense imatges, i Déu interpretant a l’orgue música de Bach. Jo, l’oficiant del No-res”.
  Amb aquestes bigues ha construït aquest home l’edifici d’una literatura enlluernadora. És el seu èxit invers i interior.

Joan Garí

Publicat en Ara, 9-11-13

Al servei de Sa Majestat

Títol: Una veritat delicada
Autor: John le Carré
Edicions 62
Barcelona, 2013
Trad. de Marc Rubió
383 pàgines

  John le Carré (Anglaterra, 1931) és un autor que no necessita una gran presentació. Des de Call for the Dead (1961), porta més de mig segle escrivint amb constància i pulcritud la seua visió sobre l’espionatge britànic. Havent estat ell mateix un jove espia –com s’ha suggerit, sense que ell ho confirmara o ho negara-, i havent estudiat a Eton College (el viver dels futurs i al·legals servidors de Sa Majestat), és obvi que és una matèria que coneix de primera mà.
  Una veritat delicada, en aquest sentit, ve a afegir-se a una munió de novel·les on es traça l’anatomia –necessàriament patològica- del costat fosc de la política britànica. Al capdavall, el món dels espies sembla un subgènere especialment profitós en la cultura de Gran Bretanya, com si hi haguera alguna cosa intrínsecament british en el fet d’assistir d’etiqueta a una festa amb un micròfon a l’orella mentre es xarrupa educadament un martini. Després, és clar, tot ve a ser més truculent. Perquè aquests personatges que parlen un King’s English primmirat, a la primera copa de calvados, en qualsevol reunió informal, esclataran, com el Toby Bell, en un “A parir panteres tota aquesta merda dels collons!”. I el motor de l’acció començarà a funcionar.
  Toby Bell, en efecte, és només el secretari privat del ministre d’Afers Estrangers. Però mentre ocupa aquest càrrec el ministeri es veu involucrat en una fosca operació –“Vida salvatge”- al penyal de Gibraltar. Bell no n’és informat. Sobre el terreny, qui és comminat a participar-hi és Christopher Probyn, un diplomàtic que no pot rebutjar cap servei a la reina i que hi fa un paper confús i anodí. Passats els anys, Bell i Probyn es trobaran, insospitadament, i es conjuraran per a desemmascarar una operació que no ha estat tan innòcua com els han volgut fer creure.
  El relat s’insereix en el context del llarg naufragi moral propiciat consecutivament pel thatcherisme i el blairisme. És possible que la guerra freda acabés fa molts anys, però l’Estat encara té les seues raons immorals i el Ministeri d’Afers Estrangers escletxes profundes que deixen traspuar una llum malaltissa. Le Carré era l’home indicat per a narrar una història com aquesta. Al capdavall, ell sap convertir la cara B de la política britànica en la cosa emocionant, enigmàtica i podrida fins al moll de l’os que sense dubte és. Tot s’hi podria resumir amb la coneguda màxima de La Rochefoucauld “La hipocresia és l’homenatge que el vici rendeix a la virtut”; però hi ha morts innocents pel mig, i això és un salt qualitatitu.
  No hi falta cap element: ministres amb dret autoconcedit a confondre els interessos públics amb els privats, sinistres mercenaris, soldats obedients però amb tendència a suïcidar-se  -sent esquerrans- amb la mà dreta… I, en l’altre camp, funcionaris amatents i ingenus que creuen que, el servei a Sa Majestat, no pot exigir l’abdicació en indeclinables principis ètics. Per no faltar, no hi falta ni el canemàs d’una ajornada història d’amor entre Toby Bell i la filla de Probyn. Però Bell ja té massa feina provant de salvar la vida després que la seua denúncia s’haja fet pública.
  En el fons, l’estil transparent, clar i net (amb molt bon domini de les el·lipsis i els salts temporals) de John le Carré s’adiu estrayament amb la complexa textura moral de la història que vehicula. ¿Moralitat final? Potser que contra la raó d’Estat es lluita malament i no s’acaba de guanyar mai. I per això totes les veritats, arribats en aquest punt, són especialment delicades.

Joan Garí

 Publicat al diari Ara, 26-10-13