En el país dels solistes famolencs

Títol: Los pobres desgraciados hijos de perra
Autor: Carlos Marzal
Editorial Tusquets
Barcelona, 2010
312 pàgines



Vaig descobrir Carlos Marzal amb el llibre Metales pesados. En aquell moment (cap a l'any 2003), ja era un poeta aclamat i multipremiat. El meu amic Antonio Cabrera, ell mateix un versaire brillant, solia xiuxiuejar-me que Marzal era "el poeta clau" de les lletres espanyoles contemporànies. La lectura de les composicions de Metales pesados em va fer comprendre que Cabrera tenia raó. Després vingué la prova de foc de la prosa. Marzal s'estrenà amb la novel·la -800 pàgines- Los reinos de la casualidad, que vaig saludar així en el diari digital on llavors escrivia:
"Aquest llibre, aquesta novel·lassa que destrueix els arguments tradicionals, aquest tour de force estilístic acompanyat d’una inigualable capacitat fabuladora acaba d’inscriure Marzal més enllà de la seua pròpia llegenda. Perdent-te entre les seues pàgines no saps què admirar més, si la seua escriptura impecable, els seus ben perfilats personatges o les seues originals metàfores (“descorchar su voluntad, verter su cuerpo en el recipiente que se me antojara y echarme un trago de sus fluidos a la salud de la vida toda, de la temporalidad y de la suerte”). Potser més que cap altra cosa aquest llibre és un llibre d’aventures –d’aventures sintàctiques, metafòriques, ideològiques i fraseològiques- i, abans que res, un envejable exercici de poder literari i lingüístic, de domini d’un idioma".
Amb aquests antecedents, no cal dir que he emprés de molt bona gana la lectura de Los pobres desgraciados hijos de perra, la nova incursió prosística del poeta llorejat. No m'ha decebut gens. Els dotze contes que aplega estan dedicats a rememorar l'adolescència i la joventut de l'autor. La major part d'ells giren a l'entorn de les vivències del narrador en una urbanització de Porta Coeli, allà on la serra Calderona propicia l'estitueig dels valencians capitalins a la vora de l'enigmàtic cennobi cartoixà. Si encara no heu llegit aquest llibre, no sé -sincerament- què espereu. Hi trobareu, en la seua salsa, el millor escriptor valencià en llengua castellana. La seua condició de poeta es revela en la delectació amb què ordena la seqüència de les frases. Marzal sap com detenir la narració per a confegir un passatge líric o conceptualment metafòric, com l'instrumentista que, conscient del seu virtuosisme, executa un solo per a cada espectador en particular. Però no és aquesta la prosa d'un poeta. No busqueu tics antinarratius, ni deliquescències formals en absència de consistència semàntica. El món novel·lesc de Marzal és ric i ordenat, ben pastat i perfectament ordit. L'evocació dels rituals dels estius interminables a 15 anys, el rescat dels personatges que van posar rostre a la seua educació eròtica i sentimental propicia un fresc estimulant i inoblidable. Cada acte d'aquell ritu inacabable és convertit per l'autor en una figura literària que ocupa el seu lloc en un l'engranatge delicat del rellotge narratiu. Furtar panís (o cireres, o melons), per exemple, al panissar de La Vallesa:
"Es preciso haber robado, para que cuando nos roben no nos creamos demasiado virtuosos, demasiado puros. Es necesario haber codiciado y obtenido los bienes ajenos, como los llamaba el Catecismo. Robar fruta es la primera página del manual de Ética que nos enseña a ponernos en el lugar del otro. En el lugar de la fruta del otro. En su campo de melones y sandías. En su huerto de cerezos. Nosotrso robábamos fruta pensando que estábamos labrándonos una modesta carrera de delincuentes aficionados, y resulta que estábamos yéndonos de ejercicios espirituales".
Carlos Marzal no usa el llenguatge: el saboreja, el glopeja, se'l passa d'un costat a l'altre de la boca com un enòleg experimentat fa amb un bon vi. Per a ell no hi ha paraula inútil, ni vulgar: tots els vocables són sagrats. I això s'adequa perfectament amb el vitalisme -la petulància vitalista- de qui ha vist la nineta dels ulls de la mort, com sol passar en aquells que han travessat el tràngol de grans malalties.
Els "pobres desgraciats fills de mala mare" (la frase és de William Faulkner), els habitants del país de l'adolescència, són els solistes que es malbaraten de seguida, tot just accedir al món dels adults:
"Cuando uno se convierte en adulto lo hace al ritmo de la música que su destino toca para él. La música del trabajo. La música de su matrimonio. La música de sus hijos. La música de los asuntos que se van dejando en el camino. Distintas músicas interpretadas por orquestas distintas. Pero cuando se es joven, a pesar de la música que suene alrededor, uno lleva su propio compás, silba su melodía propia. En eso consiste la naturaleza de la juventud: una naturaleza musical. Los jóvenes -y no digamos los niños- bailan solos".
Amb aquest llibre, amb aquest aplec magistral de relats, Carlos Marzal ha pujat un graó més en l'escala de l'excel·lència literària. Ara ja pot dir, com Loquillo: "Ya no somos inmortales, ahora somos eternos". Però que no s'ho crega gaire: necessitem nous llibres seus, nous poemes i nous relats. I no li permetrem que abaratisca ni un àpex la seua ambició.

Joan Garí

Una lliçó de vida palpitant

Títol: Viure amb la senyora Parkinson
Autor: Ignasi Mora
Editorial Moll
Palma de Mallorca, 2011
85 pàgines

Feia temps que no sabia res d'Ignasi Mora i llavors l'editorial Moll em va fer arribar aquest opuscle que avui comentaré. Viure amb la senyora Parkinson s'ocupa, com es pot endevinar fàcilment, de la malaltia que fa ranquejar l'Ignasi, i que li proporciona algunes altres verinoses incomoditats. Li la van diagnosticar al 2003, i ha tingut vuit anys per a metabolitzar-la i assumir-la, si és que es pot fer això amb una cosa així. Als que li preguntàrem mentrimentres, ens va confessar vagament que patia "una malaltia degenerativa". Ara li ha posat nom i, en un gest de coratge superlatiu, s'ha decidit a escriure-hi i ho ha fet a cara descoberta i amb el seu millor humor. És com si la malaltia, de sobte, li haguera recordat que estava viu i que era un escriptor. Sacralitzant el seu ofici, simplement s'ha assegut al davant de l'ordinador i ha començat a enfilar les sensacions i les anècdotes proporcionades per aquesta insidiosa senyora de gentilici anglosaxó. El resultat és un llibre que es llegeix amb el cor a la mà i que si en algú no desperta empatia és perquè -definitivament- està mort.
L'excusa hi és parlar del Parkinson, però de seguida tot es dispara en una reflexió a diverses bandes sobre la vida i sobre els alifacs en general. Sorprenentment, l'autor hi sosté que "l'únic recurs vàlid contra la malaltia és la farmacopea", quan precisament el seu llibre demostra que, més enllà del poder de la medicació, el bon humor i la capacitat de distanciar-s'hi intel·lectualment són recursos inestimables quan el cos toca retirada. És el moment, també d'afinar la lucidesa. De sobte, l'autor es descobreix centre de les mirades quan coixeja en públic, però també s'adona que "existeixen molts més coixos dels que m'hauria pogut imaginar abans de ser jo mateix un coix". No cau, tanmateix, en la vindicació del dolorisme, és a dir, la creença que "com més patirem i més desgraciats serem, més gran serà una difusa recompensa". En aquest esquema, la suprema "recompensa" seria la mort (i la pujada al cel...), però Ignasi Mora no es fa il·lusions. Sap que la mort -la vella puta estellesiana- l'espera a l'altre costat de la cantonada, i no hi fa carasses. A mesura que s'hi habitua, "se't fa fins i tot atractiva".
No s'oblida, doncs, de fer testament (testament literari, que és l'únic que val), però només hi proclama un parell de manaments imprescindibles: "Una vegada mort -exigeix-, em deixareu tranquil" i afegeix: "Oblideu-me com més prompte millor, jo també ho faré".
No crec que calga seguir. L'Ignasi hi ha escrit el que sense dubte és el seu millor llibre, el més intens, el més autèntic, el sol i inigualable "dietari de realitat" que potser perseguia de fa molts anys. Ha superat així la relliscada del volum anterior, Ulisses II. Aquest títol, que va guanyar un premi majúscul, era en realitat una de les seues creacions més fluixes, i ja em perdonarà la sinceritat. A tots els escriptors ens incomoda -fins i tot ens ofén- que es parle malament d'una de les nostres criatures. I, tanmateix, és inevitable i fins i tot diria que resulta saludable. Res d'això importa ara, però. Parlem de Viure amb la senyora Parkinson i el que és pertinent és només l'autenticitat esborronadora de les seues pàgines. No hi veig en realitat una última voluntat, ni el meu comentari pretén ser un condol: hi veig una lliçó de vida palpitant i així vull saludar-la. I una forta abraçada per al seu autor.

Joan Garí

La passió pels llibres

Títol: Vendre l'article
Autor. Sam Abrams
Editorial Moll
Palma de Mallorca 2010
311 pàgines

Títol: Eros és l'escriptura
Autor: Antoni Gómez
Editorial Afers
Catarroja 2011
223 pàgines

Els qui escrivim a la premsa sense ser necessàriament periodistes -els "escriptors de periòdic"- formem un club reduït i més o menys ben avingut. Dins aquest club, els qui ens ocupem de les qüestions literàries ocupem una sala més petita, i sovint som confosos amb els crítics literaris. El de crític literari és un ofici molt estimable i molt arriscat, gairebé desconegut per les nostres latituds. Quan pensem en la crítica exercida fins les seues últimes conseqüències pensem en un tipus com Marcel Reich-Ranicki, per exemple. A la nostra literatura hi ha hagut maîtres-à-penser semblants (els germans Gabriel i Joan Ferrate(r), per exemple), però potser ens manca, ara mateix, una figura com la de l'implacable crític alemany. El més habitual, en el seu lloc, és que els propis escriptors ens posem a avaluar els llibres que llegim. Això té els seus pros i els seus contres. Normalment, tendim a destacar aquells títols que ens han estimulat i ens han causat alguna mena de plaer -hedonistes evanescents com som. Això vol dir que posterguem la necessària feina de desemmascarar els llibres roïns, inútils, impostors i mal escrits. Algú hauria de fer aquesta feina, que és ingrata i duríssima. Per algun motiu, però, no comptem amb molts professionals d'aquesta mena. Quan algú s'atreveix a parlar malament d'un llibre no sol triar qualsevol d'aquests artefactes malgirbats que el mercat posa a la venda amb una gran tranquil·litat, sinó que aprofita alguna relliscada -real o imaginària- d'una figura consagrada per a repartir estopa a compte de la seua pròpia vanitat.
En fi, que no és fàcil escriure sobre llibres. És, d'alguna manera, una responsabilitat moral d'un grau modest però evidentíssim. És per això que jo vaig decidir, fa molt de temps, ocupar-me només d'aquells exemplars que m'hagueren agradat ni que fóra parcialment. No vull ser un "crític": vull ser -ni més ni menys- un autèntic lector. He d'arribar-hi: és el meu destí.
Amb aquesta introducció, és obvi que ara m'ocuparé de dos volums recents que recopil·len els articles sobre llibres de dos amics -ambdós poetes i assagistes- ben coneguts en la seua dedicació de llarga volada al periodisme literari. Es tracta de Vendre l'article, de Sam Abrams i Eros és l'escriptura, d'Antoni Gómez.
El tom d'Abrams recull els articles que ha vingut publicant al diari Avui entre l'any 2000 i el 2009. El de Gómez, els corresponents apareguts al suplement "Posdata" de Levante-El Mercantil Valenciano (entre altres mitjans), des del 1995 fins l'actualitat. Ambdós tenen en comú el seu interés per tota mena de manifestacions literàries i culturals, però els d'Abrams observem un caràcter més genèric i els de Gómez es cenyeixen més a l'avaluació de les novetats bibliogàfiques.
És curiós que Sam Abrams -el més popular dels catalanòfils nordamericans- òbriga el seu recull d'escrits amb un plany pel desassistiment i la desatenció que pateix actualment la cultura catalana. En les seues paraules, aquesta "no compta, ni de lluny, amb el suport, la complicitat i el compromís de la societat, de l'estament acadèmic, de la crítica, dels mitjans de comunicació, del teixit associatiu i de les institucions de govern". Si aquest és el diagnòstic per a Catalunya, no vull pensar que hauria pogut escriure el saguntí Antoni Gómez per al cas valencià...
En general, l'actitud d'Abrams és més combativa que la de l'autor de El camí de les merles. Per al nordamericà, tenir una columna en un periòdic és una "gran responsabilitat" que s'ha d'exercir "amb la màxima independència intel·lectual i exigència moral". I n'és conseqüent, fins i tot quan això li suposa pagar "un preu altíssim". Antoni Gómez, al seu torn, prefereix explorar el vessant purament estètic de l'articulisme literari. Per a aquest autor "l'acte més sublim del crític ha de ser el moment en el qual és capaç de combregar amb l'obra comentada sotmès únicament a l'erotisme de les paraules, com una simfonia que uneix autor, crític i lector". Cadascú, doncs, ha escollit la seua pròpia via.
Disculpeu per l'endogàmia emocional -si n'hi ha-, però és inevitable que em senta perfectament solidari amb els projectes d'aquests dos periodistes d'opinió. Al capdavall, vaig començar amb ells la meua particular odissea en paper de diari: si Gómez enceta les seues col·laboracions públiques sistemàtiques l'any 1995 i Abrams ho fa el 1998 (convidat per Enric Sòria a les tribunes de l'Avui), jo mateix inaugure el 1996 la secció "Cervells en fuga" (retrats literaris) en El Periòdic, seguida després per la columna "Traducció inversa" en El Punt, embrions tots dos de l'impossible diari en català al País Valencià. Tant d'esforç inútil no va ser tan inútil: el bo i millor d'aquelles col·laboracions les vaig replegar al volum Un ofici del segle (Editorial 7iMig, 1999), amb què certificava el meu compromís definitiu amb l'escriptura de periòdics. I fins ara.
Llegiu Sam Abrams, llegiu Antoni Gómez. Podreu comprovar la finesa de la seua argumentació, l'evolució del seu pensament, el perfeccionament del seu estil. Som els de la sala de la literatura -al fons, a la dreta-, dins el club dels free-lances més o menys ben avinguts -o ben pagats. No som perfectes, però ens agrada el que fem. I ens entusiasma, per damunt de tot, la passió de fer llibres. I de parlar-ne.

Joan Garí

Autoretrat amb família al fons

Títol: Ara, escric
Autora: Lolita Bosch
Editorial Empúries
Barcelona, 2011
236 pàgines


Cinc anys després de la mort del seu progenitor, Lolita Bosch va escriure el llibre La família del meu pare, publicat per l’editorial Empúries l’any 2008. Quatre mesos després d’acabat aquest volum, subtitulat “Una novel·la”, l’escriptora es posa a escriure l’assaig que comentaré tot seguit, i que intitula Ara, escric. El pare de Lolita es deia Rómulo Bosch i va morir l’any 1999 d’un càncer d’esòfag a l’hospital de Sant Pau de Barcelona. La seua major herència va ser no la ciutat natal de l’autora –segons ens diu aquesta-, sinó “un lloc inventat i ple de records”, la geografia íntima on es reconeixia tota la família.
Tots tenim un pare i una mare, i dos avis i dues àvies. En molts mortals, però, l’arbre genealògic s’atura pràcticament ací (és el meu cas, i el de tots aquells que procedim de les “classes subalternes”). Lolita Bosch, en aquest sentit, és una privilegiada. Va nàixer al si d’una nissaga barcelonina ben coneguda i ben documentada. És rebesnéta de Ròmul Bosch i Alsina, que va ser alcalde de la ciutat. És besnéta, al seu torn, de Ròmul Bosch i Catarineu, president del Club Natació de Barcelona i col·leccionista d’art. No només arriba a conéixer prou bé els avatars dels seus predecessors, sinó que pot llegir alguns llibres que s’hi han consagrat. Amb tot això, i dedicant-se ella a la literatura, era obvi que havia d’acabar escrivint sobre el seu pare i la seua família. És a dir, que havia d’acabar escrivint sobre la seua pròpia identitat, sobre el seu lloc en aquesta estirp, i sobre la ciutat on va arrelar el seu arbre geneològic.
Ara, escric, en aquest sentit, és una continuació, una redundància i una reescriptura de La família del meu pare. Un assaig circular, obsessiu, reiteratiu, un allargassat exercici d’estil de caràcter impressionista que m’ha fet venir al cap la sèrie que va dedicar Monet a la catedral de Rouen. Al final, pinzellada rere pinzellada, el que l’autora trau en clar és allò que deia en La família…: “que les històries es repeteixen i s’hereten, que tots els personatges acaben sent el mateix i que l’home és en realitat la humanitat”.
Per a contar tot això, a més, disposa de la tècnica narrativa encomanada per la seua tata, Pilar González. Aquesta va treballar per als seus pares gairebé cinquanta anys i va acabar morint en un asil vora la rodorediana Plaça del Diamant. La tècnica, senzilla i efectiva, és la següent: “les històries cal explicar-les una vegada i una altra perquè semblin verdaderes”.
Repassant els escenaris on ha tingut lloc el relat familiar, Lolita Bosch prova de reconciliar-se amb la ciutat on ha nascut, un lloc on se sent com a casa i, alhora, com a la casa d’un estrany. La literatura l’ajudarà a suturar aquesta ferida, potser perquè, com deia Gabriel Miró –l’untuós impressionista alacantí- “Volver a un lugar es buscarnos de memoria a nosotros mismos”.
Així, quan l’autora assegura que “jo no vaig néixer en un lloc, sinó en una història”, en realitat el que està dient és que el relat de la seua família és inextricable dels llocs on es van desenvolupar les seues vivències essencials. Per això el seu llibre es localitza, a més de la ciutat comtal, a Ciutat de Mèxic, Berlín, Oaxaca o Mercadal (Menorca).
Escrivint de tot això, Lolita Bosch ha acabat escrivint d’ella mateixa. Perquè tots els retrats, sempre, no són sinó autoretrats.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.398

La llengua de Jesucrist

Títol: Arrels nòmades
Autor: Pius Alibek
Edicions La Campana
Barcelona, 2010
345 pàgines

Tota cultura necessita, alhora, mirar a l'exterior i ser al seu torn mirada des d'aquest mateix contracamp. L'exotisme, a més, és un valor segur que festeja l'interés dels lectors, i no sol defraudar. És per tot això, segurament, que aquest llibre sotmés avui al meu ofici, Arrels nòmades, ha fruit de seguida del favor del públic. L'exemplar que jo tinc du a al portada la marca de la 4ª edició, però és possible que ja n'hi haja alguna altra al mercat. El llibre s'ho val, no ho ocultaré. És interessant -i a estones fascinador- passejar-se per la vida d'un iraquià de família kurda, amb l'arameu -la parla del Jesucrist històric- com a llengua materna. Més interessant és encara -i també encoratjador- que el relat de la seua vida estiga servit en llengua catalana. Pius Alibek, l'autor en qüestió, viu a Barcelona des del 1981, i s'expressa fluïdament, amb una total mal·leabilitat literària, en el seu idioma d'acollida. Avesats a saber només d'Iraq per les notícies de guerres, satrapies i mil i una infàmies, és bo saber que la vida -fins i tot sota Saddam Hussein- podia ser-hi també l'ocasió per als anhels i els interessos universalment encarrilats: el conflicte entre minories i majories, el despertar sexual adolescent, l'estira-i-arronsa entre la cultura transmesa i la fascinació per la civilització occidental.
Molt aviat la vida del narrador pateix una marrada decisiva: son pare es veu obligat a portar la família a viure a Bàssora -abandonant el Kurdistan- per haver denunciat un episodi de corrupció. Són kurds, però el seu autèntic senyal d'identitat és la religió cristiana. L'església, de fet, era "l'únic espai on podíem trobar-nos sense el perill de ser acusats de participar en congregacions dubtoses".
Alibek és un marrec molt religiós. Fruit d'aquesta intensitat pietosa, el pare el du a estudiar a un seminari de jesuïtes nordamericans. No pot acabar-hi l'escolarització, però, perquè després de la Guerra dels Sis Dies (1967) i la nacionalització dels centres d'ensenyament duta a terme pel partit Baas, els jesuïtes han d'abandonar el país (1969). Per aquest motiu, el jove narrador s'incorpora al seminari de l'església caldea a Dora, als afores de Bagdad.
Al final, tanmateix, acabarà orientant la seua vida per un altre viarany: estudiarà Filologia Anglesa. Comença llavors una etapa de la seua vida en què els conflictes polítics sota el baasisme s'entortolliguen amb les descobertes sexuals del jove universitari. Aviat podrà eixir del país. A Londres coneixerà Tònia, una barcelonina que li descobreix la cultura catalana.
Fa el servei militar i té la sort que el llicencien a l'agost del 1980, vint-i-quatre dies abans de l'inici de la guerra Iraq-Iran. El jove Pius comença a entendre que el seu futur ha de passar necessàriament per l'abandonament del seu país.
Per aconseguir el visat per anar a completar estudis a l'estranger ha de fer-se membre del partit únic, la Unió Patriòtica. Tindrà l'habilitat, però, d'arribar a un acord privat amb un capitost governamental amb qui havia coincidit a la facultat. Al final, en lloc d'Anglaterra, farà cap a Espanya. I s'hi quedarà.
Pius Alibek aconsegueix reportar-nos la seua vida amb un estil clar i precís, que no defuig el sensualisme esperable en un escriptor oriental. Històries com aquesta enriqueixen la nostra cultura i potser estem davant -és el seu primer llibre- de les beceroles d'un escriptor d'ampla volada. Així el vull saludar.

Joan Garí

En el país de les vaques agraïdes

Títol: Himnes i paraules. Misèries de la transició valenciana
Autor: Francesc Pérez Moragón
Editorial Afers
Catarroja, 2010
161 pàgines

Aquest llibre és un aplec de textos que es remunten a trenta anys enrere. Quan es van publicar alguns dels que s'hi inclouen, com ara Contra l'Himno Regional (1981) o L'Acadèmia de Cultura Valenciana. Història d'una aberració (1982), les esperances d'una generació de valencians que havia cregut en el seu país com es creu en certes idees molt pures encara es trobaven intactes. Recorde haver llegit aquells opuscles -publicats en sengles quadernets, breument amanosos, per l'editorial 3i4- quan jo mateix era un monyicot barbamec, en els anys febrosos en què es culminava la construcció del lent edifici democràtic. Dissortadament, l'etapa de llibertats ha deixat un regust amarg al paladar de molts valencians. I aquests textos en venen a ser el certificat més obvi.
Totes i cadascuna de les banderes que van aixecar els valencians amb consciència nacional a l'endemà de cloure's la làpida de la sepultura del caudillo van acabar sent arrossegades pel fang. No volíem himnes sarsuelers i així estem, ofrenant noves glòries a Espanya. Ambicionàvem un nom digne per al nostre país i hem acabat identificats de la manera més asèptica possible, per a què es note el menys possible que encara estem ací. Reclamàvem una autonomia plena i el que s'ha aconseguit és que el Molt Honorable President de la Generalitat es vestisca debades -a canvi del que ja vos podeu imaginar- a compte de cert "amiguito del alma". I així successivament. Queda la llengua, això és cert. La prodigiosa llengua dels valencians... que als valencians no els ve de gust vindicar.
Llegir ara aquests vells títols de Pérez Moragón provoca una sensació massa pròxima a la melancolia. Potser el que els "catalanistes" no hem comprés és que hi ha un fons obscur, un estrat recòndit en el paisanatge d'aquest país que rima estranyament amb la grandiloqüència fàtua, amb el barroquisme abassegador, amb el panxacontentisme més estúpidament feliç. Això deu ser la "personalitat valenciana" i lluitar a la contra s'assembla sospitosament a donar-se de cabotades contra un mur. I, tanmateix, és innegable que, si hi hagué un moment en què un altre país fou possible va ser precisament durant laTransició.
Pérez Moragón, amb la seua precisió intel·lectual, amb la seua prosa amena però implacable, certifica això. La seua investigació s'ocupa de recordar-nos, simplement, que ja els sectors més conscienciats de la societat valenciana van titlar de "valencianisme d'opereta" l'estrany engendre de Serrano i Thous. Com seria l'invent que fins algú tan poc sospitós de nacionalisme no espanyol -don Manuel Azaña, ni més ni menys- el va considerar "dolent". I això per no parlar de la instructiva i terrible operació que va portar les hordes del "blaverisme" a fer-se amb el control del venerable i patèticament inoperant Centre de Cultura Valenciana per a convertir-lo, amb anys i panys i destarifos, en tota una Reial Acadèmia...
No és tan divertida com instructiva, la història recent d'aquest país. Levante, ens deien, i ens mereixíem la bufetada geogràfica: no podem plorar com a dones el que no vam saber defensar com a homes, i disculpeu la incorrecció política, si hi és.
El curs del riu valencià és massa dòcil, d'una benignitat pastosa i fissípeda. Caldria que s'enfurismara una altra vegada, que tornara a anegar els camps amb ímpetu dolorós i a posar en qüestió els fonaments de tot plegat. No hem perdut l'esperança que alguna vegada el vell guerrer es decidirà a posar-se una altra vegada la cuirassa i farà tremolar de nou els enemics. Mentrimentres, però, ens tenen ací, pasturant els prats melangiosos, com les vaques manses en què ens hem convertit. Ens trauen la llet i encara n'hem d'estar agraïts. Però un dia...

Joan Garí

De la moralitat en l'abjecció

Títol: Diario del ladrón
Autor: Jean Genet
Editorial RBA
Barcelona, 2010
Traducció de M.T. Gallego i M.I. Reverte
269 pàgines

D'aquest Journal du voleur, de Jean Genet, es va publicar fa anys una traducció catalana (dins la col·lecció MOLU d'Edicions 62, si no vaig errat). Ara mateix, però, el llibre corresponent està descatalogat. En castellà, per contra, ha estat editat profusament en les darreres dècades. El text, com és evident, frueix de l'estima dels lectors, i per això té una presència constant -i d'aquí aquesta nova traducció.
Per als qui no coneguen l'univers de Genet, aquest llibre pot ser-ne una magnífica porta introductòria. És un text autobiogràfic ambientat en gran part en "aquesta regió de mi mateix que he anomenat Espanya", tal com la descriu el propi autor. El període que abarca la narració s'estén entre l'any 1932 i el 1940. El protagonista dels fets que s'hi conten -l'alter ego de Genet- és un jove prostitut francés, xapero insistent, lladregot i rodamón. Si hem de fer cas del que s'hi diu, els tres temes centrals del llibre són -per aquest ordre- "la traïció, el robatori i l'homosexualitat". Com que el volum el publica Gallimard a França el 1949, ja ens podem imaginar l'efecte que degué produir en una societat com la francesa, culta i emancipada però amb poderoses i inevitables inèrcies conservadores. La descaradura de Genet hi és antològica. Més enllà d'épater le bourgeois -un propòsit clàssic-, es diria que busca posar les bases d'una nova moralitat basada -paradoxalment- en la subversió dels valors tradicionals de la societat. En un perpetu oxímoron deontològic exalta la santedat del crim, la bellesa de l'ultratge, la moralitat de l'abjecció. És, sense dubte, una obra mestra de la literatura homosexual, i -afegiria- de la literatura tout court. El sensualisme de la seua prosa (amb descripcions eròtiques belles i estranyament precises) corre paral·lel a la força del seu lirisme i una puixant capacitat metafòrica. Molt notori per a un autor que escriu a la presó i l'acadèmia més evident del qual ha sigut la puta vida.
La part del llibre localitzada a Espanya és potser la més coneguda i, també, la que més evocacions despertava en l'autor. A Barcelona -el seu primer destí- fa niu dins el barri Xino, "que apestaba a aceite, a orina y a mierda". D'allí se n'anirà cap a Cadis, seguint "la ruta dels captaires" que fa cap a Gibraltar. "L'eròtica mola" d'aquest enclavament el trastorna i això, probablement, perquè no s'ha detingut a Calp, on la magnífica erecció del penyal d'Ifac li haguera aportat suggestives tremolors. Sí que inclou una estada a Elx; les palmeres -confessa- li hi fan vindre records de la seua infància, quan somiava amb l'entrada de Crist a Jerusalem. El viatge peninsular conclou a Algesires. A l'altre costat hi ha Tànger, la ciutat mitificada en tantes pel·lícules, però no hi podrà posar els peus. A contracor, se'n torna cap a França, el seu odiat país natal, al qual només se sent unit per l'amor que professa a la llengua francesa.
Després del periple espanyol l'autor continuarà vagant per tot Europa, en companyia dels lladregots i els captaires homosexuals que es prostitueixen arreu -i ell amb ells- per unes poques monedes. Dins aquesta abjecció constant l'autor viu successives vinculacions emocionals, "siempre rodeado de hambre, desprecio, cansancio y amores viciados".
Només a Alemanya -l'Alemanya de Hitler- s'adona que la seua transgressió no és possible. Sent tot el Reich un estat criminal, els actes individuals comesos en nom del crim quotidià no podien ser-hi subversius. En les seues paraules:
"Sólo los alemanes, en tiempos de Hitler, consiguieron ser a la vez la Policía y el Crimen. Aquella magistral síntesis de los contrarios, aquella amalgama de la verdad resultaban pavorosos, estaban cargados de un magnetismo que nos enloquecerá durante mucho tiempo".
Al final, la literatura és l'encarregada de redimir el que hi haguera de fosc o d'injust en aquesta experiència. La "sumptuositat carnal" de la prosa de Genet converteix la púrria de què parla en bells herois d'una narració èpica. La passió pot ben bé modificar/edificar la memòria. La presó ofereix el primer i fonamental consol. La soledat fa la resta. Ha nascut un escriptor. Un escriptor diferent. Lladre, marieta, denigrat. Però amb un estil incomparable, inobjectable i indefugible. Absteniu-vos-en benpensants i mongetes ursulines.

Joan Garí