21/3/11

En el país de les vaques agraïdes


Títol: Himnes i paraules. Misèries de la transició valenciana
Autor: Francesc Pérez Moragón
Editorial Afers
Catarroja, 2010
161 pàgines


Aquest llibre és un aplec de textos que es remunten a trenta anys enrere. Quan es van publicar alguns dels que s'hi inclouen, com ara Contra l'Himno Regional (1981) o L'Acadèmia de Cultura Valenciana. Història d'una aberració (1982), les esperances d'una generació de valencians que havia cregut en el seu país com es creu en certes idees molt pures encara es trobaven intactes. Recorde haver llegit aquells opuscles -publicats en sengles quadernets, breument amanosos, per l'editorial 3i4- quan jo mateix era un monyicot barbamec, en els anys febrosos en què es culminava la construcció del lent edifici democràtic. Dissortadament, l'etapa de llibertats ha deixat un regust amarg al paladar de molts valencians. I aquests textos en venen a ser el certificat més obvi.
Totes i cadascuna de les banderes que van aixecar els valencians amb consciència nacional a l'endemà de cloure's la làpida de la sepultura del caudillo van acabar sent arrossegades pel fang. No volíem himnes sarsuelers i així estem, ofrenant noves glòries a Espanya. Ambicionàvem un nom digne per al nostre país i hem acabat identificats de la manera més asèptica possible, per a què es note el menys possible que encara estem ací. Reclamàvem una autonomia plena i el que s'ha aconseguit és que el Molt Honorable President de la Generalitat es vestisca debades -a canvi del que ja vos podeu imaginar- a compte de cert "amiguito del alma". I així successivament. Queda la llengua, això és cert. La prodigiosa llengua dels valencians... que als valencians no els ve de gust vindicar.
Llegir ara aquests vells títols de Pérez Moragón provoca una sensació massa pròxima a la melancolia. Potser el que els "catalanistes" no hem comprés és que hi ha un fons obscur, un estrat recòndit en el paisanatge d'aquest país que rima estranyament amb la grandiloqüència fàtua, amb el barroquisme abassegador, amb el panxacontentisme més estúpidament feliç. Això deu ser la "personalitat valenciana" i lluitar a la contra s'assembla sospitosament a donar-se de cabotades contra un mur. I, tanmateix, és innegable que, si hi hagué un moment en què un altre país fou possible va ser precisament durant laTransició.
Pérez Moragón, amb la seua precisió intel·lectual, amb la seua prosa amena però implacable, certifica això. La seua investigació s'ocupa de recordar-nos, simplement, que ja els sectors més conscienciats de la societat valenciana van titlar de "valencianisme d'opereta" l'estrany engendre de Serrano i Thous. Com seria l'invent que fins algú tan poc sospitós de nacionalisme no espanyol -don Manuel Azaña, ni més ni menys- el va considerar "dolent". I això per no parlar de la instructiva i terrible operació que va portar les hordes del "blaverisme" a fer-se amb el control del venerable i patèticament inoperant Centre de Cultura Valenciana per a convertir-lo, amb anys i panys i destarifos, en tota una Reial Acadèmia...
No és tan divertida com instructiva, la història recent d'aquest país. Levante, ens deien, i ens mereixíem la bufetada geogràfica: no podem plorar com a dones el que no vam saber defensar com a homes, i disculpeu la incorrecció política, si hi és.
El curs del riu valencià és massa dòcil, d'una benignitat pastosa i fissípeda. Caldria que s'enfurismara una altra vegada, que tornara a anegar els camps amb ímpetu dolorós i a posar en qüestió els fonaments de tot plegat. No hem perdut l'esperança que alguna vegada el vell guerrer es decidirà a posar-se una altra vegada la cuirassa i farà tremolar de nou els enemics. Mentrimentres, però, ens tenen ací, pasturant els prats melangiosos, com les vaques manses en què ens hem convertit. Ens trauen la llet i encara n'hem d'estar agraïts. Però un dia...

Joan Garí

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada