6/3/11

La regla de Sant Benet


Títol: Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo
Autor: Jean-Pierre Longeat
Viena Edicions
Barcelona, 2010
Traducció de Francesc Viladot
147 pàgines


Per necessitats d’un llibre que estic escrivint –un viatge pel País Valencià-, he visitat totes les cartoixes existents al nostre territori. De les cinc fundacions originàries, dues ja no existeixen (L’Anunciata, extramurs de la València del segle XV, i Via Coeli, erigida al segle XVII a Oriola però enderrocada completament a l’any 2003); una altra –Ara Christi, en terme del Puig- està sent restaurada per a dedicar-se a l’activitat hotelera després d’una llarga història d’usos dessacralitzats; Valldecrist, al seu torn (al terme d’Altura), és una bella i magnífica ruïna prodigiosament dempeus; només Porta Coeli (als peus de la serra de Nàquera) i el monestir de Benifassà (Baix Maestrat) estan encara habitats.
Les dues cartoixes en funcionament, però, són molt diferents: Porta Coeli és la primera fundació d’aquest tipus al Regne de València. Monjos de Scala Dei (Priorat), al segle XIII, van triar una vall bellíssima i van erigir-hi el primer cenobi cristià a l’endemà de la conquesta de Jaume I. El monestir, però, no és ara visitable. Els seus tresors es mantenen recònditament interiors, mentre als seus peus una extensa plantació de tarongers nàvels ja criats reben cada matí la llum tamisada d’un sol delicadament propici.
El monestir de Benifassà té una altra història. Originàriament fou un monestir cistercenc que deixà d’existir amb la desamortització del segle XIX. A partir de l’any 1960, però, s’hi establí una comunitat cartoixana femenina (l’única d’Espanya ara mateix). El cenobi és visitable un dia a la setmana (dijous, de 13 a 15 hores), però et rep un germà suspicaç i amb cara de pocs amics que només està disposat a reconéixer que el lloc triat per a erigir la fundació és d’un privilegi climàtic i espiritual superior.
¿Per què ens interessen –fins a un grau morbós- aquestes peculiars institucions? Potser perquè endevinem que s’hi guarda alguna mena de secret relacionat amb les claus fonamentals de la vida. Alguna cosa que depassa la religió i té a veure amb el sentit primordial de l’existència.
Segur que, com jo, molts lectors s’hauran sentit intrigats per Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo, de J.P. Longeat, tot esperant accedir a alguna d’aquestes claus. El resultat, si em permeteu, és lleugerament decebedor. Longeat és el pare abat del monestir francés de Ligugé, el més antic d’Europa. A Ligugé són benedictins, i estan regits per la regla de Sant Benet i la seua coneguda divisa, Ora et labora. És probable que entre benedictins i cartoixans hi haja diferències importants, però jo no sabria veure-les. La vida a dins dels seus monestirs deu ser substancialment semblant: resar –resar molt, de laudes a vigílies- per “mantenir durant tota la jornada l’atenció en la presència de Déu” i tractar d’esquivar la presència dels dos grans enemics del monjo: el desànim i les murmuracions (sic). Naturalment, al llibre de Longeat també hi ha lloc per a temes lògics com la castedat i en general les passions, però explica molt clarament que l’atac pitjor ve de la banda de l’accídia.
No és aquest un llibre apassionat, ni convincent, ni mobilitzador. Potser perquè, per a encaixar en la vida monàstica, no cal ser ni apassionat ni convincent ni mobilitzador. El secret deu estar en una altra banda. Molt probablement, només l’entenguen aquells escollits, aquells happy few per als quals la vida en un monestir siga l’única alternativa raonable al desordre íntim del món.

Joan Garí

El Temps, núm. 1.394

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada